Innocent, innocent!

Ja fa temps que els diaris van deixar de publicar notícies de caire humorístic el dia dels Sants Innocents. És una llàstima perquè em semblava un costum força sa i sempre és d’agrair que algú sàpiga treure punxa a les circumstàncies i ens faci riure una mica. Quan van deixar d’escriure’s aquesta mena de notícies amb vocació de llufa de paper? Per quin motiu? Potser perquè actualment moltes de les notícies ja semblen una humorada. La realitat avui en dia competeix amb l’Eugenio, Woody Allen i – ai!- Los Morancos. Una barreja, certament, difícil de superar.

Després de tot

Els contes de Mercè Rodoreda són durs i cantelluts com la pedra, fruit d’una societat en què tant era descobrir que la realitat és només un acord: trencar algunes convencions et duia a ser perseguit per un munt de dits acusadors. Els seus personatges semblen fills de la por i el “què diran”, condemnats a viure dins la cotilla social per sempre. A vegades tanta foscor fa un punt d’angúnia i voldries regalar als seus protagonistes una mica d’aquesta llum clara i càlida tan pròpia dels solsticis d’hivern. Convidar-los a dinar una paella de peix i vi blanc, un cafè després de les postres. Fer-los passejar una mica, rambla amunt, rambla avall al sol-solet del migdia, fer-los veure que, després de tot, no n’hi havia per a tant...

Blau o vermell?

Blau o vermell, quin és el teu?

Olímpicament

Obre el sobre amb parsimònia mentre tothom espera sentir el nom de la ciutat guanyadora. "... à la ville de...". Pausa. Llegeix. “Bang, you’re dead!”. Com? “Pam, estàs mort”? Què vol dir això? Algú li ha canviat el sobre? Suor freda, la gent espera. Remor. Passen segons com hores. Una revenja per no haver escollit una ciutat determinada? Però si ell només és el missatger! “Don’t shoot me, I’m just the piano player!! No dispareu al pianista. Això no pot estar passant... mira, doncs ni París, ni Londres, ni Roma... à la ville de... Sant Feliu de Porqueres!”. Silenci. Consternació. I un monarca que comença a aplaudir. I tot el seu seguici, i prínceps i princeses, caps de protocol, presidents d’estat i ministres, petons i abraçades i un himne que ningú no sap identificar. Foto oficial als diaris, declaracions de l’alcalde agraït tot dient que quina sort la dels porquerencs i que a veure si els Jocs ajuden a reactivar l’economia de la comarca, tan tocada darrerament...”.

Contrasts

Encara és de nit quan s’atura al semàfor. Al parc del costat de la carretera dos cignes blancs llisquen suament a l’aigua, mirall negre pigallat d’estels que titil·len en l’aire fred del matí. A aquella hora els anàtids suren lleugers, ingràvids. Dues siluetes albes de coll sinuós, dos animals bells, gairebé mitològics, a trenc d’alba. Al cap de poc, la idíl·lica postal desapareix per l’arribada d’un segon cotxe que s’atura. Mal afaitat i ullerós, el conductor que acaba d’arribar badalla i es burxa el nas, remena, barrina nariu endins i del forat profund de la nàpia vermella n’extreu una burilla estantissa que, amb un cop de dit, espolsa cap al parc. Bon dia.

Xoriços

Una mesa electoral del municipi gallec de Val do Dubra va comptabilitzar com a vàlid un vot que anava acompanyat d'un tall de xoriço, segons publica el Correo Gallego, que fins i tot il·lustra la notícia amb una foto de la greixosa papereta. El rotatiu afirma que el vot, a favor del PP, va ser inicialment considerat nul, però després de revisar les instruccions es va considerar que la rodanxa d'embotit no invalidava el sufragi ja que es podia distingir que la papereta era del PP (La Vanguardia, 21/11/2011). Vaja, doncs en el fons al votant en qüestió li ha sortit el tret per la culata: ha acabat per votar aquells de qui pretenia riure’s mitjançant un vot-metàfora d’allò més contundent. Ara, que el vot hagi estat acceptat és tota una bona notícia i la idea es podria desenvolupar. Una rodanxa de xoriço és prou explícita i ve a dir: “Sou una colla de lladres!”. A les properes eleccions, doncs, s’hi podria introduir un antifaç negre, semblant al dels pispes que apareixen als còmics. Fins i tot es podria dur la idea una mica més enllà i introduir-hi una d’aquelles eines anomenades “pota de cabra” que s'utilitzen per fer palanca i espanyar així portes, finestres i persianes. Una altra opció seria la del filaberquí motoritzat amb una broca del cent, ideal per rebentar les caixes de cabals dels bancs (aquí la metàfora podria tenir fins i tot una doble lectura). I finalment, si la volem fer bona, es podria posar la papereta al parafang d’un cotxe i entrar al col·legi electoral de Val do Dubra tot emportant-nos per davant urnes, interventors, etc. a la manera de l'anomenat mètode "de l'allunatge". Caldrà vigilar, això sí, que la butlleta no es malmeti massa o esdevingui il·legible, doncs llavors el vot seria considerat - tal i com diu la notícia- nul.

Bancs

Bancs

L’avi sempre explicava que, per tal d’impressionar les noies, els deia que treballava “en un banc”. Com que ben endiumenjat amb vestit blanc i el barret una mica de gairell feia força patxoca, totes s’ho empassaven. Al cap d’uns quants diumenges de ball i xerinola, la mossa -que ja es feia a la idea de tocar pela llarga- descobria que el meu avi treballava en un banc... de fuster. Enmig dels retrets ell es defensava: “ja et vaig dir que treballava en un banc... però no et vaig dir quin!”. Deu ser per aquest motiu que ara, si vols impressionar algú dient que treballes en un banc, el primer que farà és preguntar-te “a quin”. De fet, més val que li fem el tomb i dir que sí, que treballem en un banc... i de fuster. Que som ebenistes i que d’una gronxada d’encenalls muntem una taula i d’una noguera en podem fer un cobert.

