De color

No esperis que una persona gris et cusi flors de colors al vestit.

Fotografia i retoc digital: Carles.

Màrqueting global?

Si bé l’anomenada globalització ens ha dut indubtables beneficis, dins l’àmbit local i per als responsables de màrqueting de diversos països, ha portat algun maldecap: fa uns anys corria pels carrers de Barcelona l’anomenat “Tomb bus”. El Tomb Bus era un autocar de luxe, equipat amb aire condicionat, música ambiental i seients amples amb tapisseria de pell. Feia el trajecte per les zones més comercials de la ciutat i la tarifa per a turistes era d’1,10 euros. Sembla, però, que no era rendible i va haver de plegar. Potser en la seva retirada també hi va influïr el nom, perquè com a turista cal tenir valor per pujar a un cotxe que a les seves portes ja fa explícit –en anglès, això sí-, que a la primera de canvi en comptes d’anar de compres ens durà a l’altre barri. Als tècnics de l’Ajuntament, però, els deuria haver semblat en el seu moment un nom - Tomb bus- d’allò més nostrat i original. El mateix deurien pensar aquells que van decidir batejar des d’Alemanya un tot terreny amb l’onanista nom de “Pajero”, anomenar una colònia “Eau d’été” (per veure com el glamur francès s’evaporava junt amb el seu perfum en la pronúncia espanyola), batejar un cotxe des dels Estats Units amb el nom de “NOVA” (no va), o fer un anunci dels cigarrets anglesos “Silk cut”, és a dir “Tall de seda”, amb una tela de seda morada tallada al biaix a tota pàgina i amb l’únic text de “Las Autoridades Sanitarias Advierten que Fumar Perjudica Seriamente la Salud”, anunci que, segons posteriors posteriors de la marca, tothom va relacionar amb una advertència del Ministeri de Sanitat i Consum espanyol en què s’especificava que l’hàbit ens duria al mateix lloc que el Tomb bus. I és que, pel que fa al màrqueting, sovint encara estem per globalitzar...

Escac i mat

Es fa de nit 

i el tauler d’escacs es torna llis, 

sense caselles blanques,

ni negres. 

Llençols,

estels i alfils. 

Xiuxiueja’m la lluna 

a cau d'orella,

fes-me escac i mat,

que em deixo.

And all that jazz...

*Fotografia: Carles. Nova Jazz Cava de Terrassa.

A més de a les cançons de jazz a vegades val la pena fer una ullada a la biografia dels seus autors. Sabíeu que:

- En Django Reindhardt, un geni de la guitarra, va esdevenir famós en reinventar la seva tècnica i tocar només amb dos dits després de perdre la mobilitat de la resta en un incendi?

- Que a les orquestres on tocava el trompetista Bix Beiderbeck a les partitures a vegades hi havia escrita la nota “Despertar en Bix” en el moment del seu solo, de tan begut com anava?

- Que el guitarrista Pat Martino va oblidar com es tocava la guitarra després d’una embòlia i va tornar a aprendre-ho tot una altra vegada practicant sobre els seus propis discs?

- Que al principi quan en Jimi Hendrix tenia un “bolo” els seus músics havien d’anar a desempenyorar l’instrument a la botiga de 2ª mà perquè l’havia venut? El mateix li passava al saxofonista Charlie Parker.

- Quan el mateix Parker va morir a l’edat de 35 anys, el forense va escriure al seu informe que es tractava d’un home de 60! Una vida massa intensa?

- Que quan al trompetista Miles Davis li agradava com tocava un músic el classificava de “Motherfucker (fill de puta)”?  Que digués això era considerat un elogi pels seus col·legues...

- Quan en Louis Armstrong va anar amb la seva dona a visitar el Papa al Vaticà, aquest els va preguntar “... i tenen fills?” i en Louis va respondre “No Senyor...però ens divertim molt intentant-ho!!”. Geni i figura.

- Que el mateix Louis va aprendre les primeres lliçons de música al correccional on va anar a petar després de disparar un tret a l’aire la nit de Cap d’any als carrers de Nova Orleans?

On / Off

On. 

