Scary monsters

No sé com desempallegar-me de l’íntima sensació de viure en un país fet a la mida dels més ximples de la classe. Bé, dels justos de mirallets i dels eixerits en el sentit més pejoratiu del terme. Aquells que el dia abans d’entregar un treball et preguntaven si els el podies deixar i te’l copiaven fil per randa. Si ho arribo a saber no us dono tant peixet.

Fotografia: Carles

Grow old with me

A vegades les paraules, de tan repetides, perden una mica el seu sentit. Hi ha versos de poetes que ja no se sap si brillen pel talent o, com els poms de metall,  pel desgast de tants anys d’usar-los. Podríem fer una cançó només amb les rimes més tòpiques que hem escoltat centenars de vegades. Focs artificials emocionals de revetlla i volada breu, together forever, blablablà... suposo que en John Lennon també ho tenia clar. Geni a banda, i per no repetir-se, va escriure “Grow old with me”, que és el mateix però amb una visió més serena de l’amor: per sempre junts, també quan siguem avis. I que la nit ens trobi llegint un llibre amb una manta càlida feta d’anys a la falda.

*Foto: Carles, Caldes de Montbui.

Maridatges

“Maridatge” és una d’aquelles paraules que, a força de repetir-les, perden tot el seu encant. Una mica com les gaies cançons dels anuncis de cervesa cada estiu o les fotos exhibicionistes a Instagram. Hi va haver una època en què tothom maridava. Es maridava a cor que vols i fregant el malabarisme gastronòmic... afortunadament la crisi s’ha endut molta posada en escena, molta infatuació embafadora a què s’aboquen molts pobres d’esperit amb ganes d’impressionar i de ser impressionats. La crisi ens ha fet deixar estar de romanços i punyetes emmidonades. Demanem el més senzill, ara que el temps acompanya. Una mica a desgrat –però potser feia falta- tornem a aquells temps en què ningú hagués dit “que bé que mariden el vermut i les olives”. Tancats a casa redescobrim el plaer del maridatge del vi i el formatge manxec, un dels plaers que ens queden als que, perplexos, hem descobert massa tard que vivim en un país fet a mida del maridatge més perfecte que durant molt anys hi va haver: el dels curts de gambals que anaven al banc a demanar hipoteques estratosfèriques que aviat no podrien tornar i el dels il·luminats sense escrúpols que els les van donar. Visca.

De calaixeres i calaixos

Seguint amb la línia "res no és tal com ens havien dit" podem afirmar que "la vida no és curta, que ens han enganyat", que només ho és si no l'hem sabut omplir. Però això ja ho deia Sèneca fa una pila d'anys (oi, Jordi?). I també ho canta el mestre @QuimiPortet. El curiós és que, sabent-ho, sovint ens agafen "amb els pixats als ventre" (excuse my French) i els calaixos mig omplir.

Camps de maduixes

Capvespre vermell, camp de maduixes on collir-hi minuts de polpa sucosa. Espai heura, temps rosa silvestre. El fang a les soles ens acosta una mica més a nosaltres, que tenim tendència a perdre’ns en matins de despertador i tràfecs urbans. L’aire aquí és pur i omple els pulmons a pleret. O potser sóc jo, que el degusto com si fos un vi vell. Ja les tenim aquestes coses, els que un dia vam ser assidus a broncodilatadors i als serveis d’urgències dels hospitals. Els asmàtics ens podem passar una bona estona embadalits en la nostra respiració, entotsolats, perquè venim de nits massa llargues d’ofec i hem pogut passejar de puntetes per aquella frontera que va del respirar al no respirar mentre tothom dormia. Els asmàtics venim de nits en què s’aprenen lliçons que la majoria de gent no comprendrà fins força anys més tard i sabem com costa allò que normalment donem per descomptat. Dins de cada asmàtic hi ha un vell que en té prou amb veure passar la tarda assegut en un banc de fusta a redós d’un capvespre vermell.