Nuats

Des de la finestra estant, la resta del món sembla una mica més ingràvida. Com si des de l’ampit un fil prim el sostingués gairebé a punt de caure. Nuats, se sostenen els arbres, els arbusts i el riu. Les pedres humides, la llum de les faroles, les hores, els pensaments de la gent. La tarda creix a l’altra banda del vidre entelat com si el baf hi pogués fer arrels. Fruits d’aigua tèbia i encens. Hi ha un escampall d’hores als llençols, polsims de mandra, engrunes de desig. Cafè i melmelada. Un veí que s’equivoca de porta i un altre que no. I el fil que acaba per deslligar-se. Roman el món, davallem nosaltres. I no obrim a cap dels dos.

Autodidacte

Sempre he estat, en l’àmbit musical, allò que als països anglosaxons anomenen un “self-made man”, és a dir: un autodidacte. Tret de les primeres lliçons en els tallers de l’escola i algunes classes de guitarra durant alguns mesos, sempre he anat fent per compte propi. L’auto ensenyament és peregrinatge educatiu que, amb pujades i baixades, omple el practicant en qualsevol àmbit de coneixements que grinyolen, dubtes, tics i trucs. En definitiva, permet bastir una manual eminentment pràctic però amb evidents mancances teòriques. Darrerament he reprès les classes de música. Ara, amb l’ajut d’un professor, podríem dir que “ordeno la calaixera”, endreço els pocs coneixements que al llarg dels anys he anat adquirint de manera desordenada. Una de les darreres fites ha estat la possibilitat d’enfrontar-me a una partitura sense massa por. Fa anys, quan feia música clàssica, vaig arribar a llegir composicions prou enrevessades, però era un procés força automatitzat: desxifrava aquella corrua de punts i línies a cop de metrònom. Llavors, tot quadrava. No va ser fins uns anys més tard, en fer música més sincopada com el jazz, que totes les mancances van sorgir. Ara, però, a còpia d’hores he aconseguit entendre més o menys què passava. Ben mirat, el mateix Duke Ellington ja ho deia: “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”. En la música actual, l’important és el ritme. Amb les dues visions, la clàssica i la moderna, puc arribar a desxifrar les notes escrites amb la mateixa emoció que Champollion llegia els jeroglífics de les piràmides del Caire, recent descoberta la clau de la seva traducció. Al tren, per exemple, llegeixo música com aquell qui llegeix un llibre. Com en una pianola, ressona dins el meu cap. En arribar a l’estació de destí, m’aixeco del seient i surto del vagó amb una sensació una mica incòmoda. Com si en la meva lectura hagués deixat al terra un escampall de notes i hagués d’advertir a la resta de passatgers “Vigili, no patini amb aquella corxera” o “Ull, no trepitgi aquell bemoll”.

Pausa

Els dies laborables, aquest temps que va de sis a sis sembla un mur infranquejable. Per anar bé hauria de dormir vuit hores i sempre me’n falten, o sigui que cada dia hi ha una part del somni que travessa la meva realitat. De bon matí, la duresa metàl·lica dels senyals de tràfic sembla estovar-se, la llum dels semàfors esdevé flonja mentre el parabrises s’omple de regalims àmbar, verd i vermell. El somni, llavors, s’evapora. Les que segueixen són hores de realitat, de vetlla. Estar despert té indubtables avantatges com poder agafar el telèfon o enviar un fax. Ja de tornada a casa, la realitat torna a fer-se tènue, es perd a cada estació del tren enredada a la catenària, entre les travesses de la via. Ja a casa, hi ha un estel daurat damunt la porta, un ren menut d’escuma flonja damunt del televisor, un lleó que es fa dir rei, un infant que se’l mira i una mare amatent que em somriu asseguda al sofà. Al llit, realitat, son i somni es marfonen en una pausa infinita, just fins les sis de l’endemà.

