"Con un seis y un cuatro"

Desconfio de la gent que “és molt llesta, el que passa és que no té facilitat de paraula”. El mateix em passa amb aquelles persones de certa edat que “són molt inquietes però tenen un perfil baix a Internet, no són a cap xarxa social”. A aquestes alçades tothom queda retratat: els que fan, pel que fan. I els que no, pel mateix motiu.

Que la força ens acompanyi

“Són aquí, entre nosaltres…” (llegiu amb veu de locutor èpic de ràdio). Sí, normalment passen desapercebuts: porten coll fort, corbata i americana, fan cua al supermercat… però quan les ocasions són propícies els surt el mutant que duen dins. Fixeu-vos-hi bé aquests dies de sopars d’empresa, per exemple. Quan es tracta de pagar dividint o un convit sempre hi ha qui s’agafa el plat extra amb suplement, es demana el whisky gran reserva o –quan es podia fumar als locals- encarregava al cambrer l’havà més car. Són els mateixos que al lavabo se’ls acaba el paper i deixen el cartró sol i trist, sense pensar en el que ve al darrere. Els mateixos que – en veu baixa i en privat- diferencien entre els fills biològics propis dels adoptats o de l’altra parella, nens de primera i segona categoria: si tornessin els trens dels anys 50, amb diferents classes, els farien seure als seients de fusta en comptes dels folrats. Si a més fossin negres, els farien viatjar al fons del vagó. Dol, però encara hi ha molt mesquí que amagat rere un somriure amable va fent la viu-viu en benefici propi, gairebé sense que ens n’adonem. I és que “el lado oscuro” en realitat és gris. Que la força ens acompanyi.

"El regocijo de mi marido"

El món de les APP per a telèfons mòbils no s’acaba mai i n’hi ha per a tots els gustos i àmbits. En el camp de la salut, per exemple, hi podem trobar l’aplicació Universal Doctor Speaker, un traductor mèdic que inclou il·lustracions i locucions i facilita les consultes quan el metge i el pacient no parlen la mateixa llengua. Fa uns anys em van explicar un cas que es va donar a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, popularment conegut com Can Ruti: una senyora d’ètnia gitana entra a la consulta de la metgessa i li explica que li fa mal “en el regocijo de su marido”. La metgessa, que va passar el MIR amb bona nota, es perd. “On diu que li fa mal?”. L’altra es remou incòmoda al seient. “En el regocijo de su marido”. Com? Finalment la pacient s’arromanga la faldilla i s’assenyala l’entrecuix, que es “donde su marido se regocijava”. Ah, esclar, visca els eufemismes. Aquest segurament s’endú el primer premi al pudor. Actualment, amb l’Universal Doctor Speaker, res d’això no hauria passat. El progrés, com diria en Punset, “és fantàstic”.

Marc estret, mirada curta

“També es pot veure el món des d’una finestra petita”. Qui ho va dir? Ah, sí, Giacomo Leopardi, el poeta italià. Fins i tot si el forat és prou petit pot fer l’efecte de “cambra obscura” i projectar en una sala sense llum tot el que passa al carrer, com al Museu del Cinema de Girona, un truc que també feien servir molts pintors poc traçuts. Les realitats retallades, els marcs estrets, les perspectives curtes estan bé per a les persones de vol gallinaci i cloqueig mimètic, felices de pondre el seu ou diari; individus que, de fet, s’espantarien si algun dia algú es deixés oberta la porta del galliner. Però el cert és que els marcs petits, si no es té tirada al badall professional, al “qui dia passa, any empeny”, acaben per esdevenir una cotilla que ens calcem amb més o menys resignació a canvi d’unes tornes que, paradoxalment, mai no ens acaben de fer el pes.

