Simpaties

Sempre he tinguit certa simpatia pel de l’esquerra dels Pet Shop Boys, en George Harrison, el baixista de qualsevol grup i, quan n’hi havia, per les cares B dels singles de vinil.

Sempre faig tard

La gent dels pobles petits fan l’efecte de viure sota una llosa de por. Atemorits, mesells i gregaris, es comporten com si un alè de malvolença surés en l’aire. “Aquesta temença, ben gestionada, hauria de comportar força rèdits a qui la sabés dur...”, penso. És clar que la idea no és nova. I l’organització que crearia per fer-ho, tampoc. Sempre faig tard...

Some other time

Amb el tràfec del dia a dia es corre el risc de viure la vida en diferit. Una mica com la llum que ens arriba de les estrelles o els himnes xiulats de TVE. Pres entre el passat i els plans de futur, el present se’ns fa fonedís, es perd com un nen a les Rambles. Fins i tot ens l’extravien! Sí: com en determinats cafès de BCN, amb el temps present a vegades tenim una vague sensació de robatori que ens deixa un regust amarg a la butxaca o un forat als fulls del calendari. Anar de bòlid a la capital ha de ser terrible.

"Oro parece..."

Amb el temps les coses i les persones són, senzillament, allò que semblen. Ara bé, no sé si això és degut al fet que finalment hem aconseguit encabir la realitat a la mesura dels nostres prejudicis o bé és que, tal com diuen, és veritat que l’experiència és un grau.

Destí

Destí? Atzar? La majoria de vegades, senzillament caràcter.

Viatges

Al final resulta que no es viatja per veure coses, no. Ni tampoc persones. A mesura que passen els anys fa l’efecte que hom viatja perquè les coses el vegin. Més ben dit: viatgem per desubicar-nos, per canviar l’escenari que rutinàriament trepitgem cada dia. Lluny dels edificis, carrers, persones i paisatges que ens són propers, ens redescobrim una altra vegada. Els sentits s’afuen amb la nova llum procedent d’altres paratges, nous sons de noves llengües i nous costums que ens donen una nova mirada. I és que viatgem per veure coses noves i, de nou, les coses de casa.