"You know it's thriller!"

La nit de Cap d’any de 1983 seguia el seu desenvolupament habitual a TVE. Tot plegat ara ens semblaria tronat i maldestre però quan tens deu anys i només dos canals que emeten a la vegada les campanades des de la Puerta del Sol tot et sembla fantàstic. I és que, com en molts altres àmbits, els problemes sorgeixen quan comences a comparar.

Aquell programa especial, anomenat "Viva 84", era presentat pels -llavors encara trio- Martes y Trece i l’actriu-biòloga Ana Obregón. A l’escaleta del programa hi figuraven les actuacions de Camilo Sesto, Norma Duval, Francisco, Juan Pardo, Teresa Rabal, el Puma o Mari Carmen y sus muñecos entre d’altres “artistes de reconegut prestigi”, com se sol dir. També recordo un “concurs de lletjos” (??!!) amb ganyotes i esgarips variats. 

Tot transcorria plàcidament, entre badalls i el plaer d’allargar la nit molt més enllà del que ens era permès habitualment, fins que va venir el xoc: un vídeo musical on un jove es transformava en home-llop. Primer ensurt. Afortunadament allò només era una pel·lícula i el jove i la seva xicota reien en sortir del cine fins que eren assaltats per un grapat de zombis. Allò ja anava de debò. Més crits, ensurts, i l’esglai final -compartit per milers d’espectadors- en veure que el jove s’havia convertit en un d’ells i ballava com un Fred Astaire modern en una coreografia perfecta amb la colla de morts vivents . “You know it’s thriller!!” ens cantava des de la pantalla un jove Michael Jackson encara per descolorir. Adéu Camilo Sesto, tanqueu els ninots de la Mari Carmen: aquell vídeo ens va deixar garratibats a la cadira i les vendes a Espanya del “Thriller” de Michael Jackson es van disparar. 

La setmana passada es va morir l’autor d’aquesta cançó, Rod Temperton, i la notícia ha passat sense pena ni glòria a la premsa espanyola però tant se val: sempre ens quedarà aquell disc que vam demanar als pares pocs dies després de Cap d’any. Aquell que ens van comprar després d’insistir tota la tarda al Baricentro amb el mateix títol que la genial cançó que el tancava. Trenta anys més tard deixem anar l’agulla damunt dels solcs negres del vinil (o premem play a l’Spotify) i se’ns apareix de nou Michael Jackson i el seu Thriller al programa "Viva 84". Doble ració de calfreds: per la música i per veure que a Espanya la programació ha evolucionat ben poc en tres dècades. Però això ja és una altra història...

Bessones o no

Seuen al banc una al costat de l’altra. El mateix pentinat amb la clenxa al mig, el mateix nas arrodonit, mateixos ulls i mirada. L’una porta el llavis pintats de vermell, el mateix color que les ungles de l’altra, cara i dits, però, semblen fets amb el mateix motllo. Cames llargues a dins de faldilles semblants i peus que comparteixen sandàlies. Escolten música amb auriculars iguals que surten del mateix telèfon blanc. Una simetria gairebé perfecta, com si una de les dues segués al costat d’un mirall: són bessones. Com que no en sé el nom les batejo com a “Germanes Huawei”, que és la marca del seu mòbil. Són gairebé idèntiques per fora però s’assemblen per dins? Escolten la mateixa música? O una és de clàssica i l’altra de rock dur? Comparteixen lectures? Potser una no llegeix gens mentre que l’altra devora llibres. Potser tenen el mateix caràcter o potser el d’una no té res a veure amb el de l’altra. Al capdavall les cartes dels nostres gens també les reparteix l’atzar.

Think pink

“The way you hold your knife, the way you sip your tea…”. Com en la cançó, a vegades fem una llista de detalls sense importància que fan atractiva una persona. Dic sense importància perquè, com diu el text, el fet que la nostra parella agafi el ganivet de determinada manera o faci els glops més o menys llargs, no afectarà pas massa el vaixell de la relació. Una manera de fer, gestos en algun moment determinat, que ens agraden. I és temptador fer-los saber a l’altre/a. Alguns els hi diem, és clar, però uns altres ens els guardem, no fos cas que en conèixer-los els deixés de realitzar o perdessin naturalitat. “The way you hold your hat, the way you sing off key”. La manera com agafes el teu barret o desafines quan cantes. Detalls sense importància però que importen

"El cliente siempre tiene la razón"

