De vinil

Bodegó amb heura i notes de piano. Telegrames en si bemoll per a saxo tenor. Blues blau, cinquè quart, tretzena campanada: 2010 en 365 fotogrames, una mica mp3 a 128 kb. El 2011 que sigui de vinil, encara que fregeixi una mica i s’enganxi, de tant en tant, en alguna cançó.

Bruc: la fórmula

Rambo + 1/3 x (Depredador) - Kalashnikov + Timbal + Montserrat = Bruc

Ricordare, scordare

Amb els records passa com amb alguns vins: no tots envelleixen igual de bé.

El club de los niños viejos

A vegades em pregunto en què es converteixen d’adults aquells nens que de petits ja semblaven grans, aquells que tenien “una intel·ligència notable i un grau de maduresa superior per a la seva edat”, els que en parlar feien exclamar als més grans “Quina gràcia, sembla un homenet!”...

Sense porbelems

Sabies que no ipmotra l'ordre en què les llertes etsan ersciets, l'úicna csoa ipormtnat és que la pmrirea i l'útlima lltera estiguin ecsrites en la psioció cocrrtea i la rstea pdoen estar ttaolmnet mlaemnat i ecnara pdoràs llgeir-ho sense porbelems?

El venedor top-manta (II)

- Perdoni...
- Sí...?- va respondre ell amb posat displicent mentre es fregava la barba.
- No tindria pas una ànima?- vaig preguntar-li.
- Home...- va dir-me - jo més aviat compro...però si vols...tinc alguna cosa bé de preu. Mmm...a veure...va bé la d’un jugador de futbol? Me la va vendre perquè estava cansat de tants entrenaments i volia un ascens més ràpid.
- No, no - vaig dir jo - ningú no s’ho creuria, faig massa panxa!
- I aquesta d’actor? - va preguntar-me - estava tip d’anar a l’Institut del Teatre i mira-te’l ara, nominat a un Oscar!
- Ui, no...no tinc pas dots jo...hauria de ser una cosa més senzilla...
- A veure...tinc polítics corruptes, advocats mafiosos, economistes...- va dir-me.
- La de l’economista mateix ja em va bé- vaig dir jo.
- Era d’un que feia de comptable i no pagava els impostos. Havia d’anar a la presó però vam arribar a un acord...té, la deixo bé de preu.
- Gràcies! - vaig dir-li - m’heu salvat el dia....
- Ei!- va cridar-me mentre marxava - vols un parell d’entrades per als Pastorets?.
- Ah...prou - vaig dir jo - que hi actueu?
- Hi tinc un paperet - va dir-me.
- Una ànima bé de preu i dues entrades de franc. Sort que encara hi ha bona gent al món!!- vaig pensar mentre m’allunyava.

Sant Esteve

Qui ho diu que segones parts no són bones?

* Fotografia: Carles

El venedor de la manta (I)

Vaig sortir de casa massa esverat, anava just de temps: “On tinc la cartera?”, “M’he deixat la carpeta amb aquell informe...”, torno a pujar, torno a baixar…coses que passen. La qüestió és que me’n vaig adonar quan ja era a l’estació de Plaça Catalunya: amb les presses m’havia deixat l’ànima a casa. L’havia deixada a carregar junt amb el mòbil i ja no hi vaig pensar més…ho hauria d’haver sospitat abans: allò que et trobes esmaperdut, desanimat, però vaig pensar que era l’hora del matí que no acompanyava. Llavors encara hi hagués estat a temps i hauria pogut tornar enrere a buscar-la. Ara era massa tard...

I és clar, ja em diràs que hi feia jo al mig de Barcelona sense l’ànima, no em podia pas presentar així, a la feina! Vaig pensar en aquells venedors que hi ha tot baixant pel Passeig de Gràcia fins al Corte Inglés, potser allí en trobaria una bé de preu, just per passar el dia. Surto de l’estació i vaig tirant amunt, miro, remiro...res. Uns mocadors, rellotges, ninotets, lletres de fusta, discs, bosses de mà, ulleres...un enorme assortit estès en mantes de tots colors, però enlloc no venien ànimes. Quan ja pensava en tapar el forat amb una pila d“ADN” (aquell diari que donen en sortir de l’estació) el vaig veure en un racó: d’entrada em va semblar estrany perquè duia la manta, enorme, d’un color vermell llampant, posada al damunt (“ja em diràs com s’ho fa per ensenyar les mercaderies, amb la manta a sobre ”, vaig dir-me), però vaig pensar que no hi tenia res a perdre. M’hi vaig acostar i li vaig preguntar:

(Continuarà...)

El tec i la teca

Tot és a punt per al tec.

Paraules curtes,

dinars llargs.

Bon profit!!

