Internet com a redundància

No deixa de semblar-me paradoxal el comportament dels adolescents d’avui en dia: tancats a la seva habitació –el seu búnquer privat- observen el món a través de la finestra del seu telèfon mòbil en comptes de sortir al carrer. A l’hora de visitar algun lloc desconegut el primer que pregunten és si en aquell indret remot hi ha cobertura (qualsevol lloc és remot si no n’hi ha). Les seves relacions es basen en xats d’aplicacions, jocs en línia, missatges de Whatsapp... lluny queden les tardes explicant històries asseguts en un racó d’alguna plaça. És igual, l’important és relacionar-se, formar part del grup (bàsic a aquesta edat) i a ells els funciona. Nosaltres segurament haguéssim fet igual, només que llavors era tècnicament impossible (aquells routers enormes de la pel·lícula Jocs de guerra (1983), aquella lentitud exasperant en la transmissió de dades en qualsevol format). La diferència és que per a ells estar connectats a Internet els és una qüestió cabdal, han de formar part de LA XARXA, en canvi a mi, que soc trenta anys més vell, em fa l’efecte que més enllà de totes les qüestions pràctiques que Internet em simplifica, a vegades no hi sé trobar més que una mala còpia –sovint impostada- de la realitat, una redundància asèptica feta de zeros i uns. Segurament és perquè d’adolescent sempre et sembla que t’estàs perdent alguna cosa, que en alguna altra banda s’està coent quelcom important, hi ha un desfici que només provoca inquietud. De gran t’atures a degustar un cafè o fer una cigarreta, més descansat i conscient que tot plegat és ara i aquí i el que hagi de venir, ja vindrà.

Laplace

Laplace va ser un matemàtic del segle XVIII conegut per les seves aportacions al càlcul de probabilitats. Però hi ha un altre Laplace que va morir ahir a la localitat francesa d’Annecy, un dels pobles més bonics que he visitat mai. Aquest Laplace era l’autor dels famosos dibuixos publicats per parelles a La Vanguardia, entre altres diaris d’abast mundial, en els quals havíem de trobar vuit diferències: un botó desaparegut a la camisa, una línia de menys al camal dels pantalons, un pètal extra d’una flor a l’ampit d’una finestra, etc. Canvis subtils en uns ninots que, a la vegada, mostraven una ironia fina en situacions quotidianes. El concepte era senzill, però el passatemps enganxava: ja són més de quaranta anys a La Vanguardia. A casa hi estàvem subscrits i la rebia la meva àvia. Recordo un matí de dissabte de fa trenta-cinc anys, amb una llum clara que s’escolava entre el vidre bisellat de la porta de l'entrada i que il·luminava la taula rodona del menjador. Al damunt, un parell de torrades amb oli i l’olor inconfusible del Nescafé, un exemplar de La Vanguardia obert de bat a bat (llavors em semblava enorme) i la meva àvia i jo jugant a trobar les diferències dels dibuixos de Laplace. El matemàtic no, l’altre. Tot i que –ja es veu, després de tres dècades- les probabilitats que recordés per sempre aquell moment de lúdica felicitat eren força altes.

"Fotografies" - Arqueologia del blog

Els seus viatges són una successió de fotografies, res més. Si no ho han fotografiat no existeix. Són a tot arreu, des de Roma a la Sagrada Família, un exèrcit de formigues amb màquines de retratar. Ho fotografien tot, res s’escapa a l’objectiu de la seva càmera. O potser sí: sabran explicar quan tornin quin gust feia el cafè a Roma? Quina aroma tenia? El tacte de les pedres centenàries, el sabran explicar sense fotografies? L’amabilitat de les persones, les seves paraules, noves per a nosaltres, com les fotografiaran? Tornaran amb les maletes plenes de monuments, edificis, quadres, tot. Una imatge al capdavall, res més. Per a ells els xiprers de Van Gogh seran això: un xiprer, sense saber-hi veure al darrere l’ànima turmentada del pintor. Carcassona serà només una ciutadella del sud de França i la Torre Eiffel, un monument. No en sabran res de la seva història, de la seva gent, del perquè, dels motius. Tot això els és igual. Es pot fotografiar el temps, tot sopant al Trastevere? I les notes dels músics ambulants a Colònia? L’olor de les flors a Suïssa, la podran fotografiar? El gust de la cervesa freda a Berna, el de la Mussaca a Atenes, les tapes a Donosti, l’aire al Montblanc, com ho fotografiaran tot això? Tornaran amb les maletes plenes de llocs i persones que en el fons no hauran existit mai perquè no han sabut veure’n la seva essència, els seus motius, la seva història, les raons per les quals un dia van ser i ara són. Viatges sense gust de res, asèptics, records fets només de paper.

