So long, Daniel

L’actor Daniel Day-Lewis es retira. És una mala noticia perquè a totes les pel·lícules on apareixia ens regalava una interpretació magistral. I és que l'actor treballava cada paper fins al límit. Així, segons ens informa el diari La Vanguardia, quan va encarnar l’artista discapacitat Christy Brown a Mi pie izquierdo (1989, Jim Sheridan) va passar vuit setmanes en una clínica de paràlisi cerebral de Dublín per aprendre sobre l’afecció del pintor i poeta irlandès i poder posar-se a la seva pell. A En el nom del pare (1993, Sheridan), sobre la condemna a Gerry Conlon per un atemptat de l’IRA en què no va participar, l’aplicació extrema del mètode Stanislavski va dur Day-Lewis a perdre tretze quilos, passar llargs períodes en una cel·la, fer-se interrogar tres dies per policies reals i demanar a l’equip que el maltractessin i li llancessin aigua gelada. Per preparar Gangs of New York (2002, Scorsese) va practicar com esquarterar un cadàver amb un carnisser londinenc. El 1999 ja va fer la temptativa d’allunyar-se del món del cinema i se'n va anar a Florència per aprendre l’ofici de sabater però ara sembla que va de debò i ja no en podrem gaudir més. A l'esmentada En el nom del pare ens regalava una línia d’allò més punyent sobre la percepció de la pròpia circumstància, com transcorre la vida si no s’omple de res: “El temps passa diferent a la presó. Et quedes mirant el degoteig d’una aixeta i de cop i volta han passat cinc anys”. Espero que a ell la jubilació no li passi tan ràpid perquè la té ben merescuda. So long, Daniel!

Adopta una cançó

A vegades, no se sap ben bé el perquè, una cançó decideix instal·lar-se uns dies en un racó de la nostra memòria. Hi va entrar en algun moment que la vam escoltar sense massa atenció (al cotxe, tot conduint; al fil musical d’un restaurant; a la sala d’espera d’algun metge, etc.) i uns dies més tard – o mesos; o anys- ella fa acte de presència. Volta pel nostre cap com un ocell en el moment més inesperat, quatre notes que s’han instal·lat còmodament amb sabatilles i bata incloses. Acostuma a ser una cançó tipus “guilty pleasure” de la qual no parlaríem mai bé d’ella en públic (“massa comercial; lletra poca-solta; cantant passat de rosca, etc.) o una composició que s’allunya força d'allò que escoltem diàriament -com s’arriba del jazz o el blues a Eric Satie?-. La qüestió és que tenim la cançó de torn ressonant com la gota que cau una vegada i una altra dins els nostre cap. Com va venir? Quan marxarà? És igual, deu ser que al nostre subconscient també li agrada la música i, de tant en tant, li ve de gust fer de DJ. Sigui com sigui, no hi donem massa voltes: ell té la darrera paraula pel que fa al nostre comportament. En aquests casos més val no preguntar-se si la cançó és xarona i de mal gust, sinó si la podrem ballar, perquè una cosa és segura: no deixarà de sonar!