Klaatu Barada Nikto

Ara que s’acosta Nadal, recordo les joguines que em portaven els Reis. La meva llista era força raonable i, com diríem actualment, “sostenible” ni que sigui en termes pressupostaris. No recordo haver-me deixat endur massa vegades pel vermell llampant de la primera andròmina amb piles que se’m posés al davant. No, jo sabia prou bé allò que volia. Malgrat tot, els pares (Reis!) sempre em portaven quelcom imprevist. Una mena de convidat sorpresa per a aquella nit. Com si als camells de Ses Majestats els hagués caigut –amb bon criteri, això sí- algun paquet extra. Un any, mitjançant la informació d’algun patge que des d’una talaia privilegiada em veia feinejar cada dia amb bombetes elèctriques de 4,5 v., piles, cables, i interruptors, em van portar un parell de jocs d’experiments elèctrics. El primer, massa simple i mecànic, va acabar formant part del sistema de llums i timbre d’un vehicle que mesos més tard vaig construir a partir d’unes rodes de cotxet per a infants mig desballestat que es trobava en unes escombraries. El segon joc, però, consistia en un seguit de peces de plàstic transparent que en el seu interior contenien transistors, resistències, díodes, condensadors…tot plegat s’acompanyava d’uns esquemes que permetien realitzar aparells de ràdio, jocs de llums intermitents, emissores, etc. S’anomenava “Scatron”. Va ser amb aquest joc que una tarda de dissabte em vaig empescar un aparell emissor de codi Morse. Fent servir el cable de l’estenedor de roba de la mare com a antena, emetia per a tot l’univers. “Punt, punt, ratlla, ratlla, punt...aquí la Terra”. Ben aviat se’m plantaria al terrat una nau extraterrestre. “Klaatu Barada Nikto, benvinguts”. Llums de colors, blau, groc i vermell: “Encontres a la tercera fase”, “ET, l’extraterrestre”, quina emoció. Des del terrat de casa, emetia per a tot l’espai sideral. El meu missatge travessava planetes, estrelles...galàxies senceres! Enmig del meu frenesí emissor vaig sentir la veïna que trucava a la porta: preguntava que si se’ns sentia bé la “tele”, que ja feia una hora ben bona que tot eren xiulets a l’aparell, “com si algú estigués emetent en codi Morse, o alguna cosa així...”.

Per molts anys

Els números parells són rodons. Més rodons que els senars, si més no. Per això està bé que al 35, per exemple, se li afegeixi la torna d’un número més per acabar de fer el pes i, d’aquesta manera, llimar-li les arestes. Així és com veig jo els números: alguns rodons, alguns més cantelluts. Una mica com les persones. Aquestes, a més, tenen l’afegit qualitatiu del color. N’hi ha de grises, com l’home que em va estar seguint l’altre dia des de l’aeroport de Barcelona fins al davant mateix de la Catedral de Santiago. Amb cares i vestits diferents, però sempre del mateix color: gris. Algunes persones, però, són verdes...verd maragda, concretament. O lila ametista. O, vermelles. De vermelles n’hi ha poques i acostumen a passar desapercebudes. La majoria de vegades de manera intencionada, com si formessin part d’un club secret i s’identifiquessin entre elles amb algun codi indesxifrable per a la resta. Finalment hi ha persones rodones com els números parells i vermelles del tot. Absolutament rares de trobar, qui topi amb una d’elles pot considerar-se d’allò més afortunat*.

*Per molts anys!

Luxe

Vestit amb un barnús blanc, entre marbres rosats, i mentre sona una versió muzak del Sound of silence de Simon & Garfunkel pel fil musical de l'hotel, intento llegir quelcom. Però totes les làmpades de l'habitació fan una llum tènue, deixatada, que impedeix qualsevol lectura. Enyoro els meus discs de jazz i les paraules. Per a mi el luxe és una altra cosa.

Flors seques

Els records són com les flors seques: ja no fan olor, ni tenen aquell aire fresc de les coses acabades de collir. El temps sovint només deixa l’essència o, potser, el que fa de més bon recordar. Sigui com sigui, els records són només això: records, flors seques per fer bonic. Voler fer-los reviure és arriscar-se a veure com s’esfullen i s’esmicolen. Talment com si fossin flors seques.

En català (i II)

Ostres, Carles, no sé si la meva experiència és gaire representativa de la situació actual. Al meu centre, el català com a llengua materna encara és lleugerament majoritari, tot i així, observo un a tendència dels catalanoparlants a passar-se al castellà en situacions informals, fora de l’aula. Però aquesta tendència és vella a Catalunya i m’atreviria a dir que precisament en els darrers anys, amb més pressió de les llengües de fora, hi ha gent que té la voluntat de mantenir en qualsevol situació la llengua pròpia, fora de l’ensenyament, em refereixo.