"Venimos en son de paz"

Res de llibres d’anàlisi geopolítica, documents amb tesis rebuscades, hipòtesis feixugues… l’explicació de tot plegat es trobava amagada, des de fa una bona colla d’anys, a les lletres d’una havanera. La pista correcta s’havia de pescar amb un cullerot, entre grans de cafè i peles de llimona, al fons d’un rom cremat. Ho hem cantat a cor unes quantes vegades: “En tingueren la culpa els americans”. I és que, escolta, no hi ha conflicte tèrbol i malgirbat en què, per poc que gratis una mica, no t’assabentis que uns anys abans i en nom de la llibertat –o del petroli- uns ianquis de bona voluntat van vendre prou armament als pirates del país com per poder interpretar Mar i Cel unes 400 vegades. És a dir, que si algú va embolicar la troca ben embolicada, van ser els nebots de l’oncle Sam. Ara, també és veritat que disposen d'un Departament de màrqueting fabulós i ja he perdut el compte de les pel·lícules que comencen amb la bandera de les estrelles-centella, la famosa Star spangled banner, en un primer pla. Que ja se sap que els indis eren els dolents. Que les naus extraterrestres sempre aterren en algun lloc entre Washington i Los Angeles i llavors no hi falta mai un jove ben plantat i intrèpid que tot fent un pas endavant surt de la multitud, alça el braç i saluda els forasters de cap ample, ulls grossos i boca petita tot dient-los: “Venimos en son de paz”.

"Estaré aquí mismo"

Entre notícies de refugiats, pactes, independències, PIBs i altres, gairebé em passa desapercebuda, però era allí, en un raconet. Una petita columna a la secció de societat: resulta que la setmana passada es va morir la Melissa Mathisson. Qui? La Melissa Mathisson, l’escriptora del guió de la pel·lícula “ET, l’extraterrestre”. Després de tants anys ja he perdut el compte de les vegades que l’he vist (la primera en una versió VHS pirata en què se sentia la gent del cinema!) però encara ara m’emociona escoltar l’hominoide d’ulls grossos i coll extensible quan diu allò de “Estaré aquí mismo…” just abans d’emprendre el vol de retorn cap al seu planeta (llavors l’ET encara parlava castellà, no anglès com ara). Normalment la gent se’n riu, d’això. “Homeeee, vols dir? A la teva edat?”. Els mateixos que al cap d’unes hores sortiran al balcó cridant d’alegria com uns posseïts o es negaran a sopar, emmurriats, perquè un senyor en pantalons curts ha xutat un tros de cuir esfèric al fons d’una xarxa. Com deia el torero: “Hay gente pa’tó!”.

Muriel

Encara ara se’m fa estrany veure la Muriel Casals al televisor. Per a mi el seu lloc natural és al damunt de la tarima, a la Facultat de CC.Econòmiques de la UAB, impartint l’assignatura d’Introducció a l’economia. Llavors fèiem servir el llibre del catedràtic Lluís Barbé, que ella repetia fil per randa. A mi em provocava la sensació de rebre uns coneixements “de segona mà”, com si em parlés un ventríloc, un cert neguit en saber que l’original era en una altra banda. En el primer examen, la Muriel ens va agafar en fora de joc amb un dibuix on es veien uns cowboys amb llaçades que perseguien unes guardioles amb aparença de garrí. Les preguntes eren: “Qui són els cowboys? Què representen els porquets?”. Ara hagués vist de seguida que el dibuix era fet amb el traç perfectament distingible de les il·lustracions del The Economist (revista a la qual em vaig aficionar després d’haver de traduir uns quants articles per a una altra economista també prou coneguda). Amb una mica de sort fins i tot hauria llegit l’article i hagués superat la prova ben airós. De no haver-ho fet, però, ara també sabria que n’hi havia prou amb confegir un text tipus “embolica-que-fa-fort” dient qualsevol bajanada farcida amb les paraules “fluxos”, “inversors”, “renda” o “capital”. Aprovat segur.

"¡Que no cunda el pánico!"

La manera com molts economistes, empresaris, polítics, etc. s’enfronten a la qüestió del canvi climàtic* em recorda aquella escena de Tiburón (Jaws en l’original) en què un biòleg expert informa que hi ha un enorme tauró blanc a la costa i que, de no capturar-lo, esperen un seguit de desgràcies a la població. Enmig de l’advertiment l’alcalde diu que d’acord, però que primer cal pensar en la temporada d’estiu, que aviat vindran un munt de banyistes disposats a gastar els seus diners a la ciutat i que tampoc cal que s’escampi el pànic. La pel·lícula -atenció, spolier!- acaba com el rosari de l'aurora. Espero que d’aquí uns anys ningú no ens miri amb la cara pàl·lida i ens deixi anar allò de “We’re gonna need a bigger boat” ("Necessitarem un vaixell més gran") perquè només en tenim un. 

