És l'hora dels adéus?

Els diumenges va a buscar el diari en la seva edició de paper. Mira, fa més diumenge. Entre setmana tira d’edició digital. Ben aviat –pensa- els de paper només serviran per embolicar castanyes... si és que queden castanyeres, amb aquestes tardors tan estranyes que fa. En un dels prestatges del quiosc hi veu el llibre “És l’hora dels adéus?” de l’economista Xavier Sala i Martín. Pensa que l’hauria de llegir per tal d’estar més informat de cara a la possible independència de Catalunya i els efectes que podria tenir en l’economia del país. Els números són faves comptades i, ben exposats, són irrebatibles. Ja va uns anys, a la facultat, va llegir del mateix Sala i Martín “Economia liberal per a no economistes i no liberals”. En finalitzar-lo s’havia convertit en un deixeble de l’Escola de Chicago, un neoliberal fervent. Visca el lliure mercat! Llàstima que després va llegir “La farsa neoliberal” de Luis Martín Seco, recomanat per l’enyorada Miren Etxezarreta Zubizarreta (una rara avis a la facultat) i tots els arguments de l’home de les jaquetes de colors impossibles van caure com mosques després d’una flitada de Raid. És l’hora dels adéus? Sí!... o no.

Cuqui

No és perquè sigui la seva nena però s’ha de dir que, comparada amb les altres, és una monada. De fet la seva mare ja havia fet de model en un anunci de joguines quan era petita i, és clar, els pots s’assemblen a les olles. A Instagram cada foto seva no baixa dels 50 likes, el mòbil és un no parar de cors que bateguen amb +1. Like, like... normal. La seva nena apareix tantes vegades que gairebé sembla un producte. “La meva nena TM” o “La meva nena ®”. De fet, si treiessin una línia de roba infantil segur que ho petarien molt fort. Distret, s’asseu a la butaca i es descarrega a l’Ipad la darrera edició del diari. El fulleja –és un dir- amunt i avall fins que topa amb un parell de notícies que li esclaten davant dels ulls i li obren un parèntesi de lucidesa dins el cap, les dues vinculades amb la pederàstia. No està sobreexposant la seva nena? Fins on arriba la seva intimitat? Què pensarà quan sigui gran i vegi que cada dia de la seva infància ha estat públic? Ho acceptarà? Darrerament, entre els likes de les seves fotos, es veuen perfils de gent estranya, amb imatges dures. Amb quins ulls se la miren, aquesta gent? Algú amb mirada depredadora com la del pederasta de Madrid o la del capellà que deia “Vine maco, vine aquí” i feia fotos mentre se li escapava la mà? Però el parèntesi de lucidesa es tanca en sentir la veu de la seva parella, que des de l’altra habitació el crida: “Carinyo, has vist quin vestidet tan mono he trobat en aquest web? Els nostres seguidors fliparan quan el vegin. És tan cuqui”.

"Homes!"

L’escriptora feminista es presenta a totes les entrevistes de feina amb un escot generós. Afirma que, si l’entrevistador és home, té més possibilitats de ser escollida. L’escriptora que en el seu temps lliure lluita contra els prejudicis masclistes s’aferra als tòpics quan acut al mercat laboral.

Classificacions

Al blog sempre feia enquestes del tipus: ColaCao o Nesquick? Nocilla o Nutella? Durex o Control? Renfe o FGC? En una mena de divertimento per fer bullir l’olla o, més aviat, la cafetera. Posats a classificar, si és que es pot, em fa l’efecte que les persones es poden ordenar en dues grans categories: les que viuen pensant “Què puc fer jo per al món” i les que ho fan pensant “Què pot fer el món per a mi”. La resta són anècdotes, divertimentos. Nocilla o Nutella, tant se val.

