Per enèsima vegada

L’enèsim article sobre la corrupció, l’enèsima columna que parla de la crisi. L’enèsim escrit que diu que “no” (i la seva corresponent rèplica que diu que “sí”). L’enèsim “copiar/enganxar”, informació elevada a “n”, massa dades, massa de tot. Imagino, doncs, la possibilitat d’escriure un “no article”, una finestra de paper, un ampit fet de paraules, una idea intranscendent. Per no perdre les formes, vestir-lo de llenguatge periodístic: “Una anàlisi rigorosa” de l’olor del primer cafè, per exemple, o un “monogràfic” sobre la silueta retallada al cel del campanar del poble, tot just quan clareja, vista des de la darrera corba de la carretera de Sant Llorenç. Fer “un especial” sobre la molsa i els conglomerats de pedra humida de la Mola i les atzavares que creixen als marges dels camins. Un “estudi” sobre “el bon dia”, “tingui, el canvi”, “moltes gràcies”, “no hi ha de què”. Fins i tot un article “antídot” (no sé si me’n sortiré) contra la cua de cotxes que frissen a la carretera i el semàfor en vermell. Però no ens dispersem, busquem un eix, el tema del tema: Què tal la Borsa? La Reserva Federal i l’Índex Nikkei? No sé fins a quin punt tanta informació és coneixement (quants balanços, estudis, informes, actes, dictàmens i sales de plens ens calen més?). Algú té en compte que en la música el silenci també compta? Massa notes no volen dir res. Es busca el soroll, potser? Hi ha la canalla que juga al pati, “t’ho tallo així, quants en vols?”, el bar del mercat, dos tallats (un descafeïnat de sobre i l’altre curt de cafè), un cigaló, tres croissants, un entrepà de pernil dolç, tràfec de caixes i camions. És una columna, això? Els Pessebres, quan obren els Pessebres? El caliu de la llar de foc, el guix encara humit, papers d’estels, figuretes de fang: els tres reis d’Orient, bombetes de 25W. Jubilats asseguts en un banc fan petar la xerrada, converses de carrer “hi ha funcionaris que treballen, i d’altres que no”, “això a l’empresa privada també passa”, “sí, però és que la pública la pago jo”. Eficiència, eficàcia, “quan és la propera reunió?”. Una veïna fa dissabte. Finestres que s’obren, sucursals bancàries i immobiliàries que tanquen. “Calia fer neteja...”, “I tant...!”. Una llibreria nova, una fruiteria, un pas de vianants. Ja fosqueja i encara només tinc el “no article” imaginari. Enfilo el camí cap a casa: el cafè, el campanar, el mercat de la plaça, “ a reveure”, els Pessebres, persianes metàl·liques que grinyolen en baixar, carretera, Sant Llorenç, La Mola. Fins demà.

Desconfiats?

Llegeixo el diari i ja no penso si veig l'ampolla mig plena o mig buida sinó què se n'ha fet de la meitat que falta.

El pot dels colors

Paraules

No sé si ens cansarem mai de joguinejar amb les paraules. No. Més aviat seran les paraules que es cansaran de nosaltres. Ens deixaran, vençuts, quan ja no estiguem a la seva alçada.

Redescobriment del silenci

Torna el disc de vinil. I amb ell el silenci imposat a mitja audició, la pausa necessària. El full en blanc en què s’escriuran totes les notes de la cara B. Ara entenc perquè el CD, a vegades, embafa.

...ergo sum.

Agafar el propi mòbil, trucar-se un mateix i reconèixer-se en la pròpia veu. No sempre passa.

Caçador de silencis

Sortir a buscar-ne era només l’excusa. Entre el rosat dels carlets i el gris dels fredolics, un pensament verd molsa; entre camagrocs i pinetells, omplir el cistell de vent, aire amarat de pi blanc; entre una llenega i una farinera, la calma del temps que flueix suau. Rovellons, pebrassos, ous de reig, peus de rata, apagallums… fins i tot les cireres de pastor i el galzeran eren només una coartada, l’escenari on l’actor que sóc jo s’asseia al mig d’una pedra a comptar les hores, entre gotes de rosada i espurnes de llum. Res més, els bolets com a excusa. Ara el bosc ha esdevingut el peregrinatge a la meca del fong, i les gotes són quads amb tubs d’escapament per on fuig la calma. Cotxes, arpelles, plàstic, metall i, al final, una bossa al fons del congelador que fa mesos que ningú no toca. Perquè ells, ja ho he dit, no eren pas el motiu sinó l’excusa. Caçador de bolets? Caçador de silencis! Shhhh...