* Si es vol es pot canviar per la paraula “Pensions”. El text funciona igual. 

Truc o tracte?

A vegades envejo una mica aquelles núvies vestides de blanc radiant que afirmen al sortir de l’església, exultants i amb ulls brillants d’enamorada: “És el dia més feliç de la meva vida!!”. Vull dir que m’agradaria estar feliçment emmarcat per un grapat de tòpics sense ser-ne conscient. Viure amb el pilot automàtic social, empassar-m’ho tot com les oques, no qüestionar convencions, ser una baula més de l’engranatge, comfortably numb. Però és divertit jugar a fer d’antropòleg, sociòleg (xxxx-òleg, en general). Sovint som nosaltres i la nostra circumstància, circumstància que sol venir donada per una bona colla de convencions acumulades al llarg dels anys. Però són immutables, aquestes convencions? Les podríem capgirar? Un cop vaig llegir que existeix una tribu els membres de la qual no tenen inconvenient en copular públicament però que es moren de vergonya si algú els veu menjar. Com és que en la nostra societat, per exemple, no costa res convidar algú a una calçotada però tothom ens miraria amb astorament si l’invitéssim a una sessió de sexe en grup? És possible que alguna festa de Halloween aquests dies acabi en una bacanal de panellets, moniatos i plaer carnal però em fa l’efecte que seran minoria. Trick or treat? Truc o tracte? Si vius en societat, una mica de les dues coses.

Go down rockin'

El cel és un color primari, llenç blau amb pinzellades blanques de bon matí. Quatre xiprers a tocar de la finestra, catenàries, badalls. Vagó de grills enxubats, caixes de música amb wi-fi, concert de Whatsapps. T’he deixat un disc damunt el coixí perquè te’l trobis en sortir de la dutxa i et faci de banda sonora a l’autopista. Decibels contra els embussos, les cançons noves d’un cantant que, com nosaltres, es fa vell. If I’m gonna go down, I’m gonna go down rockin’... digues que sí, Bryan, que hi ha peatges i revisors, però ja que hem de pagar un preu que almenys sigui fent una mica de soroll!

Pa amb Nocilla

“Quin sentit té TOT?”. Quines preguntes que em fas. Ens podríem cenyir a coses més concretes que ens allunyin del vertigen d’alguns interrogants: "Hauria de portar el cotxe al mecànic, a quina hora dius que passa el de la revisió del gas?”. “Quin sentit té tot?”. Això ja s’ho preguntaven fa uns quants milers d’anys. TOT, amb dues T com enormes talaiots de pedra, rituals atàvics a la vora del foc d’un grup de micos evolucionats que avancen fent tentines a la llum de la lluna. I després queda la O, que ves a saber què encercla: the universe is expanding, així, dit amb la veu metàl·lica de l’Stephen Hawking fa de mal acotar. Potser és millor pensar en una alfa i una omega, en un senyor barbut de mirada impertèrrita que et diu “Ego sum lux mundi”. Ella pronuncia millor que jo “Sartre” però no el llegeix. De fer-ho sabria que “l’home és una passió inútil”. El filòsof guenyo encara no estava per minúcies políticament correctes però diria que “la dona també”. “Quin sentit té tot?” Sempre més preguntes que respostes, no arribarem a encalçar-nos mai. Pa amb Nocilla per berenar i el plaer de llepar el ganivet amb les restes de la xocolata cremosa i dolça. Tot plegat potser només és això.

Perdent el món de vista

La socialització corporativa, assumir el tarannà d’una organització (política, econòmica, etc.) i vincular els seus objectius amb els propis –segons defineixen els manuals de psicologia- em fa l’efecte que a vegades duu a comportaments sectaris i deixa poc espai per a una visió més àmplia de la realitat. A llarg termini es pot acabar com el boig que va en direcció contrària per l’autopista i se sorprèn del nombre de sonats que té al davant.

