Badalls

Sovint es diu que “el nom no fa la cosa” però sí que, a vegades, la cosa fa el nom. De tant en tant ens avorrim, les hores es tornen feixugues i els minuts de plom, caiem en un ensopiment pesat, fins i tot ens endormisquem... és llavors que el cervell, just abans de penjar el rètol d'"Ara torno", opta per dopar-se amb una alenada l’oxigen més o menys pur. I obrim la boca per fer una respiració profunda i visceral com el lleó de la Metro-Goldwyn-Mayer, ampla com l’entrada al túnel del Cadí. Tant, que fins i tot se’ns veu l’úvula, aquesta petita massa carnosa que penja del paladar tou, talment com si fos el batall d’una campana. Deuria ser qüestió de temps que per similitud passéssim del “batall” al “badall”. Ara, que també podria ser que el mot vingués directament del llatí vulgar “Batare” que, amb els anys, va derivar en “Badar” (presentar una obertura. Ex: deixar la porta badada), explicació que també serveix al nostre “badall” perquè qui té molt de temps per anar badant acaba per avorrir-se com una ostra al fons del mar...i fent un bon badall.

Sequoies

Més enllà de l’alçada, ens empetiteix la perspectiva dels anys. Les sequoies poden tenir segles sencers a les seves arrels i, per tant, un matí de diumenge equival només a una fulla: som branquillons amb màquines de fotografiar que passegen enmig de l’arborètum d’Espinelves. Ens envolten arbres gegants amb nom d'indi Cherokee però hem canviat els boscos americans per un racó d’Osona i els Drive-in per un hostal de Viladrau. Núvols de pa de pessic llisquen per l’obrador de la tarda i ens cruspim amb crema de xocolata les darreres hores del dia, fulles de sequoia al nostre calendari particular.

Fotografia: Carles. Sequoia a Espinelves.

"Eppur si muove"

A Florència, passats el museu dels Uffizzi i la llarga cua de gent amb màquines de fotografiar que hi ha a l’entrada, hi trobem unes cantonades més avall un petit museu: el Museu d’Història de la Ciència. Allí hi ha molts dels aparells que els científics del Renaixement utilitzaven per fer les seves descobertes o il·lustrar les seves teories. Hi trobem una magnífica col·lecció de rellotges, motlles de cera d’anatomia, instruments quirúrgics de l’època, bombes de buit, telescopis, globus terraquis, planetaris, astrolabis, brúixoles, mapes, sistemes de lents, jocs de pesos, politges i mil i un ginys més.

Durant la meva passejada pel museu vaig veure en un racó una vitrina que a dins contenia una relíquia curiosa: les falanges, és a dir, els ossos del dit mig de la mà dreta de Galileu Galilei, científic de l’època, que va ser comdemnat per un tribunal de la Inquisició. Se l´acusava d´haver afirmat que la Terra no era el centre de l’univers, teoria anomenada Geocèntrica i tal vegada un xic “antropocèntrica”, tal com defensava llavors l’Església. Ell, en canvi, sostenia que la Terra era un planeta més que es movia al voltant del Sol junt amb la resta de planetes -teoria Heliocèntrica-, atreviment que llavors no es podia tolerar. Galileu va ser obligat a retractar-se de la seva teoria si és que no volia morir cremat en una pira. No em costa gens imaginar-me’l al mig del tribunal mentre negava que la Terra es mogués al voltant del Sol però amb la mà dreta al darrere, amb el puny tancat i el dit mig - el dit de la vitrina- aixecat, tot remugant: “Eppur si muove...” (Malgrat tot, s’hi mou).

El dit de Galileu al museu.

El Cavall Fort

Hi ha atzars que és millor treballar-se’ls. Així, la sorpresa de rebre el Cavall Fort a la bústia un dia qualsevol es va concretar gràcies a la intervenció dels Reis d’Orient –o un dels seus fidels patges- que t’hi van subscriure el passat Nadal. Potser és que ens mirem la revista amb els ulls de la pròpia infància, quan llegíem les històries d’en Jep i en Fidel asseguts al primer graó de l’escala, però fa l’efecte que res no ha canviat massa: humor blanc, jocs i curiositats per entretenir i educar a la vegada. “Que no arriba el Cavall Fort?”- preguntes amb ànsia lectora. Algun dia descobriràs astorat que la cultura no et farà ser millor persona, però que haver llegit hi ajuda prou. En un país que tendeix a la vulgaritat a força de plans d’estudi malgirbats i apujades d’IVA mal enteses, cada vegada més rodejats d’ases, és un bon motiu d’alegria trobar-se a la bústia el darrer número del nostre Cavall. Que el Pare Noel, els Reis d’Orient –o un dels seus patges- t’hi puguin subscriure durant força temps. Enmig de mirra, encens o or no hi ha millor regal que sentir-te demanar “Que no arriba el Cavall Fort?”.