Idees

A mi a vegades també m’agrada deixar-me les idees llargues com les del senyor de la fotografia. És molt més còmode. Les deixes créixer i només els has de tallar les puntes si veus que comencen a fer massa nosa. Hi ha qui se’n fa una trena, de les idees. Altres –com ha intentat fer el nostre home- les pentinen d’enrere cap endavant, els donen consistència amb gomina, laca o la inèrcia dels dies, que també pot esdevenir força estantissa. Però el millor és deixar-les soltes, que pengin exuberants coll avall pel pendent del cartílag de les orelles, com arrauxades per un cop de vent. I treure-les a passejar, una mica balandrim-balandram, carrer amunt, carrer avall.

Objectes perduts: el Frigurón

Aquesta calor intensa que tot ho reblaneix. Sembla que suris en els vapors que emana la pròpia ciutat i tot plegat tendeix a desert. A partir de quants graus apareixen els miratges? Va ser la calor? Vull dir que de cop i volta, allí –plop!- del no-res, una parada de gelats. Hauria d’haver sospitat: el rètol antic, l’oferta dels productes...Però en aquell moment em va semblar real. Tornava a ser ell! Finalment, més enllà dels vaivens del màrqueting, el podia tornar a comprar!

- Un Frigurón, si us plau...

Ja l’assaboria quan, de sobte, la parada de gelats va desaparèixer. Tal com havia aparegut se n’havia anat per deixar-me amb el neguit de les coses perdudes per sempre. I aquell sabor a pinya que ara, a més, faria gust a pura nostàlgia. Oh! Tot plegat havia estat un miratge? Una il•lusió de l’esperit, que diria el Pla? Frigurón! On ets? Frigurón...??

A la moda

...i arriba una nova estació -primavera, hivern, estiu o tardor, tant se val- i ens emprovem aquella americana o jaqueta d’entretemps, aquella peça que no és ni carn ni peix, ni massa lleugera ni massa càlida i que ara, amb el canvi climàtic que fa anar una mica la climatologia a la babalà, no trobem mai l’hora de posar-nos i que tant ens costa d’amortitzar. Fem el gest com sempre: la traiem de l’armari, deixem el penjador, ens l’emprovem, ens mirem al mirall i...i hi ha quelcom que no encaixa. La peça és la de sempre, aquella que tant ens esqueia i que ens feia fer tanta patxoca, però ara hi ha quelcom que grinyola als nostres ulls o als de la nostra parella, que ens mira de fit a fit amb mirada reprovadora. La peça és gairebé nova, no té cap estrip, cap descosit ni cap tara. I doncs? Ah! De seguida ens n’adonem: si bé el temps climàtic fluctua una mica a l’atzar, el temps cronològic passa inexorablement i amb ell, és clar, les modes. La nostra jaqueta, el nostre vestit o complement estan, definitivament, “passats de moda”. Vet-ho aquí! La moda, malgrat el seu nom d’origen francès (mode i aquest del llatí modus, manera o mesura) ja ve de lluny: des de la prehistòria, tant als homes com a les dones els ha agradat tocar la seva vestimenta amb diversos complements, dur diferents models amb patronatges i teixits d’allò més variats. L’expressió “anar a la moda” ja apareix en diverses publicacions franceses del segle XVI en el sentit de seguir l'esperit del temps i és, per tant, un dels indicadors més immediats dels canvis socials, polítics, econòmics i culturals. Aquest fenomen va ser durant molts anys el privilegi de l'aristocràcia i dels rics que volien imitar les formes de la Cort, i no va ser fins posteriorment que es va popularitzar i es va convertir en un fenomen de masses. Al segle XVII, per exemple, Lluís XIII, rei de França, va decidir ocultar la seva calvície amb una perruca. Al cap de poc temps, els nobles europeus van començar a afaitar-se el cap i seguir el seu exemple, tot imposant un estil que va durar més d'un segle. La moda, per tant, té molt de gregari: cal gent disposada a seguir-la per tal que tingui sentit. Allò que és original, nou i que ningú més no fa ens converteix en uns genis o uns excèntrics, posicions que són ben lluny del caliu que proporciona el grup. Per altra banda, el fenomen de la moda afecta la roba, però també les tendències socials, els costums, la literatura, etc. Fa feredat veure autèntiques ordes de lectors i lectores que llegeixen arreu (vagons de tren, estacions de bus, sales d’espera) el bestseller de torn. Tothom vestit igual per fora i per dins: quin avorriment! Sense advocar per la genialitat o ser un excèntric, la propera moda que vingui –encara que només duri unes poques temporades- que sigui el fet de no anar a la moda. Tots i totes una mica més lliures i, sobretot, força més originals.

