De vinil

Bodegó amb heura i notes de piano. Telegrames en si bemoll per a saxo tenor. Blues blau, cinquè quart, tretzena campanada: 2010 en 365 fotogrames, una mica mp3 a 128 kb. El 2011 que sigui de vinil, encara que fregeixi una mica i s’enganxi, de tant en tant, en alguna cançó.

Bruc: la fórmula

Rambo + 1/3 x (Depredador) - Kalashnikov + Timbal + Montserrat = Bruc

Ricordare, scordare

Amb els records passa com amb alguns vins: no tots envelleixen igual de bé.

El club de los niños viejos

A vegades em pregunto en què es converteixen d’adults aquells nens que de petits ja semblaven grans, aquells que tenien “una intel·ligència notable i un grau de maduresa superior per a la seva edat”, els que en parlar feien exclamar als més grans “Quina gràcia, sembla un homenet!”...

Sense porbelems

Sabies que no ipmotra l'ordre en què les llertes etsan ersciets, l'úicna csoa ipormtnat és que la pmrirea i l'útlima lltera estiguin ecsrites en la psioció cocrrtea i la rstea pdoen estar ttaolmnet mlaemnat i ecnara pdoràs llgeir-ho sense porbelems?

El venedor top-manta (II)

- Perdoni...
- Sí...?- va respondre ell amb posat displicent mentre es fregava la barba.
- No tindria pas una ànima?- vaig preguntar-li.
- Home...- va dir-me - jo més aviat compro...però si vols...tinc alguna cosa bé de preu. Mmm...a veure...va bé la d’un jugador de futbol? Me la va vendre perquè estava cansat de tants entrenaments i volia un ascens més ràpid.
- No, no - vaig dir jo - ningú no s’ho creuria, faig massa panxa!
- I aquesta d’actor? - va preguntar-me - estava tip d’anar a l’Institut del Teatre i mira-te’l ara, nominat a un Oscar!
- Ui, no...no tinc pas dots jo...hauria de ser una cosa més senzilla...
- A veure...tinc polítics corruptes, advocats mafiosos, economistes...- va dir-me.
- La de l’economista mateix ja em va bé- vaig dir jo.
- Era d’un que feia de comptable i no pagava els impostos. Havia d’anar a la presó però vam arribar a un acord...té, la deixo bé de preu.
- Gràcies! - vaig dir-li - m’heu salvat el dia....
- Ei!- va cridar-me mentre marxava - vols un parell d’entrades per als Pastorets?.
- Ah...prou - vaig dir jo - que hi actueu?
- Hi tinc un paperet - va dir-me.
- Una ànima bé de preu i dues entrades de franc. Sort que encara hi ha bona gent al món!!- vaig pensar mentre m’allunyava.

Sant Esteve

Qui ho diu que segones parts no són bones?

* Fotografia: Carles

El venedor de la manta (I)

Vaig sortir de casa massa esverat, anava just de temps: “On tinc la cartera?”, “M’he deixat la carpeta amb aquell informe...”, torno a pujar, torno a baixar…coses que passen. La qüestió és que me’n vaig adonar quan ja era a l’estació de Plaça Catalunya: amb les presses m’havia deixat l’ànima a casa. L’havia deixada a carregar junt amb el mòbil i ja no hi vaig pensar més…ho hauria d’haver sospitat abans: allò que et trobes esmaperdut, desanimat, però vaig pensar que era l’hora del matí que no acompanyava. Llavors encara hi hagués estat a temps i hauria pogut tornar enrere a buscar-la. Ara era massa tard...

I és clar, ja em diràs que hi feia jo al mig de Barcelona sense l’ànima, no em podia pas presentar així, a la feina! Vaig pensar en aquells venedors que hi ha tot baixant pel Passeig de Gràcia fins al Corte Inglés, potser allí en trobaria una bé de preu, just per passar el dia. Surto de l’estació i vaig tirant amunt, miro, remiro...res. Uns mocadors, rellotges, ninotets, lletres de fusta, discs, bosses de mà, ulleres...un enorme assortit estès en mantes de tots colors, però enlloc no venien ànimes. Quan ja pensava en tapar el forat amb una pila d“ADN” (aquell diari que donen en sortir de l’estació) el vaig veure en un racó: d’entrada em va semblar estrany perquè duia la manta, enorme, d’un color vermell llampant, posada al damunt (“ja em diràs com s’ho fa per ensenyar les mercaderies, amb la manta a sobre ”, vaig dir-me), però vaig pensar que no hi tenia res a perdre. M’hi vaig acostar i li vaig preguntar:

(Continuarà...)

El tec i la teca

Tot és a punt per al tec.

Paraules curtes,

dinars llargs.

Bon profit!!

