English patient

Vaig i vinc per la simetria del teu nom i intento imaginar un paisatge diferent d’aquest joc de miralls que es reflecteixen mútuament en un horitzó sense fi. Però només arribo a esbossar un The End de cinema mut i fosa en negre enmig d’un pati de butaques on no hi som ni tu ni jo. I que sí, que sí, que fa temps hi hagué aigua i palmeres, però ara només resta un grapat de siluetes dibuixades que neden en la pedra del desert.

The apple doesn't fall far from the tree

Cuanto más mayor te haces, más posibilidades tienes de parecerte a tu madre*.

Perdoneu, però algú ho ha havia de dir.

*Trobat a Cuéntalo tú, que tienes más gracia.

Ken Follet: un final massa obert?

L'edició catalana de l'últim llibre de Ken Follet ha estat publicada sense els dos darrers capítols. Això ha de ser, per força, una metàfora de...*

* s'accepten suggeriments.

** Fotografia: solució proposada al Cafè per als llibres ja editats amb l'errada.

Sentit i direcció

A vegades també és important saber cap a on NO vols anar.

Petons

N’hi ha de curts i de llargs, a la galta, al front, als llavis, d’amistat, fraternals, maternals, de Judes, de secs o d’humits, maldestres, experts i fins i tot de professional. Amb gust de clor i amb gust de mar, de més dolços i de més salats, urgents o sense pressa, de benvinguda o de comiat. El vertigen del primer, la tristesa del darrer. Geografia del temps, mapa de records. Petons

When the world is running down you make the best of what's still around

Si et toquen llimones...aprèn a fer llimonada*.

*Dita americana que fa referència a saber treure el millor de cada adversitat.

De tornada

Arriba el dia en què les vacances se’n van de vacances i torna el temps dels bons propòsits. I és que, si bé d’adults ens regim per l’any que neix amb les dotze campanades, l’infant que duem a dins encara es deixa portar per l’horari escolar. Prou que ho saben les editorials, que cada any llencen al carrer per aquestes dates un ventall ben ampli de col·leccions i, d’aquesta manera, abasten tots aquells que han fet la prometença d’iniciar un nou curs vital en retornar de les vacances. És el moment de reprendre els idiomes que tenim mig rovellats, sobretot després dels nostres infructuosos intents d’aconseguir que els nadius d’aquell poblet ens indiquessin correctament on queia la propera benzinera o, senzillament, fer nous amics en una llengua estrangera. És l’hora de fer cultura més enllà dels viatges, de comprar llibres, pel·lícules, aprendre a pintar a l’oli, d’omplir l’esperit....i rebaixar la panxa: els excessos de l’estiu ens passen factura i abunden les ofertes dels gimnasos, la propaganda d’aparells miraculosos que ens convertiran en models esculturals només en tres setmanes i gairebé sense esforç. Ara és el moment de començar tot allò que la resta de l’any deixem per a més endavant, de fer el propòsit, almenys. I, de nou, enfilem cap a la feina, ens llancem de cap al riu de la rutina que empeny la sínia dels dies. És ja una coreografia apresa de cor: els mateixos actors, els mateixos gestos, les mateixes estacions de tren i carrers. Tot al seu lloc, tothom al seu paper. Telèfons, e-mails, carpetes i reunions per a demà. S’acaba la cançó de l’estiu i cal tornar a aprendre un nou ritme que es reparteix en els compassos de sempre, a la inèrcia de les hores, a l’engranatge subtil amb peces grans i dentades però també amb espais on poder ser, petits parèntesis dins la monotonia: vacances amb destinació a la màquina del cafè, descansos que duren el que tarda a cremar una cigarreta, la propina de minuts de l’esmorzar, feina i dies que passen avall sense grans fanfares, discrets, per anar tirant. I el curiós del cas és que, una mica, també els estàvem enyorant.

Lost in translation

Els traductors automàtics van molt bé per sortir del pas però, a vegades, ens poden donar resultats delirants. Al Cafè, per exemple, encara no ens hem recuperat de l’ensurt que vam patir en veure una pàgina web que ens instava a anar a un enllaç determinat amb un sorprenent “marmitó aquí” (pinche aquí), una traducció potser massa literal del típic “pinche de cocina” castellà. Per no parlar d’aquell “rigorós” estudi laboral en què es parlava dels “micos de treball” (monos de trabajo) o, senzillament, dels “temes arracades” (temas pendientes). I és que sovint, amb això de les traduccions automàtiques, hay para alquilar sillas (sic)...