Vots

Mentre agafo el meu vot del munt de l'esquerra, tres persones més l'agafen de la pila de la dreta. Un em pregunta "¿y los de color rosa para qué son?". A fora plou. A dins també.

Fotografia: Carles

Que no pari la música

Efemèrides que ens esclaten a les mans en girar la cantonada anunciades als pilons informatius, als grans magatzems, a les botigues de discs: ja fa vint anys que es van editar un grapat de cançons que han esdevingut la banda sonora de la nostra vida: Smells like a teen spirit, Where the streets have no name... Ràbia i èpica adolescent que van fer diana al nostre mapa sentimental. Llavors vint anys eren gairebé tota una vida i ara, amb la perspectiva que dóna el temps, han esdevingut senzillament un tango. Quina sorpresa descobrir, com cantava Carlos Gardel, que “veinte años no es nada”. Al capdavall, l’important és que no pari la música. Balles?

*Fotografia: Carles

Disculpin les molèsties

Plou decibels
mentre per megafonia la pluja
s’anuncia a ritme de metrònom.
L’atzar té forma de vagó de tren
i hi ha més estacions que paraigües,
prou que ho saps.

I cansa l’home del vestit gris,
que amenaça tothora i sense treva.

La normalitat és un llenç per pintar-hi al damunt:
“Senyors passatgers disculpin les molèsties”.

Aixopluc

Es diccionaris són plens de paraules gratis i certes.

Antònia Font

No deu ser fàcil viure així, exiliades de tantes lletres. Poden demanar asil polític, les paraules? Mots-nació sense estat, que existeixen però no són oficialment reconeguts. Totes aquelles paraules que diem de tant en tant però que no troben el seu espai en aquestes guies que van de la A a la Z. Hi ha paraules expulsades de l’accepció, forçades a viure en l’excepció, mots que perviuen al carrer, que romanen només en l’aire i en escrits forçosament informals a redós del “doncs a casa això ho diem així”. Paraules que, com qui fa cua en una botiga, esperen el seu torn per trobar aixopluc abans no es perdin per sempre.

"L'ase d'en Mora, que de tot s'enamora"

Us han dit mai allò de "Sembles l'ase d'en Mora, que de tot s'enamora"? Pel que sembla el tal Mora era un bastaix de capçana, home de poques llums que tenia un ase força capriciós. El seu amo, quan a l'animal li agafava un rampell procurava donar-li compliment.

Un dia passava en Mora amb el seu ase per davant de Santa Maria del Mar i com fos que el ruc va aixecar el cap mirant el capdamunt del campanar, féu el mateix i va veure que hi treia el cap per una finestreta un porcell. Convençut de què l'ase tenia un antull, s'enfilà escales amunt i agafà el porcell, mostrant-lo a l'ase al mateix temps que el cridava.

Com que "ja pots xiular que l'ase no vol veure" el ruc no en féu cas i en Mora, pensant que no el podria fer pujar per l'escala, puix que era massa estreta, va tirar-li des de dalt una corda amb un llaç escorredor. Cridà aleshores a un passavolant i li demanà que lligués al ruc pel coll; una vegada això fet començà a hisar la bèstia que, pobreta, s'escanyava i començava a treure un pam de llengua. En Mora tot content se'n reia:

─Apa, apa, llaminerot, que ja et llepes de gust els morros.

La història acabà, naturalment, amb la mort de l'ase i la desesperació del seu amo.

Font: Esteve Busquets i Molas (1987): Els animals segons el poble. Barcelona, Ed. Millà. Col·lecció «Vell i nou», núm. 28. Pàg. 20-21.

En podeu trobar més - aquest text en forma part- a Etimologies Paremiològiques.

El primer pont

Hesire va ser un gran oficial que va viure durant el regnat de Netjerikhet i, com la duquesa de Alba, posseïa una restallera de títols que feia por. També acumulava una bona pila de càrrecs polítics –sembla que ja ens ve de lluny això-, entre ells el de Cap dels escribes de l’Administració del regne.

El seu títol més espectacular, tanmateix, era el de Cap dels fisioterapeutes i els dentistes. Segons els escrits trobats no queda del tot clar si ell mateix era honorat com el més gran dins el gremi o era només responsable de la seva administració. Sigui quin sigui el cas, la distinció entre “fisioterapeutes” i “dentistes” en el títol mostra l’alt grau d’especialització mèdica que es donava ja en aquest període primerenc de l’antic Egipte. A la documentació estudiada tampoc no consta si els dentistes eren privats o entraven per la Seguretat Social però, com es pot veure a la fotografia, queda clar que els professionals de llavors treballaven fi.

"Com ho vol, amb fil d'or o de plata?"

Flors de magnòlia, fulles de cirerer

Ara que hi penso, crec que gran part de la infància la vaig passar sense tocar de peus a terra. Enfilat a les branques dels arbres, repartia les hores d’esbarjo entre flors de magnòlia i fulles de cirerer. A l’estiu, a més, aquest darrer oferia unes cireres roges, molsudes i sucoses com ja mai més n’he tornat a tastar. Ja se sap que, des del record, els fruits són a vegades més saborosos. Sota les branques pigades de vermell, la meva tortuga –la Tula- s’entretenia amb els pinyols que queien a mig escurar en una lenta metàfora d’aquelles hores que transcorrien mandroses. Passen els anys i, coses de l’evolució, hom aprèn que és convenient baixar dels arbres, tocar una mica més de peus a terra...i, sobretot, no oblidar les flors de magnòlia, les fulles de cirerer.

We all live in a yellow submarine

Els Beatles, que a la seva manera eren molt savis, feien referència al submarí dissenyat per Narcís Monturiol. Segur. Tot fet de fusta, de formes arrodonides i, és clar, de color groc envernissat. Res a veure amb les andròmines metàl·liques que apareixen de tant en tant a les pel·lícules de guerra . Res de míssils ni sonars, només hèlices lleugeres enmig de l’oceà. L’Ictineo –així es deia el submarí català- per no tenir no tenia ni reserves d’aire i els seus tripulants n’emergien després d’una estona de viatge absolutament flipats a força de respirar un aire viciat amb CO2 i mancat d’oxigen. I a vegades penso que sí, que “we all live in a yellow submarine”, que tots vivim dins un submarí de color groc, cada cop més al·lucinats amb destinació qui sap on. Quins visionaris, els Beatles!