*Fotografia Carles

Al garró

No sé pas què em degué passar aquella tarda, que em vaig despertar amb la fam d’una fera i la panxa com un enorme gripau que em raucava de gana. I aquella sentor de banya cremada, una densa olor de sofre que tot ho empudegava, com si algú hagués pres aquella clariana per una bóta o un bocoi i hi hagués cremat un lluquet. Així que em vaig aixecar, em vaig mirar el meu company amb displicència, com si m’haguessin encomanat –vés a saber amb quin estrany encanteri – una malvolença cap a ell. Dormia un son profund, pesat com una mola, aferrat al seu sarró curull que vessava de viandes i aquell pa tan ben pastat de sola colrada i molla tendra que ens couen al mas. No me’n vaig poder estar i, d’una revolada, l’hi vaig furtar. Golut, amb una carpanta que feia feredat, ho vaig endrapar tot. Per fer-ho passar avall, vaig haver de menester ben bé mitja bóta de vi que el bon jan, refiat, havia penjat d’un ramal. Una vegada feta passar l’ànsia, sadoll i complagut, em disposava a fer un son quan, d’improvís, una tempesta es desfermà dins el meu buc: el tec, pel que semblava, feia de mal pair. Vaig haver de decampar cames ajudeu-me tot buscant un indret una mica a recer per poder satisfer allò que amb tanta urgència, el ventre em requeria. Però no vaig ser-hi pas a temps. Allí, just creuat el pont, entre bugaderes, pescadors i un estol de pastors que la feien petar al caliu d’una foguera, rere una atzavara, vaig fer de cos. La tempesta, amb més trons que no pas llamps, agreujada per la llum d’un estel que lliscava firmament enllà, em va fer posar del tot en evidència. Quan me’n vaig adonar, les bugaderes, el pescador, els pastorets i fins una parella amb un infantó que junt amb la seva noble parentela feien nit en una establia, em miraven de fit a fit. Amb la samarra, la barretina, tot jo a la gatzoneta, els pantalons al garró i el paner a la fresca, una vegada passats l’ensurt i la vergonya de veure’m d’aquella faiçó, no crec pas que el succés transcendís més enllà del moment. Per què ves qui s’hi fixa en aquestes coses, oi...?

Bon Nadal a tothom!!

Somnis

Somnis. Ara feia temps que no en tenia, o que no els recordava, si més no. De fet, més que un somni, el d’aquesta nit ha estat un malson: a la caixa del supermercat, la caixera anava passant pel lector de codis de barres tot el que jo havia anat agafant. Però cada producte que hi passava feia que els preus augmentessin de manera exagerada. Una inflació sense brides, desbocada. Jo, desesperat, em mirava la cartera, conscient que tot allò no ho podria pagar pas. La caixera, tibada, em mirava amb un somriure esmolat i fred, sardònic. M’he despertat quan ella, en veure el que havia d’amollar, ha esclafit a riure, desencaixada, eixordadora com un eixam de hienes rovellades que brunzien dins el meu cap. Tot entresuat, he anat al lavabo, m’he dutxat, m’he afaitat bé i he sortit de casa: havia quedat amb la meva xicota per anar a mirar pisos. Ja davant la immobiliària i en veure aquells preus tan desproporcionats, inflats com un globus a punt d’esclatar, no he pogut evitar mirar-me-la i preguntar: “Mariona: ets real o bé un somni?”. Ella, emocionada, amb els ulls humits, m’ha dit que jo era un encant; i que ens caséssim. No entenc res.

Qüestió de cometes

A continuació una entrada corresponent al blog del "Manual de correcció dels diaris de sessions" del Departament d'edicions del Parlament de Catalunya. Res a dir-hi, és clar.

Els ingredients

Ordinador + Jo + Llibres = El Cafè d'en Litus

Bitlla que cau

Fer fotografies, com qualsevol art, té una part important de tècnica. Jugar amb la llum no és fàcil, i més si la màquina de fotografiar és nova. Cal entretenir-se força amb l’objectiu: velocitats, graus d’obertura...si ens descuidem, la imatge pot quedar massa fosca o moguda. En el cas de la bitlla que cau va ser més ràpid anar a parlar amb ella perquè es prestés a fer de model i s’estigués quieta una estona. I és que, al contrari del que diu l'expressió popular, les bitlles són força raonables.*

* Fotografia: Carles

L'ull de l'atzavara

Sortim a contemplar el paisatge i descobrim amb sorpresa que, a vegades, és el paisatge qui ens observa a nosaltres.*

* Fotografia: Carles

Teoria de la decisió

Entres al vagó i al costat del seient buit veus una mare amb dues canalletes, quatre i dos anys i mig, respectivament. Una plora, l’altra somica. Si busques un altre seient, lluny de l’enrenou, penses que fas punts dins la categoria “solter-torrapebrots-carregat de dèries”. Malament. Si, fugint del pensament, optes per seure al costat de la quitxalla, t’espera un viatge d’allò més distret. Una d’aquelles situacions en què, facis el que facis, te’n arrepentiràs.

Ora et labora

Sembla que, fins que no es troba el nord -laboralment parlant-, tothom passa per un període d’aprenentatge on tot s’hi val una mica. També hi ha persones a les quals només sortir de la facultat els toca la grossa de Nadal o, no ens hem d’enganyar, senzillament tenen bons padrins. La majoria, però, hem tingut l’oportunitat de bregar-nos una temporada amb el “bo i millor” dels despatxos i polígons industrials d’aquest país. Anècdotes mil, tu diràs. Recordo aquell gerent catalanofòbic que m’ho feia traduir tot al castellà fins a extrems delirants: “¿Sant Quirze es San Quirico, no?”. Em feia patir, és clar. Fins que un dia, sobre el mapa, vam arribar a “Puig-reig”. Li vaig dir que amb “Puig” encara m’hi veia amb cor (monte?), però que per la part del “reig” no sabia si es referia al “peix de la família dels esciènids, de cos fusiforme i de fins a dos metres de llargada (Argyrosomus regius)” o al “bolet de l’ordre de les agaricals, tòxic i al·lucinogen, amb el barret de color vermell cirera i constel·lat de restes blanques (Amanita muscaria)" i que tot plegat feia de mal traduir. Pel que sembla, tampoc compartíem sentit de l’humor. Abans d’haver-li de dir en l'idioma de Tele5 que la nostra relació “aniria de mal borràs” i que “acabaríem per fer un pa com unes hòsties” vaig optar per “escampar la boira” i “tocar el dos” d’allí. Tocar el dos -en castellà-, que m’hagués fet dir ell.

