No deixa de semblar-me paradoxal el comportament dels adolescents d’avui en dia: tancats a la seva habitació –el seu búnquer privat- observen el món a través de la finestra del seu telèfon mòbil en comptes de sortir al carrer. A l’hora de visitar algun lloc desconegut el primer que pregunten és si en aquell indret remot hi ha cobertura (qualsevol lloc és remot si no n’hi ha). Les seves relacions es basen en xats d’aplicacions, jocs en línia, missatges de Whatsapp... lluny queden les tardes explicant històries asseguts en un racó d’alguna plaça. És igual, l’important és relacionar-se, formar part del grup (bàsic a aquesta edat) i a ells els funciona. Nosaltres segurament haguéssim fet igual, només que llavors era tècnicament impossible (aquells routers enormes de la pel·lícula Jocs de guerra (1983), aquella lentitud exasperant en la transmissió de dades en qualsevol format). La diferència és que per a ells estar connectats a Internet els és una qüestió cabdal, han de formar part de LA XARXA, en canvi a mi, que soc trenta anys més vell, em fa l’efecte que més enllà de totes les qüestions pràctiques que Internet em simplifica, a vegades no hi sé trobar més que una mala còpia –sovint impostada- de la realitat, una redundància asèptica feta de zeros i uns. Segurament és perquè d’adolescent sempre et sembla que t’estàs perdent alguna cosa, que en alguna altra banda s’està coent quelcom important, hi ha un desfici que només provoca inquietud. De gran t’atures a degustar un cafè o fer una cigarreta, més descansat i conscient que tot plegat és ara i aquí i el que hagi de venir, ja vindrà.
