Llars de foc per llogar

Durant aquests dies hi hauria d’haver disponibles llars de foc per llogar, discretes i petites per poder-les encabir als pisos actuals. Sense massa enrenou de llenya, cabassos ni baluernes de ferro colat per muntar. Que n’hi hagués prou amb una trucada, com qui encarrega una pizza, i uns operaris diligents ens la deixessin a punt, amb un parell de flames al fons i caliu per fer-hi torrades al capvespre. I canviar per uns dies Facebook, Twitter i Gmail per espurnes, converses en calma i, per als més petits, rondalles a la vora del foc.

Dinosaures

A les redaccions de l’escola, quan m’adonava que havia desenvolupat el tema “Què t’han portat els Reis?” o “Explica les teves vacances” més enllà de l’inventari de fets i adjectius de rigor que el professor esperava (“bonic”, “divertit”...), acabava per justificar-me al més pur estil Monterroso: “I quan va despertar-se, el dinosaure encara era allí”. I és que a força de nits en blanc per culpa gràcies a l’asma vaig acabar per llegir-me mitja biblioteca de casa i per alguna banda han de sortir els somnis quan no es dorm. Encara ara em passa a vegades, que penso coses rares. No fa massa, per exemple, vaig somiar que assolíem la independència de Catalunya i que ràpidament s’organitzava tot. Per raons d’un llinatge antic que se m’escapa la Núria Feliu esdevenia la nostra reina. Arrepapada en un tron de vellut vermell acariciava un gat de somriure sardònic calcat al que dedicava Fèlix Millet als periodistes cada cop que entrava als jutjats, mentre no paraven d’obrir-se organismes a l’estil Monty Pyhton amb el seu Ministeri de Caminars Estrambòtics on s’hi endollaven “amics e amats” -per allò dels clàssics- i familiars fins a la 4ª generació. I jo pensava “Té, amb el que ens ha costat la independència i ja hem de començar la revolució”. Quan vaig despertar, el dinosaure encara era allí.

Despullats

Vivim un moment fantàstic per fer coneixences a Internet. Mai fins ara no havia estat tan fàcil posar-se en contacte amb algú i, amb una mica de sort, fer que ens contesti. Per altra banda, molta gent que apareix a la xarxa és d’una generació que, malgrat escriure en digital, pensa en analògic i als seus comptes personals hi afegeixen escrits, comentaris, bromes o fotografies com si ningú més els veiés quan, en realitat, són al nostre abast en un parell de clics. Gent que no sortiria despullada al carrer per res del món i que en canvi no té cap mena d’inconvenient en fer-ho a Internet. No fa massa llegia uns comentaris creuats entre regidors en aquest àmbit apassionant que és la política local i un li retreia a l’altre “¡Tu no nos conoces de nada!”. I el nostre home tenia tota la raó. Ara bé, n’hi prou en fer una petita recerca per Google i veure que, malgrat ser aferrissadament “no nacionalistes”, tenen una pàgina personal plena de banderes i que l’ús que fan de la paraula “llibertat” ens remet a una època on érem “unos, grandes y libres”. Efectivament: no sabem qui són i, malgrat tot, ja sembla que el coneguem de tota la vida.

Tardes de divendres

Les tardes-vespres de divendres s'haurien de poder retuitejar.

Una edat difícil

Benvolguda Clementina Bofarull,

M’adreço a vostè amb relació a l’educació del nostre fill. D’un temps ençà sembla un altre, es mostra absent, rebel, i ens diu que nosaltres no tenim que dir-li el que ha de fer i que passa un montón de rebre ordres. A vegades, després de molt cridar-lo, ens respon amb un cansat “ja vaig”. Sovint contesta malament i acaba de reblar la frase amb un zasca! que fa de mal escoltar. Ni el seu pare ni jo no ens en sabem avenir i pensem que vostè, en qualitat de pedagoga, ens podria ajudar a resoldre aquesta situació

Moltes gràcies a l’avançada.

