Posats a espantar ocells, Carlos Baute i Melendi poden ser una bona opció. Quins hi posaries tu?
*Fotografia: Carles
Als llençols, com un territori de valls i plecs de cotó, hi creix la mandra els matins de dissabte. Un raig de llum s’escola pels travessers de la persiana i ens fa pessigolles als peus mentre la remor del carrer entra de contraban per la finestra que nosaltres voldríem frontera. Però és massa tard i el dia avança indefectiblement: el soroll del motor dels cotxes aturats al semàfor, les persianes metàl·liques del mercat que, tot cargolant-se, inauguren un dia més la parada, el lladruc d’un gos que ha anat a buscar la premsa amb el seu amo, configuren l’enrenou diari que tard o d’hora ens acabarà de desvetllar. Amb el despertador mut en un racó de la tauleta de nit se’ns concedeix una treva, una estona entre el son i la vetlla on hi som però no del tot. Llavors, fa l’efecte que el temps és tot nostre i el fem rodolar amunt i avall, de la capçalera als peus i viceversa; els minuts de mandra són fets de la mateixa matèria que els somnis i són lleugers com les plomes del coixí. Mentrestant, el llit s’ha tornat un quadrilàter on la pressa hi té totes les de perdre: la mandra, els dissabtes, senyoreja tota la casa.
A aquestes alçades ja hauríem de saber què fa tensar la pell als violins -o almenys què tensa l’arc dels violoncels- o per què els geranis no són un color primari. Hauríem de saber cada quan muda la pell el sol i per què aquest cel, el nostre, encara fa gust de clor. Hauríem d’haver desxifrat ja el llenguatge de les barques, el mecanisme de la lluna plena, l’aquarel.la amb què es pinten els capvespres d’agost o a quina temperatura es fon el somni. Hauríem de saber per què els dits són dits i les arrels són arrels i no confondre’ls més d’aquesta manera ni barrejar-los amb el temps, aquest temps que, com el del tango, no passa. I, sobretot, hauríem de saber per què no hi ha pou ni memòria i per què, encara ara, som al principi de nosaltres. Ho hauríem de saber, no trobes?
Potser té raó la Pilar Rahola quan diu que el català no és necessari a Catalunya, que només cal veure ídols com Messi o Iniesta. Educats aquí mitjançant la immersió lingüística, cap dels dos no parla català. Però jo sí que el necessito: forma part de mi, i més enllà de debats sobre el sistema educatiu o el desgast dels tribunals, penso que sempre em queda la meva capacitat de decisió individual per intentar canviar el meu entorn. Així doncs, i malgrat que l’article l’estic llegint en una edició gratuïta de La Vanguardia que ens han donat al tren, en sortir de l’estació he anat a un quiosc i he comprat un exemplar del diari Ara, escrit en la llengua que defensa la Pilar des d'un diari en castellà (perdoneu-me la rima i a ella la contradicció). Un euro, un vot: visca la democràcia de l’economia de mercat.
Tan a prop i a la vegada tan lluny. Les dues accepcions de la paraula, veïnes al diccionari, s’allunyen a la realitat. Encant. La primera ens remet al poder d’encantament: “L’en- cant dels seus ulls”, ens diu el mestre Fabra. La segona ens duu al lloc on es venen les coses velles. I és clar que les coses antigues també tenen el seu encís: "M’encanta el nou i m’enamora el vell”, que diria J.V Foix. Però no pas aquí. Els encants són la darrera oportunitat de les coses per arribar a ser, perquè una nina no és res sense un infant i un quadre és ben poca cosa sense una mirada. Els encants són l’aparador atrotinat i magre dels objectes que amb el pas del temps han esdevingut andròmines i que, malgrat tot, busquen apilades al terra polsós un nou propietari que les reinventi: un parxís sense fitxes, unes cintes de casset reblanides pel sol de l’estiu, esperen que algú cregui en ells, que faci un parell de voltes i trobi en una altra parada les peces del parxís que el drapaire va comprar a pes junt amb el tauler, o que confiï que la calor haurà tingut clemència amb la darrera cinta de la pila i haurà indultat els grans èxits d’en Peret. Als encants, entre la conversa dels venedors, es pot sentir un lleu xiuxiueig: és la remor de les coses velles que ens busquen perquè volen tornar a ser. 
