Momificant

Doncs sí: per fer una mòmia el primer que calia era extreure el cervell del crani del finat. Pel que sembla els egipcis no donaven massa importància a aquest òrgan i el diluïen amb vi de palma, mètode encara força emprat avui en dia en aquest país si tenim en compte el nombre de bars que hi ha per habitant. En comptes d’usar vi de palma tenim més tirada a destil·lats amb noms més ampul·losos com Fundador o Soberano, però és igual. Per altra banda, a diferència dels egipcis, el procediment es comença quan l’interessat encara és viu. I és que aquí, en contra de les possibles aparences, anem per feina. Però el que seria realment interessant és poder momificar el cervell. O millor dit, els seus pensaments. Cent bilions de neurones perfectament conservades per a l’eternitat. Tota l’experiència acumulada al llarg d’una vida consultable per a futures generacions! És d’esperar que els propers individus del gènere Sapiens, a força d’anar evolucionant, ja vinguin amb USB incorporat en un racó del cap: haver d’escriure a cop de tecla el pensament és -per Osiris!- tot un endarreriment.

Tele què?

Facebook vs. Twitter

"Al Facebook hi tens els companys que vas tenir a l’escola. Al Twitter els que hauries volgut tenir".

Escoltat en alguna banda…

La revolució

A la meva habitació el llit era aquí, l’armari allí i la taula al mig. Fins que això em va avorrir. Vaig posar aleshores el llit allí i l’armari aquí.Durant un temps la novetat em va animar. Però l’avorriment va acabar tornant.Vaig arribar a la conclusió que l’origen de l’avorriment era la taula, o, més ben dit, la seva situació central i immutable. Vaig traslladar la taula allí i el llit al mig. El resultat va ser inconformista. La novetat em va tornar a animar, i mentre va durar em vaig conformar amb la incomoditat inconformista que havia causat ja que va passar que no podia dormir amb la cara girada cap a la paret, posició que sempre havia estat la meva preferida. Però al cap d’un cert temps la novetat va deixar de ser-ho i només va quedar la incomoditat, de manera que vaig posar el llit aquí i l’armari al mig. Aquesta vegada el canvi va ser radical, ja que un armari al mig d’una habitació és més que inconformista. És avantguardista. Però al cap d’un cert temps…Ah, si no fos per aquest “un cert temps”. Per ser breu, l’armari al mig també va deixar de semblar-me una cosa nova i extraordinària. Calia dur a terme una ruptura, prendre una decisió terminant. Si dintre d’uns límits determinats no és possible cap canvi veritable, aleshores s’han de traspassar aquests límits. Quan amb l’inconformisme no n’hi ha prou, quan l’avantguarda és ineficaç, s’ha de fer una revolució. Vaig decidir dormir dins l’armari. Qualsevol que hagi intentat dormir dins un armari, dret, sap que tanta incomoditat no permet dormir en absolut, per no parlar dels peus inflats i de la columna adolorida. Sí, aquesta era la decisió correcta. Un èxit, una victòria total. Però aquesta vegada “un cert temps” també es va mostrar impotent. Al cap d’un cert temps, doncs, no sols no vaig arribar a acostumar-me al canvi –és a dir, el canvi continuava sent un canvi-, sinó que, al contrari, cada vegada era més conscient d’aquest canvi, ja que el dolor augmentava a mesura que passava el temps. De manera que tot hauria anat de primera si no hagués estat per la meva capacitat de resistència física, que va resultar tenir els seus límits. Una nit no vaig poder més. Vaig sortir de l’armari i em vaig ficar al llit. Vaig dormir tres dies i tres nists d’una tirada. Després vaig posar l’armari a costat de la paret i la taula al mig, perquè l’armari al mig em molestava. Ara el llit és un altre cop aquí, l’armari allí i la taula al mig. I quan l’avorriment em fastigueja massa, recordo els dies en què vaig ser revolucionari.

Un conte de Slawomir Mrozek

Àngel de la guarda

Fum, foc, corredisses amunt i avall. Un cafarnaüm –mai més ben dit- de mil dimonis. Petards, esclats, gent que s’agombola en un racó. Tambors i tabals, caputxes vermelles amb banyes de feltre, renou entre flamarades, empentes i rodolons. De cop, enmig del visor, un nen petit i una mare que el protegeix de tot. Àngel de la guarda entre espurnes de color taronja i groc. Clic! Ja us tinc...

