Nuats

Des de la finestra estant, la resta del món sembla una mica més ingràvida. Com si des de l’ampit un fil prim el sostingués gairebé a punt de caure. Nuats, se sostenen els arbres, els arbusts i el riu. Les pedres humides, la llum de les faroles, les hores, els pensaments de la gent. La tarda creix a l’altra banda del vidre entelat com si el baf hi pogués fer arrels. Fruits d’aigua tèbia i encens. Hi ha un escampall d’hores als llençols, polsims de mandra, engrunes de desig. Cafè i melmelada. Un veí que s’equivoca de porta i un altre que no. I el fil que acaba per deslligar-se. Roman el món, davallem nosaltres. I no obrim a cap dels dos.

Autodidacte

Sempre he estat, en l’àmbit musical, allò que als països anglosaxons anomenen un “self-made man”, és a dir: un autodidacte. Tret de les primeres lliçons en els tallers de l’escola i algunes classes de guitarra durant alguns mesos, sempre he anat fent per compte propi. L’auto ensenyament és peregrinatge educatiu que, amb pujades i baixades, omple el practicant en qualsevol àmbit de coneixements que grinyolen, dubtes, tics i trucs. En definitiva, permet bastir una manual eminentment pràctic però amb evidents mancances teòriques. Darrerament he reprès les classes de música. Ara, amb l’ajut d’un professor, podríem dir que “ordeno la calaixera”, endreço els pocs coneixements que al llarg dels anys he anat adquirint de manera desordenada. Una de les darreres fites ha estat la possibilitat d’enfrontar-me a una partitura sense massa por. Fa anys, quan feia música clàssica, vaig arribar a llegir composicions prou enrevessades, però era un procés força automatitzat: desxifrava aquella corrua de punts i línies a cop de metrònom. Llavors, tot quadrava. No va ser fins uns anys més tard, en fer música més sincopada com el jazz, que totes les mancances van sorgir. Ara, però, a còpia d’hores he aconseguit entendre més o menys què passava. Ben mirat, el mateix Duke Ellington ja ho deia: “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”. En la música actual, l’important és el ritme. Amb les dues visions, la clàssica i la moderna, puc arribar a desxifrar les notes escrites amb la mateixa emoció que Champollion llegia els jeroglífics de les piràmides del Caire, recent descoberta la clau de la seva traducció. Al tren, per exemple, llegeixo música com aquell qui llegeix un llibre. Com en una pianola, ressona dins el meu cap. En arribar a l’estació de destí, m’aixeco del seient i surto del vagó amb una sensació una mica incòmoda. Com si en la meva lectura hagués deixat al terra un escampall de notes i hagués d’advertir a la resta de passatgers “Vigili, no patini amb aquella corxera” o “Ull, no trepitgi aquell bemoll”.

Pausa

Els dies laborables, aquest temps que va de sis a sis sembla un mur infranquejable. Per anar bé hauria de dormir vuit hores i sempre me’n falten, o sigui que cada dia hi ha una part del somni que travessa la meva realitat. De bon matí, la duresa metàl·lica dels senyals de tràfic sembla estovar-se, la llum dels semàfors esdevé flonja mentre el parabrises s’omple de regalims àmbar, verd i vermell. El somni, llavors, s’evapora. Les que segueixen són hores de realitat, de vetlla. Estar despert té indubtables avantatges com poder agafar el telèfon o enviar un fax. Ja de tornada a casa, la realitat torna a fer-se tènue, es perd a cada estació del tren enredada a la catenària, entre les travesses de la via. Ja a casa, hi ha un estel daurat damunt la porta, un ren menut d’escuma flonja damunt del televisor, un lleó que es fa dir rei, un infant que se’l mira i una mare amatent que em somriu asseguda al sofà. Al llit, realitat, son i somni es marfonen en una pausa infinita, just fins les sis de l’endemà.

Klaatu Barada Nikto

Ara que s’acosta Nadal, recordo les joguines que em portaven els Reis. La meva llista era força raonable i, com diríem actualment, “sostenible” ni que sigui en termes pressupostaris. No recordo haver-me deixat endur massa vegades pel vermell llampant de la primera andròmina amb piles que se’m posés al davant. No, jo sabia prou bé allò que volia. Malgrat tot, els pares (Reis!) sempre em portaven quelcom imprevist. Una mena de convidat sorpresa per a aquella nit. Com si als camells de Ses Majestats els hagués caigut –amb bon criteri, això sí- algun paquet extra. Un any, mitjançant la informació d’algun patge que des d’una talaia privilegiada em veia feinejar cada dia amb bombetes elèctriques de 4,5 v., piles, cables, i interruptors, em van portar un parell de jocs d’experiments elèctrics. El primer, massa simple i mecànic, va acabar formant part del sistema de llums i timbre d’un vehicle que mesos més tard vaig construir a partir d’unes rodes de cotxet per a infants mig desballestat que es trobava en unes escombraries. El segon joc, però, consistia en un seguit de peces de plàstic transparent que en el seu interior contenien transistors, resistències, díodes, condensadors…tot plegat s’acompanyava d’uns esquemes que permetien realitzar aparells de ràdio, jocs de llums intermitents, emissores, etc. S’anomenava “Scatron”. Va ser amb aquest joc que una tarda de dissabte em vaig empescar un aparell emissor de codi Morse. Fent servir el cable de l’estenedor de roba de la mare com a antena, emetia per a tot l’univers. “Punt, punt, ratlla, ratlla, punt...aquí la Terra”. Ben aviat se’m plantaria al terrat una nau extraterrestre. “Klaatu Barada Nikto, benvinguts”. Llums de colors, blau, groc i vermell: “Encontres a la tercera fase”, “ET, l’extraterrestre”, quina emoció. Des del terrat de casa, emetia per a tot l’espai sideral. El meu missatge travessava planetes, estrelles...galàxies senceres! Enmig del meu frenesí emissor vaig sentir la veïna que trucava a la porta: preguntava que si se’ns sentia bé la “tele”, que ja feia una hora ben bona que tot eren xiulets a l’aparell, “com si algú estigués emetent en codi Morse, o alguna cosa així...”.

Per molts anys

Els números parells són rodons. Més rodons que els senars, si més no. Per això està bé que al 35, per exemple, se li afegeixi la torna d’un número més per acabar de fer el pes i, d’aquesta manera, llimar-li les arestes. Així és com veig jo els números: alguns rodons, alguns més cantelluts. Una mica com les persones. Aquestes, a més, tenen l’afegit qualitatiu del color. N’hi ha de grises, com l’home que em va estar seguint l’altre dia des de l’aeroport de Barcelona fins al davant mateix de la Catedral de Santiago. Amb cares i vestits diferents, però sempre del mateix color: gris. Algunes persones, però, són verdes...verd maragda, concretament. O lila ametista. O, vermelles. De vermelles n’hi ha poques i acostumen a passar desapercebudes. La majoria de vegades de manera intencionada, com si formessin part d’un club secret i s’identifiquessin entre elles amb algun codi indesxifrable per a la resta. Finalment hi ha persones rodones com els números parells i vermelles del tot. Absolutament rares de trobar, qui topi amb una d’elles pot considerar-se d’allò més afortunat*.

*Per molts anys!