Concert a la jazz cava. Pianista subtil. Contrabaixista precís com un rellotge i bateria fi. De cop i volta, un exabrupte, un renec, un crit i la frase ““¡El cliente siempre tiene la razón!” repetida cada cop a més volum. Queixes de la resta del públic, mirades acusadores, moment tens. Un client protesta i engega la frase com un ariet contra el cambrer que, calmat però amb insistència, vol fer veure al nostre home que divaga en l’error. És un prejudici, però de fet sí: el client emprenyat fa cara de ser un busca bregues de pa sucat amb oli. “¡El cliente siempre tiene la razón!” repeteix exaltat fins que, a poc a poc, calla. Però és veritat que "el client té sempre la raó"? De fet sembla que el famós eslògan es va començar a utilitzar a principis del segle XX a les emblemàtiques botigues de Marshall Field, a la ciutat de Chicago (en l'actualitat, Macy 's). No obstant això, al Regne Unit va ser popularitzada pel nord-americà Harry Gordon Selfridge, a les seves botigues de Londres. Com que Selfridge va treballar per a Field entre 1879 i 1901, és gairebé segur que algun dels dos és el responsable d'encunyar l'eslògan. Per descomptat, aquests empresaris no van buscar que la frase fos presa literalment, sinó que només pretenien que el client se sentís especial, inculcant al seu personal la disposició a comportar-se com si tingués sempre la raó, la tingués o no. De fet això és que va acabant fent el cambrer, i aquí pau i allà glòria, però la frase no deixa de ser un d’aquells tòpics salvavides –tothom té els seus- als quals ens aferrem desesperadament quan el nostre vaixell escora massa cap una banda o s’enfonsa sense remei. Sempre m'ha sorprès veure fins a on arriba molta gents abans d'admetre que estan equivocats o que, senzillament, no en saben més.

"Me l'imaginava més gran"

Ara és temps de vacances, de voltar pel món. Adéu a la rutina de l’oficina, al maletí i a l’agenda accelerada, hola maletes i guia turística amb notes i adreces destacades. I agafem cotxes i avions, ens empassem quilòmetres i núvols, cues al peatge o al taulell de facturació, però tot plegat paga la pena perquè el lloc s’ho val. I arribem a l’hotel i sortim al carrer amb il·lusió: “Trenca per aquí, segueix la indicació, vols dir que anem bé?”. I finalment, després de girar una cantonada, ens apareix la justificació de tant renou: edificis imponents, runes majestuoses, catedrals de vitralls divins on tocar el cel. Fotografiem aquella fita de la Humanitat i l’enviem a corre-cuita a les xarxes socials amb una barreja d’orgull i vanitat. Però a vegades les expectatives són un globus massa inflat que esclata en constatar la realitat: el nostre objecte de desig és com el que apareix a la guia però en un racó i molt més petit. “Voleu dir que n’hi havia per a tant?”. Una noia del grup llepa un gelat de maduixa i comenta fatigada: “Ai, no ho sé, me l’imaginava més gran...”

La cançó de l'estiu

A partir d’una edat determinada sembla que la porta s’obre i entra un devessall de notes dins el nostre cap. Unes dècades més tard, després d’un “clic” gairebé imperceptible, la porta es tanca i totes les cançons que vénen noves ens agraden, ens distreuen, però ja no ens commouen igual, no formen part de la banda sonora de la nostra vida. Apareixen nous grups a la ràdio, a les plataformes d’streaming musical, però el nostre cervell s’ha convertit en una juke-box amb un nombre de discs limitat. I és cert que els diaris encara parlen de la cançó de l’estiu, però mentre que ells fan referència al darrer èxit de l’Enrique Iglesias, a nosaltres ens ve el cap una benzinera i un moble metàl·lic giratori ple de cassetes: Mike Olfield, Dire Straits, “Éxitos originales”, “Anunciado en TV” i “Remix”. La cançó de l’estiu? I tant: A kind of magic, dels Queen (l’11è àlbum de la banda anglesa es va publicar el 2 de juny de 1986).

A Rio

Avui he somiat que la nedadora Mireia Belmonte venia a l’oficina. S’asseia a la meva cadira amb el banyador xop i engegava l’ordinador enmig d’un bassal d’aigua clorada. Per contra, jo em capbussava a la seva piscina amb els pantalons llargs, la camisa amarada i les sabates que m’impedien nedar en condicions. Escriure amb el processador de textos amb vestit de bany és una cosa, però fer 200 metres papallona vestit d’oficinista, n’és una altra. He de dir, però, que m’hi he esforçat molt i al final he aconseguit prou punts per anar in extremis als Jocs de Rio. L’alegria, però, m’ha durat poc perquè la Mireia ha oblidat fitxar a l’entrar a l’oficina i el jurat ha optat per desclassificar-me. És una llàstima perquè crec que, malgrat els pantalons balders, la camisa i les sabates, enguany podia optar a medalla.