Stonehenge

Stonehenge com un iris de pedra, una pupil·la d’herba i estrella, verda i xamànica que ens observa. Sóc a Stonehenge i hi fa una tarda blava i esvelta, de vent i crinera. Zoòtrop mineral amb líquens que gira entre els records de les vacances passades, entre piscines i tardes infinites d’estiu de fa més de vint anys. Observar-se des de la pròpia memòria produeix efectes curiosos: calidoscopis on les peces sempre dibuixen la sanefa més adequada o la possibilitat de trucar al pis on es viu i respondre amb la pròpia veu tot contestant que la persona per a qui demanen ara mateix es troba absent, mentre ens observem amb posat circumspecte per l’ull de peix de la porta, rodó com la majoria dels records o –ja ho he dit- les pedres d’Stonehenge.

The dream of the blue turtles

He comprat un llibre de poesia. Un altre. Els llibres de poesia tenen quelcom d’oasi (real o miratge, tant se val). Fet amb paper aspre, de quartilla plegada que cal tallar amb un obrecartes, té quelcom de misteri amable, sense el neguit que ens causa allò inconegut. Una mica com el que ens passa amb determinades persones que ens provoquen ganes de persistir en la descoberta a mesura que les anem llegint entre les pàgines del dia a dia. Ara que hi penso: no sé com es diu l’acció de tallar els plecs dels llibres editats així. Hi ha un verb dedicat expressament? Segur que sí, però ara mateix no el sé trobar. Hi hauria d’haver diccionaris inversos en què introduíssim una descripció de l’acció que es realitza i ens diguessin el verb corresponent. Ben mirat, aquesta possibilitat es podria fer extensiva a totes les paraules, no només als verbs. Encara que això, a la llarga, ens duria a dir les coses pel seu nom. Un drama, vaja. Més val que no.

Ps: el llibre te’l regalo després i li talles els fulls que queden. O els cises, o els ciselles, o els guillotines, no ho sé pas!

Mesures i atzars

Surt el sol rere uns ulls inesperats i cal inventar un nou joc de mesures i atzars, donar nom a tots els colors del verd, definir pentagrames on encabir la llum dels matins. Recordes quan “T’estimo” era un joc de miralls que només reflectia el teu nom? Viure a la república del gest compartit, de la mirada còmplice s’aprèn a poc a poc perquè no hi ha millor improvisació que la llargament assajada. Ara, però, hem domesticat totes les isòbares i anem amb el vent a favor. Passegem descalços per la nostra biografia compartida, aquesta platja que va de tu a mi, en una tarda esfèrica d’escuma i bossanova, mentre deixem petjades d’estiu sorra enllà.

