"Filosofia popular"

La veritat és que si Einstein hagués dit realment totes les frases que se li atribueixen no hagués tingut temps ni d'escriure la seva famosa equació E=MC2, i mira que és curta...

"Veuràs que tens més pocs anys dels que comptes"

“I bé: crida a comptes la teva existència: compta quina part d’aquest temps se t’ha endut el creditor, quina l’amiga, quina el rei, quina el client, quina les baralles amb la muller, quina la correcció dels teus esclaus, quina les caminades per la ciutat en compliment dels oficis de cortesia: afegeix-hi les malalties per tu mateix provocades i encara el temps transcorregut inútil. Veuràs que tens més pocs anys dels que comptes”.

Sèneca, La brevetat de la vida.

On pares, Josep?

Cada dia llegeixo una mica de Josep Pla al tren i no deixa de sorprendre’m com l’endevina pel que fa a múltiples qüestions: des de l’evolució futura del turisme a Catalunya, passant per la construcció, fins la indumentària femenina. Tot ho dissecciona i en treu conclusions. Què en pensaria Pla, del “Procés”? Que tot plegat és una “pura il·lusió de l’esperit”? Titllaria molts dels nostres polítics “d’eixelebrats i barrets de rialles”? O se’ls creuria? Hi ha algun escriptor que hagi continuat l’obra de Pla? No parlo de trobar una bèstia grafòmana com ell, però algú amb una capacitat d’anàlisi i síntesi com la seva m’aniria molt bé. On pares, Josep?

"D'aixonsis porti'm el d'allonsis!"

Salvador Espriu explicava que a l’època més fosca del franquisme, per tal de sobreviure, feia de passant amb un notari. Aquest darrer era, i malgrat tots els estudis, un tanoca de cap a peus. Això no és cap sorpresa i sol passar. Sovint el nostre registrador anava atabalat i no encertava a dir ni què requeria ni el nom de l’ajudant a qui volia demanar l’encàrrec. Perdut en el seu embolic mental i per desesperació del pobre Espriu, l’home de lleis li deia: “D’aixonsis porti’m el d’allonsis!”. A vegades ocorre que ens trobem algú que, per haver-lo tractat amb freqüència, hauríem de saber el seu nom, però la memòria juga males passades i la calaixera dels records de tant en tant no es vol obrir. Tot fa pensar que la cosa anirà a més, què hi farem. Quan el cas es dona intentem salvar la situació tot fent alguna giragonsa verbal una mica esperpèntica que ens permeti salvar el mal pas. Tinc un conegut que, malgrat els anys que fa que ens anem trobant, és incapaç de retenir el meu nom. Una altra persona es neguitejaria però ell ho resol amb una forta abraçada i saludant-me amb convicció: “Què tal...” amb el primer nom que li ve al cap. Llavors jo el corregeixo i ell fa com que sí, que ho tenia ben present, que quin lapsus. I fins la propera trobada.