Turista de calendaris antics

Cercles concèntrics al llac Leman, mitja lluna que fa de frontera entre Suïssa i França. Barca, memòria, solcs en l’aigua del temps. Herba verda a la riba, bancs per seure-hi i dels que serveixen per guardar-hi milions anònims, Ginebra. Estàtua de bronze, “Vevey a Charles Chaplin”. Records que s’amunteguen entre fulls de calendari, visites turístiques al meu passat.

So - Peter Gabriel

“All of the buildings, all of the cars, where once just a dream in somebody’s head”. Enguany fa trenta anys que la veu trencada d’en Peter Gabriel em fa companyia. Primer, des d’aquell vinil comprat al Baricentro i que va sortir defectuós –ja és mala sort, tant de goig que feia la portada -, anys més tard, des d’una cinta de casset que va acabar gastada de tan passar pel capçal del Walkman, després en la reedició del CD, i actualment crec que no em cal format perquè hi ha cançons que amb els anys – com algunes cicatrius- ja formen part de nosaltres d’una manera física. Sí Peter- perdona que et tutegi, la confiança, ja se sap- tots els edificis, tots els cotxes, van ser una vegada només un somni al cap d’algú que va saber imaginar, veure d’una manera preclara, allò que els altres ni intuïen. Ep, Peter, tu que ets un d’ells, algun nou missatge per a la borregada? Anem una mica desorientats, Pere –mira, et tradueixo el nom i tot -, autopista amunt, carretera avall. Això sí, a la guantera del nostre cotxe no hi falten mai un parell de CD teus: Sledgehammer, Big Time... que tot viatge és curt si es fa amb bona companyia. Si depèn de nosaltres, que passin trenta anys més. Ànims i don’t give up.

Joc de miralls

De vegades crec que conèixer una persona és fàcil. En un gest, en una expressió, en una passa, en un cert to de veu, en una ganyota feta quan no cal, especialment en moments en què la persona es creu per ningú observada, em sembla veure-hi raigs de llums potents i reveladors, la qual cosa, per a qui delera de fer grans descobertes psicològiques, és una felicitat a res no comparable. D’altres vegades crec que no hi ha res tan difícil; i més difícil encara que conèixer-se un mateix. 

Mercè Rodoreda 

Fotografia: Carles. Mercantic de Sant Cugat. 

Free as a bird

Salvador Dalí deia que la intel·ligència sense ambició és com un ocell sense ales. La frase m’ha fet pensar en el llibre de memòries del músic Sting, quan afirma que escoltava els discs una vegada i una altra a alta velocitat perquè l’augment de revolucions li permetia fer més present la línia del baix i això li facilitava treure’n l’entrellat. “This is how you escape...” diu que pensava mentre posava l’agulla per enèsima vegada damunt del vinil. Efectivament, així escapava de les limitacions del seu poble natal de color gris, de la manca d’ambicions dels seus habitants, de la rutina a què es veia lligat. No sé si hi ha massa ocells intel·ligents sense ales. Potser hi ha algun cas afectat per alguna patologia que li impedeix volar i prefereix estar engabiat. També hi ha ocells amb ales curtes que, com en tots els zoològics -i més si hi han nascut-, no són massa conscients de la gàbia en què viuen, però en general em fa l’efecte que l’espurna que va lligada a la intel·ligència fa alçar el vol, d’una manera o altra, als ocells més eixerits. Les palmeres de les ciutats són plenes de lloros que un dia es van cansar de repetir el mateix.

Fotografia: Carles. Girona, Temps de flors. "Les papallones no es poden engabiar".

Curiositats de l'idioma

Als països mediterranis, quan algú se'n surt per poc d'alguna circumstància, diem que s'ha salvat "pels pèls". L'expressió sembla provenir d'alta mar quan, a punt d'ofegar-se, els mariners eren salvats en recollir-los gràcies als pèls de la barba o de la seva cabellera. Als països anglosaxons, com a equivalent, diuen que se salven "per la campana" (saved by the bell). Com vam passar dels pèls a l'instrument idiòfon de percussió? Segons diuen, l'expressió anglesa té el seu origen en una campana que es posava a prop dels taüts, lligada amb una cinta a la mà del difunt, per si aquest reviscolava (s'han donat casos de reviscuts, algun de força famós que encara cueja). Si algú passava per allí i podia sentir el dring d'alerta, l'afortunat o afortunada se salvava -literalment- per la campana. És a dir, pels pèls.