Coneixements en xarxa

Què tenen en comú Mozart, Mickey Mouse, Albert Einstein i Ferran Adrià? Doncs el fet que tots quatre tenen una entrada a la Vikipèdia. Va ser el març de l’any 2000 que Jimbo Wales va crear la Nupedia, un projecte d’enciclopèdia lliure amb la intenció de recopilar articles de qualitat comparables als de les enciclopèdies tradicionals gràcies a la participació d’experts, principalment doctorands i acadèmics, als quals es proposava col·laborar de manera no remunerada. Ara bé, el seu desenvolupament anava molt lent, especialment pel que fa al procés de revisió, i es va decidir obrir de manera paral·lela el que s’anomena una “Wiki” (provinent del mot hawaià que significa “ràpid”), una pàgina web oberta a la participació de tothom, de manera que s’anessin creant articles entre una multitud d’usuaris que, alhora, es corregirien mútuament els possibles errors que poguessin detectar. La qüestió és que el petit projecte paral·lel aviat va agafar volada i va eclipsar la Nupedia original, que va deixar de funcionar el 2003. La Vikipèdia -sense la w en la seva grafia en català- va començar com a projecte el 15 de gener de 2001 i la idea original ben aviat es va començar a estendre a altres llengües com l’alemany o el català. Ja el 2004 es va arribar al milió d’articles escrits en 105 idiomes tals com l’italià, el castellà, el suec o el llatí (l’entrada un milió va ser feta en hebreu i feia referència al Kazajstan). Actualment ja s’ha arribat als 9.790.407 articles, tot un èxit si tenim en compte que ara per ara l’enciclopèdia no té un editor responsable, tampoc no hi ha personal contractat i funciona només amb l’aportació voluntària de milers de persones, lectors anònims. D’entrada, es pot pensar que el coneixement digital és molt més precari que no pas l’escrit, que hi ha massa interessos al darrere de moltes qüestions que poden facilitar l’aparició d’articles amb informació esbiaixada o, directament, falsa. Però faci la prova! Practiqui el “Víquing”! Vagi a http://ca.wikipedia.org/ i, a l’apartat de “Cerca”, introdueixi qualsevol qüestió que sigui del seu interès. El músic esmentat al principi del text, per exemple: Mozart. Al cap de no res la biografia ens apareixerà a la pantalla. Un text que alhora és ple d’enllaços cap a altres músics, referències a altres èpoques i fets que, ara un ara l’altre, ens permetran gronxar-nos mitjançant lianes d’hipervincles per la selva del coneixement. Un munt d’articles complets, uns quants en fase de construcció i, el que és més interessant, alguns amb errors que han estat posats en evidència per altres lectors i que esperen ser corregits. Tot un prodigi que fa bona la frase de Monaldo Leopardi “Anche da una finestretta piccola si può vedere il mondo”: també des d’una finestra petita es pot veure el món. I des de l’ampit digital de la Viquipèdia, encara més.

I swear I saw Elvis walk out of a 7-Eleven

Cansat de fer de bomber enmig de tant piròman social. D’inventar bandes sonores per a films de cinema mut. Una oració laica, unes xanques contra els huracans, unes crosses per anar tirant “...deslliureu-nos dels caps de RRHH que llegeixen manuals de motivació personal i de les mestresses de casa que compren llibres d’intel•ligència emocional”. Amén.

Clàssics (o no)

Pel fil musical del bar sona una cançó de pop espanyol amb la mateixa línea de baix que el “With or without you” dels U2. Just abans de pensar “Quina barra, afusellar així els clàssics…”, recordo que una cançó coetània de la del grup irlandès, l”Every breath you take” dels Police, no és més que el “Let’s twist again” abaixat de revolucions. Ben mirat, al final tot és un plagi.

Simpaties

Sempre he tinguit certa simpatia pel de l’esquerra dels Pet Shop Boys, en George Harrison, el baixista de qualsevol grup i, quan n’hi havia, per les cares B dels singles de vinil.

Sempre faig tard

La gent dels pobles petits fan l’efecte de viure sota una llosa de por. Atemorits, mesells i gregaris, es comporten com si un alè de malvolença surés en l’aire. “Aquesta temença, ben gestionada, hauria de comportar força rèdits a qui la sabés dur...”, penso. És clar que la idea no és nova. I l’organització que crearia per fer-ho, tampoc. Sempre faig tard...

Some other time

Amb el tràfec del dia a dia es corre el risc de viure la vida en diferit. Una mica com la llum que ens arriba de les estrelles o els himnes xiulats de TVE. Pres entre el passat i els plans de futur, el present se’ns fa fonedís, es perd com un nen a les Rambles. Fins i tot ens l’extravien! Sí: com en determinats cafès de BCN, amb el temps present a vegades tenim una vague sensació de robatori que ens deixa un regust amarg a la butxaca o un forat als fulls del calendari. Anar de bòlid a la capital ha de ser terrible.

"Oro parece..."

Amb el temps les coses i les persones són, senzillament, allò que semblen. Ara bé, no sé si això és degut al fet que finalment hem aconseguit encabir la realitat a la mesura dels nostres prejudicis o bé és que, tal com diuen, és veritat que l’experiència és un grau.