Hi ha respostes que sabem perquè són veritats col.lectives però que, si de la nostra pròpia intuïció depengués, les negaríem rotundament. Així, si bé és cert que un bon dia un científic va aprendre a domesticar les lleis de la gravetat i l’aerodinàmica, en el fons a tots ens és un misteri que els avions volin: vist de prop, sembla impossible que aquella baluerna feta de ferro, cautxú, plàstics, cables, etc. es pugui enlairar ni que sigui durant cinc minuts i més d’un pam del terra. Però ho fa. El mateix passa amb aquells enormes transatlàntics que solquen els oceans. Les petites barques que ormegen a la platja amb un nom pintat (“Marta” o bé “Lola”) a la proa, encara: són de fusta i la fusta, ja se sap, flota. Però que un vaixell fet de planxes de metall suri és una cosa que difícilment hom pot arribar a capir. El mateix passa amb la Terra: si és plana, com pot ser que sigui rodona? Pel que es veu, un savi grec en va tenir prou d’observar l’ombra de dos bastons clavats a la sorra de la platja per demostrar-ne la seva esfericitat. Un altre d’aquests misteris que més sorprèn és l’escriptura musical: que un músic pugui emplenar un full en blanc amb una corrua de taques de tinta, que les pengi per la cua en aquesta mena de fils d’electricitat que algú va anomenar -per allò de ser cinc- pentagrama i que de tot plegat amb l’ajuda d’un instrument musical en sorgeixi música és un fet increïble. Sembla impossible que dins d’aquelles cinc tènues línies hi càpiguen dos violins, una viola i un violoncel, per exemple. Unes “taques musicals” que fins i tot tenen nom des que Guido D’Arezzo -s.X- amb l’ajut de l’himne de Sant Joan Baptista, els versos del qual començaven successivament amb les diferents notes de l’escala, va anomenar cada nota amb la primera síl.laba de cada vers. Feixa així: UT queant laxis, REsonare fibris, MIra gestorum, FAmuli tuorum, SOLve polluti, LAbii reatum, Sancte Iones (la primera nota, UT, canviaria un segles més tard el seu el nom per DO, més fàcil de pronunciar). Que els avions volin i que els vaixells no s’enfonsin, que la Terra sigui esfèrica, que algú pugui llegir i interpretar la música que Mozart va escriure fa més de 200 anys...fins i tot que en obrir una aixeta hi ragi aigua i que en prémer un interruptor tinguem llum són coses que de tan quotidianes sovint donem per descomptat i, fet i fet, són d’allò més extraordinàries. De ben segur.
…i aquí és on omplim els sifons- li digueren, tot assenyalant una màquina d’eixos noucentistes amb els radis corbs i ennegrits pel rovell. Una andròmina carregada d’engranatges i èmbols que vessaven una mena de pasta feta de greix industrial i pols que s’hi acumulava des de l’any de la picor. Sense cap altre registre de sanitat industrial que la consigna “el que no mata, engreixa” va ser llavors que abandonà l’hàbit de fer el vermut amb sifó. Avorrit el contingut, però, va descobrir el sentit estètic del seu continent. Quin gran disseny –va dir-se- el de l’ampolla de sifó!
Llegeixo blogs i rebo mails en què després d’un punt i seguit les paraules no comencen amb una lletra majúscula. Com que tots els seus autors i autores tenen menys de trenta anys dedueixo que hi deu haver un factor generacional (com la del 98, la del 27 o els que de petits miràvem Planeta imaginari o el Sr.Cordills). Amb la voluntat de rejovenir els meus escrits faig un lífting als meus posts: després del punt intento no escriure majúscules. No me’n surto. Després d’un punt les lletres aprofiten la pausa per començar a créixer. Se m’inflen, es boten. Algunes, com la “m” o la “n”, canvien les corbes suaus per caires esmolats. Altres, com la “b”, mostren una evident tendència a fer panxa. Si és que no ens podem fer grans...
