Viatges

De vegades cal anar a prop per viatjar lluny. No cal, doncs, fer molts quilòmetres, ni visitar llocs exòtics o sentir parles que ens són estranyes. Al capdavall, el sol es pon igual a tot arreu i, per poc que estiguem al cas sabrem trobar, també aquí, crepuscles espectaculars. No cal anar massa lluny per perdre’s pel marró de cafè torrat dels camps, pels ocres, pel verd de les alzines, els roures, el taronja oxidat de les fulles seques, l’escorça arrugada dels ceps, les flors dels ametllers...Visitem altres paisatges, altres geografies però al final sempre tornem al que ens és proper: els matins esclatants i les tardes de llum tènue i calmada. Al cel blau i clar. Al vent. Tornem a les pedres, als camins i a les masies, als pals d’electricitat de fusta i els fils plens d’ocells: les orenetes engalanades i els modestos pardals. Tornem a l’herba, l’espígol, la ginesta i el boix. Al sol i les pinedes, al cant de la cigala al migdia i els grills al vespre. Viatgem i trobem nous paisatges: altra gent, altres arquitectures, físiques i humanes: ponts de fusta antiga, pinacles i arcbotants, rosetons de vitralls, marbres i escultures però sempre acabem per tornar a l’austeritat del romànic, a la pau de tants segles al mateix lloc i que ens donen la perspectiva del temps i nostra. Viatgem per altres mars més braus, oceans més amples, amb una llum més feréstega, clara o tèrbola. Però sempre tornem al ritme serè del mediterrani amb un punt de tramuntana. A la sorra, al ritme suau de les onades i l’escuma, al compàs de llum dels fars. Viatgem lluny per veure nous colors però, alhora, per poder assaborir millor el que ens és proper, per enyorar-lo i, ja de tornada, redescobrir-lo. Una vegada més.

Try whistling this

Si no saps xiular-ho com vols arribar a tocar-ho? Efectivament: a vegades comencem la casa per la teulada.

Diccionaris

De cop i volta descobrim que una paraula que emprem sovint no és al diccionari i és com si es fes un forat o un estrip a la tela de la nostra realitat.

Llum de dissabte

Potser era la llum de dissabte, la que actuava com a substància catalitzadora - els fotons, potser? El cert és que aquest dia de la setmana ens era molt més propici i ens feia més receptius a tot. Trencada la rutina dels dies d’escola, els dissabtes ens llevàvem més tard i, de bon matí, ens embadalíem amb la programació d’una TV que llavors encara no estava sotmesa a la dictadura dels comptes de pèrdues i guanys. La mal anomenada caixa tonta - perquè donat el cas qui resulta un cretí és només l’espectador que no sap apagar l'aparell en el moment adequat- regalimava cultura i un gust pel risc que actualment, si bé encara hi és, l’hem de pescar en altres mars. Aquells matins ens podíem quedar embadalits tot escoltant La estatua del jardín botánico de Radio Futura, a La 2 o El boulevard dels xiprers d’Umpah-pah, a TV3. Cançons amb personalitat que van configurar el nostre gust musical. Ara per escoltar melodies semblants hem de tenir una nit insomne i, malauradament, constatem que han quedat relegades a les franges més avançades de la nit, ja gairebé de matinada. Només falta que la música passi a ser una assignatura optativa. A vegades fa l’efecte que tot plegat forma part d’una estratègia per aconseguir un món feliç però a la manera d’Aldous Huxley, fet de babaus acrítics que, tot jugant a fer puzzles amb fruites digitals de colors, van embadalits cap a la feina.

Els punts sobre les "i"

Van començar a aparèixer decapitades a tot arreu: als titulars dels diaris, als rètols dels mercats, als llibres de text dels escolars. “i” sense punt a sobre seu, com columnes sense capitell, amputades. Al cap d’un temps es va saber que la majoria de petites taques que culminaven les “i” formaven part d’un estoc acumulat per un magnat rus que havia fet fortuna amb la distribució de gas. Ara, però, no era una qüestió d’energia, ni del poder que atorgava poder girar una clau i fer que les canonades d’una regió es congelessin. Era només un caprici: avorrit de tot, el nou ric trobava que els punts de les “i” eren més saborosos que els ous d’esturió que comprava des de fa anys. El nou caviar ortogràfic se li fonia al paladar i l’oferia amb orgull als amics, el feia tastar amb concupiscència i cullereta –com en el conte de Quim Monzó- a les seves amants, que es delien pel gust de la tinta segrestada. El líquid, però, no era innocu i l’excés de negre acabà per matar l’empresari rus una nit d’excessos gramaticals. La notícia saltà l’endemà a tots els diaris després que el becari de torn hagués pogut comprovar que s’havien acabat els atemptats a les conjuncions, que finalment algú havia posat els punts sobre les “i”. “Possible suïcidi”, va escriure, més pel plaer d’emprar una dièresi -quina disbauxa després de tanta sequera!- que no pas endut pel rigor informatiu.