Destí

Destí? Atzar? La majoria de vegades, senzillament caràcter.

Viatges

Al final resulta que no es viatja per veure coses, no. Ni tampoc persones. A mesura que passen els anys fa l’efecte que hom viatja perquè les coses el vegin. Més ben dit: viatgem per desubicar-nos, per canviar l’escenari que rutinàriament trepitgem cada dia. Lluny dels edificis, carrers, persones i paisatges que ens són propers, ens redescobrim una altra vegada. Els sentits s’afuen amb la nova llum procedent d’altres paratges, nous sons de noves llengües i nous costums que ens donen una nova mirada. I és que viatgem per veure coses noves i, de nou, les coses de casa.

"Excuse me"

El primer cop que ho vaig veure va ser a Londres: “Excuse me...”. Algú em convidava a cedir-li el pas a les escales mecàniques que duien de l’estació del metro al carrer. Pel que sembla, la velocitat de la cinta esglaonada que ens transportava no li era suficient i li calia avançar-me. Li urgia, si hem de fer cas del seu to. Ara ja podem observar aquest fenomen aquí: la pressa també és un bé importable. Cap a on van aquests adelerats? De debò no en tenen prou amb la velocitat de les escales? Fa un efecte estrany veure’ls caminar per uns graons construïts expressament per a no fer-ho. Caldria, doncs, dissenyar noves escales amb diversos carrils? Tot i així sempre hi hauria qui no en tindria prou i seguiria avançant a peu pels graons lliscants més ràpids. En el cas extrem, imagino el corredor urbà fent les seves gestions al doble de velocitat que la meva. Jo el saludaria per segona vegada al mateix tram de l’escala mentre ell m’observaria estranyat, com si jo fos només una imatge fugissera o, més exactament, un déjà vu.

Només sé que no sé res

Com més sé, més sóc conscient del que em falta per saber. Aquesta sensació és la que deuria dur Sòcrates a afirmar allò de “Només sé que no sé res”. Per això com més va més m’agraden les persones pedants. La pedanteria em sembla la prova irrefutable que ens trobem davant d’algú que, més enllà d’una lleugera capa de vernís intel·lectual, no sap gairebé res. I aquest cop, de veres.

Jo ja t'ho deia

De petit hi havia dues menes de calendari: l’oficial i l’oficiós. El primer penjava d’un ganxo a la paret de la cuina i regia els dies d’escola, els caps de setmana i –llavors encara- poca cosa més. El segon es trobava dins la nevera en forma de iogurt i més que un calendari era una mena de recordatori de les dates assenyalades. La data de caducitat impresa a les seves tapes anava sovint lligada a un esdeveniment important. A mesura que anaven passant els dies, esdeveniment i iogurt recorrien camins oposats: mentre que l’un anava prenent cos (festa d’aniversari, examen, visita al metge, etc.), l’altre s’evidenciava com un producte efímer, amb la idoneïtat per al seu consum cada cop més precària. Ara bé, arribats a la data assenyalada tots dos havien de desaparèixer: l’un per la seva consumació resolta en forma de pastís, butlletí de notes o injecció a la natja. L’altre, engolit per postres havent dinat. Així es tancava un cicle, podríem dir-ne “làcteo-vital”, que llavors trobava d’allò més raonable. Per contra, un iogurt als prestatges de la nevera més enllà de la seva data de caducitat era una catàstrofe. Per la part més biològica, imaginava el iogurt començant a mudar la seva textura mentre un exèrcit de bacteris i fongs es congriava en el seu si. Però el pitjor era la data impresa a la tapa, que havia sobreviscut a la lògica del calendari que penjava de la paret. Amb les espelmes del pastís apagades, l’examen resolt i la xeringa ja injectada, allò significava obrir una escletxa entre l’espai i el temps, desballestar l’ordre natural de les coses i no augurava res de bo. Ahir vaig tenir esma de menjar-me un iogurt caducat, força a contracor, empès per la mala consciència d’haver-lo de llençar i ja ho veus: una desgràcia rere l’altra. Jo ja t’ho deia.