Fotografia: Carles. Osteria Ibai. Sant Pere de Ribes

Projeccions

- Antoni, el nen em neguiteja…
- Què passa ara? Ai, Senyor, va deixa’m llegir una mica el diari, tu…
- Mira, que diu que la realitat no és així, que passa com amb els atles, que tot és una convenció com la que es va empescar Mercator el 1569, que tot ve de lluny però i què, que de fet és tot d’una altra manera. Que actualment tot està distorsionat, que no es creu res…
- Pffff... noi, després dius que no t’escolto, però és que em surts amb cada cosa...
- I si té raó? Que tot plegat és un artefacte matemàtic però que no s’ajusta a la geografia real?
- Què vols? Fer-li una projecció de Peters i que ens quedi tot estrafet? És igual si és més real, a aquestes alçades no hi ha res a fer. El món és com és o, més ben dit, com estem acostumats a veure’l. Que vols que sigui el raret de la classe, o què?
- Ai, no, pobrissó…
- Va, si al final la distorsió és cap als pols només, dona… i nosaltres som a Barcelona!

Semen

Orgasme. Explosió. Espasme. L’estrès, la contaminació i els pantalons ajustats han minvat el seu nombre fins a límits alarmants però tot i així una gernació d’espermatozous abandona a corre-cuita la calma dels testicles, conducte deferent amunt. Es veia a venir des que fa unes hores ha sortit del bar amb la noia que fa uns dies va conèixer al Taller de contes. “Vols passar per casa, que t’ensenyaré uns originals?” i la temperatura corporal ha pujat un parell de graus. Arremolinats pel material mucoide procedent de la vesícula seminal, després de passar per la pròstata i la glàndula de Cowper, enfilen amb frisança els darrers trams de la uretra. Al darrer moment, al precipici del gland, l’estol cuat de cèl·lules reproductives observa esperançat que aquest cop no hi ha cap barrera anticonceptiva, cap mur de làtex traïdor. L’alcohol i la matinada han afeblit el seny de l’individu, però això a ells no els incumbeix, ja s’ho trobarà. Salt al buit, desembarcament a Normandia sense metralladores ni alemanys. Bienvenido, Mr.Marshall, endavant les atxes, el camí és pla. En el fragor del coit, la parella passa de la cuina al menjador i es produeix un fet inesperat: augmenta la cobertura del Wi-Fi casolà. Centenars d’espermatozous reben un WhatsApp i s’aturen a contestar. Altres aprofiten per actualitzar la darrera versió de Facebook, els més enjogassats es perden per instal·lar-se diverses App de la Play Store, un es descarrega el PDF de l’Ara, un altre obre el compte de Gmail. Els més intrèpids segueixen endavant tot seguint Google Maps, però el GPS els fa sortir de ruta –a vegades passa- i els fa fer una volta de la qual, amb les hores comptades, ja no tornaran. Mentrestant, en una trompa de Fal·lopi, camí de l’úter, un òvul espera avorrit tot jugant al Candy Crush que algú li faci cas.

Perquè els dies no passen

Obre la porta de la nevera i en treu un. En lleva la tapa d’alumini, agafa una cullereta del primer calaix de la cuina i comença a menjar-se’l. Primer enretira la fina capa de fong esponjós que el recobreix, un tel gris amb pics de color blanc, com si algú hi hagués escampat una mica de pols de talc a l'atzar. Una primera cullerada de massa cremosa se li desfà a la boca, una porció que va coll avall amb delectació. Després es passa la llengua entre les dents i el llavi superior per netejar-se els ous de mosca (Drosophila melanogaster) que li han quedat enganxats a les genives. Una altra cullerada, aquest cop – es nota que és del bons- plena de bocins de préssec. S’empassa la fruita marró, de polpa podrida i fermentada, d’un sol glop. Remena amb fruïció l’envàs de plàstic i recull una nova porció de la qual en sobresurten un grapat de cucs cerosos, presumiblement larves de la família dels Platyhelminthes, com la tènia. Les darreres cullerades són una barreja gustosa de quall groc, sèrum viscós i grumolls calcificats que devora golut. Ara, des que sap que els iogurts no caduquen, se’ls menja molt més tranquil i satisfet. “Siga jugando, hay miles de premios”, llegeix en llençar l’envàs a les escombraries. I en una banda, imprès a dues tintes, “Completa tu colección de cromos. Liga 84-85".

