Free? Lliure!

Ves per on, després de tant donar-hi voltes, un anunci de cervesa ens deixa ben clar perquè, pel que fa als horaris, Spain is –encara- different. Mentre que a molts països el dinar es despatxa amb una mitja hora per tal de poder gaudir de la tarda, aquí resulta que els migdies són les “petites vacances”. Un parèntesi  que et permet quedar amb els amics per fer una partideta o un bon tec (sense que la dona et digui “vigila el colesterol...”), comprar capricis sense fre (“Car? Nooo....si estava d’oferta!”) o fer una bona rebregada amb l’amant (com diu el narrador “No has de donar cap explicació" i ulls que no hi veuen, cor que no se'n sent). Ah! Els migdies, aquest “temps només per a tu”. “Carinyo, avui també vindré tard, que se m’ha complicat la reunió del migdia...”. Si és que, tots plegats, la sabem ben llarga... Free? Lliure! 

Free. Adj: No empresonat o esclavitzat. Ser lliure. Química: sense combinar, lliure de, sense... Ex: sense alcohol.

Love means never having to say you're sorry*

La vam conèixer per una errada de l’Stevie Wonder: moments abans de sortir a cantar el músic va perdre les bases de ritme que tenia programades i a algú se li va ocórrer que sortís ella a l'escenari. And now...Stevie Wo...emm...Tracy Chapman! La Tracy que amb una senzilla guitarra acústica ens parlava de la revolució i que ens advertia que cal vigilar amb tots els ponts que cremem perquè potser algun dia els voldrem tornar a creuar. Amb el temps aprenem a no fer cops de porta massa forts ni a fer miques els ponts, perquè perdonar és de savis i el perdó té molt de camí de tornada. “Love means never having to say you're sorry” deu haver fet més mal a les parelles reals que les pel·lícules del Hugh Grant.

*Estimar significa no haver de dir mai “ho sento”.

Amb regust de tango

Per molt que el tango s'entesti a dir que "veinte años no es nada", fer una cosa vint anys més tard és igual... però no és el mateix.

"Los nacionalismos se curan viajando"

Primer era “los nacionalismos se curan viajando”. Després, amb els anys, acabes anant a Roma, París, Londres... i te n'adones que qui va dir la frase en qüestió havia viatjat més aviat poc. Més tard va ser “Hay que leer más libros de historia...”. I encara és pitjor: a qualsevol biblioteca de barri hi podem trobar una pila de llibres on constatar abusos de segles enrere i que arriben fins als nostres temps. Es pot argumentar que la informació ha estat manipulada i esbiaixada... tal i com fa el nacionalisme espanyol, potser? Només cal veure la seva televisió i llegir els seus diaris. A la propera discussió conversa que tingui em pregunto quin serà el nou argument. “No veo a Messi jugando en una liga menor”??

En codi Morse

El fluorescent de l’ascensor fa pampallugues, codi Morse de llum. A llambregades, dicta 1ª planta, 2on, 2ª. Escriu les vides de tots els seus habitants portes endins, que no sempre coincideix amb la imatge externa. Fragments de vida que no direm per pudor i, en alguns casos, vergonya aliena. Crec que les millors escenes dels germans Marx s’inspiraven en reunions de veïns d’escala i l’escarabat de Kafka era un veí qualsevol vist en la intimitat de casa seva. Que hi ha gent de molt bona pasta: ratlla, punt, punt i seguit. Però també n’hi ha de ben estranys. Ratlla i punt i a part.

"Vostè es troba aquí"

Zàpping

Passem d'un canal a l'altre, com micos a la selva de la programació aferrats a la liana del comandament a distància. Voltes i voltes fent de la pantalla una sínia sense fi. El més curiós és que a partir de la tercera volta ja no busquem cap canal en concret: hipnotitzats per la llum d'un grapat de leds, la cerca de canals - el zàpping - es converteix en un fi per si mateix. Zap! Zap! Una volta més a la sínia del televisor!

Best sellers

Sí, ja ho sé, vaig tard: aquest estiu he acabat el que va ser un best seller amb pel·lícula inclosa. A cop de viatge de tren i estones a la vora de la piscina he finalitzat El Codi Da Vinci*, de Dan Brown. Distret, però pla. Amb una estructura absolutament lineal i una narració despullada, com si els adjectius sortissin massa cars. Sembla que el truc per als súper vendes és buscar un argument més o menys consistent que serveixi per bastir una novel·la i esquitxar-la amb quatre dades històriques perquè es vegi que allà “hi ha recerca”. Tot plegat entreté, de la mateixa manera que distreuen les crispetes o menjar pipes. I en acabat la mateixa sensació d’haver passat l’estona però haver menjat poc. Per a quan l’obra de Josep Pla en versió digital per endur-me-la a tot arreu? Que torno a tenir gana...

*En versió original anglesa. Millora amb la traducció?

Dislocacions

Al cap de vint anys de nuar-me els cordons de les sabates vaig descobrir que ho feia malament. O, almenys, de manera diferent: mentre la majoria de persones fa un llaç perpendicular a la sabata,  a mi el nus em queda paral·lel. Ras i curt: els meus llaços en comptes de penjar a banda i banda del calçat s’enfilen sabata amunt. Fa dècades que vaig amb les sabates dislocades i no me n’havia adonat. Em pregunto si això haurà tingut alguna conseqüència a llarg termini. Vull dir que si a simple vista semblava que caminava en paral·lel amb la resta de la gent, potser en realitat avançava en perpendicular. A aquestes alçades ja dec ser massa lluny de tothom. Però no cal patir: de totes maneres mai no he estat massa gregari...

De rebeques i escots

Ara que l’estiu ja comença a tombar cal un jersei de bon matí. Ben aviat, cap al tard, més d’una noia tornarà a casa en comprovar que fresqueja i que li fa falta una rebeca. Rebeca? Sí, la peça de llana oberta per davant que pren el nom de la pel·lícula homònima de Hitchcock i que era utilitzada per la seva protagonista. En aquest cas, el cel·luloide i la fama van acabar per batejar una peça de roba.

Però hi ha altres peces que deuen el seu nom a anècdotes, com el cas del famós escot “Paraula d’honor”.  Sembla que en una recepció, Eva Perón – coneguda com “Evita”- duia un escot sense cap mena de subjecció. El seu marit, el president argentí  Juan Domingo Perón, en veure el vestit uns dies abans, patia per si un moviment inoportú o una estrebada poguessin dur la primera dama a fer un top less públic d’allò més inconvenient. Ella el va calmar amb un “Tranquilo, palabra de honor que no se me cae...”. I sembla que aquest és l’origen del nom del famós escot.