Petits plaers

El sol ja no crema el cel i aquest blau de blaus fa gust de tardor. Agost només semblava poc excessiu quan jugàvem al carrer però ara ens aclapara de llum i de calor. De mica en mica abandonem l’excés dels termòmetres, ens comencem a mirar els glaçons de les begudes com icebergs prescindibles i a les taules dels cafès que ens serveixin el gairebé inevitable cafè amb llet en demanar un cafè amb gel ja no ens sembla tan greu. Una tarda, en sortir de casa, plou i obrim un paraigües que ja començava a tenir les barnilles rovellades i redescobrim –aquells petits plaers- el tacte suau d’un jersei damunt la pell...

Desafinado*

Un amic pianista em comenta que tinc un “estil inconfusible” amb la guitarra, que m’agrada passar per determinats llocs i notes, que del meu barret de mag en forma de guitarra en surten trucs però que ja me’ls sap. Els pianistes –o els executants de qualsevol instrument- també tenen “llocs segurs”, escales, arpegis... frases sabudes en les quals ens és impossible desafinar. Tenir un sac ple de trucs que ens defineixin està molt bé: vol dir que tenim personalitat. Però l’abús pot portar a la rutina, a passar sempre pels mateixos llocs comuns amb l’excusa de no equivocar-se... fins arribar a llarg termini a un atzucac que ens impedeix avançar. Assumim, doncs, el pentagrama, la clau de sol i la clau de fa, el compàs de quatre per quatre... però també el risc d’equivocar-nos i el dret, de tant en tant, de poder desafinar.

*Post també per a no músics

Ecce homo

Darrerament s’ha parlat molt de l’ecce homo esguerrat per una pobra àvia en una església de Borja (Saragossa). La humitat de la paret es menjava la pintura i l’anciana “ni curta ni mandrosa” (que dirien a Barcelona) hi va fer un retocs pel seu compte. La restauració ha convertit la pintura en un nyap que, esperonat per les xarxes socials, ha saltat fins i tot les fronteres del país. Good for you, iaia! I si a sobre l’acció ha estat feta amb bona fe (mai més ben dit), doncs què més vols? L'original tampoc era un Goya, oi? Pel que fa al nom, Ecce homo, té als seus orígens al patíbul mateix. Allí, sembla que un soldat es girà cap a Jesús a la creu i volent fer mofa d’aquell que anomenaven el rei dels jueus cridà: “Heus aquí un home...!”. És clar que no ho va dir en català, sinó en l’idioma que es declina i que a ell no li va costar tant d’aprendre. “Ecce homo!”, va dir en llatí. D’aquí ve l’expressió “Estar fet un ecce homo” per referir-se a algú que està ben baldat. Fet un Cristo, vaja.

"Por H o por B"

“Ya hace dias que quiero escribir sobre esto y por H o por B, se me ha ido pasando...”. Val, ara feia temps que no me les trobava. Sí, la H i la B. Per què en castellà aquestes dues lletres ens serveixen com a excusa? En català, entre naps i cols, no fem el que toca, d’acord: “Miri, volia arribar a l’hora però entre naps i cols m’ha estat impossible”. Els nostres compromisos, les millors intencions, se’n van en orris per culpa de dues hortalisses. Trist, però almenys tenim uns culpables. Ara bé, qui s’amaga rere la H? A qui pertany la B? Qui són aquests elements que en castellà en impedeixen fer sempre el que toca? Al Cafè, entre naps i cols, no en treiem l’aigua clara. Algú ens en pot fer cinc cèntims?