Canvi de feina

M’agradaria poder dir que sóc un home reflexiu i que totes les decisions que prenc són fruit d’haver donat força voltes a cada qüestió, però no és el cas. Lluny d’analitzar pros i contres abans d’emprendre un nou camí, em llenço de cap a noves empreses de futur incert. Així va ser com un dia normal, tot anant cap a la feina, vaig veure la porta oberta de la nau lateral de l’església de la meva ciutat. Vaig tenir una mena de pressentiment, una llambregada que m’hi va fer entrar. Per l’hora que era del matí vaig suposar que la missa era a punt de començar i anava amb el temps just. D’una revolada, vaig amagar el maletí que duia ple d’informes a sota d’un banc de fusta corcada i vaig enfundar-me la casulla verda i blanca del capellà que penjava en una banda. D’un salt vaig enfilar-me a la tarima i vaig recolzar les mans al faristol on hi havia les Sagrades Escriptures. El públic habitual ja seia tot esperant el sermó. Educat en una escola rabiosament laica el meu cap, a l’hora de començar a parlar, va esdevenir una pissarra blanca. Va ser llavors, en un moment d’inspiració, que vaig recordar el que ens deia a vegades el director d’una important entitat bancària que alhora feia classe a la facultat d’econòmiques on em vaig graduar: “Bon dia... hoy tengo una imporante reunión en Madrid y haremos la clase en castellano, así me voy adaptando”. Després d’un parell d’estossecs vaig començar. “Bon dia, avui tinc una important reunió a la cúria de Roma i, per anar-me adaptant, els parlaré en llatí”. De les classes de batxillerat ja força rovellades en vaig treure un “Neptunus tridentis inctu maria agitabat”. I amb aire greu vaig afegir: “Et procellas mulciebat”. Neptú agitava el trident dins el mar i provocava les onades. La inèrcia d’anys del públic va fer la resta: “Amén...”. Val, i què més? Si no ja havia begut oli. Beure oli? Ah, calla, el Rèquiem de Mozart: “Confutatis, maledictis...”. Penediu-vos pecadors... a partir d’aquí tot va venir rodat i unes quantes estrofes més tard la missa era acabada. En sortir, una àvia em va felicitar per la feina: “Ho ha fet molt bé, jove... és una sort que des del bisbat ens hagin enviat algú de menys de setanta anys. Després de la mort sobtada de l’altre mossèn ja patia per veure qui seria el nou capellà. A partir de certa edat, poc o molt, tots repapiegem”, va dir-me somrient. Vaig ajuntar les mans beatament i, tot fent una lleugera reverència, vaig dir-li a la bona dona que no passes ànsia. I que se n’anés en pau.

Qüestió de símbols

"Si Jesús hagués mort a la guillotina ara tots resaríem davant d'una gran fulla d'acer resplendent...".

De la pel·lícula Tren de nit a Lisboa.

Dues tasses de caldo

They say marriage is like a phone call in the middle of the night: first you get the ring… and then you wake up. Un acudit que vaig pescar al vol a no sé quina pel·lícula (tinc una memòria pèssima per a això*) però que resumeix perfectament el que passa amb tot allò que es té massa idealitzat: tard o d’hora es punxa el globus i piquem amb les costelles contra les dures roques de la realitat. Fa dies que la mestressa del restaurant està d’allò més decebuda pel resultat del referèndum escocès, oh dear, potser l’acudit es queda curt per il·lustrar depèn què. El proper dia ho provarem amb Matrix i la pastilla vermella. Aquí sortiria com a opció majoritària NO o SÍ/ NO**. No vols caldo? Doncs dues tasses. 

* La gran boda, amb Robert de Niro, Susan Sarandon, Diane Keaton… ¡que no estamos tan mal! 