Fotografies

Diria que, pel que fa a animals domèstics, sóc més de gossos que no pas de gats. Cans i felins tenen els seus partidaris i detractors, és clar. De la mateixa manera que a l’hora de fer fotografies hi ha qui es decanta per les càmeres Nikon i altres per les Canon. Tot i que en aquest darrer punt segurament l’eina emprada és ben igual: la fotografia és a fora i, segurament, el més important és saber mirar*.

*Gat del carrer de les bassetes. Fotografia: Carles

Al setè cel

Com un aiguaneix a les puntes dels dits,la pell dels planetes esdevé amb tu un epiteli tendríssim (perquè prou que saps com dol la lucidesa). Tens –mestre- una estranya tendresa amarada de tu (i viceversa) al fons dels ulls. Ensinistrador de gintònics en un cabaret galàctic, ens trobarem al setè cel, qualsevol nit, quan surti
el sol (SISA).

Normal, normal...

Ara que ja no mengem "bocadillus" quedem a les "nou i mitja" per fer un entrepà. Que no s'acabarà mai, això de la normalització lingüística?

Curiositat

Sempre he tingut curiositat per saber què pensa el de l'esquerra dels Pet Shop Boys...

Sàpiens, sàpiens...

No sé el perquè de l'elecció del nom Homo sapiens per referir-se als humans. Homo sensus hagués estat més adequat, si al capdavall allò que volem és sentir. El que sigui, però sentir.

La memòria dels arbres

Creix gairebé en espiral, la memòria dels arbres. Dibuixa cercles concèntrics com la pell dels llacs, alguna vegada. No és pas, però, una memòria líquida, roman amb els anys, escorça endins. Et crida, branques enllà i et xiuxiueja a cau d’orella paraules atàviques, somnis de calicó. Però cansa plantar llavors de xicoia al vent, tot tan efímer i fràgil, haver de prendre el pols al món en aquest mar de colors que s’esblaimen...

Paraules

Hi ha paraules amb vocació de finestra, amb marcs amples, geranis als costats i un ampit on recolzar-s’hi. Hi ha paraules espadat: provoca vertigen mirar avall des de la seva talaia i en pronunciar-les se’ns omplen els sentits de salnitre, escuma, algues i corall. Paraules aigua mineral, una mica liquen, una mica salamandra, amb gust de roure i falguera. Paraules buides com una closca de nou. Paraules plenes que ho diuen tot. Paraules que fan arrels, paraules que s’endu el vent. Paraules miratge, paraules tu i jo. Paraules, paraules.

Un temps per a cada cosa

És ben cert que hi ha un temps per a cada cosa, i si bé quan érem infants el que ens venia de gust era rebre regals, ja d’adults el que més ens plau és fer-los. Deu ser que amb els anys ens restem importància i arriba a il·lusionar més la felicitat dels altres que no pas la pròpia. Potser és que a partir de certa edat hom comprèn que la millor manera de rebre és donar.

Les obres del Cafè

De tant en tant hi fem obres, al Cafè. Són obres virtuals, és clar, com tot a Internet, però fan el fet. Des del primer dia (i ja fa més de cinc anys) em va sorprendre aquella teranyina de codis que el formen. Són paraules, dígits, signes que no acabo d'entendre. Jo els veig com fils d’estendre que em serveixen per penjar-hi enllaços, fotos, articles, comentaris, etc. com aquell qui estén la roba. Tot plegat recorda aquells quadres fets de llana, que quan els gires només són un manyoc de fils que es creuen. Jo els tallo, enganxo, cuso...llavors hi faig un nus i torno a la cara amable del Cafè. Tant de bo amb nosaltres mateixos fos tan fàcil! I és que, moltes vegades, les cordes que ens formen fan un teixit d’allò més complicat.

L'enfonsament del Titànic

Seria un error pensar que el Titànic es va enfonsar pel xoc amb un iceberg. En realitat el vaixell va naufragar per l’excés que dóna l’arrogància. Per la miopia que dóna la supèrbia.

Un gota

Al museu del "Temps perdut" la gent s’agombola al voltant de la vitrina, tot seguint la guia que amb el banderí vermell els ha menat amunt i avall pels passadissos. Protegida amb vidres d’alta seguretat, alarmes i sensors, allí es troba la peça estrella del museu. Cristal•lina, compacta, totalment translúcida i clara, solcada per un feix de llum que en el seu interior es torna irisada, perfecta com una llàgrima. “...i aquí la tenim” –fa la guia- “la joia de la corona, la peça estrella del museu: La Gota Que Va Fer Vessar El Got...la gota que colmó el vaso”. Ohhhh! – exclama el grup a l’uníson. I un esclat de flaixos al seu voltant la torna més lluminosa i diamantina que mai...

