Heading for the light

No sé si tu també ho pots fer. És com un truc de màgia, un encanteri: onejar el braç amb la mà oberta i fer un llenç amb l’aire. Pintar-hi un cel blau tacat de blanc amb núvols esponerosos llancejats amb la llum maragda del sol de ponent. I tots els tons del verd de roures, pinedes, falgueres i líquens al palmell; i l’aigua rabent al capciró dels dits i el vent que fuig pels ramals i fa cruixir les branques. Dibuixar amb un sol gest un estol d’orenetes, picar de mans i despertar l’olor de l’espígol d’entre les pedres, solcar els camps amb la mirada, esberlar licorelles per fer-hi créixer vinyes i oliveres, esprémer el most suau del temps que passa, enfonyar-ho tot en un puny i ficar-t’ho a la butxaca. És com un truc de màgia, un encanteri. No sé si tu també ho pots fer...

Mind the gap

Doncs mira, sí. Caure pel forat i escolar-se via enllà mentre ressona encara l’advertència per megafonia. Mind the gap, i perdre’s per Hyde Park. Mind the gap, com un encanteri que ens dugui nord enllà, amb aquell accent tan repicat; i naufragar junt amb “La tempesta” de William Turner al Victoria & Albert Museum, deambular per la National Gallery, comprar un altre llibre al British Museum, recórrer les llibreries de vell a Greenwhich, Tàmesi amunt. Comprovar si ja han reconstruït el Cutty Shark. Mind the gap, i fer una pinta (o dues) de cervesa al White Swan. May I have a beer, please? Where are you from? Mind the gap, sushi, Trafalgar Square i Piccadilly Circus, neons al vespre, matins a Portobello. Mind the gap, que sí que sí, i que compte amb els forats.

Desafinat

A vegades el món s’acompassa amb el CD del cotxe i, si plou, el parabrises segueix el ritme de la cançó que estàs escoltant. També ho fan les passes de la gent, els paraigües que s’obren i els llums del semàfor. Per uns breus moments fa l’efecte que temps i tempo són la mateixa cosa i que podries pitjar el botó d“Endavant” per avançar més ràpidament en el tedi de la cua de cotxes o prémer “Pausa” per fer un caleidoscopi de gotes de pluja amb la llum que travessa els vidres mig entelats del vehicle. Però l’efecte només dura una estona i aviat el món i el CD abandonen la correlació, es perden en un garbuix de compassos mal comptats i tot va de mal borràs. Ara per ara és l’única explicació plausible que he sabut trobar per justificar-me algunes de les notícies tristes i absurdes que envaeixen de tant en tant el diari mentre estem esmorzant.

El torero becari

- Vinga nen, que ja surt el toro!
El torero becari l’esperava nerviós a la sortida de la quadra.
– Hia!...hia! – cridava amb convicció tal com li havien ensenyat a la Universitat Taurina de Còrdova (UTC).
De cop i volta va sortir el toro, “Saleroso”, de 500 Kg., de la “ganadería” de Manolito Campeón, tot nervi.
- Ep! - va dir el torero becari- què són aquests apèndixs allargats que li surten de la testa?
- Què vols dir? – va preguntar el “muletilla” amb cara de no entendre res...
- Coi…aquesta mena d’antenes d’ivori…què és això?!
- Jove…són les banyes! – va dir el “picador”, caraxuclat, bo i aixecant la cella.
- Quines banyes?! A la universitat ningú no m’ha parlat de banyes!
- Com que no?!!- va preguntar la resta de la “cuadrilla”…
- És que jo vaig fer la branca de “Rejoneo” i “Banyes I” i “Banyes II”, amb el nou pla, han passat a ser optatives…- va dir el torero becari.
- El caraxuclat es va treure la “montera” tot gratant-se la clepsa amb cara de circumstàncies mentre un altre prenia prenia la creu d'un penjoll alhora que remugava alguna cosa.
- Vinga noi! Que és per avui! - cridava el públic...
- Ai, Senyor...- va dir resignat un altre torero més experimentat – aquests becaris...a veure: tu t’hi poses al davant, el crides i llavors fas “un natural”, després un parell de “pases de pecho” i et poses el públic a la butxaca. Això sí, vigila les banyes! No tinguéssim un disgust...

El torero becari esperava el toro enmig de la plaça. Les cames li tremolaven i una gota de suor freda li queia “montera” avall....

Per sort seva, “Saleroso”, de 500 Kg. i de la “ganadería” de Manolito Campeón, havia estudiat a la Universitat Taurina de Sevilla (UTS) i li havien convalidat les assignatures “Cornades I” i “Cornades II” per uns mòduls de “Introducción al Pasodoble” que havia fet un any abans...