** "Vol que Catalunya esdevingui un Estat?" i "En cas de resposta afirmativa, vol que aquest Estat sigui independent?".

Air on the G string

Una de les peces més famoses de Bach, Ària a la corda sol (Air on the G string), no és seva. Com?? Bé, sí que ho és, però no el títol. I com és això? Doncs resulta que el vell perruca va fer l’obra en to de re major i, originalment, era coneguda com Obertura (Suite) No.3, BWV 1068. Anys més tard (a final s.XIX) el violinista August Wilhelmj va fer un arranjament per a piano i violí. Va transposar la peça en el to original de re a do i, alhora, la va abaixar una octava. Ara el nou arranjament li permetia tocar tota la cançó a la corda sol del seu instrument, és a dir, la G si ho diem en notació anglesa. D’aquí ve la famosa Air in the G string, ària a la corda sol. Tant una versió com l’altra són fites de la música clàssica perquè a grans trets i parafrasejant el refranyer popular, “el to no fa la cosa”. Gaudim-la!

Pink flamingos in my pool

Mestres en treure punta a l'absurd quotidià fet a força de normativa, organigrames, costums atàvics, prejudicis, etc. Pere Calders (Invasió subtil, De teves a meves) o el menys conegut Slawomir Mrozek (La vida difícil, Joc d’atzar) ho tenien clar. Lectures amenes que certifiquen que a vegades no hi ha res més surrealista que la realitat.

Autòmats

Autòmats que van cap a la feina i MILF empenyent cotxets. Torrades, cafeïna i l’alcohòlic de mirada abissal que, com cada dia, seu a la porta de l’església. It’s a brand new day. Un dia nou de trinca dins el zoòtrop de la ciutat, fotogrames repetits fins a la sacietat, les mateixes voltes infinites. I en diuen llibertat.

Evolució

Segons els arqueòlegs, l’Homo Sapiens i el de Neandertal van conviure plegats una bona colla d’anys. Com era el seu dia a dia com a veïns? El primer es queixava a l’altre pel soroll de les seves festes? O potser era el Sapiens que, més avançat, tocava la flauta de dues tíbies fins ben entrada la matinada? Les femelles d’una espècie trobaven atractius els mascles de l’altra? Canviar de parella és una cosa però canviar d’espècie ja és un terreny més pantanós, oi? I actualment pot ser que hagi aparegut un individu més avançat, una baula més a la cadena evolutiva sense que ningú se n’hagi assabentat i que convisqui alegrement entre nosaltres? Té el cap una mica més gran? Pot llegir els nostres pensaments? És immune a certes malalties? És del Barça o del Madrid? Secessionista o Unionista? Fa sexe amb altres individus de l’espècie Sapiens? Surt de festa i té relacions esporàdiques o és més de fitxar els caps de setmana? Preguntes, preguntes...

Popcorn time

Rams d’encenalls, flors de metall, artesans del dia a dia, globus de paper, zèppelins a punt d’incendiar-se, cues de piano, semàfors en lila que et donen pas, fluorescents, pampallugues, set esgrafiats a la paret, noms simètrics amb tipografies encara per registrar, ecos muts que t’escriuen en sistema Braille a la tornada. Què hi ha si desfiles les costures de la realitat? A sota de la geganta sovint hi balla un nan. 

Fotografia: Carles. Riba-roja d'Ebre

"Esparcir la niebla"

Sembla que, fins que no es troba el nord -laboralment parlant-, tothom passa per un període d’aprenentatge on tot s’hi val una mica. També hi ha persones a les quals només sortir de la facultat els toca la grossa de Nadal o, no ens hem d’enganyar, senzillament tenen bons padrins i fan els seus primers passos entre parets de cotó fluix. La majoria, però, hem tingut l’oportunitat de bregar-nos una temporada amb el “bo i millor” dels despatxos i polígons industrials d’aquest país. Anècdotes mil, tu diràs. Recordo aquell gerent catalanofòbic que m’ho feia traduir tot al castellà fins a extrems delirants: “¿Sant Quirze es San Quirico, no?”. Em feia patir, esclar. Fins que un dia, sobre el mapa, vam arribar a “Puig-reig”. Li vaig dir que amb “Puig” encara m’hi veia amb cor (monte?), però que per la part del “reig” no sabia si es referia al “peix de la família dels esciènids, de cos fusiforme i de fins a dos metres de llargada (Argyrosomus regius)” o al “bolet de l’ordre dels agaricals, tòxic i al·lucinogen, amb el barret de color vermell cirera i constel·lat de restes blanques (Amanita muscaria)" i que tot plegat feia de mal traduir. Pel que sembla, tampoc compartíem sentit de l’humor. Abans d’haver-li de dir en l'idioma de Tele5 que la nostra relació “aniria de mal borràs” i que “acabaríem per fer un pa com unes hòsties” vaig optar per “tocar el dos” i “escampar la boira”. Esparcir la niebla, que m’hagués fet dir ell.