Els lladres del banc

- Mans enlaire! Això és un atracament! – va cridar l’individu encaputxat mentre el seu company feia ajeure tothom a terra i un tercer es dirigia cap a la finestreta.
- Vinga! Ves posant tots els diners dins d’aquesta saca! I no facis cap moviment sospitós si no vols rebre…
L’empleada va començar a agafar feixos de bitllets de la caixa i a posar-los dins el sac. Els homes, neguitosos, s’ho miraven...
- I ja sap què en farà dels diners? – va preguntar un empleat que jeia a terra.
- Què vols dir?
- Home, que són moltes virolles! S’ha de mirar com els invertim...treure’n un rendiment, això no es pot fer a la babalà!
- Doncs...doncs...no hi havíem pensat massa, de primer volíem anar al Brasil, que no hi ha extradició i...
- I jeure sota una palmera, oi? Quina poca visió...- va dir l’empleat
- Home, tampoc no...
- Haurien de subscriure un fons de pensions...
- Potser sí...
- I en borsa?...jo els podria fer una cartera mixta amb Lletres del Tresor, Telefònica i noves tecnologies en funció del risc que volguessin assumir, això ja ho decidiríem més tard... – va dir-los.
- Home, nosaltres d’això no...jo era paleta, sap?
- I jo treballava en un bar! – va dir el segon atracador
- El Bar Manolo? D’aquí el davant?
- Sí, sí! Això mateix...
- Ah! Ja deia jo que la veu em sonava!...
- D’aquí va venir la idea...- va contestar l’atracador, traient-se el passa muntanyes
- I així què fem? – va preguntar l’empleat.
- Jo agafaria els diners i me’ls poliria a Rio de Janeiro: dormiria a l’ombra d’un cocoter, a les tardes aniria a fer unes Caipirinhes i ballaria Samba tota la nit - va dir el tercer atracador
- Tu calla! - li van dir els altres dos- no hi toca massa, sap?- van dir-li a l’empleat, que assentí amb una mirada entre còmplice i comprensiva.
- Així què, els posem a borsa? – va dir l’empleat
- Sí...sí...
- Molt bé...a veure...mirem els %, les tendències dels darrers charts, el tancament de la borsa de Tokio...ja està...aquí ho tenen. Fet!
- Que ràpid...- van contestar a l’uníson tots tres, embadalits
- Ara mateix tenen un rendiment negatiu i ens queda un valor final de 5 dòlars amb cinc centaus...
- Ep!- es van queixar –vostè ens havia dit que....
- És clar, però no hi comptàvem pas amb aquesta caiguda de valors, pensin que ara la conjuntura és molt variable: tenim la guerra, la crisi de Pispa’s & Co. que es veu que alterava els llibres de comptabilitat...però per les operacions que hem fet els corresponen 300 punts que poden canviar per una bicicleta, uns coberts i una torradora...
....
- Jo – deia el tercer lladre, ja fora del banc, tot gratant-se la clepsa – hauria agafat els diners i me’n hauria anat cap al Brasil...
- Calla! – digueren els altres – què sabràs tu d’inversions?!

Pronòstics

...ara que, un pacte "a la basca", PSC+PP, seria tota una sorpresa, eh?

I el teu pronòstic, quin és?

Juventuddivinotesoro

Tenir vint anys i escriure bé no té cap mena de mèrit.

Sense brides

Ara per ara, encara no hem après a posar brides al desig; o una mordassa. Ficar-lo, ben desat, en vasos canopis mentre esperem una altra vida. Guarnir-lo amb coll fort i corbata dins despatxos de midó. Bastim quimeres, de tant en tant, projectes seductors, però irrealitzables; idees vanes que només són el producte de la imaginació; il.lusions de porcellana, boniques i fràgils. Les oblidem, les abandonem a qualsevol racó com els infants abandonen les joguines velles, com andròmines. Floreixen lilàs i rosasses de cristall als marges dels camins, maragdes, calidoscopis, clavellines als cims més alts de les branques dels arbres, suc de magrana, aromes d’espècies: clau, canyella i nou moscada, però ens entestem a seguir l’home del banderí vermell com turistes a preu fet, cada cop més exiliats i lluny de casa: corrues de xais, adotzenats i mesells. Mentrestant, pel fil musical, John Lennon ens canta com una fiblada, a cau d’orella, allò de “Life is what happens while you are busy making other plans”. La vida és allò que passa mentre fas plans per a la vida.

Repeticions

“El plaer és en la repetició”, que diuen. Repetir-se per trobar-se, per reconèixer-se. Les mateixes paraules, les mateixes cançons, una vegada i una altra per fer-les ressonar dins nostre i que el seu eco ens doni la mesura del que som.

I a tu, què t’agrada repetir?

Matís

Ves a saber el perquè, m’ha vingut al cap aquella frase que ens explicaven a la Facultat d'Econòmiques i que deia “l’egoisme individual porta a l’òptim col·lectiu”. Crec que, uns anys més tard i vist com ha anat tot plegat, hi faria un matís: “l’egoisme individual porta a l’òptim DEL col·lectiu”. Que quin col·lectiu? Doncs el de sempre, home, el de sempre...

Una professió de futur

Una falta d’ortografia és un sotrac a l’autopista de la comunicació, una interferència, una taca en el vestit, una pedra a la sabata, en estrip en el llenç de les paraules. Tristament, i pel que fa al català, sembla que la màniga és prou ampla i que, més o menys, tot s’hi val. Diria que en castellà això no passa tant. Entre la generació dels nostres pares, que els el van robar, i la dels joves que sembla que se’l deixin prendre, el català té mala peça al teler. Felicitats, però, a tots els correctors per als propers anys, perquè de feina no els n’ha de faltar.