Silenci

El degoteig de l’aixeta,

La remor somorta de la nevera,

El brunzir de la làmpada fluorescent,

El tic-tac del rellotge de la cuina,

El motor d’un cotxe llunyà a l’altra banda dels vidres,

…i tots aquells sorolls que, paradoxalment, fan més present que mai el silenci.

Gallines

Els divendres eren diferents: en sortir d’escola, l’autocar que ens duia de retorn a casa -una vella andròmina tota feta de pedaços de xapa amb un canvi de marxes desmanegat que esbufegava penosament a les pujades- ens deixava al que anomenaven, per abreujar, “La primera”. La primera parada, és clar. Just al costat de “La Moderna”, una botiga que, malgrat el seu nom, feia anys que restava ancorada en una altra època. Anàvem a casa de l’àvia, a l’altra punta del poble. Allí les hores passaven tranquil.les, amables, mandroses fins i tot. Tard o d’hora, en el lent transcórrer de la tarda, ens acostàvem al galliner i, tot fent alçaprem amb la punta dels dits - ja que amb prou feines si arribàvem a la balda - n’obríem la porta. Les gallines en sortien porugues, amb un posat babau. Fora del seu àmbit (l’escala de fusta, l’abeurador de fang, el reixat metàl.lic…) no sabien ben bé què fer. Llavors, arrencàvem a córrer com uns esperitats entre les gallines, que cloquejaven atabalades. Tot plegat, un terrabastall de crits de quitxalla amb els genolls pelats i plomes d’au. Al cap de poc, la besàvia apartava les cortines de la cuina i en sortia amb el crit de “Coi de canalla, ja m’han tornat a deixar escapar les gallines!!”. Després, les feia tornar corral endins amb el davantal mentre nosaltres ho observàvem tot des d'un racó amb cara de no haver trencat mai un plat: les galtes rosades, la mirada càndida. Angelets

All you need is blog

No crec que falti massa per trobar la paraula “blog” en una cançó pop del país. No em vull ni imaginar, però, la corresponent rima. I, per més revival dels anys vuitanta que hi hagi, tampoc és qüestió que tornin els Mecano, oi?

Una infància difícil (llibre de memòries)

Malgrat repetir 2on de jardí d’infància per confondre reiteradament els macarrons que ens donaven per dinar a l’escola amb els Plastidecors (els macarrons encara pintaven prou bé però els llapis de colors sempre em van semblar una mica estantissos), el psicòleg de l’escola insistia en que jo era –ja a aquella edat- un nen d’una gran maduresa i amb un coeficient d’intel·ligència notable. Així doncs, una mica més gran, els jocs de la majoria de companys van deixar d’interessar-me, i mentre ells jugaven a futbol, jo m’entretenia en un racó llegint qualsevol llibre agafat en préstec de la biblioteca. Més endavant, vaig intentar integrar-me i jugar de davanter centre a l’equip. Però era un enrenou i sovint havia de triar entre servir la pilota o acabar de llegir el paràgraf. Moltes vegades perdia el punt. Així va ser que vaig decidir fer oposicions per a defensa, una posició relativament més tranquil·la. Després d’uns mesos d’interinatge, vaig guanyar la plaça. Seguia llegint, és clar, preferentment grans volums de tapa dura. Més d’una vegada havia evitat un gol en clavar a les costelles del jugador contrari l’edició per a col·leccionistes, enquadernada amb pell, d’Anna Karenina o l’edició il·lustrada del Quixot. Continuarà...

Horror vacui

La por al buit, el vertigen de no saber trobar un sentit o, almenys, inventar-lo. La insuportable lleugeresa de l’ésser, que deia en Kundera. A causa d’això hi ha qui es llença a escriure llibres, qui toca el saxo alt, qui inverteix en borsa després d’esnifar una ratlla de coca als lavabos d’un 15è pis, qui es fa funcionari, qui es casa per l’Església amb-el-nòvio-de-tota-la-vida, qui es consagra a la seva feina de metge, advocat o arquitecte, qui s’apunta a una ONG…jo què sé: cadascú per allà on l’enfila, que diuen.

Què ens passa, doctor?