Parlant la gent s'entén

En 1519, cuando se disponía a desembarcar en México, Cortés invitó a varios nativos a su barco para conversar a bordo y preguntarles el nombre del lugar cuyo oro se disponía a saquear. Uno respondió: “Ma c’ubah than”, lo que Cortés y sus hombres entendieron como Yucatán, y así lo pusieron en el mapa. Justo cuatrocientos cincuenta años después, expertos en dialectos mayas estudiaron la historia (que, en cualquier caso, puede que sea apócrifa) y descubrieron que “Ma c’ubah than” en realidad significa “No te entiendo”.

Del llibre En el mapa, de Simon Garfield.

 

Complicats

A partir de certa edat la vida es complica o ens la compliquem? Després de les vacances sempre espero que un viatger dels que han anat a l’altra punta del món me’n faci cinc cèntims, que em digui que, efectivament, hi ha altres maneres de viure una mica menys absurdes que la nostra. Però sovint al final només n’obtinc un grapat de fotografies estúpides al Facebook amb barrets de palla davant d’un monument. Al fons, la banderola vermella del guia. Potser és que els viatgers de debò s’acontenten amb l’experiència per se, viatgen més per a ells que no pas per al públic i no els cal penjar les fotos enlloc. Ja ho deia en Joan Barril, que les persones enviaven postals per dir a la resta de gent “Jo sóc aquí… i tu no”. Mentrestant seguiré preguntant, a veure si en trec l’entrellat. L’esperança, diuen, és l’últim que es perd.

"INDEPÈNCIA!" (sic)

Una nit de festa major, engrescat per l’alcohol i per la resta de la colla, el més eixelebrat del grup va decidir sortir al carrer armat amb un esprai de color negre. Tots plegats ens vam dirigir a una de les vies principals del poble i allí, emparats per la foscor i a corre-cuita, vam omplir les parets de consignes a favor de la llibertat del país. L’endemà, encara amb ressaca, vam tornar al lloc dels fets per contemplar la nostra obra. En una banda hi lluïa, enorme, una estelada que s’alçava orgullosa. Al mig, escrit amb majúscules, hi destacava la paraula “INDEPÈNCIA” (sic): el “DEN”, vam constatar sorpresos, s’havia evaporat de la pintada. Amb els nervis, la pressa i la barreja de destil·lats ningú no va notar en aquell moment de la nit que ens deixàvem una síl·laba. Tot plegat potser va resultar premonitori perquè després de tants anys encara estem com estem i sembla que, malgrat tot, la “Indepència” és el màxim que aconseguirem. Que ja no tot està per fer i no tot és ja possible.

Silly love songs

Són compatibles les "paraules d’amor, senzilles i tendres" amb termes com "lampista", "sogres", "feina", "embús a la carretera" o "hipoteca"? No massa, però llavors, com deia el poeta, "no en sabíem més, teníem quinze anys". What’s love got to do with it? Què té a veure tot això amb l’amor? Que cantava la Tina Turner. Prestidigitadors hàbils, cal saber treure focs d’artifici del barret negre de la rutina. L’amor, com les plantes, convé que es regui una mica cada dia.

Cafè reescalfat?