Aixafar la guitarra

Les persones d’ètnia gitana creuen que deixar una guitarra al damunt d’un llit o un sofà porta mala sort. La base de la creença deu venir donada per motius pràctics, com allò de passar per sota d’una escala (perquè pot ser que ens caigui alguna cosa al damunt) o el fet de menjar carn de porc per als musulmans (vinculat a la dificultat de la seva conservació òptima amb la calor). I és que si deixem una guitarra en un sofà tard o d’hora algú s’hi asseurà al damunt, segurament per la part que passa més desapercebuda i fràgil: el màstil. A mi m’ha passat, i sentir com cruixen les fustes del dissortat instrument encongeix una mica l’ànima (sorry, Jimi). Neguiteja tant que el sentiment s’ha popularitzat amb l’expressió “aixafar la guitarra" a algú quan volem dir que li hem espatllat algun pla o projecte que duia entre mans. Tot plegat ve a compte per un anunci que fa anys inquietava tots els que érem estudiants: quan encara gaudíem dels càlids dies d’agost, el Corte Inglés es despenjava amb la seva “vuelta al cole”. Quin esglai llegir el rètol en tombar la cantonada, encara amb la tovallola i el banyador xops, tot tornant de la piscina. Als joves d’avui en dia els deu passar el mateix, pobres. Com cada any, els establiments del tall britànic ens avançaven la vida unes setmanes, a força d’anuncis ens recordaven que el nostre paradís blau amb regust de clor tenia data de caducitat. Ens aixafaven, gairebé literalment, la guitarra.

Formigues

Els insectes “socials” com les abelles i les formigues tenen molt en comú amb nosaltres, els humans. Hi ha formigues treballadores i formigues soldat, algunes fan de reina i, de tenir un microscopi prou potent, se les pot veure amb un somriure vehement mentre fan així amb la poteta. Per limitacions de la biologia actual, només en coneixem la seva economia real: formes d’aprovisionament, magatzems de menjar, repartiment de tasques, etc. però segur que també hi ha una economia financera de les formigues. Així, mentre una formiga anglesa especula amb el preu dels brots verds, una formiga africana es mor de gana. També hi ha –hi podem comptar- formigues constructores, ara mig arruïnades, amb habitatges buits i foradats que no saben qui els comprarà. I, és clar, les formigues també tenen els seus plans d’expansió: esperen que marxem de vacances per sortir del forat. Una corrua lenta però constant envairà, si res no ho impedeix, tots els racons de la casa a la recerca de noves provisions. En alguna roda de premsa – també en fan- una formiga assegurarà que tot plegat és per dur arreu la pau i la democràcia del formiguer.

World atlas

Life was easy when it was boring

La vida era més fàcil quan era avorrida.

Sting.

Tota una geografia per desxifrar,

isòbares del pensament,
somriures en codi Morse,
consignes prêt-à-porter
que jo no sé comprar.

Ara, però, tornen les distàncies
que es mesuren en temps
i els calendaris en forma d’onada.

Només amb els anys s’aprèn a escoltar el silenci
i a destriar tots els colors del blanc.

"Especials"

Viure en aquest engranatge que és la societat requereix que les seves peces no grinyolin. L’oli de l’educació hi contribueix força: “Disculpi, i ara, no hi ha de què, bon dia, bon dia...”. Aquest lubricant inclou un grapat de frases fetes (“L’acompanyo en el sentiment, no ets tu, sóc jo...” ) i una bona colla d’eufemismes per no haver de dir les coses pel seu nom. D’aquests, un dels meus preferits és aquell amb el qual ens venim a referir a aquelles persones de caràcter irascible, avinagrades, gossos de l’hortolà que ni mengen ni deixen menjar...

- Ah, en XXXX, dius?... és una persona molt “especial”...
- Sí que ho és, sí... molt “especial”...

Bombolles

Persones que durant anys van alimentar la bombolla immobiliària i ara es queixen perquè en esclatar els ha esquitxat...