*Fotografia Carles

Al garró

No sé pas què em degué passar aquella tarda, que em vaig despertar amb la fam d’una fera i la panxa com un enorme gripau que em raucava de gana. I aquella sentor de banya cremada, una densa olor de sofre que tot ho empudegava, com si algú hagués pres aquella clariana per una bóta o un bocoi i hi hagués cremat un lluquet. Així que em vaig aixecar, em vaig mirar el meu company amb displicència, com si m’haguessin encomanat –vés a saber amb quin estrany encanteri – una malvolença cap a ell. Dormia un son profund, pesat com una mola, aferrat al seu sarró curull que vessava de viandes i aquell pa tan ben pastat de sola colrada i molla tendra que ens couen al mas. No me’n vaig poder estar i, d’una revolada, l’hi vaig furtar. Golut, amb una carpanta que feia feredat, ho vaig endrapar tot. Per fer-ho passar avall, vaig haver de menester ben bé mitja bóta de vi que el bon jan, refiat, havia penjat d’un ramal. Una vegada feta passar l’ànsia, sadoll i complagut, em disposava a fer un son quan, d’improvís, una tempesta es desfermà dins el meu buc: el tec, pel que semblava, feia de mal pair. Vaig haver de decampar cames ajudeu-me tot buscant un indret una mica a recer per poder satisfer allò que amb tanta urgència, el ventre em requeria. Però no vaig ser-hi pas a temps. Allí, just creuat el pont, entre bugaderes, pescadors i un estol de pastors que la feien petar al caliu d’una foguera, rere una atzavara, vaig fer de cos. La tempesta, amb més trons que no pas llamps, agreujada per la llum d’un estel que lliscava firmament enllà, em va fer posar del tot en evidència. Quan me’n vaig adonar, les bugaderes, el pescador, els pastorets i fins una parella amb un infantó que junt amb la seva noble parentela feien nit en una establia, em miraven de fit a fit. Amb la samarra, la barretina, tot jo a la gatzoneta, els pantalons al garró i el paner a la fresca, una vegada passats l’ensurt i la vergonya de veure’m d’aquella faiçó, no crec pas que el succés transcendís més enllà del moment. Per què ves qui s’hi fixa en aquestes coses, oi...?

Bon Nadal a tothom!!

Somnis

Somnis. Ara feia temps que no en tenia, o que no els recordava, si més no. De fet, més que un somni, el d’aquesta nit ha estat un malson: a la caixa del supermercat, la caixera anava passant pel lector de codis de barres tot el que jo havia anat agafant. Però cada producte que hi passava feia que els preus augmentessin de manera exagerada. Una inflació sense brides, desbocada. Jo, desesperat, em mirava la cartera, conscient que tot allò no ho podria pagar pas. La caixera, tibada, em mirava amb un somriure esmolat i fred, sardònic. M’he despertat quan ella, en veure el que havia d’amollar, ha esclafit a riure, desencaixada, eixordadora com un eixam de hienes rovellades que brunzien dins el meu cap. Tot entresuat, he anat al lavabo, m’he dutxat, m’he afaitat bé i he sortit de casa: havia quedat amb la meva xicota per anar a mirar pisos. Ja davant la immobiliària i en veure aquells preus tan desproporcionats, inflats com un globus a punt d’esclatar, no he pogut evitar mirar-me-la i preguntar: “Mariona: ets real o bé un somni?”. Ella, emocionada, amb els ulls humits, m’ha dit que jo era un encant; i que ens caséssim. No entenc res.

Qüestió de cometes

A continuació una entrada corresponent al blog del "Manual de correcció dels diaris de sessions" del Departament d'edicions del Parlament de Catalunya. Res a dir-hi, és clar.

Els ingredients

Ordinador + Jo + Llibres = El Cafè d'en Litus

Bitlla que cau

Fer fotografies, com qualsevol art, té una part important de tècnica. Jugar amb la llum no és fàcil, i més si la màquina de fotografiar és nova. Cal entretenir-se força amb l’objectiu: velocitats, graus d’obertura...si ens descuidem, la imatge pot quedar massa fosca o moguda. En el cas de la bitlla que cau va ser més ràpid anar a parlar amb ella perquè es prestés a fer de model i s’estigués quieta una estona. I és que, al contrari del que diu l'expressió popular, les bitlles són força raonables.*

* Fotografia: Carles

L'ull de l'atzavara

Sortim a contemplar el paisatge i descobrim amb sorpresa que, a vegades, és el paisatge qui ens observa a nosaltres.*

* Fotografia: Carles

Teoria de la decisió

Entres al vagó i al costat del seient buit veus una mare amb dues canalletes, quatre i dos anys i mig, respectivament. Una plora, l’altra somica. Si busques un altre seient, lluny de l’enrenou, penses que fas punts dins la categoria “solter-torrapebrots-carregat de dèries”. Malament. Si, fugint del pensament, optes per seure al costat de la quitxalla, t’espera un viatge d’allò més distret. Una d’aquelles situacions en què, facis el que facis, te’n arrepentiràs.