A deshores

Podríem endarrerir el rellotge, fer recular les busques i concedir-nos uns moments de més. Però llavors perdríem tots els trens o els autobusos. Arribaríem tard a la feina i el cap ens retreuria que quines hores d’arribar són aquestes. Quedaríem per dinar i, amablement, s’excusarien en fer-nos saber que la cuina ja és tancada i a la tarda, a la guixeta del cinema, la venedora ens diria que la pel.lícula ja fa estona que ha començat i que la següent sessió no comença fins força més tard. Al vespre, ens esperarien en va per sopar davant d’un plat que, de mica en mica i junt amb els amfitrions, s’aniria refredant. I així, a deshores, ens n’aniríem a dormir quan ja fóra ben tard. I és que algú ha establert que només podem fer anar les busques del rellotge amunt i avall el dia D i a l’hora H. Llavors tot encaixa i res és sobrer: de cara a l’hivern el dia és més lluminós de bon matí i es fa fosc més aviat, però tret d’això tots els trens arriben a l’hora, no perdem cap autobús, el cap de l’oficina ens saluda amablement, tenim temps de comprar begudes amb crispetes al cinema i en sortir podem anar a sopar tranquil.lament. Tot plegat fa l’efecte que la realitat no és més que un acord, un pacte, i tots els pactes tenen quelcom de renúncia. Però pactem perquè ens cal agafar el tren i no perdre l’autobús, perquè ens cal no fer enfadar el cap de l’oficina i sempre és millor no fer esperar els amfitrions per sopar. De tant en tant, però, ens plau endarrerir per compte propi el rellotge, trencar el pacte, desfer l’acord i badar sense rumb pels carrers, observar com giren les rodes dels cotxes, els molinets de vent dels balcons, les portes giratòries dels hotels, els penells dels teulats, les busques dels rellotges aliens...mentre imaginem que un tren sense renúncies ni pactes ens espera a l’andana del temps.

Il·lusió

Els pràctics n’hi diuen “objectiu”; els cretins, “target”; i, si ens agrada la prosa edulcorada, n’hi podem dir “somni”. Sigui com sigui, més enllà de com l’anomenem, és clar que poca gent podria viure sense una il.lusió. D’il.lusions n’hi ha de totes mides: grans anhels, aspiracions a llarg termini que esdevenen, en alguns casos, gairebé dèries. Il.lusions petites i amagades que creixen com perles irisades enmig dels plecs de la rutina. Il.lusions breus, efímeres: una postal, una trucada...il.lusions de cap de setmana i viatges, il.lusions amb mirada sorpresa d’infant, il.lusions amb regust de vi i rialles, il.lusions inventades (“Això era i no era quan reia la pomera”, “dibuixa’m un xai”). Il.lusions quotidianes a l’abast de la mà o il.lusions pouades enmig de mines fosques, tant se val. La il.lusió com una espurna que ens encén per dins, una raó per pintar tots els fulls del calendari de llampant color vermell, una festa al calaix de l’escriptori, un motiu per dir que demà, més.

Blame it on the boogie

De tots els acudits, els que més m'agraden són aquells que defineixen determinats tarannàs, certes actituds o punts de vista. En definitiva, els que mostren per quina banda ens apreta la sabata i, en general, el peu que calcem. Com aquella humorada del boig que circula per l'autopista i sent a la ràdio que un tocat de l'ala va contra direcció per la mateixa via. "Un no, tots!"- exclama el nostre guillat. I és que per a certes persones sempre són els altres els qui ho fan malament. Incapaços d'assumir les conseqüències dels seus actes, en última instància la culpa és sempre, com diu la cançó, del txà-txà-txà.

Je voudrais que quelqu'un m'attende quelque part

Em costa entendre la moguda, francament. En fi, com que veig que el pal és de demanar perdó pels errors comesos en el passat (“Perdó per haver-te cremat viu, perdó per haver-te tancat en un llòbrec calabós fins que la humitat et va desfer els ossos, perdó per haver-te obligat a emigrar i a viure en el desterrament, perdó per haver-te perseguit, perdó per haver-te arruïnat la vida, per haver-te acollonit, per haver-te afusellat...”), doncs demanem perdó. Principalment, i pel que fa a la qüestió, a la meva catequista: perdó per haver-te desmanegat la majoria de les classes que fèiem a la Parròquia amb la voluntat d’haver volgut anar més enllà d’allò que tu en deies “Fe” i que a mi només em semblava la porta que amagava la més absoluta de les vacuïtats, la pedra de toc de la ignorància. Perdó – la cosa va anar a més- per intentar evitar qualsevol mena de dogma en general, sigui religiós o laic. Perdó, en definitiva, per voler fugir del gregarisme recalcitrant i cec. Perdó, perdó, perdó. I que no, que jo tampoc t’espero.

"No m'escoltes..."

- Sí? Digui’m?...- demana l’home pel telèfon.
- T’engraparé la polla...et masegaré els ous...- fa una veu de dona a l’altra banda del fil.
- Òndia! Una trucada obscena? Assetjament sexual, potser?- demana ell, encuriosit.
- Bé...– dubta. S’escura la gola- obscena sí...assetjament, encara m’ho he de rumiar, saps?– deixa anar la dona, amb un aire forçat de seguretat.
- Ah, val...és curiós, però – diu ell, divertit.
- Curiós? Per què curiós?
- Oh, perquè el normal és que aquesta mena de trucades les faci un home, no?
- Ah, normal, normal...i què és normal, eh? –pregunta ella, mig mosca- què és normal?
- Ai, no ho sé...- s’excusa ell- normal és el que fa la majoria, no? Normal és...què sé jo?!...
- Doncs no senyor, no senyor! Les dones també podem fer trucades obscenes...que ho sàpigues, espavilat!
- Ah, sí, sí...si no dic pas que no, és només que...
- Que què, eh? - el talla- que no tenim igualtat de drets, eh?
- Sí, sí...i tant...i tant...jo només volia dir...
- Oh, oh! I encara cobrem fins un 20% menys per fer la mateixa feina – li retreu ella.
- Sí, sí...és injust, del tot injust...- fa ell, tot excusant-se.
- Ah, i després arriba a casa i au! L’home al sofà, sense fotre ni brot i...saps com em fa sentir tot això, eh? Ho saps?...
- D’acord...d’acord...- fa ell, mig estabornit- així doncs...estàvem amb que m’engrapaves la p...
- Això! Jo et parlo de sentiments i tu em surts amb el sexe! Si és que tots sou iguals, home!...que sempre penseu en el mateix!
- No...si jo no....només volia....
- Sí, sí...ja ho sé què volies tu: el mateix que tots, volies!
- Que no, que no...- s’excusa.
- Que no escolteu – somica- que no escolteu mai!...
- Escolta, que jo no....
- Imbècil!!
- Escolta? Ei?...Escolta?...
- Tit...tit...tit...tit...

