"Aigua ensucrada"

El 1980 Apple, fundada pocs anys abans, tenia tant d’èxit que Steve Jobs va buscar un nou directiu per ajudar a gestionar l’empresa. Va trobar John Sculley, un home de negocis jove i brillant que en aquest moment treballava per a Pepsi Cola. Com que en John dubtava a l’hora de fer el pas, el fundador d’Apple li va dir per convèncer-lo: "Vols vendre aigua ensucrada la resta de la teva vida, o vols venir amb mi i canviar el món?". És evident que d’ambició no n’hi faltava!

"Digue'm com fumes i et diré qui espies"

És clar que la Guerra Freda, l’enfrontament entre els països del bloc capitalista i els del bloc comunista, va afavorir l’espionatge. Individus perfectament entrenats s’infiltraven al país enemic per aconseguir informació útil de cara al futur. Ara bé, els detalls compten i, pel que sembla, més d’un va caure per aquest motiu: no n’hi havia prou amb parlar un perfecte anglès o rus, calia caminar, moure els braços, les mans... fumar com l’enemic. Sí, fumar, perquè mentre que els americans - segons llegeixo- agafaven majoritàriament la cigarreta entre el dit índex i el mig, els russos la sostenien amb aquest darrer i l'anular; és a dir, un dit més avall. “I tant! Sóc de Brooklyn, de tota la vida...” afirmava l’espia rus sense saber que, a cada calada, es delatava.

"A toro pasado"

Confessions a preu d’ascensor: “A toro pasado ara no hagués fet...”. Sí, a pilota passada tothom és savi. D’haver-ho sabut no hauríem estudiat aquella carrera, tal com ha anat tot ens hauríem comprat un pis. “Si ho arribo a saber no em caso!” o “No hagués tingut fills!”. Potser tot el contrari. Després de tot és clar que hauríem d’haver invertit els estalvis allí. O haver-los tret ràpidament. “Tant que prometia...”, “Qui ens ho havia de dir?”. A toro pasado no pujo al Titanic. Alguns diuen que “una vegada li has vist el cul és fàcil dir si és mascle o femella” i és veritat, el que costa és fer prediccions per tal de no picar-se els dits i haver de lamentar-se més tard. Ara bé, a força de braus passant qui més qui menys n’acaba aprenent. Potser és inevitable que de tant en tant aparegui un toro als nostres Sanfermines particulars –cadascú se sap el seus- però si el veiem venir segurament l’esquivarem amb més o menys gràcia. L’experiència és un grau.

La Santa Església de la Cafetera

Hi ha dies en què el despertador irromp al mig del son com un militar amb tricorni fent un cop d’estat al Congrés: “¡Todo el mundo en pie!”. S’ha acabat pesar figues, llençols avall, dormilegues amunt. Un cop de peu involuntari a la porta em desperta el jo irreverent. Res de talles policromades del segle XII. Escolta, posats a venerar icones, si hem de creure en alguna cosa, creiem en la cafetera. En som devots i la tenim a l’altar de la cuina, entre Santa Panificadora i Sant Termomix. Fem ofrenes a Santa Nespresso de bon matí, ritual en càpsules multicolor: Roma, Ristretto, i aquella edició especial amb cos i tot aroma. Oracions a Juan Valdez i al cafè de Colòmbia, esperem miracles a curt termini - “Llàtzer, aixeca’t!” – que ens facin tornar a ser persones i ens donin esma per agafar el tren o el cotxe, portar la canalla a l’escola a corre-cuita i fitxar a temps. Amén.

The Young Pope

De tots els nens i nenes que avui faran classe de catequesi només un terç qüestionaran allò que se’ls explica. La resta s’empassaran la lliçó, ompliran les fitxes, les pintaran amb colors i no diran res. D’entre els que faran alguna pregunta gairebé el total en tindran prou amb la resposta que se’ls donarà, sovint vinculada a qüestions com la fe i altres intangibles. Finalment, només un alumne, dos a tot estirar, no es quedarà satisfet i voldrà anar més enllà. Serà la peça que no encaixa dins el trencaclosques gregari que conforma la majoria d’estudiants mesells. Potser fins i tot el professor es lamentarà en veu alta (a la mare, al director) perquè l’alumne en qüestió li desmunta les classes, el burxa amb qüestions, el porta fins a atzucacs dels quals no en sap sortir. Segurament Paolo Sorrentino va ser un d’aquests alumnes. Seguint amb la seva línia, ens ha escrit i filmat “The Young Pope”, el Papa jove. La sèrie té una durada de deu capítols, però el cert és que amb els deu minuts del primer ja es mereix un lloc a la història del cinema. La podeu veure a HBO. Boníssima, creieu-me. Tingueu fe.

Boicot infantil

Els pares i les mares tenen uns plans. Uns plans adults, és clar, que són una barreja de compromisos socials (un dinar/sopar a casa de...) i expectatives culturals (visita a...) . O pura logística (s’ha d’anar a comprar...). Uns plans que, malauradament, no sempre coincideixen amb els de l’hereu/pubilla. Ell o ella pensaven passar-se el dia enganxats a la tablet / llibre / ordinador i els adults, amb el seu tarannà erràtic, incomprensible, ple de marques en vermell al calendari, li han aixafat la guitarra. Comença el drama. Males cares i negatives pel que fa al lloc, els motius i el moment (“A on??”, “Per què??, “Ara??”). Boicot. Petits cavalls d’Atila que s’ho emporten tot per davant: àpats, sortides de cap de setmana, vacances... Els grans -quin remei- comptem fins a cent mentre anem donant voltes al rodet de la paciència. Penitents involuntaris – “si ho arribo a saber ens quedem a casa”- iniciem resignats el nostre Camí de Santiago particular. Ommmm...

