"Efímer"

Hi ha paraules primerenques que aprenem sense ser-ne conscients, com si estiguessin lligades amb el plor o la gana. I així diem “papa” i “mama”, “nen” i “nena” enmig de provatures i diversos tempteigs amb les vocals i les consonants: a l’origen de nosaltres mateixos significant i significat vénen a la vegada i descobrir el món i alhora intentar descriure’l requereix una bona dosi d’esforç. És més tard que aprenem paraules més complexes, abstractes, que el matisen: adjectius, adverbis... Del llibre “El petit príncep” vaig manllevar la paraula “efímer”. De cop i volta descobreixes que les flors són efímeres, que tard o d’hora acaben per marcir-se i que la seva olor s’esvaneix, que no tot dura per sempre. Durant mesos vaig portar la paraula “efímer” a sobre com una pedra a la sabata, com una mena de nosa que feia de mal pair. Amb els anys vaig aprendre a posar-me-la a la butxaca i dur-la allí, junt amb els Kleenex i la cartera. Però encara ara hi ha dies en què la trec o cau al terra i me la miro: “Efímer...” i no sé massa què fer-ne...

Fotografia: Carles

De memòria

 

Ja sé que el proper serà – tard o d’hora- a Nova York, però ara mateix aniria a París per veure com es juga a petanca als Camps Elisis, per deambular de nit entre els ponts del Sena i enredar el pensament entre els arcbotants de Notre-Dame tot fent una cervesa. Hi aniria per fer un cafè en un bistrot i perdre’m per Montmartre o mirar llibres vells al Shakespeare and company. Ara mateix, però, només hi passejo de memòria; i ja és molt: el millor dels viatges no sempre surt a les guies.

"M'he comprat un bon dia"

És convenient dur a les butxaques, a més de la cartera, un grapat de frases de cançons per fer-les servir de bastó o crossa a l’hora d’anar fent camí. “M’he comprat un bon dia...” del genial Puntí (Adrià o Josep, tant li fa), n’és una. Perquè hi ha dies bons que neixen del no res, que pengen del sol només llevar-se. Dies radiants regalats perquè sí. Però a vegades els dies grinyolen, desafinen, ens els torça un malcarat. No hi fa res perquè “M’he comprat un bon dia...” i si canvien les normes, jo canvio el joc. Al capdavall tots els finals són només un altre principi.

Fotografia: Carles

Casa

A força de mudances s’arriba a la conclusió que el concepte “casa” moltes vegades no té res a veure amb les quatre parets que ens envolten.

Cinema mut

Hi ha aquest devessall de paraules sense brides que regalimen per l’esquena nua del temps, com notes de gimnopedista tocades en un piano sota la pluja lleugerament desafinada. Tolls, bassals que esdevenen monocles per veure-hi més clar. Partitures en claus inèdites, encara per desxifrar. L’home amb bigotis llargs i barret de copa et regala un somriure de color sèpia cada vint-i-quatre fotogrames mentre et pregunta “Per què no véns?” I tot són Harold Lloyds i rellotges de cel·luloide.

Ningú va dir que fos fàcil dir “t’estimo” al cinema mut.

"Treballador del mes"

Als Estats Units, una de les polítiques que seguia –segueix?- la cadena de restauració McDonald’s per tal de motivar el seu personal era la de designar un “Treballador del mes”. Allí, segurament empeltats de l’ètica religiosa i el valor de l’esforç dels primers immigrants, aquest fet es veia com un motiu d'orgull i el jove premiat rondava per la cuina, ple de satisfacció, cofat amb el barret de l’escollit. Quan els primers McDonald’s van arribar a Espanya, la cadena va intentar aplicar la mateixa política de motivació. Encara recordo el marc penjat en una columna amb la fotografia d’un barbamec i la frase gravada a sota amb lletres daurades: “Empleado del mes”. Tot plegat va durar quatre dies. I és que als països mediterranis l’ètica protestant i això de guanyar-se el cel treballant sembla que a vegades ens vingui gran. A la terra de Rinconete y Cortadillo o el Lazarillo de Tormes els pícars encara guanyen i el noi o noia escollits eren escarnits i titllats de babaus i pilotes. A Espanya ningú no volia ser “Treballador del mes”. Ja m’imagino més d’un caixer dels anys vuitanta amb punts per ser escollit llençant a última hora el batut de maduixa damunt d’un client tot demanant-li disculpes però amb un rictus nerviós d'alleugeriment a la cara. - “Treballador del mes”... Uf! Ha anat de poc...