Segones oportunitats

Dilluns. La llum del matí es filtra per la reixa que hi ha a tocar del sostremort de canyís, s’escola pels forats i es projecta en feixos blancs i tènues cap al terra de fang cuit. Baguls, fotografies en blanc i negre, llibres prefabrians, una guitarra desafinada, una nina de porcellana amb els ulls esbatanats, botons de nacre, soldadets de plom abonyegats en batalles amb regust de pa amb vi i sucre. Andròmines anònimes d’usuaris que fa temps que han passat avall. Són allí, exànimes, acumulant pols. A l’entrada de la casa hi ha una furgoneta blanca amb un rètol que diu “Se vacían pisos”. El diumenge algú començarà a tocar la guitarra i un lector àvid trobarà el llibre descatalogat que feia temps que estava buscant. Els Encants són plens de persones i coses que busquen segones oportunitats.

Fotografia: Carles

Creients

Disculpar l’Església pels seus errors massa humans em sembla, posats a entrar en el joc de la culpa, el pitjor dels pecats. Propi d'autòmats de missa de dotze que busquen la divinitat i se’ls encalla la mirada entre una creu i la brillantor d'or fals d’un calze. Sense voler desmerèixer la labor dels que piquen pedra al capdavall de l’organigrama eclesiàstic, sort en tenim que la fe de moltes persones laiques comença precisament on acaba la de molts creients. Ben mirat, creure en Déu és fàcil, el que realment costa –només cal llegir els diaris cada dia- és creure en la Humanitat.

Fotografia: Carles. Sant Joan de les Abadesses.  

Diàlegs amb jet-lag

Diàlegs amb jet-lag, esperant el senyal des de la cara oculta de la lluna. Anem amb sis hores de més, Houston, però ja fa estona que frisem. Whatsapps sense propietari, monòlegs involuntaris que esperen receptor. Tu a Boston i jo a Califòrnia-Sabadell. Beach Boys amb soroll de telers. Esmorzars que són dinars a l’altra banda de l’oceà, "bona nits" que gairebé són "bon dia", amanida de fusos horaris amb brots de meridià. El llit del veí grinyola i el nostre, de cop, s’ha fet massa gran. 

Shot of love

Em fixo en l’aparador de l’armeria: ganivets de muntanya amb fulla esmolada, pistoles de gamma professional, escopetes de caça i cinturons de pell per als cartutxos o les bales. Caçadors abillats amb tots els ets i uts. Soldats en perfecte estat de revista. Yes, sir! ¡Señor-sí-señor! En un món tan d’homes com aquest, però, el propietari de la botiga hi ha sabut trobar també el seu costat femení: observo que en una banda lluen tres parells d’arracades de plata en forma d’arma: una pistola semi-automàtica, un sub-fusell i el conegudíssim AK-47 dissenyat per Mijaíl Kaláshnikov, combatent de la 2ª Guerra Mundial, i del qual se n'han venut més de 80 milions d’unitats a tot al món. L’AK-47 és, segons el fabricant: “Lleuger però robust i absolutament fiable”. No diu res de la versió arracada: si només la fan en bany de plata –com és el cas de l’aparador- o si també la fan en or amb incrustacions de nacre. Per altra banda, a la botiga hi he trobat a faltar arracades més clàssiques: unes Colt 45 (pròpies de l’exèrcit americà al final del s.XIX) o unes Smith & Wesson (les preferides de Clint Eastwood), per exemple. De moment ens conformem a les AK-47: “Lleugeres però robustes. Absolutament fiables”.

Reinventar-se

Començar una carrera universitària perquè és el que s’espera de nosaltres i acabar-la per amor propi no és el camí més curt cap a la insatisfacció personal però sí un dels més segurs. Podem substituir “carrera” per “matrimoni” i probablement no ens costaria massa trobar qui es va casar massa jove, amb la persona equivocada, que ho va fer perquè hi ha unes expectatives socials que ens condicionen més del que ens pensem i que hi roman per allò que els psicòlegs anomenen “inversió emocional” (o com deia el Petit Príncep “és el temps que he esmerçat en la meva rosa el que la fa valuosa”). Podríem dir cinc cèntims del mateix en altres àmbits. Si a tot plegat hi afegim una bona dosi de resistència al canvi i un grapat de pors (a la solitud, a perdre l’estatus social, etc.) ens podem trobar al mig d’un banc de peixos resignats que neden a les tèrboles aigües de la insatisfacció. Al final fem un farcell amb pros i contres i, si a la nostra balança personal guanyen els primers, seguim nedant. Malgrat tot, sempre hi ha l’opció de no dimitir de ser qui som, de –com diuen ara- saber-nos reinventar, trobar el nostre camí després de molt buscar i forçar costures. No és fàcil, cal tossuderia i a vegades no hi ha premi, però com canten els bluesmen: “When you’re dead, you’re done”. Resignar-se és perdre.