Fa catorze anys escrivia aquest text al blog. Em fa l'efecte que el fenomen de la fotografia compulsiva no només encara es dona entre molts turistes, sinó que segurament ha empitjorat perquè ara la majoria de fotografies no s'imprimeix. Moltes passaran directament de la màquina de fotografiar al disc dur d'un ordinador o quedaran a la targeta de memòria d'un telèfon mòbil. Algunes acabaran penjades a Internet, com a molt. Em sobren força turistes i trobo a faltar més viatgers.

Fer volar coloms

Cau del cel una ploma blanca de colom tot fent giragonses. És petita i corbada i roda sobre el seu eix a tota velocitat. La imatge és peculiar i no costa massa imaginar que, en el seu moment, va despertar la curiositat d’algú amb coneixements d’enginyeria, algun Da Vinci modern capaç de dibuixar un plànol amb la seva idea i dur-lo a un taller perquè els mecànics la fessin realitat:

- Vull dues aspes així, que formin una hèlix que giri al màxim de revolucions, que generi prou força per poder enlairar el motor del terra junt amb les ales.
- Miri senyor Wright*, el seu giny pesa massa. Això que proposa és fer volar coloms.
- Precisament, precisament...

*El seu primer vol va ser el 17 de desembre de 1903, a Kitty Hawk, a bord del Flyer I i va durar dotze segons. Tres anys més tard els germans Wright farien el primer vol amb un passatger, en el qual van recórrer quatre quilòmetres (font: Viquipèdia).

Colesterol del bo

Ja no queden massa bars autèntics a Barcelona, la majoria em fan l’efecte de ser un decorat de pel·lícula de l’oest més o menys arreglat el qual, per acabar-ho d’adobar, moltes vegades es clona en forma de franquícia: és a dir, que podem trobar el mateix escenari a tota la ciutat. De tant en tant, però, l’atzar ens duu a les portes d’una perla que ha resistit el pas dels anys i el fantasma de l’especulació immobiliària sense gairebé canvis ni en el mobiliari ni en el menú. També sembla que els peus d’alguns clients de la barra han criat arrels de fa temps, ben entortolligades als anys setanta. El menú d’aquests establiments acostuma a ser una bomba calòrica ideal per engegar pel pedregar el carro de la dieta. El restaurant Lauria-2 (sempre són entranyables els restaurants amb un número al darrere), al número 2 del carrer Roger de Llúria de Barcelona, ens rep amb un aparador ple de pasta industrial farcida d’olis hidrogenats que farà autèntics estralls a les nostres artèries (xurros, xuixos de crema, croissants, etc.) però fins aquí l’oferta no té massa misteri i la podem trobar a molt llocs. El que resulta més sorprenent és l’enorme safata de “torreznos” que hi ha al costat, l’esmorzar dels campions que comencem a trobar tot just posar els peus a l’Aragó, península enllà. Cansalada viada d’un dit de gruix amb les vetes lluents, ben fregida i plena de colesterol del bo. Finalment, podem trobar anunciada "l'oferta del dia": l’entrepà que ells anomenen “Infarto” (un 10 per a l’equip de màrqueting) que consta d’una hamburguesa de 180 grams, ceba fregida, formatge i un ou ferrat. Lauria-2, un lloc peculiar com pocs. Si no obren franquícies crec que és perquè no hi ha prou oli per a tant de fregit a la ciutat.

