La maledicció de la devesa

La devesa, vista des de terra, projectada al cel, sembla una xarxa neuronal. Les branques dels seus arbres es perllonguen en ramificacions d’àxons i dendrites, convergeixen les unes amb les altres com en les antigues plaques tenyides de blau per a microscopi. Adormir-se en una devesa proporciona un son ingràvid. El brancam ens pensa. Somia per nosaltres. Idees, sons i records flueixen amb la saba, broten amb les fulles mentre esdevenim cada cop més arrel, tronc, tija o nervadura. De romandre massa estona lluny de la vigília, el dorment pot quedar en estat vegetal per sempre, amb unes inicials gravades per una parella de joves amants al capvespre com a únic vestigi de la seva anterior humanitat. En pondre’s el sol, amb el darrer raig de llum, la devesa exhala un sospir entre el seu fullam. Malgrat no ser altra cosa que el vent que passa rabent per les seves branques, el sospir sona com un xiuxiueig fet des d’uns llavis càlids a cau d’orella. Una cançó de bressol, una melodia lleugera que convida a dormir una estona entre els seus sentinelles brancats al passejant tardà, l’invita a fer un son del qual ja mai més no en despertarà...

Per uns moments el nen va deixar de gronxar-se. Però lluny de romandre quiet i perpendicular al terra es quedà aturat a mig aire. Potser va ser llavors que el món, per inèrcia, va començar a oscil·lar. L’efecte semblava el mateix, però les conseqüències eren unes altres. La primera percepció que vaig tenir va ser física, un lleuger mareig. Com si em trobés a la coberta d’un vaixell que navegués amb maregassa. Amb el moviment, tot allò que fins llavors havia romàs fix va començar a desplaçar-se. Els prejudicis, per exemple, rodolaven sense control per la coberta dels meus pensaments. Els prejudicis estan fets de la mateixa matèria que els dilluns i només la combinació de les quantitats de monotonia i ignorància en determina la seva cristal·lització i que esdevinguin una cosa o l’altra amb el pas del temps. Sigui com sigui, ambdós comparteixen la mateixa sensació acollidora de claustre sense espai per a la diferència o la sorpresa i, per tant, ens deixen a resguard del neguit. De cop i volta vaig sentir-me nu, despullat per dins, amb tots els meus prejudicis mig desballestats que circulaven amunt i avall al ritme del gronxador quiet de l’infant que ens empenyia – al Món i a mi- cada vegada amb més força. A punt de fer el capgirell, la criatura va saltar del gronxador. Suspesa en l’aire, ja sense referents, no vaig poder dir qui movia què. En caure va picar de peus a terra tot fent un soroll eixordador, com quan un reactor va més enllà de la barrera del so i esquinça l’aire. De primer vaig pensar que era el brogit del món que tornava a revertir l’engranatge de la seva física, el grinyol de les forces que lluitaven contra la seva inèrcia, però llavors vaig advertir que era senzillament el soroll de l’embalum dels prejudicis –meus i de tothom- que, amb l’empenta de l’última volta, havien tornat de cop al seu lloc. Qué estrany que és tot.

Opcions

Ja no sé el temps que fa que no llegeixo poesia. Malgrat tot, sempre intento tenir un punt de vista, diguem-ne, poètic. Anar més enllà de la realitat amb les paraules. Qui ho va dir allò “de totes les opcions possibles només una s’acaba concretant, la resta pertany a la poesia”? Però no tothom ho entén això. En general es busca una actitud vital més “pràctica”. Quan algú m’esmenta aquesta possibilitat assenyalo la paret de l’escriptori. Allí, com triomfs de caça, hi pengen el títol de la llicenciatura en Administració i Direcció d’Empreses junt amb del Postgrau de Fiscalitat. Hi ha taxidermistes de títols? Perquè el del curs de borsa ja fa temps que pinta malament. En fi, que segueixo tocant la guitarra. I d’aquí a una setmana començaré les classes de llatí. Amén.