Per què tinguis una idea de la composició lingüística del meu centre, et concreto la llengua amb què parlen amb els pares els meus alumnes més grans:

Català: 16
Castellà: 10
Romanès: 2
Rus: 1
Armeni: 1

Un cas curiós o no tant: mare de parla castellana, pare marroquí (àrab). Llengua que parlen els pares entre ells i amb els fills: català

Opinant sobre el que escrius i la meva experiència, unes quantes consideracions desordenades:

1. Si es vol ser rigorós, penso que més que parlar de bilingüisme s’ha de parlar de diglòssia en la majoria dels casos.
2. Els alumnes, al meu institut acaben parlant català amb un grau de competència important en situacions informals i oralment. En situacions formals i per escrit, la seva competència és deficient. Fa anys havia treballat al Llobregat en un barri majoritàriament castellanoparlant, amb pràcticament cap problema en l’aspecte de competència lingüística dels alumnes que acabaven els estudis.
3. No hi ha problema a aconseguir que els alumnes parlin i escriguin català amb fluïdesa si arriben a la primària; com més grans arriben, més dificultats. Penso que –tu ho insinues- els centres escolars i el seu pla d’estudis en general en l’aspecte lingüístic no són el problema, el problema és l’exterior i aquí és on entra en joc el govern i, sobretot, la pròpia societat.
4. Insistint en el punt anterior, la solució a l’esmentada qüestió cal buscar-la fora de l’ensenyament.
5. Als instituts, de la mateixa manera que es fa a l’ESO, s’hauria de procurar que els alumnes recent arribats al país que no tenen el català com a llengua materna tinguessin un procés d’aprenentatge reglat de la llengua abans d’incorporar-se a les matèries corresponents, en cas contrari el fracàs és gairebé segur.
6. Encara que tu no en dius res, deixa’m dir-te que a mi em sembla molt bé que hi hagi aules d’acollida; no només bé, sinó necessari. Parlar de segregació és una bestiesa; es troba molt més segregat (a l’ESO i al Batxillerat) i durant més temps un alumne que ha d’assistir a unes classes sense entendre res o poc del que es diu.
7. No crec que sigui un problema que el català grinyoli més o menys mentre tingui una aparença de català –exagero-. Actualment tot grinyola, o gairebé.
8. Un detall, el problema més gran d’integració lingüística i social, jo el veig en els alumnes americans per raons que ara no explicaré però que se’m poden preguntar.
9. Evidentment, no parlaríem de tot això si la proporció d’estrangeres fos molt més baixa. Sigui com sigui, la qüestió de la llengua no és el problema dels emigrants que encara estan en edat d’escolaritzar-se sinó dels més grans. Els nens són absolutament permeables, són la família i la resta de la societat sobre qui cal actuar, o no.

La cosa m’ha sortit llarga però imprecisa, ja ho sé. És complicat. Deixa’m acabar dient que en el teu escrit potser caldria no només constatar una situació sinó també fer l’esforç d’intentar imaginar què podrien fer els política i la resta de la gent, si és que cal fer alguna cosa.

Ja saps que resto a la teva disposició, encara que és difícil parlar del tema sense l’intercanvi directe d’opinions.

Pere

En català

És un degoteig constant: de tant en tant, algú qüestiona la legitimitat de la política lingüística que se segueix a les escoles de Catalunya. Concretament, es demana poder triar la llengua en què s’escolaritzarà els futurs alumnes. Ara per ara el discurs és que la llengua vehicular de l’ensenyament és la pròpia del país, això és: el català. Pel que fa als no catalanoparlants (alumnes de parla castellana inclosos) s’espera que, per immersió lingüística, l’acabin parlant. Aquesta era la idea que es va plantejar fa anys, just quan es va començar a desenvolupar el sistema educatiu català, recent estrenada la nostra democràcia. Era un model vàlid amb una majoria de famílies i alumnes catalanoparlants. Llavors, el grup era prou nombrós per incloure els nouvinguts a la dinàmica de les classes en català sense cap mena de problema: l’alumne resultava, a la llarga, competent en les dues llengües i es facilitava, així, la seva integració en la resta d’àmbits de la seva vida quotidiana. Actualment el discurs és el mateix però les circumstàncies han canviat: el solut (nombre d’alumnes a integrar) és més gran que el dissolvent (nombre d’alumnes catalanoparlants) i així no hi ha immersió que valgui per molt que ens dolgui. I aquí és, precisament, on comença el problema: aquesta evidència es nega per sistema. El resultat és un bilingüisme artificial, per descompensat: els alumnes catalanoparlants d’origen i una minoria de castellanoparlants (o d’altres llengües) són competents en català i castellà, però la gran majoria que no tenen el català com a llengua materna surten de la immersió amb un català que grinyola, après per compromís i on s’assumeix que és, només, “la llengua del professor”, la llengua de l’escola. No sé quina hauria de ser la solució a l’esmentada qüestió, però crec que aquesta és una tendència que va a més i, mentrestant, el discurs dels responsables polítics resta inamovible des de fa anys. Es nega l’evidència mentre la llengua entra, lentament, en un procés de “gaelització”. Em temo que quan això s’accepti en determinats àmbits ja farà anys que haurem fet tard.