 #youhaditcoming

Lluna d'agost

Primer es van “enamorar de la moda juvenil” i després van baixar fins “al final de La Rambla” on tenien una cita amb “la negra flor”. Potser més que negra, la flor era mulata, els va fer perdre l’oremus i se’ls va endur cap a Cuba on, definitivament, es van desorientar del tot: en Santiago Auserón va passar a ser Juan Perro en un gir que l’acostava als orígens de la música llatina però que li feia perdre identitat com a músic de rock, allò que en el fons sempre ha estat. Entremig, però, els Radio Futura ens van deixar un grapat de bones cançons. Aquests dies en què els termòmetres arriben als “37 grados” i la temperatura ens engavanya, més d’un desitjaria trobar una “Escuela de calor” on aprendre a desempallegar-se’n. Mentrestant, ens abandonem a la xafogor tot esperant que la fresca del vespre ens doni una treva i poder-nos adormir amb la llum de la lluna d’agost que entra per la finestra. Luna de agosto, hazme llegar a mañana...

En patinet

De petits cantàvem allò de “Si tu vas al cel en patinet...”. Ja de grans potser encara no sabem massa com guanyar-nos-el, però és clar que des la nostra infància tenim clar com arribar-hi. El patinet, junt amb la soferta bicicleta, era el mitjà de transport més utilitzat per la canalla de fa uns anys. Menys estilitzat que els que corren actualment, el nostre tenia parafangs, la plataforma més ampla i un manillar corbat emparentat amb el de la bicicleta. En ser les rodes també més grosses, els antics patinets assolien velocitats importants, i més si es té en compte que no tenien frens. Llençats pendent avall, sovint entrevèiem massa tard l’embornal que ens esperava al final del carrer i les reixes que s’empassaven l’aigua els dies de pluja també engolien abruptament les rodes del vehicle. La patacada era inevitable i acabàvem rodolant per terra tot afegint un continent més al mapa de crostes i esgarrinxades que es dibuixava als nostres masegats genolls. De lluny, sentíem el comentari d’un adult: “Si és que són de goma...”

Never mind Beethoven

Ningú de l’audiència no se’n sabia avenir: el primer violí de l’orquestra lluïa una cinta fluorescent al cap i la soprano duia els pantalons –un texans descolorits- mig esparracats. La noia de l’arpa mastegava de forma barroera un xiclet mentre els violoncels fumaven sense parar. El director, recolzat a la tarima, mostrava signes evidents d’embriaguesa i increpava els assistents al concert. A les antípodes, un jove empolainat, clenxinat i amb esmòquing es dirigia a un públic amb imperdibles a les jaquetes, crestes engominades i botes militars. “Senyores i senyors tinc el goig de presentar-los el nostre darrer disc: Never mind the bollocks, en si bemoll...”.

ps: efectivament, vivim en un món ple de convencions.

Canibalisme nominal

Així com els nàufrags desesperats acaben per beure l’aigua salada del mar, en un moment de molta gana vaig optar per menjar-me les lletres del meu nom. Vaig treure el DNI de la butxaca i me’l vaig mirar fixament: “Carlos”. No sabia per on començar. Potser la “l”? No, massa esprimatxada. La “S”? Tampoc, faria de mal empassar. Finalment l’escollida va ser la “O”, en forma de Donut. Farcida de melmelada de maduixa, me la vaig cruspir en un tres i no res. Ja tip, però, vaig tenir una atac de mala consciència per culpa d’aquell acte de canibalisme nominal. Vaig córrer al Registre civil i vaig dir que “Carlos” ja no em feia el pes i que si me’l podien canviar per “Carles”, que m’hi sentia més identificat. El funcionari de torn em va dir que cap problema, però en veure el DNI em va fer notar que hi faltava una “O”. Avergonyit, li vaig explicar el meu cas fil per randa. Per sorpresa meva, el funcionari es va mostrar molt comprensiu i fins i tot em va convidar a una “O” en forma de bunyol d’un Antonio que havia passat a ser Antoni. “El millor és aquest regust d’anís...” - va dir-me mentre s’eixugava els llavis amb un tovalló que discretament guardava entre els segells oficials, amb la seguretat de qui fa anys que repeteix, impunement, el mateix gest.