La maledicció de la devesa

La devesa, vista des de terra, projectada al cel, sembla una xarxa neuronal. Les branques dels seus arbres es perllonguen en ramificacions d’àxons i dendrites, convergeixen les unes amb les altres com en les antigues plaques tenyides de blau per a microscopi. Adormir-se en una devesa proporciona un son ingràvid. El brancam ens pensa. Somia per nosaltres. Idees, sons i records flueixen amb la saba, broten amb les fulles mentre esdevenim cada cop més arrel, tronc, tija o nervadura. De romandre massa estona lluny de la vigília, el dorment pot quedar en estat vegetal per sempre, amb unes inicials gravades per una parella de joves amants al capvespre com a únic vestigi de la seva anterior humanitat. En pondre’s el sol, amb el darrer raig de llum, la devesa exhala un sospir entre el seu fullam. Malgrat no ser altra cosa que el vent que passa rabent per les seves branques, el sospir sona com un xiuxiueig fet des d’uns llavis càlids a cau d’orella. Una cançó de bressol, una melodia lleugera que convida a dormir una estona entre els seus sentinelles brancats al passejant tardà, l’invita a fer un son del qual ja mai més no en despertarà...

Per uns moments el nen va deixar de gronxar-se. Però lluny de romandre quiet i perpendicular al terra es quedà aturat a mig aire. Potser va ser llavors que el món, per inèrcia, va començar a oscil·lar. L’efecte semblava el mateix, però les conseqüències eren unes altres. La primera percepció que vaig tenir va ser física, un lleuger mareig. Com si em trobés a la coberta d’un vaixell que navegués amb maregassa. Amb el moviment, tot allò que fins llavors havia romàs fix va començar a desplaçar-se. Els prejudicis, per exemple, rodolaven sense control per la coberta dels meus pensaments. Els prejudicis estan fets de la mateixa matèria que els dilluns i només la combinació de les quantitats de monotonia i ignorància en determina la seva cristal·lització i que esdevinguin una cosa o l’altra amb el pas del temps. Sigui com sigui, ambdós comparteixen la mateixa sensació acollidora de claustre sense espai per a la diferència o la sorpresa i, per tant, ens deixen a resguard del neguit. De cop i volta vaig sentir-me nu, despullat per dins, amb tots els meus prejudicis mig desballestats que circulaven amunt i avall al ritme del gronxador quiet de l’infant que ens empenyia – al Món i a mi- cada vegada amb més força. A punt de fer el capgirell, la criatura va saltar del gronxador. Suspesa en l’aire, ja sense referents, no vaig poder dir qui movia què. En caure va picar de peus a terra tot fent un soroll eixordador, com quan un reactor va més enllà de la barrera del so i esquinça l’aire. De primer vaig pensar que era el brogit del món que tornava a revertir l’engranatge de la seva física, el grinyol de les forces que lluitaven contra la seva inèrcia, però llavors vaig advertir que era senzillament el soroll de l’embalum dels prejudicis –meus i de tothom- que, amb l’empenta de l’última volta, havien tornat de cop al seu lloc. Qué estrany que és tot.

Opcions

Ja no sé el temps que fa que no llegeixo poesia. Malgrat tot, sempre intento tenir un punt de vista, diguem-ne, poètic. Anar més enllà de la realitat amb les paraules. Qui ho va dir allò “de totes les opcions possibles només una s’acaba concretant, la resta pertany a la poesia”? Però no tothom ho entén això. En general es busca una actitud vital més “pràctica”. Quan algú m’esmenta aquesta possibilitat assenyalo la paret de l’escriptori. Allí, com triomfs de caça, hi pengen el títol de la llicenciatura en Administració i Direcció d’Empreses junt amb del Postgrau de Fiscalitat. Hi ha taxidermistes de títols? Perquè el del curs de borsa ja fa temps que pinta malament. En fi, que segueixo tocant la guitarra. I d’aquí a una setmana començaré les classes de llatí. Amén.