*Fotografia: Carles

"Café para todos"

- Abans ho fèiem tot d’una manera més subtil però ara no estem pas per romanços... ara els tenim ben drogats, literalment.

- Home, què vols dir...? Això no...
- Sí, sí… totalment col·locats. Ja ho veus: la majoria no fan altra cosa que mirar programes escombraria, veure el futbol i consumir. Consumir!
- I com ho feu? Qui s’ho deixaria fer voluntàriament això?!
- Ui, és senzill... els ho posem en unes capsuletes d’alumini... barrejat amb el cafè...
- I funciona?
- Que si funciona?? Cues, fan per comprar-ne!

The universe is expanding

L’univers s’expandeix. Ja ho diu l’Stephen Hawking, “the universe is expanding” (llegiu-ho amb veu robòtica i un xic metal·litzada). Sí, i ho fa a tota bufa. Res d’oratges bonhomiosos arran de platja ni brises lleugeres al final de l’estiu. Ens desplacem a tot gas amb l’empenta d’aquell espetec primigeni que els científics van anomenar – amb bon ull- “Big Bang”. I pel que sembla, dins d’aquest billar còsmic que és l’univers, tenim mala peça al teler. Vaja, que si no ens engoleix una estrella amb ínfules de grandesa, ho farà un forat negre que reduirà el volum del nostre planeta blau a la mida d’una pilota de golf, tot deixant-ne –això sí- la massa intacta. Més d’una senyora tindrà migranya, que quedi clar. Vist en perspectiva, doncs, la majoria d’afers que ara mateix ens podrien treure de polleguera queden reduïts a una engruna, una fotesa nímia. Ja sé que és un consol una mica magre, però enfront de determinades adversitats tirant a frívoles com poden ser una llarga cua davant el funcionari de torn que ha sortit un moment a esmorzar o aquell company/a de feina que fa dies que no va de ventre i que ens toca suportar és bo repetir-se la frase de l’ínclit científic a manera de mantra budista: “the universe is expanding, the universe is expanding...”. Ja veureu com ben aviat tot plegat pren un aire més lleuger i ingràvid. Com de collonada còsmica, que diria el nostre admirat Josep Pla en cas d’haver canviat per uns instants la inevitable cigarreta de picadura per un telescopi més o menys llarg. Ja me l’imagino amb aquell somriure sorneguer i la veu una mica rogallosa pel pas dels anys, el fum i l'alcohol. “Ah, senyoreta! És que vostè no sap que l’univers, de manera ineluctable, s’expandeix...?”.

¡Que no te la den con queso!

Hi ha una expressió castellana que ens adverteix dels enganys, que ens diu “Ull viu!” i ens recomana desconfiar: “¡Que no te la den con queso!” fa l’exclamació, l’origen de la qual es troba en l’antic comerç del vi que es feia arreu d’Espanya. Passava que a vegades aquest nèctar dels Déus havia estat emmagatzemat en males condicions i havia envellit malament. El vi, llavors, tenia un pic avinagrat, es tornava ranci. La picaresca del venedor consistia en afalagar el possible comprador oferint-li uns dauets de formatge sec que, indefectiblement, afectaven el paladar i l’olfacte. La víctima, incapaç de distingir cap tara en la mercaderia, l’acabava comprant. Actualment en l’àmbit de la política hi ha un discurs també trampós i amb ganes de fer-nos beure a galet. Sota la pell de xai de la tolerància i la crida a la llibertat s’hi amaga moltes vegades el nacionalisme espanyol més repatani i tronat. Per què, per exemple, hi ha qui s’indigna per l’ús actual del català a l’escola –un dels eixos clau de la seva supervivència- tot demanant més llibertat i bilingüisme i resta indiferent quan al País Valencià es tanquen repetidors que hi permeten veure les emissions de TV3? Per què no es mobilitzen per la igualtat de llengües al cinema, a l’etiquetatge dels productes de consum, en l’àmbit judicial... camps on el català és absolutament minoritari? El silenci d’aquests “defensors” de la llibertat, la tolerància i la igualtat és en aquests casos del tot aclaparador. Atenció amb aquests venedors, campions de la pluralitat, que moltes vegades no fan més que oferir el mateix vi ranci de sempre. “Que no nos la den con queso”!