Brou

Ingredients:

- Prengui’s un solo de trompeta als carrers de Nova Orleans
- 150 grs. del geni de Jerry Roll Morton
- 100 grs. d'scatt de Louis Armstrong i Ella Fitzgerald
- Els primers acords del Blue Train de John Coltrane
- Un grapadet de Kind of blue de Miles Davis
- Un polsim de saxo d’Stan Getz
- I uns daus (optatiu però hi donen força bon gust) de Bossa nova.

Bullir-ho tot amb força swing. Al cap d’un parell d’hores obtindrem un brou de la millor qualitat amb l’aroma inconfusible del jazz.

Bon profit!

Another day goes by

Continents líquids damunt el sostre del cotxe -trencaclosques d’aigua de pluja- llisquen vidre avall engolits rítmicament per l’eixugaparabrises. Semàfors de color vermell que fan ullades al cel encara negre del matí. Pampallugues taronges, intermitències, andanes, catenàries, fulles mortes, bitllets caducats. Llibres amb tapa tova, amb tapa dura, trucades, ordinadors, pomes mossegades, 8 GB d’arxius mp3: cançons diverses per a un ritme constant. Sting...another day goes by.

La metamorfosi

Un matí, quan Gregor Samsa despertà del seu somni turmentat, va trobar que s’havia transformat en un ésser estrany. Jeia amb els cabells engominats, i si aixecava una mica el cap podia veure’s amb una camisa emmidonada, el coll i els punys blancs.

“Què m’ha passat? Va pensar. No era un somni…

…”Gregor”, algú el cridava –era la seva mare- “són tres quarts de set. No volies anar a un lloc?”. Aquella veu amable! En Gregor s’espantà en escoltar la seva pròpia parla, que no s’assemblava gairebé en res a la que havia tingut fins ara.

…si s’afanyava encara seria a temps per anar a votar i reunir-se amb la colla per celebrar la majoria absoluta – n’estava convençut- del seu partit. Un partit que, just abans d’anar-se’n a dormir, no hagués votat ni el pitjor dels seus malsons.

Autòmats

Un dels records més punyents que tinc de quan cursava els estudis d’Economia a la UAB és un en què el professor ens descrivia un model macroeconòmic. El model en qüestió explicava que atès un determinat tipus d’interès tota l’economia, com qui prem un botó o empeny una palanca, es comportava d’una manera determinada. Aproximadament cent estudiants copiaven fil per randa l’explicació de la pissarra. El problema és que, matemàticament, semblava que hagués de fer tot al contrari. Així li ho vaig fer notar al professor que, més tard i amb un gest semblant a aquell que es deixa els Donuts a casa, va veure que s’havia equivocat. A la classe següent va esmenar l’errada - tot anava al revés del que havia dit el darrer dia- i tota la classe, més de vuitanta persones, van tornar a copiar el model. Sense una sola pregunta, sense dir res, com autòmats. Penseu-hi la propera vegada que des de l’altra banda del taulell de la vostra entitat bancària un amable empleat -que segurament va estudiar Ciències Econòmiques- us intenti vendre algun producte financer.

Tardor

Confeti de fulles seques, festa d’ocres, groc, taronja i vermell. Heura, molsa i líquens, el paisatge d’una tardor que cada cop s’enyora més a ella mateixa. Octubre hauria de ser declarat patrimoni de la Humanitat i no deixar que es perdi de qualsevol manera. Encara que, d’aquí a uns anys, Novembre podria prendre’n el relleu. Aiguabarreig d’estacions, qui no es conforma és perquè no vol.

Creps

No sé quantes teories he llegit sobre el significat dels rellotges tous del quadre “La persistència de la memòria” de Salvador Dalí. Totes, és clar, vinculades al pas del temps: les hores com una corrua de formigues que passa, l’escuma lleugera dels dies que s’agombolen a la platja dels anys... doncs no. No cal donar-hi més voltes: els rellotges tous no són altra cosa que unes creps. Sí, creps de melmelada, de canyella i sucre, de crema de xocolata o mel. Dalí va despertar-se un dia i va dedicar-se un esmorzar tan hiperbòlic com els seus bigotis. Paella en mà: farina, ous, mantega, llet...disfressats de rellotge tou, una metàfora –ara sí- de les bones estones que romanen a la memòria, que la felicitat existeix i té forma de crep de Nutella. Això és el que, segurament, ens volia dir el geni de Salvador Dalí.

Baixistes

Somnis laborals

El corrent elèctric s’interromp a les 3.15 a.m. a tota la ciutat. La nevera i el congelador s’han aturat amb un soroll mig esbufec, mig espasme. Aviat una colònia de fongs començarà a créixer sota la tapa dels iogurts mentre el peix va agafant una textura flàccida d’escates i ulls vidriosos. La carn congelada recupera, a poc a poc, el seu color rosat i sanguini original. Al menjador, la coreografia de petits punts de colors formada pels llums de la cadena de música, el vídeo i el DVD s’ha esvanit en la foscor. Damunt la tauleta de nit, el rellotge digital s’ha aturat. Cap plor filial, tos aliena, soroll veïnal, malson o bufeta plena el desperta i no s’adona que fa tard a la feina. Somia que es lleva, es dutxa i es vesteix. Es pren a corre-cuita un cafè amb llet. S’acomiada de la dona. Deixa la quitxalla a l’escola. Fa més cua que de costum: el trànsit fins al polígon industrial és dens. Entra d’una revolada mitja hora tard a l’oficina on el seu cap, amb una mirada reprovadora, el saluda també des del seu somni.

Ingràvid

No deixa de ser una paradoxa la sensació d’alleugeriment que experimentem quan les coses cauen pel seu propi pes.