Getting older

Amb els anys hom s’acosta al mirall amb vocació d’antropòleg. És veritat: l’ésser que emergeix per entre el vidre platejat a l’altra banda cada cop se’ns assembla menys. Perquè som calbs, però en certa mesura. I tenim algunes arrugues. Però aquests cabells blancs i aquestes potes de gall és del tot impossible que siguin nostres. A partir de certa edat hom es mira al mirall amb suspicàcia: algú, de manera subtil, ens està envaint. Com, si no, s’expliquen les arrugues a les mans, les taques a la pell, les ungles gruixudes? El nas s’esmola i pèls feréstecs, indomables, apareixen arreu. No, no, perdoni senyoreta, em sembla que hi ha hagut un error...Forever young, per sempre jove. Si ja ho cantava Bob Dylan, ho recorda,? Blowin in the wind, lleugers com l’aire, escolti! Com? Que Bob Dylan anunciarà Pepsicola a la propera Superbowl? The times, they are changing, em diu? Senyora, tot plegat deu ser una equivocació, no? Au, vinga! Senyora? Senyora...?

Lola

Passaran els anys i el rostre de la senyoreta Lola serà immune al pas del temps. Els dies s’escolaran calendari avall sense deixar cap petjada a la seva pell i per a mi sempre tindrà la cara llisa i fina, amb les galtes roges i brillants com una lluna plena al capvespre. Lola era, quan tenia tres anys, un nom curiós amb vocació de palíndrom a mitges, estranyament simètric amb les seves vocals rodones en forma d’eco. Inevitablement, llavors, l’acabava girant pels eixos que definien les seves dues eles i me’l mirava després de pronunciar-lo en l’aire. Lola, així disposada, s’assemblava a un insecte, les consonants per antenes i les vocals com ales. Lleugeres com les de les papallones, no es podien tocar. Lola, d’aquesta manera, voleiava pel pati de l’escola, ingràvida entre el cel del matí i la mandra de les hores. Lola, “per què els meus jocs no són els seus?”. Lola, “per què em mires així?”. Lola papallona, Lola ingràvida, Lola per sempre. Lola.

Alienats

Costa de definir, és en l’aire. Els alemanys l’anomenen “zeitgeist” , alguna cosa així com “l’esperit del temps”, allò que sense que ningú ho digui, s’intueix i defineix el tarannà d’una època determinada. Potser, atesa la complexitat del món d’avui en dia, costaria de trobar un “zeitgeist” transversal que l’abastés en la seva totalitat. Ara bé, és relativament fàcil determinar-lo per àmbits concrets. Actualment, una de les característiques que defineix la nostra societat és una dicotomia en l’ús del llenguatge que, en el fons, no amaga altra cosa que mala fe en uns, revolta silenciosa en altres. Així, en moltes empreses, a l’àgora comuna de la paraula “implicació”, hi trobem en una banda i malgrat tots els informes de responsabilitat social haguts i per haver, un abandó de l’equip humà, que ha esdevingut una peça més de la maquinària econòmica. En l'altra, absolutament prescindible, “deslocalitzable” i del tot desmotivat, hom es limita a fer veure que treballa. És el fenomen que alguns sociòlegs han vingut a anomenar “presentisme”: la persona hi és però no s’implica. És llavors que se senten frases com “a mi m’és igual fer feina que treballar” o “...mentre em paguin”, tot deixant a entendre que només compta venir a “escalfar la cadira” i poca cosa més, que s’ha claudicat davant l’engranatge absurd que són moltes vegades les organitzacions empresarials actuals. Davant d’auditories mancades de rigor, informes de llocs de treball banals, “experts” en recursos humans i manuals de gestió a preu fet, les persones se senten davant d’una farsa i, en conseqüència, es limiten a representar el seu paper. Alguns, amb la feina feta i una bona indemnització, poden arribar a engegar el carro pel pedregar, “Bon vent i barca nova, aquí us quedeu”. La gran majoria, però, amb hipoteques a quaranta anys i sous “mileuristes”, estan destinats a ser una versió moderna– amb dret a sortir a sopar els caps de setmana, futbol i pantalla plana - del mite clàssic de Sísif.