De monja

Tothom sap que, si bé el nom no fa la cosa, sí que l’un i l’altra es presten a confusió de tant que s’assemblen a vegades. És responsabilitat nostra, llavors, saber distingir entre bou i bèstia grossa. Ara bé, de tant en tant, passa a l’inrevés: entre el nom i la cosa hi ha una distància enorme i tothom es pregunta per l’origen del mot que la defineix. Un dels casos més flagrants és el del “pet de monja”. Què ho va fer que aquesta pasta petita i dolça que fa de tan bon menjar acabés amb aquest nom? Aquesta és una qüestió que –n’estic convençut- ha burxat més d’una vegada el magí dels lectors del Cafè d’en Litus. Benvolgut lector: Efectivament, el pet de monja no té res a veure amb la ventositat. El seu inventor, un pastisser italià de Barcelona, el va anomenar “petto di monaca” i a Catalunya, sempre tan escatològics, ens va faltar temps per convertir –la similitud fonètica hi ajuda força- els “petto di monaca”, és a dir: "pit de monja", en “pet de monja”. Vet-ho aquí. Per evolució, el "pet de monja" és aquell que ha estat llençat dissimuladament enmig d’un silenci de claustre. Podríem dir-ne, ara sí, un “pet monacal”. Amén.

L'endemà

L’endemà s’han esvanit els llibres i les roses. S'han evaporat, com si la literatura fos un miratge de paper i tinta, com un estrany insecte que només viu un dia. Al terra només hi queden un rastre de pètals que el vent arremolina i tiges de blat que un escombriaire apila diligentment en un racó. Encara no sé quin ha estat el llibre més venut ni la flor més estimada però tant m’és: sempre he pensat que la bona literatura i l’amor fan de mal classificar.

Principis

Les primeres paraules d’un llibre han de ser la promesa que les properes hores valdran la pena. Un mal començament i el lector o lectora el deixaran un altre cop al prestatge de la botiga. De començaments n’hi ha de llargs, de curts, d'èpics, de simples, subtils com un xiuxiueig, contundents com un cop de puny a la taula... però tots tenen en comú que saben captar l’atenció, que premen el botó de la nostra curiositat, que obren una porta directa cap a un altre món, el món que l’autor ha dibuixat per a nosaltres. Com s’ho fa un escriptor per triar la frase d’inici del seu llibre? Per altra banda, així com hi ha començaments magistrals (“Totes les famílies felices s’assemblen, cada família desgraciada ho és a la seva manera”, etc, etc...) també n’hi deu haver de ben esguerrats. Encara que, ben mirat, aquests darrers també són prou bons perquè permeten descartar ràpidament el plec de pàgines que teníem la intenció d’empassar-nos en breu. Res pitjor que anar llegint pensant allò de “que avorrida que és aquesta part, a veure si millora aviat...”. Com al cine. Com a la vida.

"HOYGAN"

El fenomen es coneix a Internet com un “Hoygan”. Sí: les faltes d’ortografia són la nostra targeta de presentació al món dels 0 i 1. Una falta d’ortografia és una taca en el vestit, un cabell descuidat, unes sabates brutes... tot allò que un entrevistador de feina, per exemple, tindria en compte, a més del nostre currículum, a l’hora d’escollir candidat. Per què es tenen tan poc en compte les faltes d’ortografia a Internet? “HOYGAN, ABER SI ME COJEN PARA EL TRAVAHO”. I no, esclar.

Espècies en extinció

Copy / Paste

Tot mirant No direction home, la pel·lícula de Martin Scorsese que narra la vida de Bob Dylan em pregunto si, en alguns aspectes, en arribar als quaranta anys no som més que una mala còpia de tot allò que ja érem als vint.

De més verdes en maduren

La noia passa per davant del banc on seuen els avis. Camina amb pas ferm: les cames ben tornejades, els malucs oscil·lants i un escot de vertigen. De cua d’ull, mentre donen menjar als coloms, els vells se la miren de dalt a baix amb un desig que, com moltes de les engrunes de pa de la seva bossa, es perdrà al terra de la plaça. Pel que sembla, les ganes tenen una data de caducitat més llarga que el propi cos que les conté i quan això es fa molt evident la gent parla –a vegades potser injustament- de “vells verds”. Què ho deu fer que aquest tòpic recaigui només en els homes? És que el desig en les dones decau més amb el pas dels anys? O bé és que, senzillament, elles el saben dissimular millor? Hi ha “velles verdes”?

WWW

Ja sé que ets només un robot, però se’m fa estrany que em llegeixis el correu. Que si parlo de partitures amb un amic em facis publicitat d’acadèmies on ensenyen música o si imagino un cap de setmana a Cadaqués m’aparegui per art de màgia una llista de restaurants a peu de platja. A cada escrit fa l’efecte que algú em llegeix de cua d’ull, em classifica els gustos, les motivacions, les emocions i em deixa mig nu en un mar fet de zeros i uns. Quant falta perquè, a força de creuar les dades de les nostres operacions digitals, quedem del tot despullats a la xarxa? Consumim i sense ser-ne massa conscients som consumits, presos en la teranyina digital. Al final resultarà que Matrix no era una pel·lícula.

Sunflowers after Van Gogh

Si no podem canviar determinades coses, persones o circumstàncies fem que canviï la manera de veure-les.

Castellar Vell

D’acord: els paisatges són de tothom, que és una manera de dir que no són de ningú. I a vegades es nota. Alguns llocs són una partitura perfecta però, sense cap director amb batuta, sempre hi ha qui desafina a l'orquestra. D’on surten aquests ximples de taula i cadira plegables? Crits, música a tot volum i deixalles que fan malbé l'entorn, la calma de diumenge a la tarda. Un enrenou trist i vulgar que, posats a embrutar, taca fins i tot els racons de la memòria. Perquè el Castellar Vell que jo coneixia és un altre.

*Fotografia: Carles