Traduccions

Sembla que a Menorca, l’ajuntament de Maó (regit pel PP) vol canviar el nom pel més castellanitzat Mahó o, directament, per Mahón. El mateix han fet amb Ciutadella (Ciudadela), Sant Lluís (San Luis), Migjorn Gran (San Cristóbal), etc. No vull ni pensar què passarà quan aquesta fal·lera per la traducció arribi a Catalunya, perquè els que ens estimem les lletres i els idiomes en general ja sabem que això de les traduccions té un punt de dèria i que una vegada es comença costa de parar. Em fixo en el meu entorn geogràfic més proper i em vénen al cap Sant Quirze, que esdevindria altre cop San Quirico; o Sant Cugat, que passaria a ser, com en temps que fan de mal recordar, San Cucufate. Em deleixo per saber, a mesura que el procés avanci, com traduiran alguns topònims com Puig-Reig. Perquè “Puig” encara, però ves a saber com es diu en castellà aquest peix de la família dels esciènids, de cos fusiforme i de fins a dos metres de llargada i setanta quilos de pes, que s’anomena “Reig”. Segurament es decantaran, a l’hora de fer la traducció, pel bolet de l’ordre de les agaricals, tòxic i al·lucinogen que respon al mateix nom. Fa més per a ells.

3x1

Quién me ha robado el mes de…

No sé si és a causa de la crisi i les retallades pressupostàries, però algú ens ha robat el mes d’octubre. El mes en què l’aire es torna serè i tots els colors -blau, verd, ocre- més ponderats. Un calendari desnortat que perd dies sense adonar-se’n ens ha fet passar de la lleugeresa del cotó al desig de la llana, dels llençols lleugers al cobrellit, la manta i el nòrdic de plomes en un no-res. Fa anys en Joaquín Sabina es queixava que li havien robat el mes d’abril i a nosaltres –coses del canvi climàtic?- ens han furtat el mes d’octubre.

Periodisme 2.0

Els diaris es tornen cada dia menys paper i més 0 i 1. Es queixen els periodistes, abocats al quadrilàter de la blogosfera, del cos a cos digital i que al Twitter totes les piulades valen gairebé igual. Periodisme 2.0, ara els articles del diari compren bitllet d’anada i tornada. Ja era hora que les lectores i lectors poguéssim opinar.

Rius de canyes

A l’estiu, sol, calor, quilòmetres en cotxe, carretes secundàries, rieres plenes de canyes i urbanitzacions. Comentari: “Aquí si plou fort tindran un disgust...” que es materialitza mesos més tard a la primera pàgina del diari. L’experiència dels anys prediu anticiclons vitals, maregasses personals i fins i tot inundacions al litoral. Quina sort, fer-se gran!

Sexe, droga i plans de pensions

En un moment de “zàpping” televisiu em sembla veure el José Maria Sanz, més conegut pel sobrenom de Loquillo, fent un anunci d’una coneguda entitat bancària. El mateix Loquillo, cantant dels Trogloditas, que fa vint anys en plena campanya contra les drogues deia en un dels seus discs “No te drogues...o acabarás como nosotros!”, el mateix Loquillo que ens comminava a no ballar rock and roll al Corte Inglés -massa comercial i per a les masses?- en una de les seves cançons, el mateix Loquillo que a cada actuació de les Festes Majors de poble incloïa una clàusula al contracte en què demanaven un parell de caixes whisky abans de sortir a tocar. El mateix Loquillo que ara em sembla veure a la pantalla anunciant, encara que sigui disfressat de conversa informal, el que no és altra cosa que uns plans de pensió privats. És una llàstima que ara mateix l’esperança de vida a Catalunya estigui al voltant dels 80 anys perquè seria divertit, en el cas que la biologia fos més generosa, veure fins a on arriba amb el temps l’evolució personal d’algunes i alguns. Sexe, droga i...plans de pensions?

Que no ens falti la llum

Em sap greu, però crec que això anirà a més perquè la pressió no farà més que augmentar. A la llarga, quan un catalanoparlant demani els mateixos drets i igualtat que un castellanoparlant quedarà com un tossut de la ceba, un repatani recalcitrant que més val ignorar. El castellà, en nom de la llibertat i una falsa aparença de bilingüisme i tolerància en què la majoria de catalanoparlants acaben claudicant del seu idioma, acabarà per empassar-se la llengua més afeblida en tots els àmbits. Quan feia filologia catalana a la UOC es deia a tots els manuals que una de les mostres més clares que un idioma estava desapareixent era que es perdia la seva transmissió de pares a fills. D’aquí a uns anys, veient la realitat de la llengua catalana, voldrem tornar enrere. I serà massa tard.

Scratch my back

Degoteig de llum, làmpada nua, incandescència de calendari, dies-neó que cremen a la pira del temps. Un núvol amb vestit de tempesta llisca suau pel palmell de la meva mà: desig elèctric, espurna de pol oposat. Estesa de notes en fils de telègraf. Meandre de lluna en quart creixent, autopista d’heura i gotes d’anís, coleòpter ingràvid, paracaigudes d’ala de papallona, paisatge domèstic embastat amb agulles de cap i cinta magnètica. Fragments de mirall, trossos de nit. Restes de somni escampades al llit.

"Viva Cataluña independiente!"

Quin enrenou amb el darrer convidat de l'Albert Om, el Gerard Quintana, cantant dels Sopa de Cabra. Els seus fills, pel que sembla, són castellanoparlants i venint d'algú que, com comentava l'entrevistador, és una "estrella del rock català" això sobta una mica. Però com el Gerard diu molt bé "és la realitat d'Eivissa", lloc en el qual van a l'escola els seus fills. En Gerard també és - tal i com ha afirmat en els seus darrers concerts- un ferm defensor de la independència de Catalunya respecte d'Espanya. Ara bé, em fa l’efecte que gran part del motor independentista català, a més de l’economia, el mou un sentiment de nació que implica, en més o menys mesura, la llengua. No hi fa res que els fills del Gerard parlin castellà però estic convençut que, de grans, se sentiran més espanyols que altra cosa. No deixa de tenir un punt de contradicció que el pare demani la independència de Catalunya quan els fills segurament no ho faran mai. I crec que això és el que va sobtar més a tothom, perquè les qüestions nacionals són opinables, però pel que fa a la biologia tothom té clar que el futur és dels fills.