...però no més

Demanar un entrepà de pa amb tomàquet a Barcelona és un esport de risc. Una loteria. I no hi fa res que, d’entrada, l’establiment mostri un mínim de garanties gastronòmiques: pot passar a qualsevol lloc. Vull dir que amb una mica de sort aconseguirem un pa cruixent, de sola colrada i molla tendra untada amb eficiència amb el lliscar suau però decidit de mig tomàquet madur. Una llesca comme il faut amanida amb un oli d’oliva espès, daurat i gustós, i un polsim de sal. Ara bé, la sort ens pot mostrar la cara més fosca de la gastronomia: un pot amb tomàquet ratllat, aigualit, deixatat, amb una cullera a dins que en surt de tant en tant per sucar -xopar!- una llesca reblanida de pa industrial. El resultat és una pasta que ofèn el paladar, un artefacte de consistència pastosa que fa pensar que Einstein, quan va dir allò de “tot s’hauria de fer tan simple com fos possible, però no més”, desenvolupava la seva “Teoria de la relativitat” en un d’aquests antres sense vergonya ni cultura gastronòmica amb què de tant en tant topem.

Que hi ha algú?

Hi ha dues menes de periodistes: els que al final de la seva columna afegeixen el seu correu electrònic, i els que no. Ben mirat, i veient com evoluciona el periodisme actual, aviat haurem d’inventar un altre nom per a aquests darrers. El diari de paper ja comença a fer olor de cosa noucentista: cap possibilitat d’enllaçar amb altres lectures relacionades amb el tema, gràfics, etc. Cap retroalimentació del periodista amb el lector. Més d’un escriptor deu pensar que respondre correus electrònics, i més si són crítics amb allò que s’ha escrit, no entra dins el seu sou. I potser no, encara no. Però farien bé d’incloure’l, aquests columnistes que veten qualsevol possibilitat de resposta o rèplica. A la llarga els seria molt més enriquidor i, sobretot, s’estalviarien haver de començar la seva columna amb allò tan gastat de “He llegit al diari XXXX que...”. No direm noms.

Metàfores

Anys de degoteig mineral han aixecat una catedral salina magnífica. Arcbotants, contraforts de cristall blanc. Sales de sodi, parets lluents de color rosat: una variant del mineral anomenada, encertadament, “carnelita”. Estalactites, estalagmites. Pinacles d’aspecte orgànic si no fos per la seva fredor i els segles que acumulen. A la cova hi fa una temperatura constant al llarg de l’any, al voltant de tretze graus. Els ratpenats, fugint de les inclemències de l’hivern, s’aposenten al sostre de la gruta a la recerca d’un clima amable i constant. Un refugi segur. La sal, però, segueix el seu creixement de manera ineluctable. A l’estiu, quan puja la temperatura, els ratpenats deixen enrere la seva hibernació i es disposen a abandonar la foscor de pedra que els ha arrecerat els darrers mesos. A la majoria, però, la sal els ha crescut al voltant de les potes i els ha lligat al sostre per sempre més. Llavors, incapaços de desprendre’s malgrat tots els esforços, acaben per morir d’inanició. Ben mirat, la naturalesa és una proveïdora magnífica de metàfores.

Associacions

El Cafè d'en Litus, blog agermanat amb:

"Associació per la defensa del pronom feble"

"Amics de l'hora per quarts"

"Associació per la concordança del participi"

"Gerundis de posterioritat? No, gràcies!"

Bon dia, mandra

Algú ha acabat el rotlle de paper de WC i ha deixat el cartró nu a la guia que el suporta com si es tractés d’un rotlle invisible per a mals de ventre inexistents. Per altra banda, no cal anar a buscar el recanvi a cap armariet inaccessible, ni omplir cap instància de segells impossibles: es troba just al costat de la pica. Potser és que la cambra ha esdevingut momentàniament un palau amb un reietó assegut en tron de marbre, un eixerit amb la feina feta que espera dels seus súbdits un gest que ell no farà mai. Mentrestant, no puc evitar pensar que del cartró despullat de paper higiènic hi pengen l’egoisme i la desídia. O més senzillament: la mandra. Després encarregarem cares auditories externes per definir llocs i usuaris. Farem cursos i comprarem llibres de gestió d’empresa per saber el perfil i les motivacions del nostre personal.