De tant en tant reutilitzo escrits. Els reciclo. El blog ja té una colla d’anys i a vegades, tot fent arqueologia de mi mateix, em trobo amb idees que em semblen bones però amb dades que han quedat obsoletes, amb faltes d’ortografia, lapsus tecleae, etc. A més, sempre hi ha nous lectors i no tothom s’entreté a buscar posts antics. Tornar a penjar un escrit amb voluntat de Real Academia de la Lengua Española per tal de “Fijar, limpiar y dar esplendor” no és una mala idea, doncs. Autors com Josep Pla o Quim Monzó han estat grans recicladors de textos propis i aliens, han barrejat, fet i desfet al llarg dels anys la mateixa idea, text, titular de diari, retall, etc. Cal que tots els textos siguin originals? No. Ben mirat, la majoria d’autors que admiro no fan altra cosa que escriure sobre els mateixos temes del dret i del revés (Woody Allen, per exemple). En molts escriptors fins i tot se’ls perdona el plagi quan és mig velat i millora l’original. No cal dir-ho si es tracta d’autoplagis. Reciclar els escrits d’un blog són pecats venials que qualsevol lector hauria de perdonar. Per altra banda, jo no puc passar sense la meva dosi diària de cafè. Ni que sigui reescalfat.

Badalls poètics

Obres d’art que fan referència a altres obres d’art. Poesies que mostren el molt que ha llegit el seu autor i el poc que ha viscut. Avorriment còsmic, badalls. Escriure a espatlles de gegants a vegades produeix textos d’allò més pesats.

Els restaurants són un bé Giffen

“Tanta crisi, tanta crisi, però els restaurants són ben plens!”. Qui no escoltat, o fins i tot dit, aquesta frase? Com més crisi, més sortim. Sembla un misteri, oi? I ca, home! Això és que no esteu avesats als mecanismes de la ciència econòmica en general i de la microeconomia en particular. Si no ja sabríeu que els restaurants són un bé Giffen. Un bé què?? Resulta que un tal Robert Giffen, durant la crisi de la patata del segle XIX, va observar que quan més cares eren més se’n compraven, just al contrari del que era d’esperar. Un estudi va concloure que amb l’augment del preu del tubercle el sou dels irlandesos es feia, en termes relatius, cada com més minso. Amb els diners de què disposava la majoria ja no podien comprar carn i, per tant... compraven més patates! A la seva manera ho veuen autors com la Marta Rojals a l’Altra, que fa exclamar a un dels personatges en constatar que un restaurant és ple de gom a gom: "Tot això abans eren Easyjets!". És clar, com que ja no fem tant turisme, el que abans ens políem en un viatge a Playa Bávaro actualment ens ho gastem en els establiments del barri. Els restaurants són un bé Giffen, no en dubteu. Cambrer! Una de patates...braves!

Sabana

Girafes amb cames de cristall en una sabana de cels plàcids. Arbusts de cotó fluix, lleons amb la feina feta que han oblidat com es va a caçar. Estol de mosques apartades amb gest displicent, badalls ferotges, fauna amansida per massa anys d’oasi sense depredadors. Si mai haguéssim de córrer no sabríem ni per on començar.

A glops petits

The way you wear your hat; The way you sip your tea. “La manera com duus el teu barret, la manera com beus el teu te a glops petits...”. Sona Billie Holiday dins el meu cap mentre voltes per casa i faig una llista de tots els teus gests que m’agraden. Com a la cançó, penso que els podria escriure però llavors tu en series conscient i ja no els realitzaries més; o els faries d’una altra manera. Es fondrien si els sabessis, com els colors de les ales de les papallones que caçàvem quan érem petits i que s’esvanien amb el nostre tacte maldestre. Millor que no ho faci, doncs. Deixaré que la Billie Holiday segueixi la cançó dins el meu cap i em guardaré la llista només per a mi. The way your smile just beams; The way we danced 'til three...