Lliçons d'economia

El Papa Francesc i en Xavier Sala-i-Martín tenen en comú dues coses: els dos duen una vestimenta peculiar i opinen sobre l'estat de l'economia actual. Però quin dels dos ha dit això darrerament? “Denuncio la invisible tirania dels mercats” i “Cal tornar l’economia al servei de les persones”. Sí, només d'imaginar el professor d'economia, catedràtic de la Columbia University, acusant els mercats de tirans fa que ens regirem incòmodes a la cadira. Potser als plans d'economia actuals hi convindria treure alguna assignatura redundant i afegir-ne alguna de catequesi. Vull dir que potser ja va essent hora de posar al dia l'eslògan que ens repetien a la UAB: "L’egoisme individual porta a l’òptim col·lectiu" i que, vist amb la perspectiva dels anys, caldria matisar. El podríem deixar així: "Hi ha un col·lectiu d'egoistes que convindria que agafessin la porta", el mateix però una mica girat. Ep, és un suggeriment que faig com a modest ex-alumne de la Facultat de CC. Econòmiques de la UAB. A més, que mai no m'he sentit còmode amb les americanes fúcsia.

 

Lleugerament desenfocats

Llegeixo “La gent que sempre queda bé a les fotos no és de fiar”. El pardal blau de Twitter és un poti-poti on hi cap de tot, un abocador d’idees sense filtre divertit i curiós. És veritat: algun cop ens han enxampat amb els ulls tancats o fent una ganyota: no som màquines. Massa postura assajada, “mi lado bueno es el izquierdo”, “espera’t un moment”, impliquen artifici, vanitat i càlcul. No passa res si algun cop sortim borrosos a la fotografia. A mi també em neguitegen aquells que –aparentment- sembla que ho endevinin tot a la primera pel que fa a feines, relacions, etc. Deu anar a tarannàs, però sempre m’han semblat molt més interessants les persones que estan fetes de segones oportunitats.

"Perdoni, el lavabo?"

Cap de les 300 habitacions del Palau de Versalles tenia lavabos. Així doncs, els habitants del recinte, nobles inclosos no tenien cap altra opció que defecar i orinar pels passadissos. Una publicació escrita el 1700 sobre les bones maneres recomanava: “Si passes pel costat d’una persona que s’està alleugerant has de fer com si no la veiessis”. El 1715 el rei va signar un decret perquè els excrements fossin retirats del palau un cop per setmana.

LLegit a la revista Sàpiens. 

"Alegra'm el dia"

Doncs sí, el cine és ple de frases memorables que formen part del seu encant. Efectivament: hi ha aquella pantalla enorme a les fosques, l’olor de la moqueta i les crispetes, les bosses de llaminadures, l’entranyable anunci de Brunet Publicitat si sou de Sabadell... Però el que a mi m’enganxa de debò són aquelles línies que surten del guió com l’iceberg que va deixar KO el Titànic. Tinc mala memòria per recordar actors i actrius i sempre estic amb allò de “Sí, aquell que sortia en aquella de...”. En canvi tinc un bon inventari de frases provinents del setè art –en VO, si pot ser- que el meu subconscient dispara cada cop que identifica a la vida real una situació semblant a una altra ocorreguda en el món dels fotogrames. Des de l“I’m too old for this shit” (1) repetida a tota la saga de Lethal Weapon, passant pel “We’re gonna need a bigger boat” (2) de Jaws (Tiburón) quan van mal dades, fins a tot l’arsenal de la filmografia de Woody Allen, que mereixeria un escrit a banda. 

Aquí va l’acudit que obre Annie Hall i que el mestre de Manhattan va fer servir per donar el seu punt de vista sobre la vida: “Això que són dues iaies en una residència i una diu: el menjar d’aquí no val res! I l’altra li respon: sí, i a sobre les racions són tan petites...”. Apa, feu bondat i fins aviat. “I’ll be back!” (3). 

