Contrasts

Encara és de nit quan s’atura al semàfor. Al parc del costat de la carretera dos cignes blancs llisquen suament a l’aigua, mirall negre pigallat d’estels que titil·len en l’aire fred del matí. A aquella hora els anàtids suren lleugers, ingràvids. Dues siluetes albes de coll sinuós, dos animals bells, gairebé mitològics, a trenc d’alba. Al cap de poc, la idíl·lica postal desapareix per l’arribada d’un segon cotxe que s’atura. Mal afaitat i ullerós, el conductor que acaba d’arribar badalla i es burxa el nas, remena, barrina nariu endins i del forat profund de la nàpia vermella n’extreu una burilla estantissa que, amb un cop de dit, espolsa cap al parc. Bon dia.

Xoriços

Una mesa electoral del municipi gallec de Val do Dubra va comptabilitzar com a vàlid un vot que anava acompanyat d'un tall de xoriço, segons publica el Correo Gallego, que fins i tot il·lustra la notícia amb una foto de la greixosa papereta. El rotatiu afirma que el vot, a favor del PP, va ser inicialment considerat nul, però després de revisar les instruccions es va considerar que la rodanxa d'embotit no invalidava el sufragi ja que es podia distingir que la papereta era del PP (La Vanguardia, 21/11/2011). Vaja, doncs en el fons al votant en qüestió li ha sortit el tret per la culata: ha acabat per votar aquells de qui pretenia riure’s mitjançant un vot-metàfora d’allò més contundent. Ara, que el vot hagi estat acceptat és tota una bona notícia i la idea es podria desenvolupar. Una rodanxa de xoriço és prou explícita i ve a dir: “Sou una colla de lladres!”. A les properes eleccions, doncs, s’hi podria introduir un antifaç negre, semblant al dels pispes que apareixen als còmics. Fins i tot es podria dur la idea una mica més enllà i introduir-hi una d’aquelles eines anomenades “pota de cabra” que s'utilitzen per fer palanca i espanyar així portes, finestres i persianes. Una altra opció seria la del filaberquí motoritzat amb una broca del cent, ideal per rebentar les caixes de cabals dels bancs (aquí la metàfora podria tenir fins i tot una doble lectura). I finalment, si la volem fer bona, es podria posar la papereta al parafang d’un cotxe i entrar al col·legi electoral de Val do Dubra tot emportant-nos per davant urnes, interventors, etc. a la manera de l'anomenat mètode "de l'allunatge". Caldrà vigilar, això sí, que la butlleta no es malmeti massa o esdevingui il·legible, doncs llavors el vot seria considerat - tal i com diu la notícia- nul.

Bancs

Bancs

L’avi sempre explicava que, per tal d’impressionar les noies, els deia que treballava “en un banc”. Com que ben endiumenjat amb vestit blanc i el barret una mica de gairell feia força patxoca, totes s’ho empassaven. Al cap d’uns quants diumenges de ball i xerinola, la mossa -que ja es feia a la idea de tocar pela llarga- descobria que el meu avi treballava en un banc... de fuster. Enmig dels retrets ell es defensava: “ja et vaig dir que treballava en un banc... però no et vaig dir quin!”. Deu ser per aquest motiu que ara, si vols impressionar algú dient que treballes en un banc, el primer que farà és preguntar-te “a quin”. De fet, més val que li fem el tomb i dir que sí, que treballem en un banc... i de fuster. Que som ebenistes i que d’una gronxada d’encenalls muntem una taula i d’una noguera en podem fer un cobert.

Vots

Mentre agafo el meu vot del munt de l'esquerra, tres persones més l'agafen de la pila de la dreta. Un em pregunta "¿y los de color rosa para qué son?". A fora plou. A dins també.

Fotografia: Carles

Que no pari la música

Efemèrides que ens esclaten a les mans en girar la cantonada anunciades als pilons informatius, als grans magatzems, a les botigues de discs: ja fa vint anys que es van editar un grapat de cançons que han esdevingut la banda sonora de la nostra vida: Smells like a teen spirit, Where the streets have no name... Ràbia i èpica adolescent que van fer diana al nostre mapa sentimental. Llavors vint anys eren gairebé tota una vida i ara, amb la perspectiva que dóna el temps, han esdevingut senzillament un tango. Quina sorpresa descobrir, com cantava Carlos Gardel, que “veinte años no es nada”. Al capdavall, l’important és que no pari la música. Balles?

*Fotografia: Carles

Disculpin les molèsties

Plou decibels
mentre per megafonia la pluja
s’anuncia a ritme de metrònom.
L’atzar té forma de vagó de tren
i hi ha més estacions que paraigües,
prou que ho saps.

I cansa l’home del vestit gris,
que amenaça tothora i sense treva.