Home and dry

Quan era petit m'agradava comptar segons. Així: 1…2. Més tard, imaginava que entre l'espai temporal que havia comptat hi encabia encara mig segon més. Després, entre cada meitat, hi afegia un altre fragment de temps, dècimes, mil•lèssimes…i així ad infinitum. M'agradava pensar que arribava a un punt on el temps ja es feia indivisible i, llavors, aquella sèrie infinita que transcorria a velocitats de vertigen s'aturava de cop i volta, com si aquella part infinitessimal del meu segon inicial ocupés tot l'espai i, és clar, el temps. I tot prenia un aire ingràvid: els arbres, els companys de classe que jugaven al pati, fins l'escola mateixa. Un altre joc era quan anàvem al tren amb l'àvia a Barcelona. Des de la finestra estant, veia passar cases, senyals i persones. En un no res es perdien tren enllà. Mentrestant, al vagó, tot romania parat, en calma, com si en pujar-hi haguéssim comprat un bitllet cap a un univers privat en què no hi havia més temps que el que a mi m'agradava imaginar, tan breu i a la vegada tan infinit, a l'hora del pati. Passats els anys, tornem per l'autopista cap a un ponent serè i malva. A fora, passen cases, senyals i persones i a dins el cotxe tu somrius mentre ell dorm plàcidament a la cadireta. I sembla que el temps s'atura, i tot pren un aire ingràvid, com si anéssim en destinació cap a un univers privat com el que a mi de petit m'agradava imaginar. Home and dry, home and dry…

Caeteris Paribus

Caeteris paribus és una locució llatina que significa “romanent la resta constant”. En ciències s’anomena així el mètode en què es mantenen constants totes les varibles d’una situació, menys aquella que es desitja estudiar. En aquest sentit, hi ha un petit experiment sociològic, per dir-ho d’alguna manera, que m’agrada fer: a l’entrada de l’edifici on treballo, com a molts edificis de Barcelona, hi una una petita porteria. Res de l’altre món, de fet no està ni coberta, no ocupa l’espai que forma l’angle de l’escala, com a la majoria, per exemple. En forma d’arc, pel davant queda a l’alçada del visitant mentre que pel darrere deixa un petit espai per al vigilant o porter de torn. I aquí ve l’experiment: la taula, és clar, no canvia mai. Ni les circumstàncies: independentment de l’hora del dia, tot són una succecció de “déu-vos-guards” i “adéu-siaus”. L’única variable és el porter, que canvia en funció de torns, vacances, etc. Alguns romanen al petit espai sense fer gairebé res: fullegen el diari, fan una cigarreta o deambulen pel passadís. Altres, si els jutgem per la col·lecció de llaunes que s’amunteguen discretament a la petita cambra del costat, beuen més del compte. Alguns aprofiten per fer treballs de marqueteria i munten vaixells enormes, llistó a llistó, amb pals de messana, quilles i trinquets tot empudegant a babor i estribor amb una ferum de cola que fa por. Però vistos els resultats, prou escaients, tothom es fa l’orni. El porter d’aquest estiu, un home discret, de paraules suaus i de cabells esbojarrats, acostumava a empassar-se grossos volums de la temàtica més variada. “Estic estudiant un doctorat...”, va dir-me un dia amb discreció. Doctorat que, no fa massa, ha finalitzat. I aquesta és la conclusió de l’experiment: donada una mateixa circumstància, les reaccions de la gent són d’allò més diverses. Que a la vida tot plegat és el 20% allò que ens passa i la resta com ens la prenem.

