9,94

9,94. Noi, no sé què dir-te. Està molt bé això, tu. Després de la “sele” sempre surt aquesta notícia. Em fa gràcia, ves. Em recorda una mica a aquelles que apareixien als diaris de l’època franquista: “estudiante aplicadíssimo, bla, bla, bla....”. Saps? Que sortien en el llibre del Celtiberia Show del Carandell? No? Bé, és igual. Doncs el que et deia, que està molt bé. Però no ho sé...jo tinc un amic d’escola, el López, que de petit ja despuntava. Més endavant, el psicòleg li va fer unes proves i li va donar que era “un nen amb una intel•ligència notable”, amb “un grau de maduresa per sobre del que li pertoca per la seva edat”. Ei, que el professor feia circular els exàmens que escrivia perquè “aprengueu com s’han de fer”. Quin cas. Que ens manaven de deures una redacció d’una pàgina i el paio s’empescava una història que ens tenia embadalits tota la tarda! Recordo que alguns professors li asseien al costat els que anaven més justos per veure si així es motivaven. Perquè a cada classe sempre hi ha l’altre extrem, el farolet vermell...el “tonto”, vaja. No fa massa vaig quedar amb el López. Aviam, quedar és un dir...és allò dels companys d’escola, que “ja ens trucarem, ja ens trucarem...”, i no et truques mai. Ens vam trobar de casualitat i vam aprofitar per fer una cervesa i xerrar una estona. Mira, va acabar la carrera. Ei, que jo també, eh? I va fent...també vam parlar del “Jose”, així, sense accent: el “tonto” de la classe que s’asseia al seu costat. Que el va veure amb la dona i els fills, que es va posar pel seu compte, d’autònom. Fa de lampista i penca cosa de no dir. Però ves-li al darrera, saps? Total, que després de tot em va venir a dir que ni ell era tan llest ni el tonto tan curt de gambals. Però que mira, que a la gent li agrada ficar les coses i les persones en calaixets. Poder-los classificar amb un número, no? 9,94. Noi, no sé què dir-te. Està molt bé això, tu...

Google maps

...i una tarda de diumenge, el fa aparèixer als mapes del Google. El satèl·lit li'n mostra una imatge nítida. I en ressegueix els contorns, que el remeten a l’escola i al mapa de paper gastat que el professor penjava a la pissarra de verd encerat. Ara, des de la cadira estant, pot atalaiar-ne la geografia amb muntanyes escarpades, els espadats de la costa, les valls amples de l’interior. Un gest amb el ratolí l’acosta a la seva ciutat: un cúmul d’edificis que s’agombolen entre el brogit de la gent i el tràfic. I de la ciutat, a la finestra empolsinada del bloc de pisos on viu. I de la finestra, al teclat de l’ordinador. D’entre les tecles apareix una volva de pols que, alhora, convenientment augmentada, li mostra tot un altre món amb països, edificis i individus com ell asseguts davant d’una pantalla. En un racó d'un minúscul rectangle il·luminat li sembla llegir, amb lletres pixelades, “Google maps”.

Piscines

Sembla que sí, que finalment les podrem omplir. Els darrers xàfecs han estat benèvols amb elles i el que semblava que havia de ser, almenys vist des de l’aire, una mena de formatge de gruyère de forats erms i blau enrajolat s’ha esvanit amb les darreres tempestes. Pels que som del poble i ja tenim una edat, amb les piscines ens passa igual que amb les cireres: abans eren una fruita de temporada i ara en podem menjar tot l’any. Però ni que sigui per nostàlgia, ens agraden les piscines descobertes de l’estiu. Llençar-s’hi és com capbussar-se en un tros de cel que s’emmiralla en l’aigua. Sense ales, a força de braçades, ens tornem aus que volen per una atmosfera clorada entre un sol que titil•leja, calidoscòpic, arran de terra. Sense brànquies, som estranys amfibis de cames llargues. La piscina ens acull com un gran ventre, càlida i amable, fins a marfondre’ns en el somni amniòtic d’un nounat. Des del fons estant, el soroll del món s’esvaneix fins a convertir-se en una lleu remor i els nostres pensaments, com les notes d’una pianola antiga, ens dringuen dins el cap. Mentrestant, els cossos dels banyistes llisquen per la superfície tot fent coreografies de cinema mut. Hom diria que fins i tot el temps s’ha quedat surant en un racó o roman, enredat, als filtres de l’aigua. Ingràvids, per uns moments som l’home a la Lluna, astronautes precaris en banyador. Fins que se’ns acaba l’aire: sense ales ni escates, eixim a la superfície per asseure’ns, xops i refrescats, al caire de la piscina. Amarats, prop d’un bocí de cel amb regust de clor.