1. Sóc massa vell per a tota aquesta mandanga (Arma Letal) 

2. Ens caldrà un vaixell més gran (Tiburón) 

3. Tornaré (Terminator)

Tornada a l'escola

Principi de curs. Reunió de pares i mares. Ens asseiem als pupitres de la canalla, a la seva mateixa aula, mentre la tutora va desgranant els detalls del curs. Uns fan broma amb els de la taula del darrere: ja fa uns quants cursos que són amics. Una senyora sola, tocada i posada amb unes sabates de sivella daurada, pren nota de tot en un bloc petit. Un pare grassonet es distreu i mira el mòbil: consulta el seu compte de La Caixa; a una mare li sona el Whatsapp. Una altra ja és la col·laboradora “oficial” de la “senyoreta” i l’ajuda a repartir els fulls mentre un tercer aixeca la mà per fer una pregunta. Calvícies incipients o declarades, una panxa revinguda, alguns cabells blancs, maquillatges i algun tenyit massa evident. Una classe plena d’adults però me’ls miro i en cadascun dels seus actes no em costa massa trobar-hi la mena de nen que un dia van ser: l’aplicat, la simpàtica, el distret, la llesta, el lent, el polit i el que no ho és tant, el reservat que va a la seva i que podria ser el delegat. “Senyu, perdoni, és que hauria de marxar abans...”. Ajusto la porta, sento la remor de la resta mentre camino escales avall.

Eixelebrats

Arbre nu, vinclat, despullat per la tramuntana: vent boig, sec i violent, que pot bufar durant tota una setmana. Paisatge agrest, cisellat amb ràfegues capricioses de salnitre. De Figueres cap amunt la taxa d’eixelebrats –famosos i anònims- es dispara. I no m’estranya: amb aquest vent és gairebé inevitable assumir l’adjectiu que fa uns anys es va empescar un periodista de viatges per batejar aquesta part del litoral empordanès: la Costa Brava.

Tardorejant

Som a l’estiu però el blau del cel, definitivament, tardoreja. El sol ja no crema tant la pell ni els colors i els núvols llisquen per un blau més intens, més de color mar al pic del migdia. Voluptuosos, els imagino barques ormejades a força d’aigua evaporada, rems-ocell, àncores-avió, fins que es desdibuixen en una altra figura o es desfan en un xàfec breu. Llavors al carrer hi neixen volts de paraigües-bolet: rovellons i pinetells, camagrocs, llenegues negres amb mànec i barnilles. El terra és moll i projecta, com un miratge, la tardor. Ja triga.

Cafè descafeïnat

Ensopiment, sopor. Enèsim intent de començar el dia amb un tret de sortida amb pólvora mullada. “Cafeïna, droga dura, droga fina, control...”. Control? Houston, Houston, tenim un problema. “¡Hemos perdido los motores y estamos planeando!”. Davallada suau compassada pel tric-trac ferroviari, pensaments que se’n van catenària enllà, parpelles de plom, llibres que cauen de la mà. Renou-despertador a la darrera estació però hi ha dies en què no sortiríem del bucle amable del metro del Vallès. D’anar amb la RENFE ens perdríem per quilòmetres de via, ens fondríem entre paisatges tot fent transbordaments de somni en somni. Llàstima que sovint la realitat tingui un ample de via diferent, però què hi farem si només aquí és on ens deixen validar el bitllet!

The universe is expanding

Jornada de portes obertes a l’observatori astronòmic per motiu de la Festa Major. L’imponent telescopi ens saluda tot apuntant la volta celeste. Cíclop multilenticular connectat a diversos ordinadors: galàxies, planetes anellats, satèl·lits, explosions de llum i color, apareixen a les pantalles pixelades. Costa de creure que tot plegat comencés amb un “Big bang”, un esclat, ara ja fa una bona colla de milions d’anys. 

Al vespre, focs d’artifici per acabar la festa: palmeres-galàxia, planetes de pólvora, big bangs que s’encenen amb una metxa. Potser només som la celebració d’una altra espècie en un altre racó de l’univers i la nostra història es podrà resumir en el que dura una festa major galàctica. En acabat, a molts anys llum d’aquí, un nen dirà a la seva mare: “Mama, aquest any han sigut bonics, oi?”. Nosaltres – el temps és relatiu- ja farà segles que ens haurem extingit, fosos amb el darrer espetec que assenyala la fi de l’espectacle. 

Ps: ateses les magnituds de què estem parlant la davallada ens agafarà força lluny. Més val centrar-se en la plata de canelons que tenim a taula a punt per a la celebració. Que d’acord, the universe is expanding, però el nostre poble o ciutat no. Bon profit!