Avions de paper que volen ingràvids, 

pensaments a l’atzar,

modulacions de do a si bemoll en forma d’onada,

dies festius de calendari, 

pont, 

parpella, 

l'escuma dels dies. 

Off. 

Vida interior d’un ficus, 

exercits de comptables

amb una munició infinita de badalls, 

pardals desnortats,

 impostures, 

paracaigudes per estrenar. 

Spanish paella

Cuinar –i vendre- una paella al mig del barri de Portobello era una novetat . A ulls dels londinencs aquell plat d’arròs, engrescats pel sol del migdia, esdevenia una delícia que els recordava aquell estiu que van passar a la Costa Brava. Per als turistes espanyols, passada la sorpresa, no era res de l’altre món. I és que per tenir èxit a més del "què" i el "com", cal tenir en compte "l’on". La spanish paella, evidentment,  es va exhaurir en pocs minuts. L’exotisme també depèn de la mirada.

Dubtes d'economia

Per què els lampistes sempre són "autònoms" i els fotògrafs "freelance"?

Dissabte

Fil de llum dibuixat a la paret,
paisatge d’hores lentes,
meandres de temps,
vànova de minuts desendreçats,
cafè i diari,
esmorzar al llit.
Degoteig,
desig,
dissabte.

Seguirem somniant

Entre el vermut i les olives dominicals és tota una sorpresa trobar-se notícies com aquesta. Algú ha creat una web on és possible publicar-hi el nostre somni. Una xarxa social per tal de compartir desitjos: jo vull fer un viatge amb vaixell, tu disposes d’una embarcació... et voilà!, pel miracle d’Internet -i gràcies a un preu convingut- ja ens tens navegant. D’acord que després hi haurà mala mar, inclús pirates, però ens és igual: sobretot, i més ara, que ningú no ens impedeixi seguir somniant.

On acaben les paraules

M'agrada trobar-te allà on acaben les paraules.

Fotografia: Carles. Platja de Sant Feliu de Guíxols.

Art modern 2.0

Tot plegat va començar amb una boutade, una broma d’un estudiant d’art francès. Ara seria un “poema visual” però llavors va ser un escàndol: comprar un WC i mostrar-lo en una exposició junt amb altres peces. La clau que va obrir la porta a l’art modern tenia forma d’orinal, què hi farem? Des de llavors, i en nom de la provocació, s’han fet exposicions amb piles de maons, escombraries, ... fins i tot s’ha arribat a pagar una fortuna per un tauró dissecat en un aquari. L’art modern, doncs, ha esdevingut un valor on invertir els diners. Ara bé, si es vol ser conseqüent i seguir trencant amb l’establert, convindria que un dels milionaris en possessió d’alguna d’aquestes obres la tornés a vendre a preu de saldo per tal d’enfonsar el mercat. De cop i volta, la pila de maons passaria a formar part d’una bastida, la brossa seria recollida en el següent torn del servei de neteja i el tauró seria venut a pes al restaurant xinès de la cantonada per fer-ne sopa. Provocació? Escàndol? Art modern 2.0. Algú s’hi atreveix?

Aparadors digitals

"...A la font, carnissers i cansaladers hi anaven a escaldar els estris i tot allò usat per a les mocades, perquè, amb l'aigua calenta, el greix es netejava més fàcilment. També hi rascaven les potes de xai i hi escaldaven els intestins per fer els farcellets de tripa i capipota. A més, molts hi anaven a desplomar els pollastres, posant-los sota l'aigua per arrencar les plomes més còmodament." Viquipèdia. Font del lleó, Caldes de Montbui.

Han passat cent anys d'aquestes activitats i ara eines digitals ens permeten fer una fotografia de la font, augmentar-ne els constrasts, la brillantor dels colors, l'enquadrament, aplicar-hi filtres i exposar-la a Internet. La realitat a moltes xarxes digitals sempre té un punt d'impostura. La millor imatge en el millor lloc. Tots de vint-i-un botons amb somriures rutilants encara que la majoria de vegades estiguem - com diu el text- asseguts amb el davantal plomant pollastres. Som burgesia Instagram, una mica aparador. Clic!

Foto: Carles. Font del lleó a Caldes de Montbui.