Aeroplans

Aeroplans,
rotors,
hèlices,
sanefes de fum,
9,5 mil peus d’altitud,
piruetes,
casc i ulleres,
eixams d’ocells,
núvols com ramats de xais,
coixins de cotó fluix,
escultures vaporoses i ingràvides,
cel obert...
...tot i així hi ha dilluns que no aixequen el vol.

Palmera d'espurnes

Palmera d’espurnes, realitat paral·lela de llum. Esquinç de cel, petita galàxia de pólvora, oasi de núvol i fum. Big bang domèstic, desert encès, irisat i efímer. Paisatge pirotècnic, quadre impressionista al llenç de la nit. Crema l’estiu, multitud, petards, fotografies. Un any més, Festa Major.

* Fotografia: Carles

Temps i tempos

Fa força anys, quan els canals de TV es deien UHF i VHF i la programació acabava amb una fotografia del Rei, s’emetia un programa dedicat al dibuix i la pintura. No en recordo el nom, però sí que al llenç de la memòria hi tinc present un home que segurament patia alguna discapacitat atesa la rigidesa que mostrava la seva esquena. Allí, amb l’home sempre assegut, se’ns explicaven a poc a poc i fil per randa totes les tècniques aplicades en un quadre determinat. Ara un programa d’aquestes característiques seria impensable! El programa semblava un mar en calma, una illa feta de pintures a l’oli, on fins i tot a vegades no se sentia res. Només el pinzell de l’artista, llenç amunt i avall. Eren altres temps, una mica menys atrafegats en termes televisius, amb un ritme més pausat. Altres temps, altres tempos. De quan per fer “zàping” i veure tota la programació només calia prémer una altra vegada el botó.

Sexe transversal

Llegeixo que al nou local (de nom encara per determinar) es faran tallers de “sexe transversal”. La veritat és que fa una mica de por perquè del qualificatiu se n’ha abusat a més no poder. Ara sembla que ja baixa una mica la fal·lera, però durant una època qualsevol jornada no era res si no duia un “transversal” al títol: “Polítiques transversals”, “Educació transversal…”. La “transversalitat” afectava tots els àmbits, no hi havia títol que se li resistís. Ja se sap, a vegades hi ha paraules que es posen de moda. Així, per exemple, durant una temporada tot era “genial” o bé “patètic”. O els “col·lapses”! Ara tot es “col·lapsa”: els edificis, l’economia... que de fet és una mala traducció del verb anglès “To collapse”, que vol dir “ensorrar-se”. Un “false friend” que és un prou bon indicador del nivell i rigor del periodisme que, en general, se sol fer (sort que ara el Josep Cuní ens en farà cinc cèntims de tot plegat a 8TV). Allò que dèiem: paraules que es posen de moda. Sexe transversal. A veure què tal. Ara bé, sempre he pensat que el sexe és més una qüestió de verbs que no pas d’adjectius. Que aquí el que importa és el què i el qui. Pel que fa al com, ja ho deia el meu avi: “Cadascú per allà on l’enfila!”. Transversalment, o no.

Josep Pla revisited

La meva pàtria és allà on quan dic "Bon dia" em responen "Buenos días"... i això si t'arriben a contestar.

Klaatu barada nikto

‎4QU357 M15547G3 53RV31X P3R 4 PR0V4R QU3 L4 N057R4 M3N7 35 F4N74571C4 1 P07 F3R C0535 M3R4V3LL0535! 1MPR35510N4N7S! 4L C0M3NÇ4M3N7 P0753R 37 C0574, P3R0 4R4 L4 73V4 M3N7 LL3G31X 4U70M471C4M3N7, 53N53 N1 74N 50L5 P3N54R-H1! N0M35 UN5 QU4N75 P0D3N LL3G1R 41X0.