Foto: Carles, telescopi de l'Agrupació Astronòmica de Sabadell

Formiguetes del pop

De la ràdio del bar, entre ampolles de licor veteranes, sobiranes o fundadores, barrejada amb l’olor del cafè calent, en surt una cançó d’un cantant italià que també va triomfar al nostre país. De fet encara ho fa i això és el més sorprenent: descabdellant el fil de la memòria arribo a una altra ràdio, un aparell que ara tindria gairebé trenta anys però que llavors era nou de trinca i el cantant italià ja hi sonava! Agradarà més o menys però no se li pot negar el mèrit de ser al peu del canó durant tot aquest temps al marge de les modes, fidel al seu estil. En un mar de “one hit wonders” hi ha cantants que se les empesquen per seguir surant. Formiguetes del pop que van fent i, sembla mentida, trenta anys més tard t’acompanyen un matí mentre estàs esmorzant.

La pastilla

En pocs dies ja és el segon cop que ho veig: una parella d’avis que, asseguts a la taula del restaurant, no s’estan de res: cornucòpia, bacanal, entrants a tutti pleni, primers que són un ariet medieval, segons que tombarien en Pantagruel a la tercera forquillada, postres hiperglucèmiques i tot regat amb una abundor d’alcohol que faria enrojolar Hemingway i Pla a la vegada. M’imagino els septuagenaris asseguts a la consulta del metge, que se’ls mira de reüll mentre repassa les darreres analítiques: “Miri, Sr.XXX, té els valors elevadíssims...” o bé “Sra. XXX, ja es pren el medicament de tant en tant?”. I una mirada-bypass, com aquell qui escolta el vent, com a resposta. Amenaces paternalistes al final: “Pensi que si no em fa cas al final tindrem un disgust, es podria morir!”. “Vostè també, jove, vostè també...” pensa l’avi mentre repassa mentalment el menú del restaurant habitual i saliva recordant la safata de canelons, el peix el forn o el tiramisú. “Tingui, la recepta. Prengui força camamilla... Ah! I no oblidi la pastilla...”.

"I gelati si fanno qui"

Efectivament: “els gelats es fan aquí” i ja no cal anar al país de la bóta per degustar l’autèntic gelat italià. Ella ha vingut a Sabadell, amb les seves galtes rosades i els braços ferms de mamma, per elaborar els millors gelats de la ciutat. La vam descobrir tard i anem endarrerits una bona colla de cons i terrines, però de mica en mica ens anem posant al dia pel que fa al ventall de sabors, que són com els d’aquí però amb el gust autèntic, que és el d’allà. Ella fa i desfà per la botiga, agafa el telèfon mentre serveix, s’explica amb vehemència, gesticula i de cop i volta realitza aquell gest inconfusible amb la mà: “Cazzo!”. No hi ha dubte: “I gelati si fanno qui”. 

Camins de ronda

Potser en altres temps els camins de ronda, aquells que transcorren arran de platja, van servir per al transport de mercaderies o la comunicació entre poblacions per si hi havia algun atac pirata, però avui en dia tenen –segur- una utilitat més lúdica: converteixen els nostres passeigs en els dits de l’amant que, a poc a poc, ressegueixen el contorn d’una esquena-platja coneguda. Són el camí que mena a racons més íntims, a barraques de pescador encabides a la pedra salada amb barques amb nom de noia a l’entrada. Són el corriol que porta a dunes i atzavares amb regust de vermut i tarda. Camins de ronda: Cadaqués, Calella, Blanes, Tamarit, l’Ametlla… de nord a sud, poblacions-piga que fan de bon resseguir. A peu per la costa-esquena, som equilibristes en un fil de sorra prim que cus cel, sol i platja.