El triceràtops surt de l'armari

Llegeixo al Diari de Sabadell que el triceràtops “ha sortit de l’armari”. Les metàfores, a força d’usar-les, a vegades fan d’alpinista i escalen accepcions fins a situar-se en primer lloc al diccionari. Així que el primer que em ve al cap és que el dinosaure en qüestió ha decidit fer pública la seva homosexualitat. Però en seguir llegint ja es veu que la notícia especifica que “L’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont ha fet cas del clam popular i ha decidit tornar a mostrar el triceràtops amb motiu de la nova exposició temporal que serà inaugurada per la Festa Major”. Sembla que la pobra bèstia surt de l’armari de manera literal perquè fins ara algun geni de la paleontologia havia decidit que ja no tenia cabuda al museu i havia romàs tancada en un dipòsit. Mal fet, perquè el fòssil era emblemàtic i un bon ganxo per atraure visitants. Així doncs, és una bona notícia que el triceràtops finalment hagi sortit de l'armari. Literalment, perquè molta gent el trobava a faltar. Normal, després de tants anys veient-li treure la banya al costat del vidre a peu de carrer ja era com de la família: “Que vindreu aquest diumenge a dinar? Volíem fer una mica de carn a la brasa. No, feu arròs, que venim amb el triceràtops...*”. I metafòricament perquè sempre he pensat que ningú no hauria de romandre tancat en un armari per com viu la seva sexualitat i sempre és bon moment per sortir-ne. Ni que sigui, com el triceràtops, al cap de 68 milions d’anys.

* el triceratops, que va viure en el Cretaci superior, era vegetarià. 

Quan els llibres es venen a pes

Trio i remeno a les botigues de llibres de segona mà. Hi ha llocs, com en les franquícies Re-Read, en què estan perfectament classificats, ordenats per gènere, idioma, etc. Sembla que estiguem en una llibreria amb articles nous de trinca. A vegades, però, el gènere s'acumula en caixes sense massa solta. Clàssics de la literatura amb tapes tronades i polsoses al costat de volums que fan prou patxoca. Calders, Rodoreda, Pla hi són venuts per menys d'un euro. Una edició de Quaderns Crema d'Slawomir Mrozek, una magnífica col·lecció de contes, per només 50 cèntims. No voldria associar valor amb preu però amb una presentació més acurada se'n podria pagar una mica més. Tot plegat sap greu, perquè quan els llibres es venen a pes fa l'efecte que la cultura no val res.

De rebeques i càrdigans

El sol escalfa però ja no és abrusador. Als matins fresqueja i aviat buscarem al fons d’armari roba d’entretemps. Els homes ens posarem un jersei de llana prima, les dones una “rebeca”, que és el mateix però amb nom propi. I com és això? Doncs gràcies a la pel·lícula homònima dirigida per Alfred Hitchcock en què la protagonista duia aquest abric. Les senyores sortien del cine encantades i en entrar a les botigues de roba demanaven una jaqueta "com la que duia la noia de Rebeca". Vet-ho aquí. Si sou de l’Eixample o el Barri de Gràcia de Barcelona també en podeu dir “càrdigan”, anomenat així per l’ús que en feia James Brudenell, setè duc de Cardigan i general de l’exèrcit anglès amb força èxit al camp de batalla, que fa molt més viatjat i internacional. Així doncs, ara que el temps ja tomba, si sou de poble no oblideu el jersei o la rebeca. Coolturetes i modernets, agafeu el càrdigan. La biologia no fa distincions i avui al metro tothom estossegava per igual. Salut.

Traduttore, traditore?

El pes del traductor és limitat respecte a la qualitat del text inicial? Al cap i a la fi, les traduccions d'Agatha Christie o d'Arthur Conan Doyle, realitzades a corre-cuita, eren conegudes per la seva mediocritat. Van influir tanmateix en les vendes? Pel que mostra l’evidència, no. I quan Boris Vian va traduir Raymond Chandler donant a llum obres d'una innegable qualitat literària, però sense cap relació amb l'obra original, qui se’n va preocupar? Ningú. Pitjor, la més cèlebre obra de tots els temps, la Bíblia, va ser, en el moment de la seva traducció al llatí, víctima de la pífia més gran de la història de la traducció. Jerònim, en la seva Vulgata llatina, en lloc de parlar de "Moisès coronat", va optar per un memorable "Moisès cornat". Error que no va molestar pas a Miquel Àngel quan va cofar el seu Moisès amb un parell de delicioses petites banyes.