Lectures a la vora de la piscina

Una bona biografia d'en Macca... i els Beatles!

El somni d'una nit d'estiu

Aquella nit d’estiu hi eren tots al voltant de la taula: el Tonet, que només sabia fer tres acords amb la seva guitarra i que quan la cançó canviava de to havia d’apujar o abaixar la celleta, màstil amunt i avall. El Sebastià, que amb les maraques oferia als assistents un parell de gardènies. El Miliu, amb una ampolla d’Anís del Mono a manera d’improvisada percussió. La resta de la colla, una mica orgue, una mica gat, feia el que podia per afinar. De sobte, ella agafà una làmina de fullola que fins feia poc havia servit per ventar el foc de la barbacoa, un tros de carbó i hi escrigué: “EL CORRAL DE LA PACHECA”, s’enfilà damunt la taula i, mentre feia el gest d’arromangar-se la faldilla, començà a cantar acompanyada per la barrila general. Reien. Tots sabien que, de fet, el que semblava una bogeria, no era més que un sobtat atac de lucidesa.

Mojito, va dir ell

Totes aquelles coses que un dia eren bones per a la salut i que ara ja no ho són. I és que a vegades la ciència sembla un empelt entre una llegenda urbana i els remeis casolans de l’àvia, vet-ho aquí! El peix blau, per exemple, fluctua entre la bondat i allò més perniciós per al nostre estat general. El cafè, tan dolent per a la circulació sanguínia, ara sembla que té unes propietats antioxidants que ens poden allargar la vida. I així amb molts productes o fins i tot costums de salut que havíem seguit cegament. Quin embolic! El darrer mite a caure ha estat, segons el diari Ara, el del “tall de digestió”. Sembla que no, que la maquinària digestiva, una vegada engegada, no s’atura així com així per moltes capbussades que fem. Potser després d’un tec pantagruèlic en aigües gèlides... però tot i així, segons els experts, és poc probable que això ens passi. La d’hores que havíem perdut de petits tot esperant fer la digestió! Moments morts, d’un avorriment total sota un sol inclement d’agost quan ara resulta que ens podíem capbussar en el mirall blau de la piscina tot just acabades les postres! Em pregunto quantes coses que ara donem per bones amb el temps es tornaran un papus per a la salut. I viceversa: allò que ara és tan dolent esdevindrà una cosa excel·lent per al bon rutllar del nostre organisme. Així, i de cara a l’estiu, ja hi ha algun científic estudiant les propietats curatives del mojito? Perquè ja tarden, eh...

Petjades

La platja, amb els primers calors, ha quedat coberta per un magma de cossos nus. Vista de lluny és una llenca homogènia de para-sols multicolors, tots diferents, però tots iguals. El mateix efecte fan els seus propietaris que, despreocupats, jeuen a l’ombra. Les ones, com un rellotge d’escuma blanca, marquen un temps amable amb unes busques que semblen haver inventat un compàs nou. Ara mateix, si el mar respirés, seria un infant que dorm. Camino cap a l’escullera, platja enllà, mentre observo com el meu camí de petjades s’esvaneix. Avanço assaborint la metàfora de sorra i sal, a poc a poc. Arran de mar la quitxalla juga amb cubells: castells a preu fet un dissabte qualsevol. Torres i muralles es repeteixen cada pocs metres fins a confondre’s en un quadre impressionista: para-sols i banyistes, construccions i nens. Al meu costat l’olor massa forta d’una crema de protecció solar em fa rodar el cap i tot plegat m’embafa. De sobte, topo amb un arquitecte menut; sense cubell ni pala pren la sorra mullada i la deixa caure suament. Dibuixa torres de crema i nata, muralles com arabescos, esgrafiats al cel... de tan original la gent s’atura i se’l mira. A vegades, un esquinç en la tela de la monotonia. Algú, com una finestra al mar, que ens apropa l’horitzó.

Mummy, mummy...

(Em pica el peu…és clar, amb aquesta postura no em puc gratar pas…no m’hi arribo…amb el braços en creu, tot embalsamat, ja em diràs! Per Osiris, quina picor! I és que més de 2.000 anys sense gratar-se, ja són anys, eh...senyor!...sí, sí…vostè…no es faci l’orni…vol gratar-me? Ei, no marxi!....a veure, el senyor baixet de la càmera…em vol gratar? Eh!...les fotos sense flaix! Que no ha vist el rètol?!...quina picor…si tingués una agulla del 6, d’aquelles per fer bufandes, em podria gratar mig dissimulant per entre les tires de lli, però...buf... ningú no em vol rascar el peu? Vaaaa…

...qualsevol dia d’aquests m’aixeco per gratar-me i ja veureu: us endureu un ensurt de mil dimonis!!)