Definicions

En termes emocionals, podríem definir la poesia com la distància que hi ha entre nosaltres mateixos i la realitat. Curiosament, en termes econòmics, aquesta és la definició de crèdit hipotecari.

Notes i escales

Va ser Guido D’Arezzo (995-1050) qui va donar el nom a les notes de l’escala. Les escales medievals estaven formades per sis notes (hexacords). Hi havia un himne, el de Sant Joan Baptista, els versos del qual començaven successivament amb les diferents notes. Guido D’Arezzo va anomenar cada nota amb la primera síl.laba de cada vers:

UT queant laxis
REsonare fibris
MIra gestorum
FAmuli tuorum
SOLve polluti
LAbii reatum
Sancte Iones

La nota SI es va formar gairebé un segle i mig més tard amb les majúscules de l’últim vers. UT va ser substituïda el segle XVII per DO, més fàcil de pronunciar (encara que a França se segueix anomenant igual).

Curiós tot plegat, oi?

Mediocres

adj. De qualitat mitjana. Un poeta mediocre. Una poesia mediocre. Gent mediocre. Ben mirat, tothom ho és, de mediocre. La història de la humanitat va plena de grans pintors, científics, cantants, etc. amb una vida sentimental d’allò més deplorable. Autèntics genis en un àmbit determinat poden actuar com pàrvuls en d’altres. La mitjana, en termes de qualitat, ens porta sempre a la mediocritat. No hi ha res a fer. Som així: brillants, a vegades; a voltes, d’allò més mesquins. I això els que han tingut o tenen la sort d’excel•lir en alguna faceta de la seva personalitat perquè “nostrusenyor” o la genètica els ha proveït amb algun do. Ara bé, la majoria dels mortals – és una d’aquelles coses que fan de mal dir i, sobretot, de mal escoltar- ens movem enmig d’una grisor total. Som ab-so-lu-ta-ment mediocres. La mediocritat, a vegades, quan coincideix amb determinats tarannàs, en individus amb una personalitat fada i deixatada, fa goig de veure. És tota una lliçó de vida contemplar com s’esllangueixen pels anys, immersos en un badall perpetu. La insuportable lleugeresa de l’ésser? Res, home! Qui dia passa, any empeny...i anar-hi anant! Després hi ha el mediocre amb ínfules, que es vesteix amb oripells de cartró pedra: l’expert en ser expert, ungit per títols universitaris, màsters i doctorats; l’artista mediocre que, a força de premis de dubtosa procedència i pressupost, obté cert ressò; el polític barrut aferrat al sou i la cadira in aeternum. Persones abduïdes pel personatge o, en el millor dels casos, conscients que han fet de la farsa el seu mode de vida. Mediocres, al capdavall, d’una grisor i una tristesa infinites.

Lingüística CSI

Si bé el nom no fa la cosa, sí que la manera com escrivim les paraules ens pot dir molt de com un text ha estat escrit. Amb quina actitud o, fins i tot, sentiment. A mi m’agraden el texts ben travats, eloqüents. Una mica com les novel·les: amb principi, nus i desenllaç (potser ho podríem anomenar plantejament, anàlisi i conclusió?). Amb una estructura sintàctica robusta: subjecte, verb i predicat. Lluny d’aquestes construccions estrafolàries provinents de l’anglès o el castellà. L’ortografia, per altra banda, en aquests temps tan multimèdia, també hi fa un paper important: que els pronoms siguin febles o relatius no vol dir que es puguin fer desaparèixer o que puguin anar escrits de qualsevol manera! Moltes vegades, però, topem amb texts que semblen escrits d’esma, aigualits, que s’escolen entre piles de dades, invertebrats, amb les paraules com una corrua de formigues desorientades que mena cap enlloc. Com un laberint perdut en ell mateix, pedants, feixucs i plumbis, hi ha textos que ens cauen de les mans. Que pesats els autors i les autores que, quan no tenen res a dir, s’amaguen rere les paraules!