Sí, vull

En temps políticament correctes, del “tots i totes” i el “ciutadans i ciutadanes” encara perviuen maneres de fer d’allò més allunyades d’aquesta pretesa modernitat. I és que hi ha inèrcies, prejudicis, i estereotips que no es corregeixen amb la incorporació del gènere als textos. A ulls de la majoria de gent, una mestressa de casa és això: una dona que, mentre el marit treballa en una oficina, fàbrica, etc., ella fa labors domèstiques. La inversa és encara estranya i de ben segur que l’home que hagi apostat per aquesta alternativa, és a dir: fer les feines de la llar, rep en algun moment donat algun comentari cosí germà de la condescendència i la broma fàcil. A l’empara d’aquest prejudici, hi ha dones que tenen clar que potser sí que l’amor és cec, però amb elles, i arribat el moment propici, el seu va ser triat amb teleobjectiu i calculadora. En el millor dels casos, dones endollades, “Senyores de...” que amb el seu sou irrisori ni en somnis es podrien permetre el BMW descapotable amb què van o el següent viatge de luxe en condició de “...i acompanyant”. Dones que van ascendir en tots els àmbits amb unes quantes trucades i un parell de nits, que en dir “Sí, vull” en realitat pensaven en la targeta de crèdit i una renda de per vida. Dones que van fer del seu cos la seva millor inversió i que ara suen al gimnàs mentre intenten dissimular els “ja” perquè semblin “encara”. I entre bicicletes estàtiques i peses desitgen que la noia jove i esvelta que tenen al costat no sigui la nova secretària amb ambicions de qui tan bé el seu home darrerament els ha parlat.

Tot tombant

Llegeixo al web de l’Ajuntament de Barcelona, a l’apartat de mobilitat i sota l’epígraf “Turisme”, que el Tomb Bus ha deixat de prestar els seus serveis. El Tomb Bus era un autocar de luxe, equipat amb aire condicionat, música ambiental i seients amples amb tapisseria de pell. Feia el trajecte per les zones més comercials de la ciutat i la tarifa per a turistes era de 1,10 euros. Sembla, però, que no resultava rendible (els periodistes de TV3 dirien "rentable") i ha hagut de plegar. Potser en la seva retirada també hi ha influït el nom, perquè cal tenir valor per pujar a un cotxe que a les seves portes ja fa explícit –en anglès, això sí, que per alguna cosa estava pensat per als turistes- que a la primera de canvi en comptes d’anar de compres ens durà a l’altre barri. Als tècnics de l’ajuntament els deuria haver semblat un nom d’allò més nostrat i original. El mateix que deurien pensar aquells que van decidir batejar un tot terreny amb l’onanista nom de “Pajero”, anomenar una colònia “Eau d’été” o fer un anunci dels cigarrets “Silk cut”, és a dir “Tall de seda”, amb una tela morada tallada al biaix a tota pàgina i amb l’únic text de “Las autoridades sanitarias advierten que fumar perjudica seriamente la salud”, anunci que, segons posteriors estudis de la marca, tothom va relacionar amb una advertència del Ministeri de Sanitat i Consum en què s’especificava que l’hàbit ens duria al mateix lloc que el Tomb bus. Amén.

Dubtes

Cada cop li costa més escollir una pel·lícula. És passeja amunt i avall per les lleixes plenes de títols, indecís. Potser un clàssic? I si ha envellit malament? I si és un clàssic perquè en el seu moment va tenir molt d’èxit però actualment potser la trama (qüestions socials obsoletes) o el muntatge (massa lenta) li són insuportables? És un clàssic perquè ningú gossa dir que no ho és. Vet-ho aquí. Un pel·lícula “comercial”? No, ja fa temps que les troba poca cosa, només aptes per a devoradors de crispetes i adolescents granelluts. Cinema d’altres països, França, Japó...? Potser sí, encara que la majoria de vegades l’han deixat indiferent, sempre hi troba algun “però”. Incapaç d’escollir, els minuts passen mentre deambula pel videoclub. Al cap d’una hora, comença a repassar els títols de pel·lícules que ja ha vist com a única manera d’assegurar el tret. Algunes les recorda encara massa, d’altres –noves en el seu moment- tampoc no li van acabar de fer el pes. Les candidates s’han de trobar en un punt intermedi en el qual recordi si li van agradar però alhora suficientment distant en el temps per haver-li desdibuixat la trama i haver-ne oblidat el final. Al cap d’un parell d’hores, el nombre de candidates s’ha reduït a dues. Incapaç de fer l’última tria, se les enduu a casa. Davant de l’aparell reproductor de DVD, amb les dues capses a la mà, dubta. Passats un parell de dies, les torna al videoclub. Quan la dependenta li demana si li han agradat ell respon que sí, que molt. Llavors les col·loca amb discreció a la lleixa i es pregunta quan tardarà l’home a posar-les-hi damunt del mostrador una altra vegada mentre li diu, una mica angoixat i des de fa anys: “Al final m’enduré aquestes dues”.