Fotografia: Carles. Mercantic, Sant Cugat.

"N'hi ha més a fora que a dins"

És una d’aquelles expressions populars que sentim de tant en tant i que fa referència a la nostra salut mental. Efectivament: sota supervisió mèdica i dins un àmbit controlat per diferents especialistes, hi trobem els individus que poden ser socialment perillosos, que podrien fer mal a algú o a ells mateixos. A fora, la resta. Quedaríem parats de la multitud de gent amb diverses disfuncions mentals que ens acompanya: amplis ventalls d’addiccions, florilegis varis d’obsessions, dèries i compulsions habiten al magí de directors d’oficina, caps de personal, mestres d’escola, etc. Com en tota diversitat social, “estar com un llum de ganxo” també segueix una corba de Gauss: hi ha comportaments que s’ajusten més o menys a la normalitat i només els extrems són els que fan encendre les llums vermelles de la nostra societat. Aquests darrers representen, és clar, una minoria. La resta es troben aquí, entre nosaltres, fent “coses estranyes” que no ho són tant de seguida que llegim qualsevol manual de psicologia o mirem pel·lícules com Millor, impossible amb l’ínclit Jack Nicholson al capdavant. Sembla que del “niu del cucut” al final se’n va sortir prou bé. I és que ja ho diu l'adagi: "N’hi ha més a fora que a dins".

Genial

L’escriptor que sempre deia “és només literatura, tot és inventat” però que no feia altra cosa que transcriure fil per randa les seves vivències va enviar una pàgina en blanc al seu editor quan li van demanar un conte sobre la mort. Tothom el va trobar genial. 

Fotografia: Carles. Mercantic

Sargantanes

En les donem d’Homo Sapiens però la matèria gris del nostre cervell, la que ens fa pensar, es troba només a la darrera capa. El nostre magí és una ceba que s’ha anat configurant a força de milers d’anys; que no ens enganyi l’exuberància de neurones actual: al fons de cadascú de nosaltres hi nia un ésser d’allò més primari, tots –i totes- tendim a llangardaix. Sortim a fer un bon àpat al restaurant, unes tapes, un vermut i ens sorprèn el sol suau del migdia. Tanquem els ulls, ens rabegem en la seva escalfor: la llum tèbia esdevé plat principal per una estona i es torna escuma blanca, oliva verda amb anxova. Recolzats a la cadira ascendim al setè cel. Una sargantana – un parent llunyà- s’enfila paret amunt. 

Liberto

Ets dius Liberto, home lliure, i un dia un jutge et condemna per error a passar dotze anys tancat en una presó. Quina ironia. I quina mala sort ser aquella nit en aquella discoteca, haver parlat amb la mateixa noia que hores més tard ho faria amb aquell altre home idèntic a tu i que – aquest sí- n’abusaria de matinada. Dotze anys, parèntesi vital buit: entres al local, la música forta, unes copes, les llums de colors... i en surts una dècada més tard amb la barba blanca. Si no fos per l’avanç de la ciència, que ha vist en el teu ADN el que no van saber veure els testimonis de l’agressió, encara hi series. Liberto presoner, perdut dins un laberint d’advocats, recursos, audiències i informes de la policia, finalment n’has pogut sortir. “No és just!” – criden els nens quan alguna cosa no els agrada. “La vida no és justa!”- responen els pares.

Muriel

El 6 de novembre vaig escriure aquest text:

Encara ara se’m fa estrany veure la Muriel Casals al televisor. Per a mi el seu lloc natural és al damunt de la tarima, a la Facultat de CC.Econòmiques de la UAB, impartint l’assignatura d’Introducció a l’economia. Llavors fèiem servir el llibre del catedràtic Lluís Barbé, que ella repetia fil per randa. A mi em provocava la sensació de rebre uns coneixements “de segona mà”, com si em parlés un ventríloc, un cert neguit en saber que l’original era en una altra banda. En el primer examen, la Muriel ens va agafar en fora de joc amb un dibuix on es veien uns cowboys amb llaçades que perseguien unes guardioles amb aparença de garrí. Les preguntes eren: “Qui són els cowboys? Què representen els porquets?”. Ara hagués vist de seguida que el dibuix era fet amb el traç perfectament distingible de les il·lustracions del The Economist (revista a la qual em vaig aficionar després d’haver de traduir uns quants articles per a una altra economista també prou coneguda). Amb una mica de sort fins i tot hauria llegit l’article i hagués superat la prova ben airós. De no haver-ho fet, però, ara també sabria que n’hi havia prou amb confegir un text tipus “embolica-que-fa-fort” dient qualsevol bajanada farcida amb les paraules “fluxos”, “inversors”, “renda” o “capital”. Aprovat segur.