PRIMFILATOR 2000

Jo era dels que abans es preocupava per la salut del català. Em neguitejava cada cop que algú es menjava un pronom feble (“ja vaig”), feia un mal ús del verb tenir (“tinc que...”) o donar (“em dóna el sol”), per exemple. Fins que una veïna em va donar la solució: el “PRIMFILATOR 2000”. Sí, PRIMFILATOR 2000, un aparell únic en la seva categoria i que, gràcies a les seva mida reduïda, es pot dur discretament a sobre i a tot arreu. Mitjançant un sofisticat sistema d’ones PRIMFILATOR 2000 corregeix tot allò que en la parla del dia a dia ens sona massa normatiu, tant a l’hora de sentir-hi com –novetat!- a l’hora de parlar. Ja fa dies que el duc a sobre, des que vaig veure clar que tenia que comprar-me’l i, ni curt ni mandrós, en vaig adquirir un. El PRIMFILATOR 2000 té diferents nivells: el Nivell 1- Elimina pronoms febles, bàsicament. Nivell 2 - Elimina expressions corrents per calcs d’altres idiomes i, finalment, el Nivell 3, este último es fantástico y ya no tengo ningún problema al pedir un zumo de melocotón en un bar o, sencillamente, dar la hora a un transeúnte en esta bonita lengua que tanto queremos, que es el catalán.

Nostrum al dia

Realment, pel que fa la igualtat de gènere, encara hi ha molta feina a fer. Prenguem per exemple el cas de l’empresa de plats cuinats Nostrum, que té per eslògan “El menjar de la mare per emportar”. Fins aquí sembla correcte, però passem-lo al masculí: “Nostrum: el menjar del pare per emportar”. Ja grinyola més. I per què? Que potser no hi ha pares avui en dia que arreglen el dinar de la mainada? O fins i tot de la família sencera? És un eslògan força discriminatori. Una alternativa més acurada seria “Nostrum: el menjar de la mare o el pare per emportar”. Tot i que, el pare, entès com l’home o mascle que ha engendrat un o més fills -el mateix passa amb la paraula mare- deixa de banda totes les noves parelles actuals amb les quals hom ha refet la vida i que fan de pare però no ho són pas en el sentit biològic del terme, és a dir, que són el company/a del pare o la mare. L’eslògan, per acabar de polir-se, hauria de ser, doncs: “Nostrum: el menjar del pare, la mare, company o companya per emportar”. Ara bé, també és veritat que en aquests temps atabalats en què vivim és l’àvia qui acaba per cuinar molt dels àpats. I no podem oblidar tots aquells avis que, bé sigui perquè estan prejubilats i no saben on dar-la, bé sigui perquè senzillament els agrada remenar els fogons, també cuinen. Per tant, en rigor, l’anunci hauria de ser el següent: “Nostrum: el menjar de l’àvia, avi, pare, mare, company o companya per emportar”. Treballadors i treballadores de Nostrum, prenguin-ne nota, si us plau.

Cabines telefòniques

S’extingirà la darrera cabina de telèfon pública com es van extingir els dinosaures. Se l’endurà una grua-meteorit cap al no res i només en quedarà un rastre de plataforma de ciment. Andròmina del segle XX, parament de cables i vidres amb llista de telèfons de paper imprès, insereixi la moneda, parli gairebé amb el passat. Hi haurà fòssils de cabines? Traces calcificades de converses pretèrites, de paraules perdudes en cables de coure, lluny de les òrbites i els satèl·lits actuals. Once upon a time, fa molt i molt de temps, diran els llibres d’Història, hi havia cabines amb telèfons als carrers.

Bon dia, mandra (2ª part)

Algú ha acabat el rotlle de paper de WC i ha deixat el cartró nu a la guia que el suporta com si es tractés d’un rotlle invisible per a mals de ventre inexistents. Per altra banda, no cal anar a buscar el recanvi a cap armariet inaccessible, ni omplir cap instància de segells impossibles: es troba just al costat de la pica. Potser és que la cambra ha esdevingut momentàniament un palau amb un reietó assegut en tron de marbre, un eixerit amb la feina feta que espera dels seus súbdits un gest que ell no farà mai. Mentrestant, no puc evitar pensar que del cartró despullat de paper higiènic hi pengen l’egoisme i la desídia. O més senzillament: la mandra. Després encarregarem cares auditories externes per definir llocs i usuaris. Farem cursos i comprarem llibres de gestió d’empresa per saber el perfil i les motivacions del nostre personal.

ps: 3 anys després d'aquest escrit segueixo trobant tubs de cartró pelat en comptes de paper de WC. En tres anys la persona que no el canvia s'hauria pogut treure una diplomatura (pla antic) en "Canvi de paper higiènic". Fins i tot un màster en "Gestió de lavabos". Però no, no hi ha manera. Ai!

ps2: fins i tot els Rolling Stones canviaven el paper! *vegi's foto.

Post d'autoajuda

Viatjar molt no serveix per a res si et perds en tu mateix/a.

Jorge Bucay és literatura de 3ª. Com a mínim.

De res.

Paraules, paraules...

Dringuen les paraules al taulell de marbre de la imaginació. Reverberen vocals i consonants. Llums i colors a la volta del cap. Ritmes i cadències. Sintagmes bossa nova, noms de color blau. Adjectius apelfats en forma de bombí, verbs incandescents, bombeta nua. Espurnes a l’ampit dels ulls, memòria enllà, assaborir “eucaliptus”, “atzavara”. Fil musical QWERTY. Paràgrafs amb aspes, hèlices pronominals. Mots resplendents, lleugers i ingràvids, empeltats de Lluna i mirall. Diccionaris en Si bemoll, música per a camaleons estràbics. Un paper en blanc i un llapis. And that’s all, folks.