Da capo al coda

El Carles del passat va comprar un disc de Miles Davis per al Carles del futur. “Això ara no, però d’aquí a un temps segur que t’agrada”. I, efectivament, uns anys més tard d’haver adquirit el CD a un quiosc de La Rambla el músic d’Illinois, el fill del dentista, omplia el meu iPod amb les seves cançons. Amb la mateixa idea, ja fa uns vint anys, vaig anar acumulant enregistraments de música clàssica per a quan “arribés el moment”. I sí, als quaranta-cinc anys Puccini és droga dura, Mozart sembla infinit i la Callas produeix autèntics calfreds. Per altra banda, com que musicalment ja sóc al capdavall del carrer, no cal que m’esperi a madurar més per escoltar depèn què: ho duc tot al sac, un festival de música, segles amunt i avall. Sovint canvia la forma però l’essència no tant. Avui, mentre enfilava Roger de Llúria cap a La Casa de les Punxes, un repartidor de “Tortas de aceite Inés Rosales” aturat en un semàfor dirigia sense cap mena de rubor l’orquestra imaginària que sonava a tot volum des dels altaveus del seu camió. En homenatge, crec que avui per berenar faré “tortitas” amb Vivaldi. No sé a quina de les quatre estacions encaixa millor aquest àpat hipercalòric – segurament l’hivern- però em solidaritzo amb el transportista que reparteix notes de música clàssica i “Tortitas Inés Rosales” pel veïnat, cultura i calories –tant se val- agafades de la mà.

L'esmolet 2.0

Sento l'avís d'un esmolet als carrers de Barcelona. Enmig del brogit del tràfic i el gris de l’asfalt el seu so sembla el d’un ocell exòtic a punt d’extingir-se. Actualment, en una societat consumista com la nostra, un esmolet podria ser un exemplar pertanyent a un museu com el d’Història Natural de Londres: el diplodocus “Dippy”, la balena blava “Hope”, el Dodo de les Illes Maurici, l’esmolet de Barcelona. Guiat per les notes, busco entre els carrers algú que coincideixi amb el meu imaginari: el senyor gran de barba serrada, la flauta de Pan –el déu grec dels pastors- amb la seva melodia inconfusible, les moles gastades girant i la moto a mig gas. Al seu lloc, però, trobo un jove dins una furgoneta blanca amb un Whatsapp de contacte i l'avís enregistrat de la flauta que surt, discret però eficaç, per un altaveu. Renovar-se o morir. Nostàlgia, la justa.

Màsters

“Mai no se sap, millor tenir el màster”, em diu. Sí, és clar, més val que sobri currículum que no pas que falti. Encara que això no és del tot cert perquè la sobrequalificació també pot ser un entrebanc: l’entrevistador pot pensar que tenim unes expectatives massa altes per al que pot arribar a oferir. Ara bé, si ens agrada estudiar amb els anys els títols s'acumulen per força: llicenciatura, postgraus, especialitzacions, etc... van fent pila. Però tot plegat, de cara al mercat laboral, només funciona si es compleix una condició: ser jove. A partir dels quaranta-cinc anys ets una rara avis en l’àmbit universitari. Fas exàmens i proves de validació rodejat de gent gairebé sempre més jove que tu, què hi farem. Els quaranta-cinc és una edat on ja es comencen a fer plans especials de reinserció perquè “ja ets vell”, per tant és inevitable plantejar-se si valen la pena les hores d’esforç i els diners invertits en l’enèsim curs universitari. Sobretot si és un curs especialitzat i pensant precisament en termes de “mercat laboral”. En aquest aspecte potser comença a sortir més a compte deixar voleiar lliurement el nostre intel·lecte. Abans un curs de llatí que de comptabilitat, per exemple. La paraula “pràctic”, com els bons vins, assoleix matisos interessants amb el pas del temps.

La independència no viatja amb RENFE

Cada dia es dona gratis un exemplar de La Vanguardia a l'estació de RENFE ubicada al centre de Sabadell. Cada dia un bon nombre de passatgers comença la jornada mig adormit i llegint la premsa. La qüestió és que la línia editorial del diari barceloní està -en general- en contra del procés d'independència de Catalunya respecte de la resta d'Espanya. No sé fins a quin punt això, a llarg termini, crea opinió. En qualsevol cas, si la independència arriba mai, és clar que no ho farà en tren, sobretot si aquest és de la RENFE.

El temps que passa

El temps, segons ell, es divideix entre “una estona curta” i “una estona llarga”. Els dilluns no descarta la possibilitat que siguem realment dissabte. També els dimarts; i els dimecres. Quan, finalment, el dissabte es muda de dissabte, el festeja com el retorn d’un parent llargament esperat. Toca el piano, però només les tecles blanques: el negre va ser el seu color preferit fins dijous passat, però ara ja no. Ara ho són el taronja i el vermell, encara que no es descarten incorporacions futures: el groc es presenta com a bon candidat, tot i que el blau i el verd ja fa temps que l’encalcen. Ja no desperta ningú de matinada perquè té set. Ara només ho fa per dir que tenia set i que ell, tot sol, s’ha begut l’aigua de la tauleta de nit i que ja no en té. Resten per resoldre la pèrdua sobtada del peluix entre els llençols i, a vegades, la del propi amo del peluix. Però temps al temps. O, com dèiem, una estona llarga. 