99 red balloons

Ben mirat, potser és una sort que algunes coses mai arribin a ser del tot completes.

Heading for the light

No sé si tu també ho pots fer. És com un truc de màgia, un encanteri: onejar el braç amb la mà oberta i fer un llenç amb l’aire. Pintar-hi un cel blau tacat de blanc amb núvols esponerosos llancejats amb la llum maragda del sol de ponent. I tots els tons del verd de roures, pinedes, falgueres i líquens al palmell; i l’aigua rabent al capciró dels dits i el vent que fuig pels ramals i fa cruixir les branques. Dibuixar amb un sol gest un estol d’orenetes, picar de mans i despertar l’olor de l’espígol d’entre les pedres, solcar els camps amb la mirada, esberlar licorelles per fer-hi créixer vinyes i oliveres, esprémer el most suau del temps que passa, enfonyar-ho tot en un puny i ficar-t’ho a la butxaca. És com un truc de màgia, un encanteri. No sé si tu també ho pots fer...

Mind the gap

Doncs mira, sí. Caure pel forat i escolar-se via enllà mentre ressona encara l’advertència per megafonia. Mind the gap, i perdre’s per Hyde Park. Mind the gap, com un encanteri que ens dugui nord enllà, amb aquell accent tan repicat; i naufragar junt amb “La tempesta” de William Turner al Victoria & Albert Museum, deambular per la National Gallery, comprar un altre llibre al British Museum, recórrer les llibreries de vell a Greenwhich, Tàmesi amunt. Comprovar si ja han reconstruït el Cutty Shark. Mind the gap, i fer una pinta (o dues) de cervesa al White Swan. May I have a beer, please? Where are you from? Mind the gap, sushi, Trafalgar Square i Piccadilly Circus, neons al vespre, matins a Portobello. Mind the gap, que sí que sí, i que compte amb els forats.

Desafinat

A vegades el món s’acompassa amb el CD del cotxe i, si plou, el parabrises segueix el ritme de la cançó que estàs escoltant. També ho fan les passes de la gent, els paraigües que s’obren i els llums del semàfor. Per uns breus moments fa l’efecte que temps i tempo són la mateixa cosa i que podries pitjar el botó d“Endavant” per avançar més ràpidament en el tedi de la cua de cotxes o prémer “Pausa” per fer un caleidoscopi de gotes de pluja amb la llum que travessa els vidres mig entelats del vehicle. Però l’efecte només dura una estona i aviat el món i el CD abandonen la correlació, es perden en un garbuix de compassos mal comptats i tot va de mal borràs. Ara per ara és l’única explicació plausible que he sabut trobar per justificar-me algunes de les notícies tristes i absurdes que envaeixen de tant en tant el diari mentre estem esmorzant.

El torero becari

- Vinga nen, que ja surt el toro!
El torero becari l’esperava nerviós a la sortida de la quadra.
– Hia!...hia! – cridava amb convicció tal com li havien ensenyat a la Universitat Taurina de Còrdova (UTC).
De cop i volta va sortir el toro, “Saleroso”, de 500 Kg., de la “ganadería” de Manolito Campeón, tot nervi.
- Ep! - va dir el torero becari- què són aquests apèndixs allargats que li surten de la testa?
- Què vols dir? – va preguntar el “muletilla” amb cara de no entendre res...
- Coi…aquesta mena d’antenes d’ivori…què és això?!
- Jove…són les banyes! – va dir el “picador”, caraxuclat, bo i aixecant la cella.
- Quines banyes?! A la universitat ningú no m’ha parlat de banyes!
- Com que no?!!- va preguntar la resta de la “cuadrilla”…
- És que jo vaig fer la branca de “Rejoneo” i “Banyes I” i “Banyes II”, amb el nou pla, han passat a ser optatives…- va dir el torero becari.
- El caraxuclat es va treure la “montera” tot gratant-se la clepsa amb cara de circumstàncies mentre un altre prenia prenia la creu d'un penjoll alhora que remugava alguna cosa.
- Vinga noi! Que és per avui! - cridava el públic...
- Ai, Senyor...- va dir resignat un altre torero més experimentat – aquests becaris...a veure: tu t’hi poses al davant, el crides i llavors fas “un natural”, després un parell de “pases de pecho” i et poses el públic a la butxaca. Això sí, vigila les banyes! No tinguéssim un disgust...

El torero becari esperava el toro enmig de la plaça. Les cames li tremolaven i una gota de suor freda li queia “montera” avall....