També aquest comentari: 

[...] La Muriel va posar aquell examen de bona fe. Ella va ser la primera sorpresa al veure que gairebé ningú no va saber què dir. Als 19 anys, què vols? Però era bona persona. Ara està per altres qüestions. Muriel: els cowboys amb la llaçada eren l'Estat espanyol i els garrins que en fugien, nosaltres! Aquesta era la resposta correcta, oi?! :)

I ara m'he quedat sense paraules...

De rebaixes

S’està a peu dret contra un aparador i s’acaba de posar bé la roba: jersei de llana amb coll de pic, texans d’arreglar i unes sabates nàutiques de color marró. Ben clenxinat. Podria ser un familiar, nosaltres mateixos. Del cel cau una pluja fina que no per desitjada deixa de ser incòmoda. Petites gotes que a poc a poc han amarat la caixa de cartró on ha passat tota la nit. Al seu costat, una manta i una bossa de plàstic botida amb el que li queda. Un parell de metres enllà hi ha una sabateria amb un rètol enorme que diu “REBAIXES”.

Silenci

Ah, el vent del silenci, que no provoca onades però tampoc empeny cap vaixell.

I like to ride my bicycle

Crec que per als dos anar al gimnàs té un punt de penitència, una mena de càstig per intentar compensar la nostra vida sedentària i el colesterol. Però mentre que jo pedalejo en “mode robot”, amb una velocitat de creuer constant, consternat perquè al cap de mitja hora –segons informa la màquina- no he aconseguit cremar ni la meitat de calories corresponents als fruits secs que vaig endrapar ahir després de sopar, ell ho fa com si li anés la vida en l’intent –potser sí- com si amb la força de les seves cames hagués d’enlairar un Boeing 747 o fer girar els molins de vent de tota la Serra del Tallat. Però me’l miro bé i el delata el pentinat –aquelles patilles-, les ulleres fosques de pasta, el ventre prominent botit a la samarreta massa donada. No em costa massa imaginar-me’l assegut a la taula d’una entitat bancària o empresa  d’assegurances durant tota la jornada, anant a esmorzar a mig matí al Rincón de Benito i demanant l’entrepà de xoriç ibèric, dinant al Bon Vivant (escudella barrejada, braó al forn i tiramisú per postres) al migdia. Al vespre, en posar-se al pijama, la dona li deu dir: “Quina panxa que fas!”. I ell deu respondre: “Doncs no ho entenc, mira que jo m’hi desfaig, al gimnàs!”.

Eixerits

Vitello Tonnatto, enginyer italià, va dedicar gran part de la seva vida a desenvolupar un motor de moviment perpetu, un somni perseguit durant segles i que, per motius de físics, sembla impossible de dur a terme. Efectivament, un aparell que es donés impuls amb el propi funcionament està condemnat al fracàs per qüestions com la gravetat, el frec entre les peces, etc. Qui més s’hi va acostar vas ser l’holandès Peter Van Campen, que al s. XVII va muntar un rellotge amb calendari infinit. Una proesa per a l’època i que, suposadament, funcionava amb un joc de pesos i contrapesos que n’asseguraven la seva marxa ad aeternum. Malauradament, una anàlisi minuciosa dels rodatges va permetre trobar un petit motor de corda amagat en l’interior d’un dels seus eixos i que n’assegurava el funcionament per molts anys però no per sempre. Darrerament aquesta vella estratagema ha tornat de la mà d’alguns ciclistes que, cansats de dopar-se ells mateixos, han optat per enganyar amb la bicicleta. Sembla que almenys un parell d’esportistes estan sent investigats per amagar un petit motor entre els seus pedals. Aquest truc és nou en el camp de l’esport però és evident que en altres àmbits ja havia estat documentat àmpliament. I és que fer el viu ja ens ve de lluny.

