Deborah Llibres

Si hi ha alguna cosa complexa en aquest món, aquesta és la sexualitat. Hi ha persones per a tots els gustos i, en aquest camp, cada individu és un món. Deborah Llibres ja intuïa de petita que era diferent a la resta dels seus companys. Mentre ells s’agombolaven al voltant de la professora per escoltar els rudiments més bàsics de l’escriptura (“La m amb la a, ma”) ella ja llegia pel seu compte. Només de tant en tant feia com la resta d’alumnes per resseguir amb plaer morbós les lletres enganxades a la paret que, retallades amb paper de vidre de colors, havien d’ajudar a memoritzar els components de l’abecedari. Després de diversos intents infructuosos de dur una vida sacrificada i normal (Va estudiar Administració i Direcció d’Empreses a la UAB, va treballar de comptable una temporada) va veure que a ella, el que de debò li agradava, era aquell plaer indefinit que li transmetien les paraules. “Llegir està bé, però amb modos!” li deien els de casa. La desmesura, però, la va portar a explorar la banda més fosca del món de les lletres, a treballar en estranys llocs i circumstàncies. Malgrat tot, de mica en mica Deborah Llibres es va anar fent un nom professional i ben aviat va tenir una clientela fixa, el més pervertit de la ciutat, que feia cua per omplir els forats de la seva agenda. Cadascú amb el seu imaginari i desviació particular. Asseguda en un racó del seu soterrani, rodejada de mobiliari vermell, actualment llegeix fragments de “Diari 1918” de J.V Foix a uns: “Mira com s’acosten, tumultuosos, els soldats que assetgen el crepuscle amb armes fulgents...”, a altres els exciten els contes de la Rodoreda i fragments esparsos de “Mirall trencat”. Avui al migdia, dinarà i agafarà forces, perquè l’espera un número fort amb un dels clients habituals: intercanvi de cites subratllades del Quadern Gris, de Josep Pla. Quan li pregunten a què es dedica, Deborah Llibres respon amb sorna que es “lectora de llibres professional” i afegeix somrient “cadascú per allà on l’enfila” i “jo no faig cap mal”.

Sense efectes especials

Enrenou a Hollywood: el tiet Oscar ha descobert que, encara ara, és racista. A ningú li agrada que li fiquin el dit a l’ull, veure’s al mirall i no agradar-se, però el cert és que ja feia estona que se’ls veia el llautó. I sí: tenim Rosa Parks i Obama, però també Tea Party, NRA (Associació Nacional del Rifle) i Donald Trump. Més enllà dels fotogrames, se’ls escapa el racisme en molts més àmbits. Només cal veure les fotografies de moda de dissenyadors com Tommy Hilfiger: tot WASPS (blanc, anglosaxó, protestant) perfectes i, en alguna banda, algú afroamericà o un xinès... però para de comptar. El tiet Oscar, i això és collita pròpia però també aniran venint perquè a ningú li agrada sentir-se abusat, també discrimina hispans, que no passen de ser un clixé (dona mexicana, cridanera, madre coraje revolucionada. AKA Sofía Vergara a Modern Family), els homosexuals, que només apareixen per fer comèdies amb mobiliari (“Salir del armario”) o drames socials (“Philadelphia”) però poques vegades en situacions quotidianes, reservades als heterosexuals. Ja que hi som, també discrimina la majoria de dones quan arriben a certa edat: als blockbusters la protagonista sempre és blanca i no arriba als trenta anys. Ah, si ets grassa i negra, et toca “Precious”, alguna història de superació personal, però ja està. El pitjor és que Hollywood exporta aquest tarannà arreu del món, un model social de cartró pedra que, afortunadament, aquest any algú s’ha atrevit a denunciar. “And the Oscar goes to...”. Efectivament, Oscar, cap a on vas?

Ens busquem

L’atzar, la genètica i les circumstàncies (o potser tot alhora) ens han fet així. Tots som membres involuntaris del mateix club i, com els amants joves i inexperts, ens busquem sense saber-ho. Tard o d’hora, inevitablement, ens trobem als cafès de la ciutat, a Internet, en tallers de lectura, en cursos de la universitat, buscant escalf i complicitat, una mica masegats pel temps i la incomprensió, conscients que fa fred als extrems de l’anomenada “normalitat”. Sabem que hi ha gris i rutina però també Cortázar i Cronopios, la Novena de Beethoven, sords sublims, William Turner, oratoris, petites gemmes de música pop, Madame Curie, Nicola Tesla, Gandhi, Martin Luther, Woody Allen i BB.King. La campana de Gauss no sona igual per a tothom.

"Hay un fallo en Matrix"

Les dedicatòries escrites a les solapes dels llibres que han anat a parar a les botigues de segona mà tenen alguna cosa de “hay un fallo en Matrix”. Vull dir que en el món ideal qui hauria d’estar llegint “Per a la Irene, XXX. Marc, 4 d’abril de 2008” és la Irene mateixa i no pas jo. L’atzar m’ha convertit en antropòleg involuntari, en notari de circumstàncies que certifica que el Marc i la Irene un dia van partir peres i lectures. Discretament, deso el llibre de nou a la lleixa amb l’esperança que el Marc – o la Irene- entrin algun dia a la botiga i, amb l’experiència que els han donat els anys, ara ja sàpiguen que love is the saddest thing when it goes away i decideixin corregir alguns bugs de la seva antiga versió de Matrix. “Ei, hola, quant de temps, com et va?”. Marc i Irene, parella 2.0, new improved version, hi ha un llibre – el vostre- que us està esperant. No trigueu, si us plau.

Fotografia: Carles, Mercantic

Moments, imatges

Realitzar fotografies és mirar dues vegades. O observar més intensament. És fer un TAC al temps, capturar un moment. A través del visor, imaginar composicions, punts de fuga, horitzons. Milions de píxels de colors que s’agombolen al fons dels ulls, imatges, espurnes. Distància focal, velocitat d’obertura, ISO: on no hi arriben els pinzells hi arriba la tècnica. La democràcia va arribar a l’art però en dèiem Kodachrome i de llavors ençà no hem parat: de l’Agfa Happy (la del botó vermell) als mòbils. Una bona màquina ajuda però les bones fotografies són a la mirada, es troben a tot arreu, només cal saber veure-les. Com deia Miquel Àngel amb les seves obres: l’escultura ja és a dins, només cal treure els trossos de marbre que sobren. 

Fotografia: Carles. Mercantic, Sant Cugat