Cheap lovers

Des d’un racó de l’Ipod el Jakob Dylan canta “cheap lovers make expensive wives” amb la seva veu vellutada. Sembla que el fill també ha heretat l’habilitat per llançar dards esmolats amb la guitarra. En qualsevol cas és veritat que l’amor s'obre pas per tots els camins possibles i, com diu Montaigne, si no ens fan cas les persones ens comprem un gosset... o un vestit de nova temporada, unes sabates o un nou collaret. Parelles que grinyolen però que van fent si la bossa és plena: on no hi arriba el cor moltes vegades ho fa la cartera.

Llegir en temps moderns

Abans llegia al tren. Ara també. Més i tot, si pot ser. La tecnologia permet portar més de cent llibres en un petit aparell i el que abans era un tràfec de lectures i paper ara, amb el format digital, pots...bip-bip...ai...el mòbil...ah, un WhatsApp...sí, del grup de la calçotada...”Ok, dissabte 5 va bé”...deia que ara amb el format digital ho pots tenir tot junt. Les possibilitats de lectura es multipliquen. Té, obro aquest llibre mateix i...bip-bip...què és? Ah, sí, l’aplicació de Facebook…”Juan te invita a que te guste su nuevo grupo musical”…a veure…mmm…val…doncs això, que obrim el llibre i comencem a llegir “Història de la literatura”, per exemple. Com diu el primer paràgraf…bip-bip…ai, un correu…Gmail…ah, els de la carnisseria, que em passen les ofertes de la setmana...sí, botifarra amb bolets, que bona…el primer paràgraf...doncs...emmm... diu…diu…”Clinc-clonc: Sabadell centre. Aquest tren finalitza el seu recorregut en aquesta estació". Bé, doncs això, que gràcies a la tecnologia ara podem llegir molt més. Quin canvi respecte dels “totxos” en paper de tota la vida, oi? Amb la tecnologia actual, no cal dir-ho, hi hem guanyat molt!

Tots els mecanismes

La senyora Angelina i les seves classes de catequesi al Centre parroquial. I el pobre Vicenç que la neguitejava sense saber-ho amb preguntes incòmodes, l’acorralava en un racó, perquè la fe esdevé un atzucac quan s’acaba el misteri o les mires no donen per a més. El cert és que les paràboles funcionen millor entre la multitud, tenen un mecanisme gregari, i volar en estols no estava fet per a ell. La senyora Angelina, certament, se sentia millor dins el guió prèviament establert, amb alumnes mesells que pacientment omplien les fitxes i a tot deien “amén”. No sé si vas anar a les seves classes però segur que a tu també hi ha cotilles que et constrenyen massa, bird of a feather, que entens la paràbola dins la paràbola i que, encara ara, et mires perplexa com omplen les fitxes, sense fer massa preguntes, la resta de nens. Si mai te’l trobes, dóna records al pobre Vicenç.

Habitacions d'hotel

Habitacions d’hotel, quadrilàters on se circumscriu la vida per nits amb data de caducitat al migdia de l’endemà; com ventafocs diürnes, a les dotze hem de deixar el ball. Lloguem espais que són habitatges en miniatura: TV, minibar, banyera, llit doble o individual. Pel que fa als adjectius, els posen les estrelles o el que és el mateix: el que la nostra targeta de crèdit pugui pagar. Habitacions d’hotel, escenaris de nits salvatges poblades per estrelles de rock d’alt voltatge, amb miralls que han estat testimonis de petites morts -com diuen els francesos- on més d’una ha recuperat la fe de cop (“Oh my God...Oh my God!”). Menys lúdiques, a vegades també han esdevingut capses d’avorriment i hores buides, plenes de gent que maten el temps abans d’agafar l’enèsim avió cap a qui sap on. Habitacions d’hotel, refugis amb possibilitat de penjar un rètol a la porta que diu “Do not disturb” amb forma de parèntesi vital. Segon round o migdiada, si el temps és nostre, tant se val.