Petanca

Aquí només hi juguen els avis, però a països com França és un esport practicat per tothom. El principi és ben senzill i conegut per tots. Qui no ha jugat mai a petanca? Ara bé, per a mi el millor del joc no consisteix en acostar-se al màxim a la petita bola de fusta que algú, amb més o menys traça, ha llençat uns metres enllà. No. El moment àlgid d’aquest esport és l’estona que transcorre des que deixem anar l’esfera metàl·lica fins que aquesta cau al terra. Filant prim: l’instant en què assoleix el punt màxim de la seva trajectòria just abans de començar a davallar. En aquest moment sembla que el temps s’aturi i, malgrat el seu pes, que tot romangui ingràvid: les persones, els arbres...fins el temps o els pensaments. Per altra banda, és en aquest pic que tot és encara possible i de fet, posats a imaginar, podem dir que el millor tir és aquest. Uns segons més tard l’esfera de solcs cromats, la nostra bola de petanca, cau a terra amb un so opac i sord, o pica amb un cop sec contra una altra i tot és un renou de probabilitats i atzars que no havíem pas tingut en compte. Un gos lladra, un home renega i el món torna a tocar de peus a terra. Fins al proper llançament, és clar.

Pa negre

Sempre li demanava el mateix: que m’expliqués coses de la guerra. De “la guerra”, perquè llavors els diaris encara eren massa lluny i de guerra, per mi, només n’hi havia hagut una: la seva. De mica en mica, anava desgranant la vida de llavors i tot, de tan irreal, semblava pertànyer a una pel·lícula. Poc a poc, però, vaig adonar-me que aquells fotogrames no eren pas fets de cel·luloide, sinó de moments recordats que malgrat els anys transcorreguts semblaven ben vius. Records que es fonien en la penombra de la cambra, pels plecs de les cortines, que creixien per les parets projectats per la llum tènue i esgrogueïda d’una làmpada. A força de nits, vaig arribar a copsar el que hi havia rere aquelles paraules, tot allò que és impossible de sentir als llibres. Tanta, tanta misèria. Misèria física però, sobretot, misèria humana. De tan sòrdides i tristes, vaig acabar per demanar altres històries, anècdotes del poble, coses de la família, fets més amens. Però la Història, la que s’escriu amb majúscules, ja l’havia après; i no puc estar-me de pensar què succeirà quan ja no quedin àvies per explicar-la. Què succeirà quan, passats els anys, sigui només la seva paraula contra la nostra. I em fa l’efecte que una ombra fosca s’allargassa per les parets de casa, que alguna cosa tèrbola neix entre els plecs de les cortines una altra vegada.

Prejudicis

El pitjor de l’experiència és que aprenem a llegir les persones amb els seus gests i n’obviem les paraules. Motius profunds, inefables, se’ns fan evidents a l’ull dels anys. La distància entre allò que es diu i el que es fa o entre les accions realitzades i els seus vertaders motius ens deixa una gran rasa, un enorme solc en forma de prejudici. Certes persones, així com determinats comportaments, se’ns tornen un déjà vu que amb el temps pren un aire eixut i bròfec on tot té quelcom de grotesc i deforme, una mica com els esperpents de Valle-Inclán o els quadres més foscos de Goya. El costum, ja se sap, esmussa els sentits, ens avenim a viure amb crosses i com aquella vaca de pesada testa que “brandava lànguidament la llarga cua” se’ns fa un tel als ulls. Despullar la mirada a mesura que passen els anys ens és un exercici cada cop més feixuc: cal certa voluntat de desaprendre, d'abandonar els racons de nosaltres que ens són més propers i còmodes i tornar a ser un xic ingenus, una mica infants. Serà només llavors que aconseguirem ser com cantava en Bob Dylan, “joves per sempre” o, per citar un poeta de casa nostra, “se’ns ompliran les mans d’una llum fresquíssima”. Només cal voler-ho de tant en tant...

Cubase

Ara que ja sé tocar la bateria. Ara que ja sé tocar el baix. Ara que ja sé tocar els teclats. Ara que ja sé tocar la guitarra. Ara que...de moment no puc fer el miracle dels pans i els peixos i clonar-me per fer una modesta banda de rock, almenys puc dir allò de "I don't believe in God...but I believe in Cubase".

Petits detalls

Pierre Laffaiette va morir sobtadament mentre es prenia un mojito a la piscina de casa seva (realment l’Adelina, la serventa, preparava uns mojitos esplèndids, amb el gel picat però no molt, amb el rom al punt i un parell de fulles de menta al capdamunt).

Ara jeia al tanatori de Mont-Ciel, amb el vestit de ratlla diplomàtica que tant li agradava mentre la seva dona, Juliette, se’l mirava amb cara afligida.

Pierre Laffaiette havia estat un home brillant i del no res havia aixecat un imperi: va començar en un petit taller al garatge però de seguida va començar a ampliar el negoci, a diversificar, a obrir nous mercats amb el tràfic d’armes (míssils suïssos, fusells russos, mines antipersona espanyoles...) i diamants (de l’Àfrica occidental, principalment), tracta de blanques i algunes coses més d’extorsió i xantatge (un polític incaut, algun empresari...)