Getting older

Amb els anys hom s’acosta al mirall amb vocació d’antropòleg. És veritat: l’ésser que emergeix per entre el vidre platejat a l’altra banda cada cop se’ns assembla menys. Perquè som calbs, però en certa mesura. I tenim algunes arrugues. Però aquests cabells blancs i aquestes potes de gall és del tot impossible que siguin nostres. A partir de certa edat hom es mira al mirall amb suspicàcia: algú, de manera subtil, ens està envaint. Com, si no, s’expliquen les arrugues a les mans, les taques a la pell, les ungles gruixudes? El nas s’esmola i pèls feréstecs, indomables, apareixen arreu. No, no, perdoni senyoreta, em sembla que hi ha hagut un error...Forever young, per sempre jove. Si ja ho cantava Bob Dylan, ho recorda,? Blowin in the wind, lleugers com l’aire, escolti! Com? Que Bob Dylan anunciarà Pepsicola a la propera Superbowl? The times, they are changing, em diu? Senyora, tot plegat deu ser una equivocació, no? Au, vinga! Senyora? Senyora...?

Lola

Passaran els anys i el rostre de la senyoreta Lola serà immune al pas del temps. Els dies s’escolaran calendari avall sense deixar cap petjada a la seva pell i per a mi sempre tindrà la cara llisa i fina, amb les galtes roges i brillants com una lluna plena al capvespre. Lola era, quan tenia tres anys, un nom curiós amb vocació de palíndrom a mitges, estranyament simètric amb les seves vocals rodones en forma d’eco. Inevitablement, llavors, l’acabava girant pels eixos que definien les seves dues eles i me’l mirava després de pronunciar-lo en l’aire. Lola, així disposada, s’assemblava a un insecte, les consonants per antenes i les vocals com ales. Lleugeres com les de les papallones, no es podien tocar. Lola, d’aquesta manera, voleiava pel pati de l’escola, ingràvida entre el cel del matí i la mandra de les hores. Lola, “per què els meus jocs no són els seus?”. Lola, “per què em mires així?”. Lola papallona, Lola ingràvida, Lola per sempre. Lola.

Alienats

Costa de definir, és en l’aire. Els alemanys l’anomenen “zeitgeist” , alguna cosa així com “l’esperit del temps”, allò que sense que ningú ho digui, s’intueix i defineix el tarannà d’una època determinada. Potser, atesa la complexitat del món d’avui en dia, costaria de trobar un “zeitgeist” transversal que l’abastés en la seva totalitat. Ara bé, és relativament fàcil determinar-lo per àmbits concrets. Actualment, una de les característiques que defineix la nostra societat és una dicotomia en l’ús del llenguatge que, en el fons, no amaga altra cosa que mala fe en uns, revolta silenciosa en altres. Així, en moltes empreses, a l’àgora comuna de la paraula “implicació”, hi trobem en una banda i malgrat tots els informes de responsabilitat social haguts i per haver, un abandó de l’equip humà, que ha esdevingut una peça més de la maquinària econòmica. En l'altra, absolutament prescindible, “deslocalitzable” i del tot desmotivat, hom es limita a fer veure que treballa. És el fenomen que alguns sociòlegs han vingut a anomenar “presentisme”: la persona hi és però no s’implica. És llavors que se senten frases com “a mi m’és igual fer feina que treballar” o “...mentre em paguin”, tot deixant a entendre que només compta venir a “escalfar la cadira” i poca cosa més, que s’ha claudicat davant l’engranatge absurd que són moltes vegades les organitzacions empresarials actuals. Davant d’auditories mancades de rigor, informes de llocs de treball banals, “experts” en recursos humans i manuals de gestió a preu fet, les persones se senten davant d’una farsa i, en conseqüència, es limiten a representar el seu paper. Alguns, amb la feina feta i una bona indemnització, poden arribar a engegar el carro pel pedregar, “Bon vent i barca nova, aquí us quedeu”. La gran majoria, però, amb hipoteques a quaranta anys i sous “mileuristes”, estan destinats a ser una versió moderna– amb dret a sortir a sopar els caps de setmana, futbol i pantalla plana - del mite clàssic de Sísif.