Pale blue dot

From this distant vantage point, the Earth might not seem of any particular interest. But for us, it's different. Consider again that dot. That's here. That's home. That's us. On it everyone you love, everyone you know, everyone you ever heard of, every human being who ever was, lived out their lives. The aggregate of our joy and suffering, thousands of confident religions, ideologies, and economic doctrines, every hunter and forager, every hero and coward, every creator and destroyer of civilization, every king and peasant, every young couple in love, every mother and father, hopeful child, inventor and explorer, every teacher of morals, every corrupt politician, every "superstar," every "supreme leader," every saint and sinner in the history of our species lived there – on a mote of dust suspended in a sunbeam. The Earth is a very small stage in a vast cosmic arena. Think of the rivers of blood spilled by all those generals and emperors so that in glory and triumph they could become the momentary masters of a fraction of a dot. Think of the endless cruelties visited by the inhabitants of one corner of this pixel on the scarcely distinguishable inhabitants of some other corner. How frequent their misunderstandings, how eager they are to kill one another, how fervent their hatreds. Our posturings, our imagined self-importance, the delusion that we have some privileged position in the universe, are challenged by this point of pale light. Our planet is a lonely speck in the great enveloping cosmic dark. In our obscurity – in all this vastness – there is no hint that help will come from elsewhere to save us from ourselves. The Earth is the only world known, so far, to harbor life. There is nowhere else, at least in the near future, to which our species could migrate. Visit, yes. Settle, not yet. Like it or not, for the moment, the Earth is where we make our stand. It has been said that astronomy is a humbling and character-building experience. There is perhaps no better demonstration of the folly of human conceits than this distant image of our tiny world. To me, it underscores our responsibility to deal more kindly with one another and to preserve and cherish the pale blue dot, the only home we've ever known. 

Carl Sagan, Pale Blue Dot: A Vision of the Human Future in Space.

Operació retorn

L’oli fi de la rutina greixa l’engranatge dels dies: arriba el dia en què les vacances també fan les maletes i ens deixen amb una nota que diu “penseu a regar les plantes”. El sol encara crema però no tant i ben aviat els grans magatzems del tall britànic recordaran als més petits que s’ha de tornar a l’escola. Les busques del rellotge, adormides fins fa poc, marquen de nou les hores amb precisió quirúrgica: cinc minuts més de son i tot són trens que s’escapen i cues a la carretera. Fotografies d’estels a la platja, arrossos i rialles desfilen pel Power Point de la nostra memòria entre codis i correus electrònics acumulats. “Operació retorn”, badalls davant el mirall mentre diem adéu al nostre alter ego que, vestit amb bermudes i sandàlies, s’acomiada de nosaltres a l’altra banda tot deixant-nos com a record un lleu to morè a la pell. Una mica més tard algú dirà “Ben tornat!” i “Fas bona cara...!”.

Grècia

Fa vint anys Grècia era acròpolis, cariàtide, Partenó (i tots els seus frisos espoliats que són al British Museum). Sol i sal. Regatejar pels mercats, cançons a la plaça Sintagma, mar blau i espurnes de llum, les illes d’Hydra, Poros i Aegina, banys al costat d’un vaixell, cases blanques. Plats típics que ara ja coneixem però que llavors eren tota una novetat: souvlaki, tsatsiki, moussaka. Descobrir que “manta” es pronuncia igual que “peseta” i que “vale” vol dir “més” per perplexitat nostra i del cambrer que seguia abocant-ne més en una tassa ja a punt de vessar. També era Porta d’Adrià, estadi olímpic, l’acústica perfecta del teatre d’Epidaure o canvis de guàrdia amb soldats de vestimenta peculiar. Fotografies, postals, adreces noves, “ja ens trucarem, fins aviat”. Ara és tot això encara però també Tsipras, “paquets d’austeritat”, “reformes”, “zona euro”, “cimeres urgents” i un jubilat que plora al costat d’un caixer automàtic perquè només pot treure’n seixanta euros després d’esperar tot un matí. Fa vint anys el món era més amable o jo era més ignorant? Sigui com sigui m’agraden més els records d’abans.

"La arruga es bella"

Diaris que escarneixen actors i actrius per no haver acceptat el pas del temps i haver-se fet cirurgies plàstiques que els han convertit en una caricatura d’ells mateixos, amb el rostre estrafet, desfigurat. Ens diuen “Mireu com era i observeu què li han fet a la sala d’operacions” i ho il·lustren amb una imatge de dues dècades anteriors, de quan triomfava a les sales de cinema de tot el món. Segurament si deixéssim envellir les persones no haurien de desfigurar-se la cara d’aquesta manera per semblar el que no són. Els acusen de no saber acceptar el pas dels anys i els primers que cauen en el mateix error són els diaris que els mostren. Ah, no hi donem més voltes... si fins i tot el robot Terminator s’ha fet gran i ens fa patir una mica quan deixa anar allò de “I’ll be back...”. Com va dir el sastre Adolfo Domínguez, “la arruga es bella” i, a força de remakes, sembla que també el rovell. Ànims!