Trompe l'oeil

Trompe-l'oeil. Clarobscur. Perspectiva. Escorç. Fusió i confusió de marc i pintura. La realitat com un truc fet de perspectives. Enganya’m l’ull, desa la llum dins petites capses modernistes o en pianos de colors amb canelobres, una mica Tom Waits, una mica Magical Mistery Tour. Partitura per a muffins farcits de xocolata i cafè interpretada per un orgue imponent amb tubs de mango i litxi. Matins de blau bossa nova i para-sol. Turistes, escales mecàniques a l’oli, marcs daurats. Un pebeter, tres-centes cinquanta sandàlies, quinze núvols blancs. Mirall, mirador, MNAC.

Carcassonne

La llegenda diu que l'emperador Carlemany va assitiar la ciutat governada per la princesa Dame Carcas. Passava el temps i no quedava més aliment per a la població que un porquet i una mesura de blat. Convençuda de l'eficàcia de la guerra psicològica, Dame Carcas va engreixar el porquet amb l'última ració de blat i el va enviar, gras i rodó, a l'altra banda de la muralla. L'emperador va renunciar a prosseguir l'assetjament d'una ciutat on l'aliment era tan abundant que se'n servien per riure's de l'enemic. Mentre Carlemany s'allunyava amb les seves tropes, Dame Carcas va fer sonar la trompeta (Carcas sonne, d'aquí el nom) i va proposar la pau a l'emperador.

Com se sol dir: si non è vero, è ben trovato.

A snow white pillow for my big fat head

Dorm. Somni, parpella, llacs cromats, núvols platejats. Pensament porpra, dàtils blaus, carrers en forma de vuit, talaia. Esgrafiats per desxifrar, goteres en si bemoll, cabells infinits, liana, cocodril. Hores de despertador enllà, busques de rellotge, meandres de temps. Llits en codi Morse, funambulismes, papagais verds, espígols per collir, atzavares, atzucacs amb sortida d’emergència, la Sgt.Pepper’s Lonely Hearts Club Band, cinc nines russes, sabates de claqué, inventari de matins. Dream a little dream of me.

Turn off your mind, relax and float downstream

El Tomorrow never knows dels Beatles, alguns ragues indis, les cançons dels Manel #onechordsongs

Catenària enllà

A vegades fins els innocents calaixos ataquen amb traïdoria en un moment d’oblit o de distracció. Ella n’obre un i del forat mig badat n’apareix una vella fotografia que és com un pessic o una llambregada. Jocs de llum sobre el paper, el vertigen del temps que passa, la buidor dels anys com un parèntesi. Mentrestant sent tots els trens amb músics ambulants que se’n van i ja no tornen, notes tristes de bandoneó que s’escampen catenària enllà, i es concentra en una llàgrima salada que li regalima galta avall, el tebi consol que queda quan ja no queda res.

Matrioska

Realitats nina russa, matrioska, on cada final és un nou principi. Joc de miralls que es reflecteixen mútuament fins a l’infinit. Ala de papallona, colors primaris: blau, groc i vermell. Però de què serveix viatjar a la velocitat de la llum si pel camí es perden tots els colors?

Uoah!

Un bostezo es la acción incontrolada de abrir la boca, con separación muy amplia de las mandíbulas, para realizar una inspiración profunda a la que sigue una espiración de algo menos de lo inhalado, con cierre final. Badallar. Badall. Metonímia rodona, pista circular per on s’hi passegen les hores i hi deambula la mandra. Avorriment? Gana? Son? Sigui com sigui, sembla que badallem per mancança d’alguna cosa. I el cos, que és savi, ens ho fa saber fent-nos dibuixar una “O” en l’aire. Ens fa ser l’entrada d’un recipient. Una manera subtil de dir-nos que dormim una estona, que ens “omplim de descans”. O potser que omplim un xic l’estómac i, a poder ser, també una mica la ment. Uoah!

Ei, Dj!