Imaginem que som a la sala d’operacions d’un hospital. Tot és a punt: el material esterilitzat en una safata (pinces, tisores...), un infermer posa a punt un parell de catèters, algú altre pitja un parell de botons en un aparell d’aparença sofisticada. Per algun misteri de la ciència, l’anestèsia deixa de fer efecte i ens despertem totalment desvetllats i lúcids enmig de la taula on som estirats. Aprofitem l’avinentesa per fer una ullada a la maquinària interna del nostre cos: estómac, fetge, ronyons...tot fa prou bona cara i sembla ser al seu lloc. El metge, amb el bisturí esmolat a la mà, es disposa a operar. És en aquest moment que una infermera ens comenta amb veu calmada: “El Doctor XX no n’és, de metge. Ni ha fet cap curs d’especialització. De fet no en té cap, de títol...però té una gran vocació de servei a la societat”. De l’esglai saltaríem taula enllà, fugiríem pel passadís tot aplegant els nostres menuts, recollint catèters, desendollant tubs i el que fes falta. Arrencaríem a córrer amb la bata de l’hospital, mig tapats només pel davant, mostrant la nostra esquena i el cul esblanqueït a tots els transeünts que ens fitarien de dalt a baix com si ens faltés un bull. Per què, doncs, a l’hora de votar, amb tot el que aquest fet implica, a vegades ens posem en mans de persones que tenen els mateixos estudis que el nostre hipotètic doctor?

Evolució

L’àvia, amb les seves antenes ben desplegades, li explica a la néta amb la veu pausada, com si fos un conte: "fa molt de temps no hi havia colors. Bé, de fet n’hi havia, però només dos: el blanc i el negre. Oh, i ben mirat, no ho eren pas, ni l’un ni l’altre, que tot plegat tirava a un color sèpia deixatat! També hi havia només dos canals: el primer i el segon, i para de comptar. És clar que llavors tothom els anomenava VHF i UHF. N’hi dèiem així, l’Úatxeefe, i ja està, fora maldecaps. Algunes fins i tot anàvem a 125 v. i ens calia un transformador enorme que trigava una bona estona a arrencar: una llumeta taronja indicava que ja funcionava i no era fins després que començàvem a escalfar el nostre entramat de vàlvules, transistors i altres elements d’electrònica precària i incipient. Primer, la veu a manera de preàmbul. Llavors, com un espectre catòdic, ens anava creixent la imatge per dins. Ah, i els programes: molt modestos, amb escenaris senzills i molta imaginació: el Senyor Cordills, Planeta imaginari (el nom ja ho deia tot), Terra d’escudelles...". La néta, de tres anys, escolta encuriosida l’explicació amb el seu somriure clar i net de pantalla plana d’alta definició, il·luminat panoràmicament per un bon grapat de lluernes digitals - milers de leds- i sistema Dolby Surround...

Desiderio

La paraula “desiderio”, emprada per expressar “desig” en italià, em sembla d’allò més encertada. Perquè és ben cert que en tot desig hi ha molt de dèria.

Infància robada

Diuen que, en el fons, la pàtria de qualsevol persona és la seva infància. L’edat adulta representa, en molts aspectes, un exili. Però tard o d’hora, un moment o altre, sempre hi podem tornar. Per a mi és fàcil, memòria enllà, calaixos plens de records: jocs, companys i família. Tardes d’estiu, piscina i rialles. Tocar i parar, el cavall fort, una pilota, genolls pelats, “vaig a berenar, ara torno...”, la colla d’amics, la bicicleta, “vindràs a casa més tard?”. Nits de Reis i de pessebres, “tió, tió...caga turró”. La mirada de la besàvia, les seves mans, fermes i arrugades. Confits de pinyó, cotxets de llauna. Els contes, “una pel pare, una per la mare...”, “àngel de la guarda, dolça companyia...”. Excursions, fonts i anissos. Menjar cireres dalt de l’arbre. “Demà anirem a la muntanya”, “abriga’t bé, que fa fred”, el caliu dels pares. Passis de cinema a la tarda: Superman i Starwars, ombres xineses amb el meu germà. “Per molts anys...”, “no bufeu encara!”, “digueu Lluís...”, bosses de caramels, disfresses, dibuixos, llapis de colors: “no em surten els deures!”, “...ara vinc”. Una merenga per postres, “avui és el teu sant...”, juguem a trencar l’olla, serpentines, confeti i garlandes. Petards i espurnes de colors, Sant Joan. A l’escola amb el sarró i l’entrepà, “quedem aquesta tarda”, dibuixos animats i sopar, “bona nit”, “deixa la porta ajustada...”, “fins demà...”. Ens fem grans, la infància queda enrere i les obligacions del món adult ens fan oblidar sovint el nen que un dia vam ser. Malgrat tot, sempre és fàcil tornar, tot debanant el fil de la memòria, a aquesta pàtria feta de records que és la nostra infància. On tornen, però, els adults als quals els l’han robada?