El nostre Rapa Nui

Com que per canviar una bombeta als cotxes d'ara cal ser una barreja d’enginyer i contorsionista de circ aprofito l’estona de l’operació per fer-la petar amb el mecànic. Em diu que les làmpades actuals “duren molt menys que les d’abans”. Tots dos coincidim en un concepte que ja ha fet fortuna a l’hora de referir-se a la vida útil dels aparells i és el “d’obsolescència programada”. Abans les coses es feien malbé a força d’anys, pel desgast que implicava el seu ús i s’apedaçaven, s’arreglaven fins que eren a l’últim cremalló. Els venedors ens deien: “Ui, és per a tota la vida, això!”. Ara, malgrat la crisi, la tendència és el consum. Sota el lema “Si surt més car arreglar-lo que comprar-ne un de nou!” ens tirem de cap a la targeta de crèdit: qui producte compra, economia empeny. Qualsevol giny, eina, moble, etc. està pensat perquè duri un temps limitat, al dictat d’una economia que només és bona si creix constantment, com si fos un Juggernaut que tot ho aixafés al seu pas. Hi ha d’haver altres maneres de produir, de consumir... de viure, però ara mateix ens fan beure a galet amb “l’obsolescència programada” i em vénen al cap els antics habitants de l’Illa de Pasqua, que van esgotar tots els recursos de l’anomenada Rapa Nui, en gran part degut a la creació d’enormes tòtems, els Moais, fins que l’aigua salada va acabar per xopar les arrels de totes les seves palmeres. I em pregunto quant falta perquè el nostre Moai particular, aquest tòtem que ha esdevingut el consum i una manera de produir que té poc en compte els recursos del planeta, acabi per convertir-nos, també a nosaltres, en “obsolets”. 

La ITV de Josep Carner

Faig temps a la cua per passar la ITV tot llegint les “Bonhomies i altres proses” del mestre Carner. Encaro la lectura amb voluntat de “clàssic” de literatura. Sempre dic que un llibre es pot qualificar així quan, malgrat els anys, encara és vigent i ens hi podem sentir identificats. Fins i tot poden haver passat segles i trobem que encara ens enriqueixen. Però amb les Bonhomies em trobo amb paisatges, persones, oficis, costums... que fa temps que “ja han passat avall”, per dir-ho a la manera de Josep Pla. D'altra banda, el punt de vista, les conclusions, etc. són les d'una burgesia de Barcelona que ja no hi és o, almenys, ara és diferent en molts aspectes. Per acabar-ho d’amanir, Carner utilitza un català molt allunyat del que actualment es parla i que en el seu moment, segur, tampoc es parlà. Un aiguabarreig d’expressions i paraules que ara, de tant en tant, donen al text un aire de peça de museu.

A la primera prova de la inspecció tècnica el mecànic m'informa, amb un accent gairebé de Carabanchel, que la bombeta esquerra del meu vehicle està fosa...

- Ej cai bombillah que son comoh lah obrah en prosa de Carné, que envejecen mal... – imagino que em diu des de fora.

Amb bona lletra

* Fotografia: Carles. Una finestra de Girona

Una de submarins

L'Ictíneo va ser un submarí construït per Narcís Monturiol i Estarriol l’any 1859. Fet amb fusta d'olivera (!!) i de roure tenia una finalitat no bèl·lica i havia de servir per facilitar la recol·lecció de corall. La primera versió del submarí, l’Ictineo I - literalment del grec, la “nau peix”- va funcionar sempre com una seda. Ara bé, durant les dues hores aproximades que durava cada immersió, la tripulació respirava l’aire estancat de la nau. A força de respirar un aire cada cop més viciat, ple de Co2, en sortien força “groguis” i amb un color de pell verd pàl·lid que els feia directament aptes per a una altre seqüela de Men in black.

Va ser llavors que l’inquiet Monturiol s’empescà el motor anaeròbic. El nou giny, tancat en un contenidor hermètic, utilitzava un compost químic de magnesi, peròxid, zinc i clorat de potassi que en reaccionar proporcionava prou energia per propulsar la nau, alhora que es produïa com a residu un gas, l’oxigen, el qual era recollit en tancs i posteriorment utilitzat per a la respiració de la tripulació. És allò que en castellà se’n diu “matar dos pájaros de un tiro”.