Tots aquest vinils orfes de tocadiscs, no pot pas ser. Ja ho sé, ja ho sé: em diràs que quina andròmina, que quines ganes de llençar els diners. Que a veure si no en tenim prou amb els mp3. Però no, no, no... que al capdavall la música només és aire i jo necessito tocar. Resseguir, com l’agulla del capçal, les notes entre els solcs. Omplir d’espirals tota la casa. El So, del Peter Gabriel, Tango in the night dels Fleetwood Mac. Fins i tot el Phil Collins quan encara no era tan hortera, No jaquet required, Face Value. Cara A: Bossa de patates. Pausa. Nevera. “Hola què tal, veïna”. Cara B: Glop de vermut. I així cada àlbum en la seva justa mesura. No proveu de fer això amb un CD. Molt menys amb l’Spotify. Ai!

Petit inventari d'estiu

Baldufa, espiral, meló amb pernil, atzavara, llauna de tonyina, troleibús, cogombre, gaspatxo, escullera, far, tren, musclos al vapor, sòcol, espurna, sol, escuma, desig, sal, partitura, guitarra, cervesa Moritz, llavi, Besalú, nata, migdiada, deu metres d’espagueti, sushi, gelat de llimona, wasabi, gronxador, escullera, clavellines, piscina, museu, llibre, dutxa, vi blanc, sobretaula, avió, llauna d’olives, escuradents, mel i mató, cafè amb gel, llapis d’IKEA, pistacho, wah-yeah! Estiu.

Sense escafandre

La temptació de pensar que els bassals reflecteixen el cel quan, de fet, són la porta d’entrada a l’altra banda del mirall. Si de totes les possibilitats només se n’acaba concretant una, on van la resta? Doncs aquí. Arrels de cristall, libèl·lules, atzavares, maragdes, calidoscopis, grans de cafè, margarides que no cal desfullar, Roma, palíndroms... s’agombolen als tolls de gotes destil·lades pel pas lent del temps i el sol. I està bé poder-s’hi capbussar sense escafandre. Oblidar, de tant en tant, les botes d’aigua i els paraigües.

Marcianitos

No, si al final tot es redueix al debat dual, a la cosa binària, al ball de 0 i 1. Que si Manel o Antònia Font, Astèrix o Tintín, Nesquick o Cola-Cao. Per als que ja tenim una edat, Galàxians o Invaders. Al capdavall, marcianitos, l’important és jugar.

Atzar

Diuen que estem fets en un 80% d’aigua. Potser sí. Però si per un moment ens parem a pensar en allò que ens conforma: la parella, la feina, etc... veurem que la sort hi ha tingut, encara que ens costi acceptar-ho, un paper molt important. Treballaríem a determinada empresa si una tarda no ens haguéssim creuat amb aquell conegut que ens va dir que li féssim arribar un currículum, per exemple? I si en comptes de sortir ens haguéssim quedat a casa? I la parella, per citar un altre dels eixos vitals? Què se n’hagués fet de “l’amor de la nostra vida” d’haver triat una altra facultat, de no haver-nos apuntat en aquella acadèmia o cursar el curs de postgrau on el vam conèixer, de no haver deixat cap comentari al seu blog o haver-nos donat d’alta al Facebook? Qui ho sap? Diuen que estem fets principalment d’aigua, però a vegades fa l’efecte que som fets només de vent. Pur atzar.

Sistemes indeterminats

Trobar l’equació perfecta per saber la distància que hi ha d’astronauta a “fantàstic home bala” o la nota que s’amaga entre el mi i el fa. Escriure bé, però fer faltes d’ortografia en parlar. Dir “hem couen els hulls” i despertar un exèrcit d’hacs mudes que, de ser escrites, haguessin romàs al seu lloc tot esperant temps millors. Però ja se sap que a vegades plouen accents diacrítics o hi ha calamarsada de pronoms. No pateixis si no m’entens, que ja t’entenc jo.

Arqueologia personal

Un dels avantatges que tenen les mudances és que, caixa amunt, caixa avall, es fa arqueologia d’un mateix. Entre altres coses, he redescobert la meva antologia de Dylan Thomas.

Aquí teniu una curiositat: el Dylan Thomas poem generator.