Frases perilloses

Dir de manera sovintejada a la teva parella allò de "Ah, què faries sense mi...?". Ens ho podria acabar demostrant.

Altres "clàssics"

El TBO, el DDT, el Patufet, Pulgarcito, Tio Vivo, el Cavall Fort, en Carpanta, el Botones Sacarino, La Familia Ulises, 13 Rue del Percebe, el Dr.Franz de Copenhague, Mortadelo y Filemón (Agencia de información), el Capitán Trueno, l’Anacleto, Las Hermanas Gilda, La familia Cebolleta, en Rompetechos, L’Agamenon (“igualico, igualico que el difunto de su agüelico!"), Zipi y Zape, Superlópez, en Jan i en Trencapins, els Barrufets, l’OT el bruixot, l’Astèrix i l’Obèlix, en Tintín...

I els teus "clàssics", quins són?

Les invasions bàrbares

Castellar del Vallès. Festa Major 2010. 3.15 a.m. Repicada “alternativa” de tambors als carrers (algú sap qui són? L’Ajuntament ho ha autoritzat?). La desfilada vol tenir quelcom de percussió brasilera, però el ritme monocord, pesat i constant, li dóna decididament un aire marcial. Fins i tot em sembla sentir algun cavall. Què ho fa que determinada gent tingui tanta tirada cap a la música militar? Què volen aquesta gent, que toquen de matinada?

Ser o no ser

El periodista Salvador Alsius explica una sucosa anècdota referida a qui som i com ens veuen els altres. Conta que un dia anava pel carrer i una colla de nois el van començar a seguir: “Ei, aquest és un famós...!”, “Sí? Vols dir...?”, “Em sembla que surt a la tele...”. Debatien sobre la identitat del nostre home fins que el llavors presentador del TN migdia (“Avui, Sant Narcís!”, ho recordeu?) va arribar al seu cotxe, un SEAT 600 desmanegat i envellit. En veure-ho, la canalla va exclamar un sonor i decebut: “Ah! No és ningú...!!”.

Diuen que amb el temps el nostre currículum de debò serà el nostre perfil digital, l’empremta que les nostres publicacions, col·laboracions, participació en xarxes socials, etc. haurà deixat a Internet. I potser sí que és veritat perquè a vegades, en buscar un nom d’algú amb el Google i no obtenir cap resultat, no podem evitar pensar, tal com feien els nois de l’Alsius en el seu moment, “Ah...no és ningú...!”.

Intercanvi de partitures

Aquesta és una mostra de les partitures que m'agrada tocar (clica al damunt per fer-la gran). Les copio jo mateix de les partitures originals amb l'avantatge que són del tipus fake, com les dels llibres de jazz. És a dir: que no cal passar pàgina a mig tocar! Pràctic, oi? Són partitures pop, força fàcils i amb acords senzills. En la majoria de partitures hi ha escrita la cançó sencera amb el temps i el to corresponent al disc original, per tant pots practicar junt amb els Beatles, els Dire Straits, etc...

Si algú vol que li enviï una còpia escanejada només ho ha de demanar al Mestre Cafeter, per e-mail o als comentaris del blog mateix.

Nota: també tinc copiades partitures amb només els acords i l'estructura de la cançó, lletres amb acords (perquè alguns tenim un passat a l'esplai), transcripcions originals així com multitud de mètodes de baix, guitarra, bateria i harmònica de blues.

Equip bàsic del Mestre Cafeter:

Fender Stratocaster American Special

Amplificador Fender JAM

Pedals:

Loop Station RC-2 Boss (gran invent!!)

Digital Reverb RV-5 Boss (i sonaràs com els CD!)

Digital Delay DD-3 Boss (ho sento The Edge, però t'hem trobat el truc)

Blues Driver BD-2 Boss (una mica d'overdrive sense atabalar els veïns)

Avís

Aquí no es venen cants de sirena a l’engròs.

Ni es teixeixen lliris a preu fet.