Perpetuum mobile

Haig de tornar a greixar la màquina.
Fa massa setmanes que tanco les paraules
dins petites caixes de metacrilat
com si fossin coleòpters,
apuntant les idees
només amb una agulla de cap.
Tants dies sense dir-me
i quasi bé oblido el meu nom.

No durarà pas massa aquest jet-lag
de mi mateix i ja fa dies que m’encalço.
Mentrestant, ressegueixo amb el capciró dels dits
l’esquena nua de les hores
mentre dorms.
Un batec, un metrònom suau,
un cel amb pigues.
Dic el teu nom a la volta de la nit
i un eco llunyà em respon
amb veu de dona.

Plou però pel que plou plou poc

Continents líquids damunt el sostre del cotxe -trencaclosques d’aigua de pluja- llisquen vidre avall engolits rítmicament per l'eixugaparabrises. Semàfors de color vermell que fan ullades al cel encara negre del matí. Pampallugues taronges, intermitències, andanes, catenàries, fulles mortes, bitllets caducats. Llibres amb tapa tova, amb tapa dura, trucades, ordinadors, pomes mossegades, 8 GB d’arxius mp3: cançons diverses per a un ritme constant. Sting... another day goes by.

Un escrit de fa 5 anys, de quan plovia més sovint. Per cert: i la pluja, quan?

 

Em creixen les redaccions

Ja em passava als deu anys: les redaccions em creixien més del compte. El professor o professora ens manava redactar un text d’una pàgina sobre “Explica les teves vacances” o “La funció del glòbuls vermells” i fins a la primera pàgina tot anava bé, però cap a l’últim paràgraf el text em creixia, se m’enfilava amunt com una heura, els personatges i les seves circumstàncies em reclamaven una pàgina i una altra perquè allà hi havia un principi, un nus i un desenllaç que jo veia ben clar i que calia desenvolupar. Tot plegat acabava sovint en una lectura pública a classe per recomanació del mestre que, entre irònic i sorprès, deia “Jo havia demanat una pàgina però...”. Era divertit veure les cares dels companys i companyes escoltant embadalits el culebrot que havia acabat escrivint. Això, en segons quins àmbits, encara em passa. Però en d’altres neguiteja que intenti desenvolupar temes i personatges. Amb els anys he après que a vegades és millor cenyir-se al text breu, al full pautat, no pensar massa: “Ja el tenim aquí, el que es passa de voltes, l’incòmode, el crític, l’inadaptat... el que sempre busca tres peus al gat”. Nens i nenes del futur, si us voleu estalviar maldecaps, no escriviu massa, feu cas del professor. I si a cada paràgraf hi podeu incloure unes quantes faltes d’ortografia, molt millor.

Deborah Llibres

Si hi ha alguna cosa complexa en aquest món, aquesta és la sexualitat. Hi ha persones per a tots els gustos i, en aquest camp, cada individu és un món. Deborah Llibres ja intuïa de petita que era diferent a la resta dels seus companys. Mentre ells s’agombolaven al voltant de la professora per escoltar els rudiments més bàsics de l’escriptura (“La m amb la a, ma”) ella ja llegia pel seu compte. Només de tant en tant feia com la resta d’alumnes per resseguir amb plaer morbós les lletres enganxades a la paret que, retallades amb paper de vidre de colors, havien d’ajudar a memoritzar els components de l’abecedari. Després de diversos intents infructuosos de dur una vida sacrificada i normal (Va estudiar Administració i Direcció d’Empreses a la UAB, va treballar de comptable una temporada) va veure que a ella, el que de debò li agradava, era aquell plaer indefinit que li transmetien les paraules. “Llegir està bé, però amb modos!” li deien els de casa. La desmesura, però, la va portar a explorar la banda més fosca del món de les lletres, a treballar en estranys llocs i circumstàncies. Malgrat tot, de mica en mica Deborah Llibres es va anar fent un nom professional i ben aviat va tenir una clientela fixa, el més pervertit de la ciutat, que feia cua per omplir els forats de la seva agenda. Cadascú amb el seu imaginari i desviació particular. Asseguda en un racó del seu soterrani, rodejada de mobiliari vermell, actualment llegeix fragments de “Diari 1918” de J.V Foix a uns: “Mira com s’acosten, tumultuosos, els soldats que assetgen el crepuscle amb armes fulgents...”, a altres els exciten els contes de la Rodoreda i fragments esparsos de “Mirall trencat”. Avui al migdia, dinarà i agafarà forces, perquè l’espera un número fort amb un dels clients habituals: intercanvi de cites subratllades del Quadern Gris, de Josep Pla. Quan li pregunten a què es dedica, Deborah Llibres respon amb sorna que es “lectora de llibres professional” i afegeix somrient “cadascú per allà on l’enfila” i “jo no faig cap mal”.