Fender Stratocaster

Aparences

Quins temps aquells en què les aparences enganyaven!

Mediocres

adj. De qualitat mitjana. Un poeta mediocre. Una poesia mediocre. Gent mediocre. Ben mirat, tothom ho és, de mediocre. La història de la humanitat va plena de grans pintors, científics, cantants, etc. amb una vida sentimental d’allò més deplorable. Autèntics genis en un àmbit determinat poden actuar com pàrvuls en d’altres. La mitjana, en termes de qualitat, ens porta sempre a la mediocritat. No hi ha res a fer. Som així: brillants, a vegades; a voltes, d’allò més mesquins. I això els que han tingut o tenen la sort d’excel·lir en alguna faceta de la seva personalitat perquè “nostru senyor” o la genètica els ha proveït amb algun do. Ara bé, la majoria dels mortals – és una d’aquelles coses que fan de mal dir i, sobretot, de mal escoltar- ens movem enmig d’una grisor total. Som ab-so-lu-ta-ment mediocres. La mediocritat, a vegades, quan coincideix amb determinats tarannàs, en individus amb una personalitat fada i deixatada, fa goig de veure. És tota una lliçó de vida contemplar com s’esllangueixen pels anys, immersos en un badall perpetu. La insuportable lleugeresa de l’ésser? Res, home! Qui dia passa, any empeny...i anar-hi anant! Després hi ha el mediocre amb ínfules, que es vesteix amb oripells de cartró pedra: l’expert en ser expert, ungit per títols universitaris, màsters i doctorats; l’artista mediocre que, a força de premis de dubtosa procedència i pressupost, obté cert ressò; el polític barrut aferrat al sou i la cadira in aeternum. Persones abduïdes pel personatge o, en el millor dels casos, conscients que han fet de la farsa el seu mode de vida. Mediocres, al capdavall, d’una grisor i una tristesa infinites.

Ni hao

Avui, excepcionalment, he pogut recordar un somni. Del final hi penjava una etiqueta que deia Made in China.

80 dels 80s

Cabells crepats, Escalfadors de colors, Rick Astley, Camises amb espatlleres, The Goonies, Naranjito, Locomía, Zx Spectrum, Commodore, Amstrad, Thriller, Madonna, Exin Castillos, Michael J. Fox, Frigodedo, Xiclets Bang-Bang, Tente, En forma, La clave, Isabel Tenaille, Tocata, Sabadabadá, Parchís, La bola de cristal, el Tang, els xiclets Cheiw, els caçafantasmes, els rellotges Casio, el sindicat Solidarność, en Felipe Gonzalez, el Nom de la Rosa, els clics (de Famobil), ET, accident a Txernòbil, Spandau Ballet, Falcon Crest, Margaret Thatcher, les cintes de cassete i Betamax, Sugus, Verano Azul, Regreso al Futuro, els programes de La Trinca, Tino Casal, Indiana Jones, "Hannah y sus hermanas", "Carros de Fuego","Nómadas" del Battiato, Alaska, en Bruce i "The River", Radio Futura, el xandall Track Santillana, Epi, Corbalán, López Ufarte, Arconada, Martes y Trece, Eugenio, Airgamboys, "Enrique y Ana", Hula hop, "La Historia Interminable", "Pantera rosa, Bony y Tigretón", Peta Zetas, "La Mosca" David Cronenberg, Dire Straits, Super Pop, "OTAN, de entrada no", Modern Talking, la consola Atari, l'impermeable Karhu de color blau clar, els jerseis Privata, les Adidas Stan Smith, la motxilla Mistral, els cromos de Danone, La batalla de los Planetas, Tron, La trilogia de La Guerra de las Galaxias i el "Un, dos, tres"...made in the 80s.

Momificant

Doncs sí: per fer una mòmia el primer que calia era extreure el cervell del crani del finat. Pel que sembla els egipcis no donaven massa importància a aquest òrgan i el diluïen amb vi de palma, mètode encara força emprat avui en dia en aquest país si tenim en compte el nombre de bars que hi ha per habitant. En comptes d’usar vi de palma tenim més tirada a destil·lats amb noms més ampul·losos com Fundador o Soberano, però és igual. Per altra banda, a diferència dels egipcis, el procediment es comença quan l’interessat encara és viu. I és que aquí, en contra de les possibles aparences, anem per feina. Però el que seria realment interessant és poder momificar el cervell. O millor dit, els seus pensaments. Cent bilions de neurones perfectament conservades per a l’eternitat. Tota l’experiència acumulada al llarg d’una vida consultable per a futures generacions! És d’esperar que els propers individus del gènere Sapiens, a força d’anar evolucionant, ja vinguin amb USB incorporat en un racó del cap: haver d’escriure a cop de tecla el pensament és -per Osiris!- tot un endarreriment.

Tele què?

Facebook vs. Twitter

"Al Facebook hi tens els companys que vas tenir a l’escola. Al Twitter els que hauries volgut tenir".

