"Excuse me"

El primer cop que ho vaig veure va ser a Londres: “Excuse me...”. Algú em convidava a cedir-li el pas a les escales mecàniques que duien de l’estació del metro al carrer. Pel que sembla, la velocitat de la cinta esglaonada que ens transportava no li era suficient i li calia avançar-me. Li urgia, si hem de fer cas del seu to. Ara ja podem observar aquest fenomen aquí: la pressa també és un bé importable. Cap a on van aquests adelerats? De debò no en tenen prou amb la velocitat de les escales? Fa un efecte estrany veure’ls caminar per uns graons construïts expressament per a no fer-ho. Caldria, doncs, dissenyar noves escales amb diversos carrils? Tot i així sempre hi hauria qui no en tindria prou i seguiria avançant a peu pels graons lliscants més ràpids. En el cas extrem, imagino el corredor urbà fent les seves gestions al doble de velocitat que la meva. Jo el saludaria per segona vegada al mateix tram de l’escala mentre ell m’observaria estranyat, com si jo fos només una imatge fugissera o, més exactament, un déjà vu.

Només sé que no sé res

Com més sé, més sóc conscient del que em falta per saber. Aquesta sensació és la que deuria dur Sòcrates a afirmar allò de “Només sé que no sé res”. Per això com més va més m’agraden les persones pedants. La pedanteria em sembla la prova irrefutable que ens trobem davant d’algú que, més enllà d’una lleugera capa de vernís intel·lectual, no sap gairebé res. I aquest cop, de veres.

Jo ja t'ho deia

De petit hi havia dues menes de calendari: l’oficial i l’oficiós. El primer penjava d’un ganxo a la paret de la cuina i regia els dies d’escola, els caps de setmana i –llavors encara- poca cosa més. El segon es trobava dins la nevera en forma de iogurt i més que un calendari era una mena de recordatori de les dates assenyalades. La data de caducitat impresa a les seves tapes anava sovint lligada a un esdeveniment important. A mesura que anaven passant els dies, esdeveniment i iogurt recorrien camins oposats: mentre que l’un anava prenent cos (festa d’aniversari, examen, visita al metge, etc.), l’altre s’evidenciava com un producte efímer, amb la idoneïtat per al seu consum cada cop més precària. Ara bé, arribats a la data assenyalada tots dos havien de desaparèixer: l’un per la seva consumació resolta en forma de pastís, butlletí de notes o injecció a la natja. L’altre, engolit per postres havent dinat. Així es tancava un cicle, podríem dir-ne “làcteo-vital”, que llavors trobava d’allò més raonable. Per contra, un iogurt als prestatges de la nevera més enllà de la seva data de caducitat era una catàstrofe. Per la part més biològica, imaginava el iogurt començant a mudar la seva textura mentre un exèrcit de bacteris i fongs es congriava en el seu si. Però el pitjor era la data impresa a la tapa, que havia sobreviscut a la lògica del calendari que penjava de la paret. Amb les espelmes del pastís apagades, l’examen resolt i la xeringa ja injectada, allò significava obrir una escletxa entre l’espai i el temps, desballestar l’ordre natural de les coses i no augurava res de bo. Ahir vaig tenir esma de menjar-me un iogurt caducat, força a contracor, empès per la mala consciència d’haver-lo de llençar i ja ho veus: una desgràcia rere l’altra. Jo ja t’ho deia.