No more papus, please

papu

m. [LC] [AN] Ésser fantàstic amb què es fa por a les criatures. DIEC

Primer, la carrera. Uns estudis que, per poc que ens descuidem, es converteixen en una marató. Una gimcana feta d’hores, aules, professos abjectes, temaris avorrits i obsolets, apunts fotocopiats i feines per hores. Però deixar els estudis a mitges sembla que sigui comprar, almenys quan estudies, un tiquet en direcció a l’atur o abonar-se de manera perpètua a tot un seguit de feines de poca qualificació. El papu del fracàs, d’esdevenir un no ningú sense ofici ni benefici, assetja l’estudiant. Llavors, la realitat: segons estudis recents, España és un dels països de la Unió Europea on la diferència de sou entre un llicenciat i una persona sense títol és més baixa. Per altra banda, el títol dóna accés a determinades feines com poden ser entitats bancàries, caixes d’estalvi, l’administració pública, etc., però en general l’experiència és el que compta. De fet, sobren llicenciats i falten professionals amb ofici. Amb el pas de temps qualsevol llicenciat veu com, d’haver abandonat els estudis, no hagués passat –almenys en aquest país- gairebé res.

Ara sembla que toca preocupar-se per la feina. Però per poc que puguem ens ho agafarem tot –ara que ja som llicenciats- sense tants neguits. I sobretot: no more papus, please.

Plaer afegit

Festa local a la feina. Avui, mercès al santoral, té la tarda lliure. Sense els nens ni la dona, disposa d’unes quantes hores de més. Dedicarà el migdia i part de la tarda a ell mateix. Al matí, abans de marxar de casa, prepara la bossa per anar al gimnàs on s’ha apuntat recentment. És un gimnàs cèntric, anunciat arreu de la seva ciutat. Un gimnàs ple d’homes musculosos i dones esveltes que suen la samarreta absorts en els seus pensaments mentre miren els diversos canals de televisió de què disposen o escolten el fil musical. Agafa la samarreta de cotó, els mitjons d’esport, les sabatilles (noves, amb un teixit transpirable), una muda, els pantalons i el desodorant. La tovallola i el sabó són oferts pel mateix gimnàs. Ben situat i amb multitud de serveis, tot són facilitats. Així, en sortir de la feina, enfila cap al metro, fa un parell de transbords i arriba al seu restaurant preferit. A tocar de la platja, demana al cambrer sol.lícit el primer plat, el segon i les postres disposat a gaudir del tec. Avui, a més, amb tot el temps del món i el plaer afegit de fer allò que no toca.

Catenàries desafinades

Finalment Renfe ha retirat el fil musical dels seus vagons. Feia un efecte estrany, l’intent de fer compatibles les andanes fosques i d’alçades impossibles, les estacions inaccessibles per als discapacitats i les famílies que empenyien (i encara empenyen, graó a graó) cotxets de nadó, amb la música dels clàssics. La llum de Mozart projectada en els seus obscurs túnels produïa ombres grotesques. L’exactitud de les partitures de Bach grinyolava amb els horaris fora de temps d’aquests trens vetustos. No es poden compatibilitzar els clàssics de la música amb uns trens la catenària dels quals desafina tant.

Llibres de vell

Fullejar llibres antics a les llibreries de vell produeix una sensació estranya: és, com a mínim, la segona vegada que uns ulls ressegueixen les seves pàgines però per a nosaltres és ben nou. Com ha arribat el llibre fins allí? Per què? Potser avorria el seu primer propietari. Potser va ser venut a preu de saldo degut a la fallida d’alguna llibreria o, qui sap, forma part de les escorrialles d’un excés de tiratge -els camins de les subvencions són inextricables- que el mercat no s’ha pogut empassar. Sigui com sigui, ara, a les nostres mans gaudeix d’una segona oportunitat, perquè malgrat el paper, la tinta o les cobertes, un llibre només és quan algú el llegeix.

Consol

Aprendre a no fer res també és fer alguna cosa...

Selecció de personal

Assegut en un vagó de tren, repassa els darrers currículums rebuts. El plec reposa a la seva falda, recolzat en el ventre flàccid i prominent. Esquenacaigut, amb unes ulleres negres i esprimatxades, el pentinat las i una camisa un xic tronada, els llegeix un a un. Només el nom. Primer en veu alta, contundent: “Marcos!” i llavors més baix: “Marcos”. Li fa el pes… però dubta. Potser massa curt. Estripa el full en bocins petits, amb gest minuciós i decidit: zis!-zis!-zis! “Juan Carlos!”… i més baix: “Juan Carlos”. Sempre li han agradat els noms compostos. Aquesta combinació, però, no l’acaba de convèncer. La combinació de la “j” amb “c” la troba massa altissonant. Aquest tampoc. Amb grapes metàl·liques i més gruixut queda esparracat (ras!-ras!-ras !) entre les seves mans. Ell voldria un nom més rodó, més femení. “Carlota!”… ”Car-lo-ta”… ”ota”, “ota”. Té un eco que no li fa patxoca. Un regust desagradable al final. No. Un altre: “Anna Isabel!”… i més a poc a poc: “Anna Isabel”. Femení, compost. “Anna” simètrica, amb dues “a” com dos sols a cada cap. Anna palíndrom, Anna rodona, “Anna… Isabel”. I s’enfila per la “I” esvelta del segon nom, serpenteja lascivament la “s” amb el dit del pensament i ja la imagina entrant decidida i desimbolta per la porta del seu despatx el dilluns següent...