Un escrit de fa onze anys, repescat ara que l'adolescent i protagonista del text aviat en farà quinze. Segueix tocant el piano i el peluix - una mica més tronat a força de rentadores- encara corre per alguna banda de la seva habitació. Com passa el temps, però.

Entre el poc i el massa

Anar amb el jo dislocat per culpa de la cafeïna. Passa sovint. Tenim el cafè com hàbit i no concebem sortir de casa sense haver-ne pres una tassa: americà, ristretto, suau o intens, de filtre, elaborat amb l’Oroley o la Nespresso, tant se val. Anem curts de cafè... fins que en prenem més del compte i passem de la son a la taquicàrdia, del badall al tic nerviós. I ja no hi ha marxa enrere. Diuen que el cor és un múscul traïdor però ho és més encara la cafeïna, sobretot quan volem dormir i notem tot un exèrcit de formigues torrefactades amunt i avall pel nostre corrent sanguini. Costa trobar el punt entre el poc i el massa, entre l’excés i el defecte. Basculem sense punt fix. I és amb aquest anar gronxant que anem passant. Quin remei.

ZX Spectrum

Ahir es va morir Rick Dickinson, el dissenyador d’un dels primers ordinadors personals més coneguts dels anys vuitanta: el ZX Spectrum. Ara ens queixem perquè els nens d’avui en dia passen massa hores davant d’una pantalla, però jo recordo tongades de dotze hores prement les tecles de goma del petit aparell de tan sols 48Kb de memòria. Gairebé una calculadora gran, vist des del punt vista actual. Qualsevol fotografia o cançó que enviem ara ja ocupa força més. Però en aquella època, al principi de la dècada dels 80, aquells 48Kb donaven per a molt i tant li feia que haguéssim d’esperar una bona estona perquè es carreguessin a la memòria de la màquina. Gairebé cinc minuts de xiulets digitals provinents d’una modesta cinta de casset, el format més comú d’emmagatzemament en aquells temps. Era un procés farragós que més d’una vegada quedava estroncat per un “Tape loading error”, error en la càrrega. I torna a començar. Tot plegat, però, valia la pena perquè sabíem que llavors ens esperaven les aventures del miner boig, Manic Miner o els asteroides de Jet-Pac. Pel que fa a la producció espanyola, gaudíem del programari dels nois de Dinamic i els seus Babaliba, Abu Simbel... fins i tot de l’Olé Toro, segurament la primera –i última- “corrida” digital mai programada. Més enllà dels jocs, passàvem un munt de temps piratejant-los, posant el nostre nom a la capaçalera i, els més avançats, programant els propis jocs amb un BASIC –tal com diu el nom- força limitat. El ZX Spectrum ens semblava tot un món llavors i això que encara faltaven anys per al desenvolupament d’Internet, on compartir un joc amb un veí esdevenia una tasca gairebé impossible perquè tenia un Commodore, un Amstrad o –més endavant- un MSX amb els seus cartutxos de càrrega instantània. Tardes de cintes de casset i pa amb xocolata, a les beceroles de la informàtica i nosaltres mateixos, ja fa més de trenta anys.

"Que se mueran los feos"

A partir dels 45 anys la cara s’assembla a la universitat: tendeix a decebre però no pots evitar pensar que, ja que has arribat fins allà, millor seguir endavant. Ara per ara no hi ha massa escapatòria, ni de les arrugues ni del mediocre sistema educatiu espanyol. Tot i que sempre hi ha qui, en una pirueta magnífica, intenti aconseguir títols sense estudiar i un parell de pots de crema antiedat sense passar per caixa. En qualsevol cas, potser el que surt més a compte és intentar ser mínimament honest: la lletjor, quan és interior, produeix arrugues profundes, bosses a sota dels ulls i una mirada tèrbola que costa de dissimular. Com deia John Lennon: one thing you can’t hide is when you’re crippled inside.