Per sort seva, “Saleroso”, de 500 Kg. i de la “ganadería” de Manolito Campeón, havia estudiat a la Universitat Taurina de Sevilla (UTS) i li havien convalidat les assignatures “Cornades I” i “Cornades II” per uns mòduls de “Introducción al Pasodoble” que havia fet un any abans...

Petanca

Aquí només hi juguen els avis, però a països com França és un esport practicat per tothom. El principi és ben senzill i conegut per tots. Qui no ha jugat mai a petanca? Ara bé, per a mi el millor del joc no consisteix en acostar-se al màxim a la petita bola de fusta que algú, amb més o menys traça, ha llençat uns metres enllà. No. El moment àlgid d’aquest esport és l’estona que transcorre des que deixem anar l’esfera metàl·lica fins que aquesta cau al terra. Filant prim: l’instant en què assoleix el punt màxim de la seva trajectòria just abans de començar a davallar. En aquest moment sembla que el temps s’aturi i, malgrat el seu pes, que tot romangui ingràvid: les persones, els arbres...fins el temps o els pensaments. Per altra banda, és en aquest pic que tot és encara possible i de fet, posats a imaginar, podem dir que el millor tir és aquest. Uns segons més tard l’esfera de solcs cromats, la nostra bola de petanca, cau a terra amb un so opac i sord, o pica amb un cop sec contra una altra i tot és un renou de probabilitats i atzars que no havíem pas tingut en compte. Un gos lladra, un home renega i el món torna a tocar de peus a terra. Fins al proper llançament, és clar.

Pa negre

Sempre li demanava el mateix: que m’expliqués coses de la guerra. De “la guerra”, perquè llavors els diaris encara eren massa lluny i de guerra, per mi, només n’hi havia hagut una: la seva. De mica en mica, anava desgranant la vida de llavors i tot, de tan irreal, semblava pertànyer a una pel·lícula. Poc a poc, però, vaig adonar-me que aquells fotogrames no eren pas fets de cel·luloide, sinó de moments recordats que malgrat els anys transcorreguts semblaven ben vius. Records que es fonien en la penombra de la cambra, pels plecs de les cortines, que creixien per les parets projectats per la llum tènue i esgrogueïda d’una làmpada. A força de nits, vaig arribar a copsar el que hi havia rere aquelles paraules, tot allò que és impossible de sentir als llibres. Tanta, tanta misèria. Misèria física però, sobretot, misèria humana. De tan sòrdides i tristes, vaig acabar per demanar altres històries, anècdotes del poble, coses de la família, fets més amens. Però la Història, la que s’escriu amb majúscules, ja l’havia après; i no puc estar-me de pensar què succeirà quan ja no quedin àvies per explicar-la. Què succeirà quan, passats els anys, sigui només la seva paraula contra la nostra. I em fa l’efecte que una ombra fosca s’allargassa per les parets de casa, que alguna cosa tèrbola neix entre els plecs de les cortines una altra vegada.

Prejudicis

El pitjor de l’experiència és que aprenem a llegir les persones amb els seus gests i n’obviem les paraules. Motius profunds, inefables, se’ns fan evidents a l’ull dels anys. La distància entre allò que es diu i el que es fa o entre les accions realitzades i els seus vertaders motius ens deixa una gran rasa, un enorme solc en forma de prejudici. Certes persones, així com determinats comportaments, se’ns tornen un déjà vu que amb el temps pren un aire eixut i bròfec on tot té quelcom de grotesc i deforme, una mica com els esperpents de Valle-Inclán o els quadres més foscos de Goya. El costum, ja se sap, esmussa els sentits, ens avenim a viure amb crosses i com aquella vaca de pesada testa que “brandava lànguidament la llarga cua” se’ns fa un tel als ulls. Despullar la mirada a mesura que passen els anys ens és un exercici cada cop més feixuc: cal certa voluntat de desaprendre, d'abandonar els racons de nosaltres que ens són més propers i còmodes i tornar a ser un xic ingenus, una mica infants. Serà només llavors que aconseguirem ser com cantava en Bob Dylan, “joves per sempre” o, per citar un poeta de casa nostra, “se’ns ompliran les mans d’una llum fresquíssima”. Només cal voler-ho de tant en tant...

Cubase

Ara que ja sé tocar la bateria. Ara que ja sé tocar el baix. Ara que ja sé tocar els teclats. Ara que ja sé tocar la guitarra. Ara que...de moment no puc fer el miracle dels pans i els peixos i clonar-me per fer una modesta banda de rock, almenys puc dir allò de "I don't believe in God...but I believe in Cubase".

Petits detalls

Pierre Laffaiette va morir sobtadament mentre es prenia un mojito a la piscina de casa seva (realment l’Adelina, la serventa, preparava uns mojitos esplèndids, amb el gel picat però no molt, amb el rom al punt i un parell de fulles de menta al capdamunt).

Ara jeia al tanatori de Mont-Ciel, amb el vestit de ratlla diplomàtica que tant li agradava mentre la seva dona, Juliette, se’l mirava amb cara afligida.

Pierre Laffaiette havia estat un home brillant i del no res havia aixecat un imperi: va començar en un petit taller al garatge però de seguida va començar a ampliar el negoci, a diversificar, a obrir nous mercats amb el tràfic d’armes (míssils suïssos, fusells russos, mines antipersona espanyoles...) i diamants (de l’Àfrica occidental, principalment), tracta de blanques i algunes coses més d’extorsió i xantatge (un polític incaut, algun empresari...)