Polaroid nº 5.323

Paisatge amb lluna creixent i estela d’avió. Branca nua, cel blau. Polaroid nº 5.323. Un joc de claus nou, noves portes. Mobles d’IKEA sense pistacho (wah yeah!). Records amb sidecar que fugen rambla avall, un carrer amb flors grogues, un grapat de cireres vermelles, cafès a mitja tarda, adolescents que es busquen sense saber-ho, cambrers, safates, croissants de banyes torrades, gelats de nata. Celobert, safareig, pal de fregar. Una habitació plena de pentagrames. La volta al món en trenta imants de nevera i un munt de coses per estrenar. Continuarà...

Kines koses!

Esmolets

L’avís de l’esmolet entra per la finestra com una brisa de notes. Encara en queden? Sembla que sí. D’entre la remor dels cotxes de la gran ciutat, com un ocell de temps passats, el xiulet de l’afilador anuncia la seva presència. S’esmolen, encara, les eines? I tant! Sembla que l’utillatge barat de moltes botigues de productes importats no ha pogut substituir el tremp de les fulles de l’acer de Toledo, per dir-ho d’alguna manera. Broques que no foraden, ganivets que no tallen... uns quants euros de menys no compensen el plaer (i la necessitat si som professionals) de treballar amb una bona eina. Però ja se sap, l’ús diari esmussa fins el tall del ganivet més bo i aquí apareix el nostre home, flauta en mà, avisant la possible clientela. Motocicleta, motor, mola de pedra. Espurnes de color taronja. Cinc minuts més tard i el tall altre cop a punt. És, el fer d’esmolet, un ofici que encara perviu. I que duri, ni que només sigui pel xiulet que s’escola entre el brogit del trànsit. Només per afegir una nota de color, de tant en tant, al monòton llenç sonor de la gran ciutat.

Ukelele!

Us hi heu fixat? Des que els Manel estan de moda que les botigues d'instruments musicals s'han omplert d'ukeleles. Ukeleles de quatre cordes, baixos, barítons... fins i tot "guitaleles" de sis! L'ukelele em sembla un instrument inevitablement simpàtic, amb el seu to modest i juganer. A més, que no deixa de sorprendre que amb tan poques cordes pugui sonar tan bé. L'ukelele, doncs, com a filosofia de vida, que tot plegat no cal complicar-ho massa, que "menys és més", que com deia el meu avi -que tocava el trombó- "no és més ric qui més té sinó qui menys necessita". Gràcies Manel, perquè les armadures (va a gustos) poden ser més o menys pesades, però els ukeleles... els ukeleles són sempre lleugers.

Rebotiga

Temps era temps, el Cafè va tenir una REBOTIGA

En blanc

Qui no s’ha quedat mai en blanc? La sensació sempre és la mateixa: enmig d’una oració, d’un discurs, la paraula s’esvaeix i deixa en lloc seu un forat al pensament. Astorats, llavors, la busquem. Però no hi és, s’ha evaporat. Per uns instants el pensament és un erm, una cambra buida sense cap mena de referent, un atzucac, i no ens queda més remei que admetre que hem perdut el fil del que estàvem dient o anàvem a dir. “Com pot ser- ens preguntem - que les paraules ens traeixin d’aquesta manera?”

Però no hi fa res, per sort les paraules sempre tornen i només queda la por d’aquell moment en blanc. I és que, sovint, fa l’efecte que el nostre pensament és fet només de paraules i que amb elles, quan les perdem, ens perdem també una mica nosaltres.

El misteri de l'amor

Estaria bé tenir unes ulleres de lluna (plena) per veure’n la cara oculta, per mostrar-nos què hi ha més enllà d’aquest futur empeltat de pretèrits. No hi ha botigues Zara d’emocions? Però qui vol un “t’estimo” de rebaixes, per altra banda? Esclar que aquests trajos fets a mida a força d’anar més enllà de les pròpies costures surten tan cars... així, d’entrada, penso que estaria bé una segona part de Pretty Woman on el Richard Gere ronqués com un tractor i la Julia Roberts s’aixequés amb una migranya de mil tambors. Ni que només fos per anar posant les coses al seu lloc...

Turista

Turista de mi mateix, ressegueixo avingudes, rambles, carrerons. Compro souvenirs, deambulo per places i platges, palmeres de somni i temps passats. M’adormo a mitja tarda en deveses, obagues d’hores, fulles de menta, espígol i llorers. Em perdo per trobar un nou joc d'isòbares, altres corbes de nivell, fronteres inconegudes, penyores, peatges, codis encara per desxifrar. Turista de mi mateix, algun dia tornaré.