"Homenatges"

A vegades em fa l’efecte que, culturalment, la Humanitat no para de plagiar-se. Com se sol dir ara, és un constant “retre’s homenatge”. N’hi ha prou en visitar l’apartat d’art africà del Louvre per veure clarament d’on va treure la inspiració Pablo Picasso (1881-1973) per pintar “Les senyoretes d’Avinyó” amb les seves fesomies de màscara de fusta. Per altra banda, sense les trompetes grandiloqüents de Bruckner (1824-1896) segurament ara mateix no existiria la banda sonora de "La guerra de les galàxies" (Star Wars per als mil·lenials) composta per John Williams (1932). Sense sortir del cinema, sèries com “Stranger things” no s’haguessin filmat si no hagués existit Steven Spielberg (1946), el seu imaginari i la seva habilitat tècnica (el zoom de “Jaws”, per exemple) que, a la vegada, beu directament d’un director anterior com Alfred Hitchcock (1899-1980). Així mateix, la manera d’escriure de Josep Pla (1897-1981) s’entén perfectament una vegada llegit Montaigne (1533-1592) i les seves anècdotes plenes de sentit comú enginyós i savi. Alhora, aquest darrer segur que estava inspirat en els textos del filòsof romà Sèneca (4ac-65dc), que podem llegir en català gràcies a les traduccions de la Bernat Metge. Gairebé tot sembla ja inventat i només cal ser revisitat en funció de les tendències de l'època. De fet va ser el mateix Picasso qui, en una visita a les pintures de les coves d’Altamira, va exclamar sorprès davant la capacitat sintètica i estètica d’aquelles obres realitzades 14.000 anys abans: “Després d’això tot és decadència!”.

280 Bibles - 280 Bíblies

Every time a cell divides, it replicates all of its DNA, a process that takes place in a matter of hours. The human body is a monster of 15 million million cells, each one harbouring its own faithful copy of the same DNA (two copies in fact). To form your body from a simple egg cell, your DNA helices were prised apart to act as a template 15 million million times (and indeed many more, for cells die and are replaces all the time). Each DNA letter is copied with a precision bordering on the miraculous, recreating the order of the original with an error rate of about one letter in 1,000 milion. In comparasion, for a scribe to work with similar precision, he would need to copy out the entire bible 280 times before making a single error. In fact, the scribes' success was a lot lower. There are said to be 24,000 surviving manuscripts copies of the New Testament, and no two copies are identical.

Cada vegada que una cèl·lula es divideix replica tot el seu ADN, un procés que es realitza en qüestió d'hores. El cos humà és un monstre de 15 milions de milions de cèl·lules, on cadascuna alberga la seva pròpia còpia fidel del mateix ADN (dues còpies, de fet). Per formar el teu cos des d'un simple òvul, les teves hèlices d'ADN es van separar per actuar com una plantilla 15 milions de milions de vegades (i, de fet, moltes més, perquè les cèl·lules moren i se substitueixen constantment). Cada lletra d'ADN es copia amb una precisió gairebé miraculosa, recreant l'ordre de l'original amb una taxa d'error d'aproximadament una lletra per cada 1.000 milions. En comparació, perquè un escriptor copista treballés amb una precisió similar, hauria de copiar tota la Bíblia 280 vegades abans de cometre un sol error. De fet, l'èxit dels copistes va ser molt més baix. Es diu que hi ha 24.000 còpies de manuscrits supervivents del Nou Testament, i no hi ha dues còpies idèntiques.

Excerpt from Life ascending by Nick Lane (British biochemist and writer).

El serrell perdut de Twitter

Passo pel costat d’un aparador i hi veig enganxat l’antic logo de Twitter: el mateix que ara però amb serrell. És veritat que l’ocell ja tenia unes entrades, una calvície incipient, però encara podia lluir ufanós un tupè de tres plomes que, pel que podem veure avui en dia, ha acabat per caure. El temps no passa en va o el motiu de la pèrdua va ser un grup d’experts que va decidir planxar la clenxa al nostre plumífer piulador? Quin logo era millor, el d’abans o el d’ara? Pel camí hem perdut plomes però hem guanyat caràcters. No es pot tenir tot.