Margarida Soleiada

-----------------------------------

Benvolguda Margarida,

El seu fill sembla haver entrat en aquella edat difícil en què costa treure l’entrellat del seu comportament. El qualsevol cas hi ha unes normes bàsiques que tot jove ha de saber. Així, pel que fa a les obligacions, “tenir que” és una perífrasi verbal del tot inacceptable. En català diem “haver de” o, si no volem expressar el subjecte gramatical, hem d’emprar el verb “caldre” (“No cal que...”). Així mateix, un “montón” és un mot castellà i caldria fer servir la paraula “molt” o dir “Prou que us obeiré, jo!” sense oblidar la coma després del verb, atès que l’ordre del subjecte ha estat alterat. “Ja vaig” coixeja sintàcticament: és clar que manca el pronom feble “hi” que denota el lloc on és o s’esdevé, cap a on va, per on passa, algú o alguna cosa. Compte amb això. Finalment, pel que fa al “Zasca!”, cal tenir present que la z en català té el mateix so sibilant alveolar sonor que també posseeix la s entre vocals. Atenció a la pronúncia! Espero que els meus consell els hagin estat d’utilitat.

Atentament,

Clementina Bofarull

Mil milions de cafetons

Ni go getter, ni watching the wheels, ara és allò que els nord-americans en diuen, amb la seva capacitat de síntesi, un “has been”. Res pitjor que ser un “haver estat”: havia estat un actor famós, però ja no. Havia triomfat amb la seva primera novel·la, però ja no. Havia sigut un nen prodigi, però ja no. Per si fos poc, i posats a sintetitzar, a l’etiqueta de “has been”  se n’hi sol afegir una altra, la de “loser”; així és com el va despatxar la seva darrera parella - “Eres un perdedor...”-  moments abans de tancar la porta. Ja fa temps que buscar feina ha esdevingut la seva feina, no té horaris i esmorza a hores estranyes junt amb els alcohòlics del barri i els funcionaris de l’ajuntament. Paradoxalment, aquests darrers semblen encara més fatigats que no pas ell. “Serà que l’avorriment cansa més que la incertesa...”- es diu, una mica incrèdul, mentre demana a la barra un altre cafè.

El Què i el Com

Sembla que totes aquestes notes tocades amb precisió de cirurgià haurien d'emocionar més que els acords maldestres del bluesman. Com si al marcador de les notes l'harmonia barroca de Bach hagués de guanyar per golejada els tres acords tocats en una humil guitarra. Però per sort no sempre és així, i la fredor de la tècnica perd el partit davant l'emoció de qui no sap llegir partitures però ha tocat totes les tecles. A vegades més que el "què" el que de debò compta és el "com".

El peu que calces (II)

Val: fins ara hem fet un retrat aproximat del personatge, li hem llucat les sabates i hem aprofitat l’anada a la màquina de cafè per veure si és un “go getter” o només un “watching the wheels”. Però encara no ha parlat. Hi ha una anàlisi socio-teològica que tampoc acostuma a fallar i és l’ús de "Déu" en benvingudes i comiats. Sí, un “Adéu-siau” amb un somriure franc i sabrem que allí hi ha una persona bonhomiosa, de tarannà amable sense gens de mala fe, una cistella on posar-hi tots els ous. Ara bé, un “Déu vos guard” amb aquell català repicat de monjo de l’abadia de Montserrat ens ha de posar alerta: segurament es tracta d’un individu amb tendència a l’histrionisme, repatani recalcitrant, amb un punt coriaci i incapaç de veure-hi més enllà de la barretina. Déu vos guard? Adéu-siau!

I tu, quin peu calces?

El meu germà, que és més pràctic, es fixa en les sabates (si són velles, noves, netes, brutes...). Jo, en la manera de caminar. En qualsevol cas ens podrem fer una idea aproximada sobre “quin peu calça” la persona que ens acaben de presentar. Poques vegades falla!