Però aquesta invenció no li va servir de res al dissortat Narcís perquè no va aconseguir cap mena de recolzament públic – la falta d’inversió en R+D en aquest país deu ser una cosa endèmica- i a causa de problemes financers, l'Ictíneo II va ser venut com a ferralla l'any 1868. Penseu-hi, en tot plegat, la propera vegada que aneu al videoclub i veieu pel·lícules com "K-19, the widowmaker" (1) protagonitzada per en Harrison Ford.

Cap altre submarí utilitzà un sistema de propulsió anaeròbica fins el 1940, quan l'armada alemanya provà un sistema utilitzant els mateixos principis. El problema de la propulsió anaeròbica va ser definitivament solucionat amb la invenció del primer submarí nuclear, l’USS Nautilus. Però això ja són “àtoms d’un altre paner”...

1. Se li va posar aquest malnom a causa de l'elevat nombre de vícimes que es van produir durant la seva construcció.

Cançons-catenària

A vegades la ràdio ens regala cançons-catenària just abans d’agafar el tren. Cançons que ens guiaran al llarg del dia durant tot el nostre trajecte fins a la tauleta de nit. I és que hi ha cançons que – per a bé o per a mal - no ens podem treure de sobre. I a tu, quines cançons se t’han enganxat avui?

Konichiwa, Johnny!

Fotografia: Carles - Girona, Temps de flors

Pel que sembla, durant la guerra de secessió als Estats Units que enfrontava els estats del nord amb els del sud, als camps de batalla hi quedaven els instruments propis d’un exèrcit: trompetes, tambors i cornetes, abandonats enmig de l’esbatussada. Va ser en aquest context que el pobre esclau negre va recollir algun d’aquests instruments per intentar treure’n algun profit. A l’hora de fer-los sonar, però, va haver de demanar ajut al cuiner xinès una mica més instruït que corria per allí:

- Escolta, nano, ensenya’m alguna cosa que pugui tocar...

El xinès li va ensenyar l’única escala musical que coneixia, una escala de cinc notes amb un so força peculiar, anomenada Pentatònica - la que surt a la majoria de pel·lícules d’arts marcials, per entendre’ns.

L’esclau negre la va aprendre però allò li sonava, és clar, una mica a “xino” i hi va afegir una nota de pas, l’anomenada “blue note”, que la feia menys brusca a les seves oïdes. A l’escala hi va afegir el ritme que havia heretat dels seus avantpassats i tot plegat es va barrejar amb les melodies europees que anaven arribant al nou continent.

Aquell aiguabarreig musical havia de tenir molt d’èxit els propers anys. Al principi alguns en deien JASS, després va passar a ser JASZ per esdevenir, finalment, JAZZ. L’escala que ho va originar tot plegat – la del cuiner!- també és el fonament del rock. I és que en Johnny B. Goode té, sense saber-ho, avantpassats xinesos. Konichiwa, Johnny!

"Que plegues?"

Abans que tot fos Made in China i ens tiréssim de cap al totxo, arreu de Catalunya hi havia una indústria tèxtil molt important. Es deia que molts dels ciutadans de Sabadell, per exemple, sordejaven a causa del brogit constant dels telers, llançadora amunt, llançadora avall. La darrera operació que es feia dins la jornada laboral consistia en plegar la roba. Vet aquí l’origen de l’accepció del verb "plegar" quan volem referir-nos a fet de finalitzar una tasca. Els dels telers deien “Jo ja vaig plegant, eh?” I era veritat.

Males notícies

A les facultats de periodisme sempre s’explica que allò que és realment notícia no és que un gos mossegui un home, sinó que un home mossegui un gos. En consonància amb els temps que corren, millor si és un home rabiós. I és que, a més de l’excepció, el que triomfa als mitjans de comunicació són les notícies funestes. La tendència ja ve de lluny i si bé en aquest país van existir diaris com “El caso” en què s’hi reflectia l’Espanya més negra, no hi ha constància que hagi existit mai una publicació especialitzada en donar bones notícies. Com que al capdavall es tracta d’informar però també de vendre podem dir que l’èxit de les notícies dolentes està garantit: guerres, avions que s’estavellen, estafes... omplen la xarxa digital o el paper que inevitablement ens esguerrarà l’esmorzar. Malgrat tot, cada dia hi ha gent bona que fa bones accions sense sortir tant als diaris: “Hoy amor, como siempre, el diario no hablaba de ti”, ja ho cantava en Joaquín Sabina, però estaria bé que de tant en tant ho fes. “All you need is love”, en la seva versió internacional. En primera plana i a l’edició del diumenge, si us plau.