Divins

Per poc que ens mirem la història de la Humanitat, podem arribar a la conclusió que des dels seus orígens sempre ens hem empescat alguna deïtat per tal d’explicar tot allò que s’escapava de les nostres mires i capacitat de capir. La venus de Willendorf, Thor, Ra...éssers del més enllà que ens menaven. Del seu humor en depenien els nostres destins i se’ls retia homenatge en els més diversos altars. Actualment, però, hi ha lloc per a tothom. Un ampli ventall de creences comparteixen espai i mitjans: tenim campanyes endegades per ateus i e-cristians, respectivament. Autobusos del mateix color i amb missatges del tot oposats circulen lliurement pels nostres carrers. En el fons, però, tant li fa perquè la vertadera divinitat del segle XXI sembla ser una altra: el diner. I els experts en economia, els encarregats de predicar la seva paraula. La resta, els escoltem embadalits. No fa massa vaig sentir un economista que en la seva anàlisi preveia que en el context actual “la borsa pot seguir baixant o començar a pujar”. Atès que la borsa, com a mercat de valors que és, no pot fer altra cosa; és a dir: pujar o baixar, sembla que ens trobem davant d’una veritat d’aquelles que en castellà s’anomenen “de perogrullo”, una afirmació òbvia i evident. La sala, lluny de queixar-se, assentia amb el cap. I és que el nom no fa la cosa però gairebé, i ara mateix la paraula “economista” vesteix molt. Us imagineu per uns instants que els meteoròlegs fessin el mateix? Que el Tomàs Molina aparegués a les nostres pantalles amb alegria catòdica (o leds de colors, per als que ja tenen pantalla plana), tot dient que “demà farà sol o bé plourà”? Indignació general. Núvies amb vestit llarg plorant. Empresaris perplexos. Cartes al director a tots els diaris. Insultaríem al pobre passerell. “Però vostè em pren per ximple, o què?!”, li deixaríem anar amb una barreja d’orgull i enuig en creuar-nos amb ell pel carrer.

"Per motius personals"

És clar que hi tenen tot el dret i hi ha circumstàncies vitals del tot ineludibles que impedeixen la dedicació al càrrec però, en general, les persones que accedeixen a llocs públics i que al cap d’un temps de gestió dimiteixen per “raons privades” em desperten certa animadversió. Em fan pensar en aquella frase de l’Enrique Tierno Galván que deia “Los bolsillos de los gobernantes deben ser de cristal”. Per què els partits polítics, que en el seu moment fan públics en àmplies campanyes electorals tots els motius pels quals els hauríem de votar, quan un dels seus representants plega permeten que se’ns pugui despatxar amb un breu “per raons personals”? “Per raons personals” comença a ser una explicació massa fàcil i lleugera, una mica com aquelles frases de circumstància que deixem anar quan realment no volem saber els motius de debò, mostrar què pensem o implicar-nos massa, i que no fa altra cosa que augmentar la sensació de desconfiança de la ciutadania vers els partits polítics. “Per motius personals” és una frase que ni els gestors públics haurien de dir tan a la lleugera ni els votants hauríem d’acceptar tan fàcilment.

Que si naps, que si cols...

Dinar cada dia de restaurant és una d’aquelles coses que, a la llarga, passa factura. Un any de sobreviure a cop de menú ens converteix en un inventari ambulant de descompensacions orgàniques i correm el risc que al laboratori d’anàlisis clíniques ens cobrin un recàrrec per abusar. De cop i volta, a més, la varietat d’olis, sals, espècies i horaris que gastem posen en evidència un seguit d’incompatibilitats alimentàries que mai no haguéssim pensat. Incompatibilitats que, fins i tot, apareixen recollides en diversos llibres una mica a cavall entre la ciència, l’auto ajuda, la quiromància i el Dr. Jiménez del Oso. Es veu que la majoria vénen donades pel grup sanguini al qual es pertany. Així, si som O+, ens trobarem que aliments com la carn de porc (adéu peus amb suc, adéu galtes a la brasa) o les cols de Brussel·les són del tot inadequats per al nostre benestar i equilibri interior. Per a cada grup sanguini, doncs, podem trobar una llista d’aliments incompatibles, nefastos, rigorosament prohibits per al cos. I aquí és on rau el problema: n’hi ha prou amb què ens neguin quelcom que de seguida notem com ens envaeix un estrany sentiment de desig cap a la cosa prohibida. Mai no m’havien agradat les cols de Brusel·les: menudes i llefiscoses, de gust massa fort i pitjor pair, sempre les evitava. Ara, des que sé que no en puc menjar, em criden des del verd de les pissarres dels menús, em xiuxiuegen “menja’m” a cau d’orella a les portes de cada restaurant. Les demano vençut, després de repassar la carta una vegada i una altra. Les frueixo amb delectació, petites perles verdes (!!) amb el gust de tot allò que ens és prohibit...