"Laie, el plaer de la cultura"

Ho heu d’entendre: als que som de poble ens costa pair segons què. Que et cobrin 1,40 euros per un cafè sol et deixa mal cos. I més si, com fan ara a la remodelada llibreria Laie (C/Pau Claris de BCN), ni te’l porten i te’l cobren al moment. Ja sé que el negoci és el negoci, però estaria bé que molts restauradors entenguessin que el que hi ha al darrere d’un àpat és més que menjar o, en quest cas, un simple cafè. Hi ha una voluntat d’estar, de gaudir, més enllà d’una pura qüestió alimentària. Per acabar de reblar el clau es pot tenir la pensada de demanar una pasta, un Donut (2, 20 euros). Una mica amb la mosca a l’orella pel preu del cafè, sobta veure que per separat (hi ha els preus marcats) tot plegat costa menys que la mateixa oferta compresa en el pack de l’esmorzar, que és de 3,85 euros. Quan li ho faig notar a la cambrera, m’etziba que, aviam, que doncs això, que 1,40 + 2,20...3,85. Li faig notar la poca lògica de l’oferta així com el seu error en la suma i em contesta, amb aquella cara de “I just work here” (“jo em limito a treballar aquí”) que fa que actualment siguem una de les grans potències econòmiques mundials, basada en la construcció i el turisme d’espardenya, que així què, que com ho vull, “junt o per separat?”. Com que amb els anys he après a comptar fins a deu abans d’engegar ningú a fer punyetes em limito a dir que, “per separat, per separat...”. “Claro, es que sale mas barato...”, sento que diu algú de la cua que s’està esperant. Barat sí, però als de la Laie els ha sortit tot plegat massa car: trigaré temps a tornar a fer un cafè en aquesta llibreria tan bonica acabada de reformar.

Tot sol

- Encara estàs enfadada?

- …

- Dona, no n’hi havia per tant!

- …

- Avui he vist en Miralpeix. Està fotut des que el va deixar la dona.

- …

- Vols aigua? Això no t’ho menges? Porta, ja m’ho acabo jo…últimament no menges massa, eh?

- …

- Doncs el pobre Miralpeix està ben tou, s’arrossega pel carrer. Déu n'hi do! Home, després de tants anys i ara que ja tenien el pis pagat va i li marxa la dona amb el comptable, tu creus?! Com som... amb el dropo d’en Fernández! Tan estirat com és…mira, com que ara en toca i li brilla el pèl…

- …

- Jo a la Maria ja li veia, en el fons era una harpia ambiciosa i és clar, amb el bonàs d’en Miralpeix, res a fer-hi…és bon xicot, responsable, treballador, però li falta empenta…

- …

- Sigui com sigui em té ben capficat!

- …

- Està encaparrat, jo ja li dic que la vida continua i que miri de distreure’s, fins i tot que provi de buscar algú altre, que surti…però està com obsessionat. Si segueix així, acabarà parlant tot sol!

- …

Diaris "gran reserva"

Trobo que el principal problema dels diaris és la seva periodicitat. Un exemplar cada dia és massa. Aquesta mena de publicacions haurien de tenir vocació, com a mínim, de setmanari perquè actualment els soferts lectors quedem literalment (mai més ben dit) inundats per una muntanya de paper i notícies. Massa soroll informatiu, massa poca perspectiva. Massa dades que aclaparen i minven la capacitat d’anàlisi. Hi ha, però, una solució a l’abast de qualsevol persona que disposi d’una mica d’espai i que consisteix en crear una petita hemeroteca particular. Sí: els diaris, com els vins, se’ls ha de deixar reposar. Un vi jove, per bé que sigui fresc, es troba mancat de cos, dels aromes subtils que només el pas del temps sap donar. Amb les publicacions periòdiques passa el mateix. Un diari d’una setmana ja permet abordar les qüestions amb una mica de perspectiva, els d’un parell o tres de mesos permeten filar prim en determinats àmbits. Els “gran reserva” de la premsa, d’un any o més, són un prodigi que ens mena directament cap a la Història, als fets tal i com van ser realment. Declaracions categòriques de polítics que ara ens fan envermellir de vergonya i impotència, tergiversacions, declaracions esbiaixades... tot queda al cap d’un temps al seu lloc deixant-nos la majoria de vegades un pòsit d’escepticisme a la mirada. Entre la sobredosi informativa i el dubte constant no és d’estranyar que hi hagi gent que opti per tirar pel dret i fer-se l’orni com si tot plegat no anés amb ells. La veïna del davant ja fa hores que mira Tele 5. Kiko Matamoros for president!