¿A qué huelen las nubes?

Fa uns anys hi havia un anunci de compreses que començava així: “Uh-pi, ¿A qué huelen las nubes?” I és que els de màrqueting se les saben totes. La pregunta t’enganxava al moment, et quedaves pensant i tu mateix/a te la responies: escolti, que els núvols no fan olor de res! I precisament això és el concepte que ens volia comunicar l’empresa fabricant. Els productes per a higiene femenina sempre han tirat d’aquesta mena de metàfores: un núvol, un pètal de flor, què sé jo… l’alternativa, per òbvia, queda descartada al moment a qualsevol despatx de publicistes. Tampoc és que hàgim avançat massa des del Fa i los limones del Caribe, aquí. Però, i canviant de sector, quina olor fan els llibres digitals? “Uh-pi, ¿A qué huele el Kindle?” Doncs resulta que tampoc fa olor de res, és totalment asèptic. Per no tenir tampoc tens el tacte dels fulls al passar, són fets de núvol, també. Jo ho trobo a faltar, això. Entrar en una llibreria i sentir l’olor de paper als prestatges, fullejar, tocar… no hi ha color. Deu ser per això que, malgrat tots els intents, el meu lector digital – i la pila de llibres que tenia incorporats- ha passat a mans de l’hereu. Ell, de moment, n’està encantat. No troba a faltar res? El nas dels de la Generació Z ensuma diferent? De què fan olor els 0? I els 1? Potser ells, sempre més avançats, ja saben com olorar-los i els de la Generació X ens hem quedat, definitivament, enrere.

Estereotips

Fugir de l’estereotip femení que s’espera en l’àmbit familiar reforçant estereotips -sovint amb tics masculins- en l’àmbit laboral em sembla un error. D’aquí a uns anys hi haurà dones que es preguntaran què han fet malament, per què no estan bé a cap dels dos àmbits i, sobretot, amb elles mateixes. És molt més senzill fer que l'home planxi les seves camises, vagi a buscar els fills o s'encarregui de la compra, per exemple. Tasques que, en gran part i pel que veig, encara fan elles majoritàriament. Mentre això no passi les dones faran el paper de Superwoman, amb el doble de feina, menys sou segons les estadístiques i una lleugera sensació de presa de pèl sota la seva capa. Amb un darrer afegit: bombardeig estètic total i masclista des de revistes, televisió, etc.: "No t'oblidis d'estar sempre guapa!".

"Antes muerta que sencilla"

Camina de bon matí pels carrers encara foscos de la ciutat enfilada a dalt d’unes sabates impossibles. Talons-talaia altíssims i prims com una agulla de cosir, fils de xarol que fan de xancle i l’eleven a alçades poc recomanables perquè per a segons quines acrobàcies no tothom val: una girafa amb ferradures a les peülles es mouria amb més estil. I arriba la prova de foc, unes escales de formigó que fan baixada, dures, cantelludes i no aptes per a vianants que fan tard. L’avanço amb les meves Reebok lleugeres i a mitja escala sento un crec de turmell que em fa esgarrifar. A continuació, la noia protagonitza una rodolada d’escales digna de ser filmada per a la segona part del Cuirassat Potemkin o Els intocables d’Eliot Ness. Al final de tot, uns gemecs. Algunes sabates femenines haurien de dur, com les peces de llana, uns quants advertiments a la seva etiqueta. Un avís semblant al de les caixetes de tabac: un logo amb uns graons i a sota seu una frase lacerant: “Antes muerta que sencilla” - a poder ser amb un interrogant.

Pantone 448C

De tant en tant deixem que el nostre pensament es recolzi en crosses que ens estalvien haver d’explicar-nos massa. “No hi ha color!” és una d’elles. Però a quin color ens referim, exactament? De quina gamma estem parlant? De quin espectre, fins i tot? S’arriba a escapar a l’ull humà? És un color fred o calent? Vermell, blau, verd? És un color primari, doncs? Potser és que ens referim al blanc i negre. Però, ep!, que no hi ha grans obres d’art només amb aquests dos colors? Casablanca, les fotografies de Robert Capa o Chema Madoz, les sèries d’Alfred Hitchcock. Concretem una mica, si us plau! Potser ens referim al Pantone 448C, que és –segons els experts- el “color més lleig del món”. Un equip de psicòlegs australià afirma que aquest color provoca rebuig a la persona que el veu i és per això que alguns governs empaquetaran productes nocius com el tabac amb caixes pintades amb aquest to. Però com que sobre gustos no hi ha res escrit –una altra crossa!- podria passar perfectament que aquest pantone es posés de moda i tot plegat perdés el seu efecte. Fins i tot podria passar que augmentés el nombre de fumadors o que la temporada següent anéssim tots amb pantalons tenyits de Pantone 448C. El que a casa de tota la vida n’havíem dit fins ara – i per entendre’ns- color de “merda d’oca”. Coses més inversemblants han arribat a passar.