Vaca mu

Aquesta vaca no és cega, encara que brandi lànguidament la llarga cua. Tampoc és la vaca de la mala llet. Les vaques metaliteràries no tenen el gest tràgic, ni volen il·lustrar ningú. On està feta aquesta fotografia, a més de 2.000 metres d’altitud, els cotxes tenen tendència a ofegar-se perquè la benzina no crema bé al motor, però allà on les màquines comencen a fer figa i les persones demanen mantes tèrmiques, elles pasturen sense immutar-se, amb el dring pausat de l’esquellot que els penja del coll. Amunt i avall, alienes a tot i tothom. En temps accelerats com els que vivim, que hi hagi animals de digestió lenta com les vaques és un gran què: així com fa temps els científics van aprofitar aquests rumiadors per prevenir algunes malalties, em pregunto si actualment també ens podrien ajudar a trobar una vacuna –d’elles ve el nom- contra la pressa i poder superar, tal com cantava en Serrat, “aquesta puta sensació d’anar sempre tard, de passar per les coses sense tocar-les”. Però coneixent-nos, frissaríem tots per obtenir la vacuna contra la pressa, una actitud que tendeix a oxímoron i encara ens provocaria més neguit. Si és que estem com cabres. Mu.

Vacances

Em pregunto si els rellotges reflectits al mirall fan anar el temps al revés. Sí, ja ho sé, em diràs que en qualsevol cas són els rellotges els que pengen de les hores i no a la inversa. Però hauràs d’admetre que si no fos per aquests petits dictadors del calendari viuríem a un altre ritme. Tornaríem a ser indígenes, comptaríem el temps per llunes i els anys serien més volubles: uns ocuparien quinquennis, uns altres ens cabrien a la butxaca. Els calaixos de la memòria són tous com els rellotges de Gaudí, prou que ho saps. Sigui com sigui, acabem penjant de les busques d’un rellotge, deambulant entre petits mecanismes dentats que ens cronometren el dia a dia, comptant el que ens queda per fer vacances i oblidar el tic-tac que cau com una pluja constant. Segurament tenia raó Julio Cortázar quan deia que quan et regalen un rellotge en realitat ets tu el regalat; encara que un home tan lúcid com ell ja sabia que també hi ha rellotges de sorra i onada sense altres busques que els raigs de llum al capvespre provinents d’un far llunyà. Un temps que no és fet d’hores, segurament el que més val. Gaudim-lo!

Les aparences enganyen

Les aparences enganyen. Les aparences enganyen? De debò? Pel que fa a les persones, per exemple, ens hem de cenyir només a allò que diuen? Amb la quantitat de signes no verbals que transmetem a cada instant! Alegria, pena, fatiga, compromís, neguit, amor... apareixen als nostres gests i es fan tan evidents que, de saber-los llegir, sembla que siguin projectats en una enorme pantalla de cine. Les aparences enganyen? No: senzillament és que a vegades no ens hi fixem prou bé.

Generació "Pladur"

Una de les paradoxes d’aquella Espanya que “iba bien” era que un encofrador podia guanyar més treballant a preu fet que l’arquitecte encarregat de fer l’edifici. Això m’ho explicava amb perplexitat, ja fa temps, un aparellador amb el mal cos de quan sembla que els anys de formació i esforç no han servit per a res. De quan la cigala, més per barra que per mèrits, fa pam i pipa a la soferta formiga. I així va ser que una bona colla de pencaires sense qualificar va deixar els estudis per anar a bastir parets de sol a sol. Anys de crèdit fàcil, cotxe de luxe a la porta i “mojitos” a l’altra punta del món. Els mateixos que, ara que la moma de la construcció s’ha acabat, desperten abruptament del somni en forma d’hipoteca que el banc els havia proporcionat. De resultes d'aquella disbauxa ara tenim una munió d’ignorants i dropos per civilitzar que abunda a tots els pobles i ciutats. Potser l’economia remuntarà amb els anys però l’educació no s’improvisa i aquests poca-soltes els haurem de patir per sempre més com el cant insidiós i pesat de les cigales una tarda xafogosa d’agost. Ai!