Tenia, a més, un parell de fundacions filantròpiques que, de passada, ajudaven a blanquejar diners i a pagar menys impostos mitjançant alguna estratagema d’enginyeria comptable i alguns suborns...

Tot era a punt per a la cerimònia. Seria un enterrament de luxe en què s’havia arreglat tot amb molta cura, tots els petits detalls que ell tant cuidava: la música (l’adagi d’Albinomi, no per sentit, deixava d’emocionar-lo), les flors (els lliris sempre li havien agradat)...havien vingut companys d’arreu del món i el capellà tenia a punt una homilia on s’exaltava la figura de qui havia estat bon pare, espòs, home de negocis i benefactor de la Humanitat (fins i tot seria enterrat dins de l’església de Saint Michelle on ell, catòlic fervorós, tantes donacions havia fet).

Ja amb el cofre tancat (de fusta noble amb incrustacions d’or) a la cambra només hi quedaven la seva dona Juliette i ell. La comitiva era a fora i d’un moment a l’altre vindrien els de la funerària per recollir-lo junt amb totes les corones de flors (“Dels teus fills i la teva dona que tant et van estimar”...).

Hi havia un silenci espès a tota la sala. De sobte, es van sentir uns cops. La Juliette de primer va pensar que trucaven, però no: provenien del taüt. Espantada davant la possibilitat que el seu marit fos viu, va córrer a obrir-lo.

- “Juliette! Oh!...Gràcies!...Gràcies!”- va a encertar a dir l’home, tot atabalat i ben blanc -“Em pensava que m’hi quedava! Sóc viu!...sóc viu!”

Però la Juliette ho ha havia arreglat tot fins al més petit detall: la música, les flors, els recordatoris... i dos bitllets d’avió cap al Brasil. Va posar un coixí dins del taüt i el va tancar d’un cop sec -clac!- mentre per la porta entraven, diligents, els homes de la funerària...

Jazz

Música per a camaleons estràbics, per a lleons engabiats que passegen les seves dèries amunt i avall, per a cavalls sense brides ni estreps. Música de crom, sincopada, “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”, prou que ho saps. Una més. “Un gin-tònic”, “de què el vols?”. Fum. Música per a gats nocturns. Els sents? Ja fa estona que percuden els timbals. “I’m sinking, I’m sinking...like a ship into the sea”, cantes. Ritme. Guitarra. Tens la veu negra per dins i per fora. “I’m sinking...I’m sinking...”. Res a veure amb aquest jazz de fil musical, deixatat, asèptic, de rosses nòrdiques, “Bésame, bésame mucho...”. No, el jazz, el blues, són una altra cosa. “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”, prou que ho saps. T’ho deia ell, el Duke, que et cantava a tu, satin doll, solitud. T’ho deien en Charlie Parker i el seu saxo alt infecciós, infectat i en Chet Baker que es consumia a cada nota, the thrill is gone i no s’ho creia ni ell: liar, liar your pants on fire...la Billie Holiday, flors de magnòlia, avui plou, stormy weather...però tant li fa, oi, Louis? Life can be so sweet on the sunny side of the street, només cal voler-ho de tant en tant. Tampoc cal vendre’s l’ànima al diable o al primer que passi en una cruïlla. Crossroads, crossroads, ja t’ho deia en Robert Johnson abans de morir enverinat per un marit gelós. Pour me one more drink, és clar...and one more for the road. Dolç àngel negre, sweet black angel, Miles Davis una mica blau, una mica trist, a kind of blue. Tot plegat no és res i ho és tot, un ritme sincopat, tres acords, blues, la nota entre les notes, jazz, no vol dir res si no saps dur-lo a compàs: “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”. Prou que ho saps.

Imagina

On van anar totes les cançons que li quedaven per escriure a John Lennon? Van fugir com un estol d’ocells, espantades pel tret que li van engegar just a l’entrada de l’edifici on vivia, davant de Central Park? “Perdoni em signa un autògraf? Oh-i-tant-que-sí, com et dius? Mark, Mark Chapman". Pistola, bala, gallet, percussor. Clic. Pam! Es van esvanir amb ell mentre repetia sense poder acabar de creure-s’ho: “M’han matat...m’han matat...”? Van caure al terra, al costat del bolígraf i el disc que acabava de signar? Van quedar-se suspeses a l’aire junt amb la flaire de la pólvora? On paren totes les cançons que van quedar orfes amb aquell tret? No ho sé pas, però a mi m’agrada pensar que són encara al mateix lloc d’on ell les treia i que, d’una manera o altra, surten cada cop que algú pensa que és massa fàcil viure amb els ulls clucs, tot fent-se l’orni i exigeix la veritat, o lluita per ser ell mateix bo i acceptant les seves debilitats, cada moment que algú recorda amb nostàlgia els seus orígens o té el valor de començar de nou, cada vegada que algú estima o, senzillament, imagina un món en pau.

English patient

Vaig i vinc per la simetria del teu nom i intento imaginar un paisatge diferent d’aquest joc de miralls que es reflecteixen mútuament en un horitzó sense fi. Però només arribo a esbossar un The End de cinema mut i fosa en negre enmig d’un pati de butaques on no hi som ni tu ni jo. I que sí, que sí, que fa temps hi hagué aigua i palmeres, però ara només resta un grapat de siluetes dibuixades que neden en la pedra del desert.

The apple doesn't fall far from the tree

Cuanto más mayor te haces, más posibilidades tienes de parecerte a tu madre*.

Perdoneu, però algú ho ha havia de dir.

*Trobat a Cuéntalo tú, que tienes más gracia.