Sense efectes especials

Enrenou a Hollywood: el tiet Oscar ha descobert que, encara ara, és racista. A ningú li agrada que li fiquin el dit a l’ull, veure’s al mirall i no agradar-se, però el cert és que ja feia estona que se’ls veia el llautó. I sí: tenim Rosa Parks i Obama, però també Tea Party, NRA (Associació Nacional del Rifle) i Donald Trump. Més enllà dels fotogrames, se’ls escapa el racisme en molts més àmbits. Només cal veure les fotografies de moda de dissenyadors com Tommy Hilfiger: tot WASPS (blanc, anglosaxó, protestant) perfectes i, en alguna banda, algú afroamericà o un xinès... però para de comptar. El tiet Oscar, i això és collita pròpia però també aniran venint perquè a ningú li agrada sentir-se abusat, també discrimina hispans, que no passen de ser un clixé (dona mexicana, cridanera, madre coraje revolucionada. AKA Sofía Vergara a Modern Family), els homosexuals, que només apareixen per fer comèdies amb mobiliari (“Salir del armario”) o drames socials (“Philadelphia”) però poques vegades en situacions quotidianes, reservades als heterosexuals. Ja que hi som, també discrimina la majoria de dones quan arriben a certa edat: als blockbusters la protagonista sempre és blanca i no arriba als trenta anys. Ah, si ets grassa i negra, et toca “Precious”, alguna història de superació personal, però ja està. El pitjor és que Hollywood exporta aquest tarannà arreu del món, un model social de cartró pedra que, afortunadament, aquest any algú s’ha atrevit a denunciar. “And the Oscar goes to...”. Efectivament, Oscar, cap a on vas?

Ens busquem

L’atzar, la genètica i les circumstàncies (o potser tot alhora) ens han fet així. Tots som membres involuntaris del mateix club i, com els amants joves i inexperts, ens busquem sense saber-ho. Tard o d’hora, inevitablement, ens trobem als cafès de la ciutat, a Internet, en tallers de lectura, en cursos de la universitat, buscant escalf i complicitat, una mica masegats pel temps i la incomprensió, conscients que fa fred als extrems de l’anomenada “normalitat”. Sabem que hi ha gris i rutina però també Cortázar i Cronopios, la Novena de Beethoven, sords sublims, William Turner, oratoris, petites gemmes de música pop, Madame Curie, Nicola Tesla, Gandhi, Martin Luther, Woody Allen i BB.King. La campana de Gauss no sona igual per a tothom.

"Hay un fallo en Matrix"

Les dedicatòries escrites a les solapes dels llibres que han anat a parar a les botigues de segona mà tenen alguna cosa de “hay un fallo en Matrix”. Vull dir que en el món ideal qui hauria d’estar llegint “Per a la Irene, XXX. Marc, 4 d’abril de 2008” és la Irene mateixa i no pas jo. L’atzar m’ha convertit en antropòleg involuntari, en notari de circumstàncies que certifica que el Marc i la Irene un dia van partir peres i lectures. Discretament, deso el llibre de nou a la lleixa amb l’esperança que el Marc – o la Irene- entrin algun dia a la botiga i, amb l’experiència que els han donat els anys, ara ja sàpiguen que love is the saddest thing when it goes away i decideixin corregir alguns bugs de la seva antiga versió de Matrix. “Ei, hola, quant de temps, com et va?”. Marc i Irene, parella 2.0, new improved version, hi ha un llibre – el vostre- que us està esperant. No trigueu, si us plau.

Fotografia: Carles, Mercantic

Moments, imatges

Realitzar fotografies és mirar dues vegades. O observar més intensament. És fer un TAC al temps, capturar un moment. A través del visor, imaginar composicions, punts de fuga, horitzons. Milions de píxels de colors que s’agombolen al fons dels ulls, imatges, espurnes. Distància focal, velocitat d’obertura, ISO: on no hi arriben els pinzells hi arriba la tècnica. La democràcia va arribar a l’art però en dèiem Kodachrome i de llavors ençà no hem parat: de l’Agfa Happy (la del botó vermell) als mòbils. Una bona màquina ajuda però les bones fotografies són a la mirada, es troben a tot arreu, només cal saber veure-les. Com deia Miquel Àngel amb les seves obres: l’escultura ja és a dins, només cal treure els trossos de marbre que sobren. 

Fotografia: Carles. Mercantic, Sant Cugat