De Palamós a Palafrugell en bicicleta

Iniciem la ruta que va de Palamós a Palafrugell en bicicleta després d’haver fet un bon arròs mariner a la cala de La Fosca. Segurament Josep Pla havia fet aquest mateix trajecte en unes condicions igual de lamentables i això m’impedeix defallir. Ara bé, no és el mateix dur boina i aturar-se a fer la cigarreta per buscar un adjectiu perdut que calçar-se un casc i començar a pedalar costa endins. Camps d’alfals, groc i verd. Malgrat la predicció atmosfèrica el temps ha sigut clement i ens ha regalat un cel ben blau. En un revolt un grup de noies amb vel es diuen coses en àrab i riuen: el seu camí ha estat més llarg que el que jo em disposo a fer, no hi ha dubte. Espero que Al·là em perdoni, perquè hem regat l’arròs amb força vi blanc i enmig del peix m’hi ha semblat veure unes puntes de costella. Què hi farem? Les deïtats estan bé però per si de cas millor fer-se el paradís a la terra. Esbufego, faig figa, però arribo a la meta. “L’important és participar” és un eslògan per a bledes soleiades que no les poden haver i diuen que són verdes, que si juguem és per guanyar. El sol es comença a pondre i emprenem la tornada. Tenim les mans envermellides pel frec del manillar i les natges masegades, el cul baldat. Segur que el senyor Pla es riu de nosaltres en alguna banda amb la cigarreta de picadura al llavis. Ell, que no va fer mai massa esport i va arribar perfectament als vuitanta anys. “Pixapins!”, “collonades!". Potser un dia substituiré el casc per la boina però millor si el canvi m'agafa en bona forma.

Procrastinant*

Demà m’hi poso. Sí, sí, no pot esperar més. Demà ho faig. Si és que “de mica en mica s’omple la pica”, només és proposar-s’ho. A poc a poc, sense pressa, “qui va piano, va lontano”, i tant que sí. No cal esperar més, “feina feta no fa destorb”. Millor no demorar-ho, que “A quien madruga Dios le ayuda”. “Qui matina fa farina”, ho diu el refranyer popular. “Si ens aixequem ben d’hora, ben d’hora...”. No és mandra, eh? És que ara no em va bé. Demà, demà m’hi poso però avui, avui no.

*En psicologia, procrastinació (paraula derivada del llatí pro: "endavant" i cras: "demà") és l'acció o hàbit de deixar per a més endavant accions o activitats que s'han d'atendre per altres més irrellevants i agradables.

De què ens coneixem, tu i jo?

Em pregunto si hi ha una memòria familiar inscrita als gens, perquè fa dies que em ronda pel cap una melodia d’un disc que pertanyia al meu avi patern al qual no vaig arribar a conèixer mai. Només sé que ell l’escoltava pel record d’una portada: una etiqueta groga, “Deutsche Grammophon - Berliner Philharmoniker”. Un violí, una cadència que es repeteix insistentment. Hi hauria arribat si no hagués estat condicionat pel record? Potser sí, però em fa l’efecte que més aviat afegim al nostre farcell vital el que més ens agrada en funció de la nostra sensibilitat o tarannà. Un noi anirà un dia a veure un partit de futbol i d’aquí li naixerà una passió per l’esport, per a algú altre serà un llibre que va llegir a l’escola, el que el farà un lector empedreït. I així és com, de mica en mica, l’entorn ens va configurant. Encara no tinc clar fins a quin punt el que ens envolta és un factor decisiu a l’hora de definir el nostre caràcter: hi ha membres d’una mateixa família que tot i haver crescut en un àmbit semblant són força diferents pel que fa als seus gustos i eleccions, per això em fa l’efecte que, en part, som herència genètica. En el meu cas, diria que junt amb la tendència a l’alopècia es van colar al meu ADN unes notes de violí, però encara no n’he tret l’entrellat. Scheherazade, et vaig conèixer en una altra vida o et vaig trobar pel carrer? Encara no ho sé.

A la sola de la sabata

Em fixo en les sabates de les persones: netes o brutes, amb la sola gastada o acabades d’enllustrar. Observo com tracten els cambrers: si són amables (“si us plau, gràcies”) o malcarats amb ells. També en com usen les instal·lacions públiques: les cuiden? N’abusen? Embruten més del compte? Amb aquestes tres dades se’n pot fer un bon retrat. Després hi ha el seu currículum ple de fites laborals, carreres, postgraus i màsters, però això és anecdòtic perquè les dades es poden inventar o manipular a conveniència. I és veritat que el paper ho aguanta tot, però són els petits detalls els que ens diuen si en realitat som fets de paper de seda, d’estrassa, de vidre o, com veiem de tant en tant, Pinotxo. Òscar al millor paper o un paper ben galdós? La resposta la podem trobar enganxada a la sola d’una sabata, només cal estar al cas.

Analògics?

