Tornen

Després de tants anys, tornen. En Mike, la Diana i el seu seguici de llangardaixos. Tornen, i no pas pel gran argument de la sèrie, ni els espaterrants efectes especials, ni per la gran desimboltura dels actors i les actrius davant de la càmera. No. Tornen perquè signifiquen les tardes de dissabte dels anys vuitanta, un oasi de temps sense els maldecaps de la hipoteca, la feina, etc. pels que ara tenim trenta anys i escaig. Tornen perquè algun estudi de màrqueting, ara que cauen les vendes de DVD, deu haver vist que som una generació pont que, malgrat conèixer els programes d’intercanvi de pel·lícules per Internet, tenim més diners que no pas els estudiants de vint anys i preferim comprar-nos-les. Tornen perquè ara tenim més poder adquisitiu; i més nostàlgia. I el pitjor de tot és que no ens podrem excusar davant el venedor, mentre li allarguem la targeta de crèdit, amb un “no, si és per als meus fills…”

L'home del semàfor

M’assec a la taula del bar. Demano un cafè. És llavors que ell em tusta l’esquena.
- Perdona…
- Si?
- Ni te n’has adonat, oi?
Em fixo en l’home, tot ell de vermell. No crec que em digui, com solen fer, que m’ha caigut la bufanda al terra.
- Has creuat el carrer mentre parlaves pel mòbil. T’ha vingut ben just: un segon més tard i el tramvia t’hauria engolit sota les seves rodes.
- I tu com és que...? Com...?
- Sóc l’home del semàfor.
Vull dir-li alguna cosa però ja és a la porta. M’acabo el cafè i surto. Al carrer una munió de gent s’agombola al voltant d’un home que, estordit, jeu al terra.
- No deu haver fet cas del semàfor: l’han atropellat – em comenta un altre vianant mentre observo el buit obscur del senyal bicolor, que es fa més evident encara quan l’home de verd se’n va.

Identitats

De cop i volta, el diari tradicional, el diari-de-tota-la-vida en paper, s’ha convertit en una andròmina, un plec de fulls obsolet. I és clar que són efímeres, les notícies. Grans esdeveniments i els seus corresponents titulars passen avall d’un dia per l’altre, es marceixen, es fonen entre els dits de l’actualitat. Però a això ja hi estàvem avesats. Ara, però, és el propi suport de les notícies, el paper com a mitjà de comunicació, el que s’ha tornat gairebé una peça de museu. En temps d’enllaços digitals, Youtubes i altres eines, el diari imprès està esdevenint una curiositat reservada per als diumenges. Internet s’ha tornat el mirall on la realitat s’hi veu reflectida gairebé en temps real. Multitud de recursos, abans només disponibles als professionals ara són a l’abast de tothom. Qualsevol persona pot obrir una pàgina web, blog, quadern de bitàcola, digueu-ne com vulgueu, i escriure sobre qualsevol qüestió que li sembli que pot ser d’interès. Però atenció: tot allò que aboquem a Internet hi romandrà durant anys, encara que la pàgina en la qual vam redactar el text ja no existeixi, mercès a la memòria dels actuals cercadors. És el que s’ha vingut a anomenar la “identitat digital”. Així, de la mateixa manera que no fa massa un conegut em comentava: “Actualment, si no tens un blog no ets ningú”, comencen a aparèixer notícies en les quals s’explica que els professionals que es dediquen a la contractació de directius per a empreses recorren sovint als cercadors d’internet per trobar textos, imatges, etc. del futur candidat i obtenir-ne un perfil “extracurricular”. Els anglesos, amb la seva facilitat per crear nous verbs, ja s’han empescat el mot “Googlejar”. “Sé qui ets! T’he googlejat!”, vaig sentir en boca d’un conegut actor. Els cercadors d’Internet han esdevingut el periscopi a través del qual sotgem les espesses aigües de la informació. En un exercici de curiositat digital he atalaiat la nostra vila: la pàgina de l’Ajuntament, un article de la Wikipèdia, un llistat dels seus carrers, un mapa topogràfic, anuncis de constructores, etc. A primera vista, una vila com moltes altres. Una mica decebut pel resultat he aturat l’ordinador i he imaginat la meva pròpia llista: la Mola, el Puig de la Creu, l’Era d’en Petasques, l’Església, Can Casamada, Canyelles, els gegants: el Sol i la Lluna, el brogit de la quitxalla que surt de les escoles, un banc a l’ombra amable dels arbres de la Plaça Major, algú que pregunta on fan conill “al ajillo”, un cafè a Cal Calissó a mitja tarda. I tu, i jo.