Escoltat en alguna banda…

La revolució

A la meva habitació el llit era aquí, l’armari allí i la taula al mig. Fins que això em va avorrir. Vaig posar aleshores el llit allí i l’armari aquí.Durant un temps la novetat em va animar. Però l’avorriment va acabar tornant.Vaig arribar a la conclusió que l’origen de l’avorriment era la taula, o, més ben dit, la seva situació central i immutable. Vaig traslladar la taula allí i el llit al mig. El resultat va ser inconformista. La novetat em va tornar a animar, i mentre va durar em vaig conformar amb la incomoditat inconformista que havia causat ja que va passar que no podia dormir amb la cara girada cap a la paret, posició que sempre havia estat la meva preferida. Però al cap d’un cert temps la novetat va deixar de ser-ho i només va quedar la incomoditat, de manera que vaig posar el llit aquí i l’armari al mig. Aquesta vegada el canvi va ser radical, ja que un armari al mig d’una habitació és més que inconformista. És avantguardista. Però al cap d’un cert temps…Ah, si no fos per aquest “un cert temps”. Per ser breu, l’armari al mig també va deixar de semblar-me una cosa nova i extraordinària. Calia dur a terme una ruptura, prendre una decisió terminant. Si dintre d’uns límits determinats no és possible cap canvi veritable, aleshores s’han de traspassar aquests límits. Quan amb l’inconformisme no n’hi ha prou, quan l’avantguarda és ineficaç, s’ha de fer una revolució. Vaig decidir dormir dins l’armari. Qualsevol que hagi intentat dormir dins un armari, dret, sap que tanta incomoditat no permet dormir en absolut, per no parlar dels peus inflats i de la columna adolorida. Sí, aquesta era la decisió correcta. Un èxit, una victòria total. Però aquesta vegada “un cert temps” també es va mostrar impotent. Al cap d’un cert temps, doncs, no sols no vaig arribar a acostumar-me al canvi –és a dir, el canvi continuava sent un canvi-, sinó que, al contrari, cada vegada era més conscient d’aquest canvi, ja que el dolor augmentava a mesura que passava el temps. De manera que tot hauria anat de primera si no hagués estat per la meva capacitat de resistència física, que va resultar tenir els seus límits. Una nit no vaig poder més. Vaig sortir de l’armari i em vaig ficar al llit. Vaig dormir tres dies i tres nists d’una tirada. Després vaig posar l’armari a costat de la paret i la taula al mig, perquè l’armari al mig em molestava. Ara el llit és un altre cop aquí, l’armari allí i la taula al mig. I quan l’avorriment em fastigueja massa, recordo els dies en què vaig ser revolucionari.

Un conte de Slawomir Mrozek

Àngel de la guarda

Fum, foc, corredisses amunt i avall. Un cafarnaüm –mai més ben dit- de mil dimonis. Petards, esclats, gent que s’agombola en un racó. Tambors i tabals, caputxes vermelles amb banyes de feltre, renou entre flamarades, empentes i rodolons. De cop, enmig del visor, un nen petit i una mare que el protegeix de tot. Àngel de la guarda entre espurnes de color taronja i groc. Clic! Ja us tinc...

*Fotografia: Carles

"Café para todos"

- Abans ho fèiem tot d’una manera més subtil però ara no estem pas per romanços... ara els tenim ben drogats, literalment.

- Home, què vols dir...? Això no...
- Sí, sí… totalment col·locats. Ja ho veus: la majoria no fan altra cosa que mirar programes escombraria, veure el futbol i consumir. Consumir!
- I com ho feu? Qui s’ho deixaria fer voluntàriament això?!
- Ui, és senzill... els ho posem en unes capsuletes d’alumini... barrejat amb el cafè...
- I funciona?
- Que si funciona?? Cues, fan per comprar-ne!

The universe is expanding

L’univers s’expandeix. Ja ho diu l’Stephen Hawking, “the universe is expanding” (llegiu-ho amb veu robòtica i un xic metal·litzada). Sí, i ho fa a tota bufa. Res d’oratges bonhomiosos arran de platja ni brises lleugeres al final de l’estiu. Ens desplacem a tot gas amb l’empenta d’aquell espetec primigeni que els científics van anomenar – amb bon ull- “Big Bang”. I pel que sembla, dins d’aquest billar còsmic que és l’univers, tenim mala peça al teler. Vaja, que si no ens engoleix una estrella amb ínfules de grandesa, ho farà un forat negre que reduirà el volum del nostre planeta blau a la mida d’una pilota de golf, tot deixant-ne –això sí- la massa intacta. Més d’una senyora tindrà migranya, que quedi clar. Vist en perspectiva, doncs, la majoria d’afers que ara mateix ens podrien treure de polleguera queden reduïts a una engruna, una fotesa nímia. Ja sé que és un consol una mica magre, però enfront de determinades adversitats tirant a frívoles com poden ser una llarga cua davant el funcionari de torn que ha sortit un moment a esmorzar o aquell company/a de feina que fa dies que no va de ventre i que ens toca suportar és bo repetir-se la frase de l’ínclit científic a manera de mantra budista: “the universe is expanding, the universe is expanding...”. Ja veureu com ben aviat tot plegat pren un aire més lleuger i ingràvid. Com de collonada còsmica, que diria el nostre admirat Josep Pla en cas d’haver canviat per uns instants la inevitable cigarreta de picadura per un telescopi més o menys llarg. Ja me l’imagino amb aquell somriure sorneguer i la veu una mica rogallosa pel pas dels anys, el fum i l'alcohol. “Ah, senyoreta! És que vostè no sap que l’univers, de manera ineluctable, s’expandeix...?”.

¡Que no te la den con queso!

Hi ha una expressió castellana que ens adverteix dels enganys, que ens diu “Ull viu!” i ens recomana desconfiar: “¡Que no te la den con queso!” fa l’exclamació, l’origen de la qual es troba en l’antic comerç del vi que es feia arreu d’Espanya. Passava que a vegades aquest nèctar dels Déus havia estat emmagatzemat en males condicions i havia envellit malament. El vi, llavors, tenia un pic avinagrat, es tornava ranci. La picaresca del venedor consistia en afalagar el possible comprador oferint-li uns dauets de formatge sec que, indefectiblement, afectaven el paladar i l’olfacte. La víctima, incapaç de distingir cap tara en la mercaderia, l’acabava comprant. Actualment en l’àmbit de la política hi ha un discurs també trampós i amb ganes de fer-nos beure a galet. Sota la pell de xai de la tolerància i la crida a la llibertat s’hi amaga moltes vegades el nacionalisme espanyol més repatani i tronat. Per què, per exemple, hi ha qui s’indigna per l’ús actual del català a l’escola –un dels eixos clau de la seva supervivència- tot demanant més llibertat i bilingüisme i resta indiferent quan al País Valencià es tanquen repetidors que hi permeten veure les emissions de TV3? Per què no es mobilitzen per la igualtat de llengües al cinema, a l’etiquetatge dels productes de consum, en l’àmbit judicial... camps on el català és absolutament minoritari? El silenci d’aquests “defensors” de la llibertat, la tolerància i la igualtat és en aquests casos del tot aclaparador. Atenció amb aquests venedors, campions de la pluralitat, que moltes vegades no fan més que oferir el mateix vi ranci de sempre. “Que no nos la den con queso”!