La normalitat és un llenç per pintar-hi al damunt:
“Senyors passatgers disculpin les molèsties”.

Aixopluc

Es diccionaris són plens de paraules gratis i certes.

Antònia Font

No deu ser fàcil viure així, exiliades de tantes lletres. Poden demanar asil polític, les paraules? Mots-nació sense estat, que existeixen però no són oficialment reconeguts. Totes aquelles paraules que diem de tant en tant però que no troben el seu espai en aquestes guies que van de la A a la Z. Hi ha paraules expulsades de l’accepció, forçades a viure en l’excepció, mots que perviuen al carrer, que romanen només en l’aire i en escrits forçosament informals a redós del “doncs a casa això ho diem així”. Paraules que, com qui fa cua en una botiga, esperen el seu torn per trobar aixopluc abans no es perdin per sempre.

"L'ase d'en Mora, que de tot s'enamora"

Us han dit mai allò de "Sembles l'ase d'en Mora, que de tot s'enamora"? Pel que sembla el tal Mora era un bastaix de capçana, home de poques llums que tenia un ase força capriciós. El seu amo, quan a l'animal li agafava un rampell procurava donar-li compliment.

Un dia passava en Mora amb el seu ase per davant de Santa Maria del Mar i com fos que el ruc va aixecar el cap mirant el capdamunt del campanar, féu el mateix i va veure que hi treia el cap per una finestreta un porcell. Convençut de què l'ase tenia un antull, s'enfilà escales amunt i agafà el porcell, mostrant-lo a l'ase al mateix temps que el cridava.

Com que "ja pots xiular que l'ase no vol veure" el ruc no en féu cas i en Mora, pensant que no el podria fer pujar per l'escala, puix que era massa estreta, va tirar-li des de dalt una corda amb un llaç escorredor. Cridà aleshores a un passavolant i li demanà que lligués al ruc pel coll; una vegada això fet començà a hisar la bèstia que, pobreta, s'escanyava i començava a treure un pam de llengua. En Mora tot content se'n reia:

─Apa, apa, llaminerot, que ja et llepes de gust els morros.

La història acabà, naturalment, amb la mort de l'ase i la desesperació del seu amo.

Font: Esteve Busquets i Molas (1987): Els animals segons el poble. Barcelona, Ed. Millà. Col·lecció «Vell i nou», núm. 28. Pàg. 20-21.

En podeu trobar més - aquest text en forma part- a Etimologies Paremiològiques.

El primer pont

Hesire va ser un gran oficial que va viure durant el regnat de Netjerikhet i, com la duquesa de Alba, posseïa una restallera de títols que feia por. També acumulava una bona pila de càrrecs polítics –sembla que ja ens ve de lluny això-, entre ells el de Cap dels escribes de l’Administració del regne.

El seu títol més espectacular, tanmateix, era el de Cap dels fisioterapeutes i els dentistes. Segons els escrits trobats no queda del tot clar si ell mateix era honorat com el més gran dins el gremi o era només responsable de la seva administració. Sigui quin sigui el cas, la distinció entre “fisioterapeutes” i “dentistes” en el títol mostra l’alt grau d’especialització mèdica que es donava ja en aquest període primerenc de l’antic Egipte. A la documentació estudiada tampoc no consta si els dentistes eren privats o entraven per la Seguretat Social però, com es pot veure a la fotografia, queda clar que els professionals de llavors treballaven fi.

"Com ho vol, amb fil d'or o de plata?"

Flors de magnòlia, fulles de cirerer

Ara que hi penso, crec que gran part de la infància la vaig passar sense tocar de peus a terra. Enfilat a les branques dels arbres, repartia les hores d’esbarjo entre flors de magnòlia i fulles de cirerer. A l’estiu, a més, aquest darrer oferia unes cireres roges, molsudes i sucoses com ja mai més n’he tornat a tastar. Ja se sap que, des del record, els fruits són a vegades més saborosos. Sota les branques pigades de vermell, la meva tortuga –la Tula- s’entretenia amb els pinyols que queien a mig escurar en una lenta metàfora d’aquelles hores que transcorrien mandroses. Passen els anys i, coses de l’evolució, hom aprèn que és convenient baixar dels arbres, tocar una mica més de peus a terra...i, sobretot, no oblidar les flors de magnòlia, les fulles de cirerer.

We all live in a yellow submarine

Els Beatles, que a la seva manera eren molt savis, feien referència al submarí dissenyat per Narcís Monturiol. Segur. Tot fet de fusta, de formes arrodonides i, és clar, de color groc envernissat. Res a veure amb les andròmines metàl·liques que apareixen de tant en tant a les pel·lícules de guerra . Res de míssils ni sonars, només hèlices lleugeres enmig de l’oceà. L’Ictineo –així es deia el submarí català- per no tenir no tenia ni reserves d’aire i els seus tripulants n’emergien després d’una estona de viatge absolutament flipats a força de respirar un aire viciat amb CO2 i mancat d’oxigen. I a vegades penso que sí, que “we all live in a yellow submarine”, que tots vivim dins un submarí de color groc, cada cop més al·lucinats amb destinació qui sap on. Quins visionaris, els Beatles!