Es cullen maragdes una per una

i es pinta amb aquarel.les només quan plou

(per si algú encara no se n’havia adonat…)

Nou software: E-poems 3.000

Ja és a la venda el paquet de software E-Poems 3000. Segons l’empresa anglesa que l’ha desenvolupat, Word & Muse, Ltd., el programa neix amb la voluntat de maximitzar l’eficiència dels jurats en els certàmens poètics. Tal i com explica la companyia, una vegada introduïts els paràmetres bàsics (sonet, haikú, etc.), el programa detecta automàticament errades en el còmput de síl·labes o de rima. En l’opció Premium fins i tot troba cacofonies, rebles (“ripios”, en castellà), les metàfores de cada vers i el percentatge en què han estat utilitzades amb anterioritat. Per altra banda, i mitjançant una potent base de dades, avisa dels possibles plagis que l’autor o autora hagin pogut cometre. El paquet es ven en dues versions: una per a escoles i una altra, amb més prestacions, per a jurats professionals. De moment, a part de l’anglesa, només hi ha disponible la versió castellana però l’empresa, vist el potencial del mercat català, està estudiant la possibilitat de treure una edició en aquesta llengua. E-Poems 3000, l’eina que els jurats de tots els certàmens de poesia estaven esperant!

Further information:
St. Michael-Marthin Pool Road, 25 – VKLW10 (City of Westminster)– London
Peter.Gimsmith@e-poems.com

Silenci

Al contrari del que diu l'adagi, a vegades és callant que la gent s'entén.

*Sei (caràcter japonès per a la paraula "silenci")

Fotografies

Els seus viatges són una successió de fotografies, res més. Si no ho han fotografiat no existeix. Són a tot arreu, des de Roma a la Sagrada família, un exèrcit de formigues amb màquines de retratar. Ho fotografien tot, res s’escapa a l’objectiu de la seva càmera. O potser sí: sabran explicar quan tornin quin gust feia el cafè a Roma? Quin aroma tenia? El tacte de les pedres centenàries, el sabran explicar sense fotografies? L’amabilitat de les persones, les seves paraules, noves per a nosaltres, com les fotografiaran? Tornaran amb les maletes plenes de monuments, edificis, quadres...tot. Una imatge al capdavall, res més. Per a ells els xiprers de Van Gogh seran això: un xiprer, sense saber-hi veure al darrere l’ànima atormentada del pintor. Carcassona serà només una ciutadella del sud de França i la Torre Eiffel, un monument. No en sabran res de la seva Història, de la seva gent, del perquè, dels motius. Tot això els és igual. Es pot fotografiar el temps, tot sopant al Trastevere? I les notes dels músics ambulants a Colònia? L’olor de les flors a Suïssa, la podran fotografiar? El gust de la cervesa freda a Berna, el de la Mussaka a Atenes, les tapes a Donosti, l’aire al Montblanc...com ho fotografiaran tot això? Tornaran amb les maletes plenes de llocs i persones que en el fons no hauran existit mai perquè no han sabut veure’n la seva essència, els seus motius, la seva Història, les raons per les quals un dia van ser i ara són. Viatges sense gust de res, asèptics, records...fets només de paper.

Gioconda

La crisi també ha arribat al museu. Pel que diuen, l’assegurança era massa cara des que aquell brètol va intentar esquinçar la meva tela amb la fulla esmolada d’una navalla. De llavors ençà, em van recobrir amb una pantalla de metacrilat i van incorporar al meu costat un vigilant tan perpetu com el meu somriure. Finalment, però, m’han substituït per una còpia, una germana bessona manufacturada a la Xina. Tret d’algun expert, ningú no podria notar les més mínima diferència, i menys els centenars de turistes que dia rere dia s’agombolen al voltant de la meva enigmàtica efígie. I el cert és que em sento molt millor des que em van despenjar, lluny dels flaixos i la multitud. A les nits, deambulo per les sales del museu, em deixo endur pels segles i els corrents. Ja a trenc d’alba, m’atanso a la màquina de cafè que és al costat d’una exposició itinerant de modernisme català, arribada fa mesos. A mi el cafè no m’agrada massa, però com que no hi ha millors casualitats que les buscades, m’hi deixo caure de tant en tant per trobar-me amb un Ramon Casas de llum ataronjada que transforma el meu somrís tebi en una rialla franca. Un dia d’aquests fugirem plegats de la munió de turistes, els flaixos i les guies, d’aquestes parets enormes que ens empresonen. Al museu, només hi restarà la còpia xinesa rodejada de màquines de fotografiar. Al seu racó noucentista, més reservat, hi deixarem un rètol breu: “En préstec”. Marxarem de matinada discretament i suau, com la llum tèbia dels quadres modernistes. Com l’esfumat vaporós que rodeja el meu somrís.