Tenia, a més, un parell de fundacions filantròpiques que, de passada, ajudaven a blanquejar diners i a pagar menys impostos mitjançant alguna estratagema d’enginyeria comptable i alguns suborns...

Tot era a punt per a la cerimònia. Seria un enterrament de luxe en què s’havia arreglat tot amb molta cura, tots els petits detalls que ell tant cuidava: la música (l’adagi d’Albinomi, no per sentit, deixava d’emocionar-lo), les flors (els lliris sempre li havien agradat)...havien vingut companys d’arreu del món i el capellà tenia a punt una homilia on s’exaltava la figura de qui havia estat bon pare, espòs, home de negocis i benefactor de la Humanitat (fins i tot seria enterrat dins de l’església de Saint Michelle on ell, catòlic fervorós, tantes donacions havia fet).

Ja amb el cofre tancat (de fusta noble amb incrustacions d’or) a la cambra només hi quedaven la seva dona Juliette i ell. La comitiva era a fora i d’un moment a l’altre vindrien els de la funerària per recollir-lo junt amb totes les corones de flors (“Dels teus fills i la teva dona que tant et van estimar”...).

Hi havia un silenci espès a tota la sala. De sobte, es van sentir uns cops. La Juliette de primer va pensar que trucaven, però no: provenien del taüt. Espantada davant la possibilitat que el seu marit fos viu, va córrer a obrir-lo.

- “Juliette! Oh!...Gràcies!...Gràcies!”- va a encertar a dir l’home, tot atabalat i ben blanc -“Em pensava que m’hi quedava! Sóc viu!...sóc viu!”

Però la Juliette ho ha havia arreglat tot fins al més petit detall: la música, les flors, els recordatoris... i dos bitllets d’avió cap al Brasil. Va posar un coixí dins del taüt i el va tancar d’un cop sec -clac!- mentre per la porta entraven, diligents, els homes de la funerària...

Jazz

Música per a camaleons estràbics, per a lleons engabiats que passegen les seves dèries amunt i avall, per a cavalls sense brides ni estreps. Música de crom, sincopada, “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”, prou que ho saps. Una més. “Un gin-tònic”, “de què el vols?”. Fum. Música per a gats nocturns. Els sents? Ja fa estona que percuden els timbals. “I’m sinking, I’m sinking...like a ship into the sea”, cantes. Ritme. Guitarra. Tens la veu negra per dins i per fora. “I’m sinking...I’m sinking...”. Res a veure amb aquest jazz de fil musical, deixatat, asèptic, de rosses nòrdiques, “Bésame, bésame mucho...”. No, el jazz, el blues, són una altra cosa. “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”, prou que ho saps. T’ho deia ell, el Duke, que et cantava a tu, satin doll, solitud. T’ho deien en Charlie Parker i el seu saxo alt infecciós, infectat i en Chet Baker que es consumia a cada nota, the thrill is gone i no s’ho creia ni ell: liar, liar your pants on fire...la Billie Holiday, flors de magnòlia, avui plou, stormy weather...però tant li fa, oi, Louis? Life can be so sweet on the sunny side of the street, només cal voler-ho de tant en tant. Tampoc cal vendre’s l’ànima al diable o al primer que passi en una cruïlla. Crossroads, crossroads, ja t’ho deia en Robert Johnson abans de morir enverinat per un marit gelós. Pour me one more drink, és clar...and one more for the road. Dolç àngel negre, sweet black angel, Miles Davis una mica blau, una mica trist, a kind of blue. Tot plegat no és res i ho és tot, un ritme sincopat, tres acords, blues, la nota entre les notes, jazz, no vol dir res si no saps dur-lo a compàs: “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”. Prou que ho saps.

Imagina

On van anar totes les cançons que li quedaven per escriure a John Lennon? Van fugir com un estol d’ocells, espantades pel tret que li van engegar just a l’entrada de l’edifici on vivia, davant de Central Park? “Perdoni em signa un autògraf? Oh-i-tant-que-sí, com et dius? Mark, Mark Chapman". Pistola, bala, gallet, percussor. Clic. Pam! Es van esvanir amb ell mentre repetia sense poder acabar de creure-s’ho: “M’han matat...m’han matat...”? Van caure al terra, al costat del bolígraf i el disc que acabava de signar? Van quedar-se suspeses a l’aire junt amb la flaire de la pólvora? On paren totes les cançons que van quedar orfes amb aquell tret? No ho sé pas, però a mi m’agrada pensar que són encara al mateix lloc d’on ell les treia i que, d’una manera o altra, surten cada cop que algú pensa que és massa fàcil viure amb els ulls clucs, tot fent-se l’orni i exigeix la veritat, o lluita per ser ell mateix bo i acceptant les seves debilitats, cada moment que algú recorda amb nostàlgia els seus orígens o té el valor de començar de nou, cada vegada que algú estima o, senzillament, imagina un món en pau.