Brou

Ingredients:

- Prengui’s un solo de trompeta als carrers de Nova Orleans
- 150 grs. del geni de Jerry Roll Morton
- 100 grs. d'scatt de Louis Armstrong i Ella Fitzgerald
- Els primers acords del Blue Train de John Coltrane
- Un grapadet de Kind of blue de Miles Davis
- Un polsim de saxo d’Stan Getz
- I uns daus (optatiu però hi donen força bon gust) de Bossa nova.

Bullir-ho tot amb força swing. Al cap d’un parell d’hores obtindrem un brou de la millor qualitat amb l’aroma inconfusible del jazz.

Bon profit!

Another day goes by

Continents líquids damunt el sostre del cotxe -trencaclosques d’aigua de pluja- llisquen vidre avall engolits rítmicament per l’eixugaparabrises. Semàfors de color vermell que fan ullades al cel encara negre del matí. Pampallugues taronges, intermitències, andanes, catenàries, fulles mortes, bitllets caducats. Llibres amb tapa tova, amb tapa dura, trucades, ordinadors, pomes mossegades, 8 GB d’arxius mp3: cançons diverses per a un ritme constant. Sting...another day goes by.

La metamorfosi

Un matí, quan Gregor Samsa despertà del seu somni turmentat, va trobar que s’havia transformat en un ésser estrany. Jeia amb els cabells engominats, i si aixecava una mica el cap podia veure’s amb una camisa emmidonada, el coll i els punys blancs.

“Què m’ha passat? Va pensar. No era un somni…

…”Gregor”, algú el cridava –era la seva mare- “són tres quarts de set. No volies anar a un lloc?”. Aquella veu amable! En Gregor s’espantà en escoltar la seva pròpia parla, que no s’assemblava gairebé en res a la que havia tingut fins ara.

…si s’afanyava encara seria a temps per anar a votar i reunir-se amb la colla per celebrar la majoria absoluta – n’estava convençut- del seu partit. Un partit que, just abans d’anar-se’n a dormir, no hagués votat ni el pitjor dels seus malsons.

Autòmats

Un dels records més punyents que tinc de quan cursava els estudis d’Economia a la UAB és un en què el professor ens descrivia un model macroeconòmic. El model en qüestió explicava que atès un determinat tipus d’interès tota l’economia, com qui prem un botó o empeny una palanca, es comportava d’una manera determinada. Aproximadament cent estudiants copiaven fil per randa l’explicació de la pissarra. El problema és que, matemàticament, semblava que hagués de fer tot al contrari. Així li ho vaig fer notar al professor que, més tard i amb un gest semblant a aquell que es deixa els Donuts a casa, va veure que s’havia equivocat. A la classe següent va esmenar l’errada - tot anava al revés del que havia dit el darrer dia- i tota la classe, més de vuitanta persones, van tornar a copiar el model. Sense una sola pregunta, sense dir res, com autòmats. Penseu-hi la propera vegada que des de l’altra banda del taulell de la vostra entitat bancària un amable empleat -que segurament va estudiar Ciències Econòmiques- us intenti vendre algun producte financer.

Tardor

Confeti de fulles seques, festa d’ocres, groc, taronja i vermell. Heura, molsa i líquens, el paisatge d’una tardor que cada cop s’enyora més a ella mateixa. Octubre hauria de ser declarat patrimoni de la Humanitat i no deixar que es perdi de qualsevol manera. Encara que, d’aquí a uns anys, Novembre podria prendre’n el relleu. Aiguabarreig d’estacions, qui no es conforma és perquè no vol.

Creps

No sé quantes teories he llegit sobre el significat dels rellotges tous del quadre “La persistència de la memòria” de Salvador Dalí. Totes, és clar, vinculades al pas del temps: les hores com una corrua de formigues que passa, l’escuma lleugera dels dies que s’agombolen a la platja dels anys... doncs no. No cal donar-hi més voltes: els rellotges tous no són altra cosa que unes creps. Sí, creps de melmelada, de canyella i sucre, de crema de xocolata o mel. Dalí va despertar-se un dia i va dedicar-se un esmorzar tan hiperbòlic com els seus bigotis. Paella en mà: farina, ous, mantega, llet...disfressats de rellotge tou, una metàfora –ara sí- de les bones estones que romanen a la memòria, que la felicitat existeix i té forma de crep de Nutella. Això és el que, segurament, ens volia dir el geni de Salvador Dalí.

Baixistes