Papallones

De petit em costava creure que les papallones fossin insectes. Tendia a imaginar que eren més aviat idees amb ales, de tan lleugeres com em semblaven. Una papallona era el pensament acolorit que vagarejava per l’aire d’una altra persona i era l’atzar qui t’acostava un d’aquests lepidòpters-idea de vol erràtic a la mà. Dues papallones al voltant d’una flor eren un diàleg lleuger a mitja tarda. Ara, en desaparèixer els camps, és un fet científic constatat que el seu nombre ha disminuït considerablement. Aquesta sembla, almenys, una explicació més satisfactòria que la imaginada quan era petit, on cada papallona era una idea o un pensament que flotava en l’aire com llavors de xicoia. És que ara pensem menys? No ho crec. Serà que, senzillament, a WhatssApp no hi caben un parell d’ales.

Cementiris d'elefants

"Vénen aquí a morir-se. La darrera parada, lluny dels depredadors. Hi arriben amb el gest feixuc, amb un bleix pesat, la mirada adusta de l’animal que se sap moribund i no es resigna. S’ajauen, arrecerats pel fullam. Un darrer moment de tranquil.litat -és amable l’ombra de les palmeres- abans del decés. Malgrat la calma, però, l’aire és dens, plumbi i una estranya melangia recorre les soques, l’herba seca; les pedres, fins i tot. Escampats arreu, els ossos d’altres que, igualment, van venir quan ja se sentien a prop del final. L’ivori aquí no és un luxe, sinó més aviat la prova fefaent que això és un cementiri. Un cementiri d’elefants."  

Dr.Living Stone. Memòries

Premier gymnopedie

Hi ha notes de piano que s’assemblen a la llum dels dissabtes al matí. Melodies que t’omplen el cap de monociclistes noucentistes amb bombí i bigotis infinits que ens saluden amb la mà mentre passegem per Hyde Park. No et sembla que hi ha acords calidoscopi fets de cristall que dringuen en ¾ a cada racó? Gimnopedistes, banyistes amb vestit llarg de ratlles i carabasses als costats, barrets de palla, sols que són discs de gramòfon, escuma de pentagrames, aigua de mar i vi blanc. Només cal saber trobar-los de tant en tant.

"Toco la bateria, que fàcil que és ser feliç"

Els experts afirmen que ens agrada la bateria perquè el so compassat del bombo i la caixa ens porta a memòries remotes de quan érem al ventre matern. És possible que, sense ser-ne massa conscients, enyorem la palpitació suau del cor de la mare escoltat durant mesos enmig de la placidesa amniòtica i calenta de la seva panxa. El seu batec sembla deixar-nos una empremta rítmica a la memòria, d’aquí que ens agradi tant la música i el seu compàs. “Toco la bateria, que fàcil  que és ser feliç”, canta en Quimi Portet. I és veritat: res més senzill que asseure’s al tamboret d’una bateria i tocar-ne el bombo, la caixa i els plats. Deixar-se endur pel seu batec i a poc a poc sentir que ens omplim de notes negres i corxeres, de rítmica felicitat.

Fotografia: Carles. Bucs Sabadell

Fauna

L’estiu ens deixa nus. Literalment. Parapetats a la taula del restaurant, a la vora de la platja, camuflats entre paelles d’arròs negre i ampolles de vi blanc, podem exercir la nostra vocació d’antropòlegs entre plat i plat. Al mar, es miri com es miri, el rei va despullat: som fauna, micos pelats, simfonia de panxes botides i tatuatges suats. Lluny de les revistes de moda i el benèvol Photoshop, a prop de les onades l’estètica es liqua amb la crema de protecció solar. I és que a la realitat les esveltes cariàtides gregues tenen cel·lulitis en abundància i als adonis els creix un ventre cerveser, balenes blanques sense capità Ahab. Un cambrer, cansat de treballar a l’altra cara de Matrix, es queixa del sol. El seu company se’l mira i li diu “Welcome to the real world”.