Ora et labora

Sembla que, fins que no es troba el nord -laboralment parlant-, tothom passa per un període d’aprenentatge on tot s’hi val una mica. També hi ha persones a les quals només sortir de la facultat els toca la grossa de Nadal o, no ens hem d’enganyar, senzillament tenen bons padrins. La majoria, però, hem tingut l’oportunitat de bregar-nos una temporada amb el “bo i millor” dels despatxos i polígons industrials d’aquest país. Anècdotes mil, tu diràs. Recordo aquell gerent catalanofòbic que m’ho feia traduir tot al castellà fins a extrems delirants: “¿Sant Quirze es San Quirico, no?”. Em feia patir, és clar. Fins que un dia, sobre el mapa, vam arribar a “Puig-reig”. Li vaig dir que amb “Puig” encara m’hi veia amb cor (monte?), però que per la part del “reig” no sabia si es referia al “peix de la família dels esciènids, de cos fusiforme i de fins a dos metres de llargada (Argyrosomus regius)” o al “bolet de l’ordre de les agaricals, tòxic i al·lucinogen, amb el barret de color vermell cirera i constel·lat de restes blanques (Amanita muscaria)" i que tot plegat feia de mal traduir. Pel que sembla, tampoc compartíem sentit de l’humor. Abans d’haver-li de dir en l'idioma de Tele5 que la nostra relació “aniria de mal borràs” i que “acabaríem per fer un pa com unes hòsties” vaig optar per “escampar la boira” i “tocar el dos” d’allí. Tocar el dos -en castellà-, que m’hagués fet dir ell.

Fotografies

Diria que, pel que fa a animals domèstics, sóc més de gossos que no pas de gats. Cans i felins tenen els seus partidaris i detractors, és clar. De la mateixa manera que a l’hora de fer fotografies hi ha qui es decanta per les càmeres Nikon i altres per les Canon. Tot i que en aquest darrer punt segurament l’eina emprada és ben igual: la fotografia és a fora i, segurament, el més important és saber mirar*.

*Gat del carrer de les bassetes. Fotografia: Carles

Al setè cel

Com un aiguaneix a les puntes dels dits,la pell dels planetes esdevé amb tu un epiteli tendríssim (perquè prou que saps com dol la lucidesa). Tens –mestre- una estranya tendresa amarada de tu (i viceversa) al fons dels ulls. Ensinistrador de gintònics en un cabaret galàctic, ens trobarem al setè cel, qualsevol nit, quan surti
el sol (SISA).

Normal, normal...

Ara que ja no mengem "bocadillus" quedem a les "nou i mitja" per fer un entrepà. Que no s'acabarà mai, això de la normalització lingüística?

Curiositat

Sempre he tingut curiositat per saber què pensa el de l'esquerra dels Pet Shop Boys...

Sàpiens, sàpiens...

No sé el perquè de l'elecció del nom Homo sapiens per referir-se als humans. Homo sensus hagués estat més adequat, si al capdavall allò que volem és sentir. El que sigui, però sentir.

La memòria dels arbres

Creix gairebé en espiral, la memòria dels arbres. Dibuixa cercles concèntrics com la pell dels llacs, alguna vegada. No és pas, però, una memòria líquida, roman amb els anys, escorça endins. Et crida, branques enllà i et xiuxiueja a cau d’orella paraules atàviques, somnis de calicó. Però cansa plantar llavors de xicoia al vent, tot tan efímer i fràgil, haver de prendre el pols al món en aquest mar de colors que s’esblaimen...

Paraules

Hi ha paraules amb vocació de finestra, amb marcs amples, geranis als costats i un ampit on recolzar-s’hi. Hi ha paraules espadat: provoca vertigen mirar avall des de la seva talaia i en pronunciar-les se’ns omplen els sentits de salnitre, escuma, algues i corall. Paraules aigua mineral, una mica liquen, una mica salamandra, amb gust de roure i falguera. Paraules buides com una closca de nou. Paraules plenes que ho diuen tot. Paraules que fan arrels, paraules que s’endu el vent. Paraules miratge, paraules tu i jo. Paraules, paraules.

Un temps per a cada cosa

És ben cert que hi ha un temps per a cada cosa, i si bé quan érem infants el que ens venia de gust era rebre regals, ja d’adults el que més ens plau és fer-los. Deu ser que amb els anys ens restem importància i arriba a il·lusionar més la felicitat dels altres que no pas la pròpia. Potser és que a partir de certa edat hom comprèn que la millor manera de rebre és donar.

Les obres del Cafè

De tant en tant hi fem obres, al Cafè. Són obres virtuals, és clar, com tot a Internet, però fan el fet. Des del primer dia (i ja fa més de cinc anys) em va sorprendre aquella teranyina de codis que el formen. Són paraules, dígits, signes que no acabo d'entendre. Jo els veig com fils d’estendre que em serveixen per penjar-hi enllaços, fotos, articles, comentaris, etc. com aquell qui estén la roba. Tot plegat recorda aquells quadres fets de llana, que quan els gires només són un manyoc de fils que es creuen. Jo els tallo, enganxo, cuso...llavors hi faig un nus i torno a la cara amable del Cafè. Tant de bo amb nosaltres mateixos fos tan fàcil! I és que, moltes vegades, les cordes que ens formen fan un teixit d’allò més complicat.

L'enfonsament del Titànic

Seria un error pensar que el Titànic es va enfonsar pel xoc amb un iceberg. En realitat el vaixell va naufragar per l’excés que dóna l’arrogància. Per la miopia que dóna la supèrbia.