Aeroplans

Aeroplans,
rotors,
hèlices,
sanefes de fum,
9,5 mil peus d’altitud,
piruetes,
casc i ulleres,
eixams d’ocells,
núvols com ramats de xais,
coixins de cotó fluix,
escultures vaporoses i ingràvides,
cel obert...
...tot i així hi ha dilluns que no aixequen el vol.

Palmera d'espurnes

Palmera d’espurnes, realitat paral·lela de llum. Esquinç de cel, petita galàxia de pólvora, oasi de núvol i fum. Big bang domèstic, desert encès, irisat i efímer. Paisatge pirotècnic, quadre impressionista al llenç de la nit. Crema l’estiu, multitud, petards, fotografies. Un any més, Festa Major.

* Fotografia: Carles

Temps i tempos

Fa força anys, quan els canals de TV es deien UHF i VHF i la programació acabava amb una fotografia del Rei, s’emetia un programa dedicat al dibuix i la pintura. No en recordo el nom, però sí que al llenç de la memòria hi tinc present un home que segurament patia alguna discapacitat atesa la rigidesa que mostrava la seva esquena. Allí, amb l’home sempre assegut, se’ns explicaven a poc a poc i fil per randa totes les tècniques aplicades en un quadre determinat. Ara un programa d’aquestes característiques seria impensable! El programa semblava un mar en calma, una illa feta de pintures a l’oli, on fins i tot a vegades no se sentia res. Només el pinzell de l’artista, llenç amunt i avall. Eren altres temps, una mica menys atrafegats en termes televisius, amb un ritme més pausat. Altres temps, altres tempos. De quan per fer “zàping” i veure tota la programació només calia prémer una altra vegada el botó.

Sexe transversal

Llegeixo que al nou local (de nom encara per determinar) es faran tallers de “sexe transversal”. La veritat és que fa una mica de por perquè del qualificatiu se n’ha abusat a més no poder. Ara sembla que ja baixa una mica la fal·lera, però durant una època qualsevol jornada no era res si no duia un “transversal” al títol: “Polítiques transversals”, “Educació transversal…”. La “transversalitat” afectava tots els àmbits, no hi havia títol que se li resistís. Ja se sap, a vegades hi ha paraules que es posen de moda. Així, per exemple, durant una temporada tot era “genial” o bé “patètic”. O els “col·lapses”! Ara tot es “col·lapsa”: els edificis, l’economia... que de fet és una mala traducció del verb anglès “To collapse”, que vol dir “ensorrar-se”. Un “false friend” que és un prou bon indicador del nivell i rigor del periodisme que, en general, se sol fer (sort que ara el Josep Cuní ens en farà cinc cèntims de tot plegat a 8TV). Allò que dèiem: paraules que es posen de moda. Sexe transversal. A veure què tal. Ara bé, sempre he pensat que el sexe és més una qüestió de verbs que no pas d’adjectius. Que aquí el que importa és el què i el qui. Pel que fa al com, ja ho deia el meu avi: “Cadascú per allà on l’enfila!”. Transversalment, o no.

Josep Pla revisited

La meva pàtria és allà on quan dic "Bon dia" em responen "Buenos días"... i això si t'arriben a contestar.

Klaatu barada nikto

‎4QU357 M15547G3 53RV31X P3R 4 PR0V4R QU3 L4 N057R4 M3N7 35 F4N74571C4 1 P07 F3R C0535 M3R4V3LL0535! 1MPR35510N4N7S! 4L C0M3NÇ4M3N7 P0753R 37 C0574, P3R0 4R4 L4 73V4 M3N7 LL3G31X 4U70M471C4M3N7, 53N53 N1 74N 50L5 P3N54R-H1! N0M35 UN5 QU4N75 P0D3N LL3G1R 41X0.

"Laie, el plaer de la cultura"

Ho heu d’entendre: als que som de poble ens costa pair segons què. Que et cobrin 1,40 euros per un cafè sol et deixa mal cos. I més si, com fan ara a la remodelada llibreria Laie (C/Pau Claris de BCN), ni te’l porten i te’l cobren al moment. Ja sé que el negoci és el negoci, però estaria bé que molts restauradors entenguessin que el que hi ha al darrere d’un àpat és més que menjar o, en quest cas, un simple cafè. Hi ha una voluntat d’estar, de gaudir, més enllà d’una pura qüestió alimentària. Per acabar de reblar el clau es pot tenir la pensada de demanar una pasta, un Donut (2, 20 euros). Una mica amb la mosca a l’orella pel preu del cafè, sobta veure que per separat (hi ha els preus marcats) tot plegat costa menys que la mateixa oferta compresa en el pack de l’esmorzar, que és de 3,85 euros. Quan li ho faig notar a la cambrera, m’etziba que, aviam, que doncs això, que 1,40 + 2,20...3,85. Li faig notar la poca lògica de l’oferta així com el seu error en la suma i em contesta, amb aquella cara de “I just work here” (“jo em limito a treballar aquí”) que fa que actualment siguem una de les grans potències econòmiques mundials, basada en la construcció i el turisme d’espardenya, que així què, que com ho vull, “junt o per separat?”. Com que amb els anys he après a comptar fins a deu abans d’engegar ningú a fer punyetes em limito a dir que, “per separat, per separat...”. “Claro, es que sale mas barato...”, sento que diu algú de la cua que s’està esperant. Barat sí, però als de la Laie els ha sortit tot plegat massa car: trigaré temps a tornar a fer un cafè en aquesta llibreria tan bonica acabada de reformar.