Na Cl

També podria ser que sí, que jo “mandara mis naves a luchar contra los elementos”. Allò que els americans, sempre tan pràctics i alhora concisos, en diuen un ser “go-getter”. Ves i aconsegueix-ho, noi! Que si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit i a la taula d’en Bernat qui no hi és no hi és comptat. Haver-ho dit que el futur era tan mal·leable i es trobava a les nostres mans. Tanmateix, sempre hi haurà qui es resigni a fer submarinisme de banyera perquè excuses mai no en falten i al mar, ja se sap, hi ha onades. Però, ah moreno/a, després no et queixis que trobes a faltar la sal!

Wave*

* Aquí

* ... i aquí.

Fotografia: Carles

Els mots encreuats*

Un dia vam creuar els mots.
L’avançada d’un exèrcit desarmat,
el preludi de les converses
que van venir després
per prendre’ns la veu
 i quedar-se a la memòria.

Un dia vam creuar els mots,
sense saber que
des de llavors deixaríem
de ser vies de tren,
carreteres paral·leles,
 per tancar cercles
 i esdevenir amics i amants
perpendiculars.

La vida és allò que ens passa
entre caselles blanques i negres.


* Ja el podeu comprar a totes les llibreries. Els mots encreuats, d'Anna Garcia Garay. Edicions 62

TOC, TOC...

Va obrir la porta... i la va tancar...va obrir la porta, i la va tancar. Va obrir la porta i la va tancar, va obrir la porta i la va tancar, va obrir la porta i la va tancar, va obrir la porta i la va tancar, va obrir la porta i la va tancar...

Els vells rockers...

El vell rocker passa desapercebut entre la multitud. Els anys i la dessuadora amb caputxa, marca blanca d’uns grans magatzems, l’allunyen de la seva imatge més popular i el converteixen en un desconegut. Cansat, s’asseu en un bar i demana un tallat. El cafè -l’única droga que ara es permet- li fa recordar temps passats i sent el vertigen d’aquells anys d’excessos, de nits al límit que més tard ell reflectia en forma de cançons. Encara ara es poden escoltar arreu. Una de les més conegudes –quina ironia!- per vendre una exclusiva marca de perfum. No és que s’hagi aburgesat, com denunciava ell fa trenta anys als qui vivien de rendes, és que viure al límit és impossible quan el propi cos ja defineix fronteres. Per altra banda, ell, que volia canviar el món, se sent vençut per un exèrcit de xarlatans sense escrúpols, canals de TV idiotitzants, consumidors en massa zombis i sense criteri... “els mediocres sempre acaben guanyant la partida perquè són més...”, es diu. “I semblen un club que malda per arrossegar-te amb ells”. Esnob, extravagant... adjectius que ja de petit li encolomaven els curts de gambals incapaços de veure-hi més enllà. Vides petites, explicades ja abans de ser viscudes... quin absurd. O potser sí, potser és veritat que els dilluns són els que tenen raó. El vell rocker fa un darrer xarrup al cafè, paga i somriu: ara ja només fa temps per tornar a ser pols d’estrelles, per tornar-se’n a Mart. Ground control to major Tom...

Avions de paper

Avions. Avions de paper. De vol irregular i curt, aleatori, gallinaci. Aeroplans lleugers, a vegades, ingràvids, de punta a punta de l’habitació nuats a un fil d’aire. Els pensaments són avions fets amb el paper de diari dels records.

Bombeta tradicional

Filament 

en espiral dins la 

clepsidra, teranyina de 

llum al buit, somni 

d’Edison incandescent. 

T’has quedat només

 en metàfora de

còmic per a 

quan algú té 

una idea 

brillant,

andròmina 

obsoleta. 

RIP, 

bombeta .

#espanyolisado

"No ets tu, sóc jo"

Tota la vida renegant del jazz modal i ara va i m’agrada. I encara em fan gràcia les cançons dels Pets i Sopa de Cabra... va, toquem-ne alguna, for old times’ sake. Però, no sé com, he arribat fins aquí. Resulta, oh dear, que hi havia molt més; i vaig tard, i tinc pressa. I que sí, que ja en farem més de rock català, però aquest cap de setmana millor que no. I que no ets tu, sóc jo.

I ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí (el gintònic II).

Al gintònic, com al jazz, sembla que no s’hi arriba a la primera, que tot plegat és fruit d’una maduració personal dels gustos. Doncs sí: arribar fins als sofisticats gintònics d’avui en dia ens ha costat. Encara estàvem paint l’ensurt del cop d’estat (“Todo el mundo al suelo!!”) i els nostres referents pel que fa a disseny i gustos eren la mascota del Mundial ’82, l’anomenat Naranjito, i el vi amb gasosa. Tampoc no estàvem per a massa idiomes (la Generalitat encara no havia endegat aquella campanya que ens prometia que, de saber-ne, de grans podríem cantar amb tot el món). Amb aquest panorama algú va tenir la gosadia d’intentar vendre una beguda gairebé desconeguda pel país: la tònica. De gust massa amarg i amb un nom  impronunciable, van caldre mans i mànigues perquè la gent la comencés a demanar. Qui no recorda l’esforçat Bernard Le Coq demanant-nos que “aprenguéssim a estimar la tònica”?? o que, posats a demanar-la per la marca, ho féssim correctament? “Sssscchhh....weppes... que se pronuncia “SXUEPS”. Recordeu-ho, modernets amb ulleres de pasta que escolteu els Manel: aquest país no sempre ha estat així. I ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.