Que la força ens acompanyi (continuació)

- Pa barracas tienes que montar una parada del rollito.
- Del rollito?
- Sí, del rollito flamenquito...con el amigo del Pere...
- ¿El Pere?
- ...si hombre, ese que es muy catalán, muy catalán...pero buen tío, eh?

En plena conversa, i amb permís del mestre Java, surten entre ferums d’olis recremats, l’RD2D2 i l’esprimatxat C3PO. L’androide rabassut em projecta, enmig d’un concert de xiulets, un holograma. Lluny de ser la princesa Leia que em demana auxili i que vagi amb urgència al planeta Dagobah, apareix damunt la meva taula en Raimon, guitarra en mà, en un recital a la Universitat Autònoma de Madrid tot cridant “No, diguem noOOo, nosaltres no som d’eixe mooOOón!”. Encara no m’he recuperat de l’ensurt, que el cel s’esquerda i entre els núvols sento la veu mística i ressonant –curiosament amb un fort accent agironat- d’Obi Wan Kenobi, el mestre Jedi que vesteix de franciscà: “Carles, Carles...ja fa temps que el Lado Oscuro ens falcona la llebre: tenim mala peça al teler...”.

- Ja, però què vols que hi faci? A més, porto les xancletes del Tenko, que no van bé per córrer. I aquí, ja ho veus, fins al novembre ningú no mourà fitxa...

En aquestes que apareix en Han-Solo, que diu que té aparcat l’Halcón Milenario al terrat de l’Edifici Pantalla (antiga Plaça Major), però que si ens afanyem encara podem anar a Cal Frutos “especialidad en conejo al ajillo” a fer un brindis per la multiculturalitat. I que alea iacta est, que segons ell vol dir “Que la força ens acompanyi!”. Jo li dic que no és ben bé el mateix, però que val, perquè la primera encaixa prou bé, i la segona, francament, ens farà falta.

Que la força ens acompanyi

Fa bo i encara ve de gust anar a prendre un cafè a les terrasses del poble. La granja-bar habitual és de vacances i entro en un lloc nou. Tot i que de fora fa prou patxoca, aviat me n’adono que he entrat a la taberna de la Guerra de les Galàxies, la del planeta Tatooine, una galeria d’extraterrestres una mica malgirbats, matussers i un punt alcoholitzats. Els bars d’aquest poble són així: una mica Matrix, que encara que de fora tots semblen iguals, si et descuides i prens la píndola equivocada, et trobes amb la crua realitat. M’atén un galtavermell de mirada bovina, també foraster, que diria la iaia. Gat escaldat, bregat als carrers de Barcelona, decideixo que no em ve de gust un gibrell fumejant de cafè amb llet i, per assegurar el tanto, em llenço a garlar l’idioma del planeta Sepharad. Demano un cafè amb gel. A fora, la reina mare d’Alien 3, amb un tatuatge descolorit al braç esquerre, la fa petar amb la seva camarilla (continuarà...)

Els fruits saborosos

Llum de llimona, sol de migdia. Pantalons curts i genolls pelats. Havent dinat, agafàvem una canya per lligar tomaqueres de l’hort. Un cop sec de roc a la punta i hi entaforàvem una pedra arrodonida, tres o quatre dits endins. La tija, llenyosa i eixuta, balmada, s’obria com una mà amb dits que arribaven fins al nus. Per assegurar que el còdol no caigués hi trenàvem un cordill que, alhora, assegurava la consistència de l’estri. Una vegada finalitzada l’operació, enfilàvem escales amunt fins al terrat. Allí, entre els fils mig rovellats d’estendre la roba, núvols lleugers i el campanar estilitzat al fons, hi sobresortia el brancam abundant i verd de l’arbre fruiter dels veïns. Amb delit i enriolats, allargàvem la canya amb forma de con invertit a la punta, una pròtesi de mà sense empremtes que recollia suaument la fruita madura i vermella. Només calia fer un parell de voltes a la canya per trencar el peduncle que unia la nostra cobejada peça a l’arbre i enretirar-la, a poc a poc, per tal que no caigués. El curiós del cas és que al nostre pati també n’hi havia un, d’arbre fruiter, i gairebé igual que el del veí. Però ens semblava, com sol passar, que els fruits més saborosos eren aquells que no podíem abastar.