Segons un estudi recent, les persones que més utilitzen la tecnologia digital són els protagonistes del retorn de costums i aparells que farien més per als nostres avis que no pas per a algú que viu al segle XXI. Són elles les que prefereixen tornar a deixar caure una agulla damunt els solcs d’un disc de vinil per escoltar música – diuen els experts que s’obté un so més càlid- en comptes d’escoltar-la en “streaming”, és a dir, per Internet. Així mateix, en lloc de fer comandes en línia per al rebost de casa, prefereixen anar al mercat de sempre i moure’s per les diverses parades entre troncs de lluç, caps de rap, tomàquets frescos o menuts de vedella tot intercanviant receptes amb els venedors i venedores. També torna, entre els més tecnificats, l’afició de fer mitja, teixir amb llana i agulles un jersei o una bufanda per al fred. Tot plegat pot semblar una curiositat sociològica, però el cert és que moltes vegades allò que al principi semblava una panacea a la llarga ens cansa. Massa zeros i uns ens embafen: la possibilitat de poder escoltar tota la música que es vulgui, per exemple, fa que es devaluï i preferim un objecte més limitat però a la vegada més tangible. Davant la liquiditat del món digital alguns usuaris enyoren poder tocar i triar el producte que consumiran, bé sigui música o un bon bistec. Poder dir al botiguer “Posa-me’n cinc”, “era més bon músic en els seus inicis” o “vols dir que no encongirà?”. Torna el món analògic amb la força de la fe dels conversos per a alguns que, de fet, ja no van viure en aquell món. Són aquests els que –entre poc i massa- han fet tornar l’entranyable cinta de casset. Als que ja tenim una edat ens faria molta mandra tornar-hi sense alternativa: haver de rebobinar, buscar la cançó o patir de nou l’ensurt de treure un garbuix embolicat del reproductor del cotxe. Segurament només enyorem aquella emoció que sentíem en entregar un recull musical a la persona que ens agradava, les nostres deu o quinze cançons preferides –no massa més, perquè no hi cabien- i dir-li, plens d’orgull: “Té, escolta aquestes cançons...”. Aquí sí que em sembla que la humil cinta de casset era imbatible respecte del món digital: un enllaç a una llista de cançons d’una pàgina web qualsevol resulta una prova d’amor força magra, però qui sap si les fletxes de Cupido ja no són analògiques. Vistos els avantatges de les noves tecnologies –creació d’estadístiques d’encert, possibilitat de fer seguiment per GPS, etc.- l’arquer rinxolat potser ja fa temps que també dispara sagetes digitals.

Llegir, divagar

Em trobo al diari que el 40% de la població no ha llegit cap llibre per oci durant el darrer any. La majoria dels enquestats al·lega “manca de temps”, anar massa enderiats amb altres labors per no poder enredar-se entre les pàgines blanques d’un llibre de novel·la negra, per exemple. Un 40% és una dada que, als que som a l’altra banda, als lectors acèrrims, ens costa de pair. Ni un sol llibre en tot un any? Els que no llegeixen no han tingut la necessitat que algú els dibuixi un altre camí, els imagini una possibilitat diferent, un país més exòtic, un amor més tendre o excitant, un altre ofici, una alternativa innòcua i sense risc que els permeti ser Indiana Jones asseguts al sofà o, senzillament, la necessitat d’un altre punt de vista que els ajudi a pensar? De debò? A casa cada mes hi ha cinc o sis llibres sempre en dansa: de la tauleta de nit al menjador, del menjador a la bossa per llegir de camí a la feina i torna a començar. Per a alguns, ho vaig escoltar no fa massa en boca d’un escriptor amb qui vam topar per atzar en una llibreria de Lisboa (Ler Devagar, aneu-hi), el llibre va ser, des de ben petits, un objecte de desig: esperàvem el moment en què arribessin els Reis o el nostre aniversari per poder demanar o arrossegar fins a la botiga els nostres pares i aconseguir el nostre preuat llibre, cobejat durant mesos des de l’aparador de la botiga. Les extraordinàries aventures d’en Massagran, Temps era temps, un llibre d’història – i històries- amb il·lustracions de la Pilarín Bayés, còmics diversos, primer. Després, tota una munió de llibres que no s’acabaran mai perquè sempre hi ha una altra història per explicar, un altre punt de vista, un altre camí imaginari per on poder transitar. Coincideixo amb l’argument de la “manca de temps”. És veritat que moltes vegades ens falten hores... però per poder llegir encara més!