Dream a little dream of me

El corrent elèctric s’interromp a les 4.15 a.m. a tota la ciutat. La nevera i el congelador s’han aturat amb un soroll mig esbufec, mig espasme. Aviat una colònia de fongs començarà a créixer sota la tapa dels iogurts mentre el peix va agafant una textura flàccida d’escates platejades i ulls vidriosos. La carn recupera, a poc a poc, el seu color rosat i sanguini original. Al menjador, la coreografia de petits punts de colors formada pels llums de la cadena de música, el vídeo i el DVD s’ha esvanit en la foscor. Damunt la tauleta de nit, el rellotge digital s’ha aturat. Cap plor filial, tos aliena, soroll veïnal, malson, bufeta plena, el desperta i no s’adona que fa tard a la feina. Somia que es lleva, es dutxa i es vesteix. S’acomiada de la dona, que es lleva una mica més tard. Deixa la quitxalla a l’escola. Fa més cua que de costum: el trànsit fins al polígon industrial és dens. Esmorza a corre-cuita un croissant i entra d’una revolada mitja hora tard a l’oficina on el seu cap, amb una mirada reprovadora, el saluda també des del seu somni, uns carrers més avall.

No són maneres

Quan arriba a l'oficina, el primer dia de feina després de les vacances, es troba que algú altre ocupa la seva cadira. A direcció no el reconeixen. Avisen a seguretat: no consta a la llista de persones amb passi. Ja al carrer, truca a la seva dona: una veu masculina respon al telèfon i les targetes de crèdit del restaurant on menja després són rebutjades amb cara de circumstàncies pel cambrer. Entresuat, es mira al mirall del lavabo. Els pòmuls més sortits, les celles més espesses: fins i tot la seva cara ha començat a esdevenir la d'algú altre. Ara ho fem així- li diu Mort tustant-li l'esquena. No és tan expeditiu i el futur finat té temps de fer-se'n a la idea, Sr. AB. Fins i tot -per un mòdic suplement- hi ha un servei de suport psicològic. AB informa de l'error: ell és YZ. Mort li demana disculpes: és un grup experimental i a vegades hi ha errors. Seguidament arreglaran el malentès laboral. No s'oblidi de la meva dona. La seva dona? Encara no em consta cap canvi. L'endemà als diaris s'hi llegeix el succés: "Marit engelosit és abatut a trets per l'amant de la seva dona". No són maneres – es diu Mort pensant en la forma de treballar d'alguns dels seus companys. No són maneres...

The real thing

Assegut en un banc a l’ombra al costat de la font, el borbolleig de l’aigua se li escola entre les pàgines del llibre que acaba d’obrir. Transparent i clara, l’aigua flueix per la canal de fang cuit, entre petits pans fets de molsa humida, líquens i falguera, fins a sortir rabent per la bocana. El doll, abundant i fresc, es marfon en un aiguabarreig de fang, fulles i branquillons en el bassol que forma la pica. Llavors hi para atenció: una llauna de Coca-cola, d’un vermell que sota els raigs del sol de migdia brilla llampant, la cofa. Algú l’ha deixada allí, buida i arrugada. L’home tanca el llibre i enfila amb pas lleuger cap al bar del poble, pres per un sobtat atac de set.

Orgasmes

A partir de certa edat, hom ja ha tingut l’ocasió d’escoltar uns quants orgasmes aliens: pensions, hotels...fins i tot cases amb les finestres obertes una calorosa nit d’estiu, m’han permès de sentir una tirallonga de gemecs, crits i esgarips d’allò més variada. De varietats d’orgasmes n’hi ha tantes com persones hi ha al món, no cal dir-ho. N’hi ha que són voluptuosos, amples, ostentosos. D’altres, amb prou feines són un gemec de rateta. Normalment, els femenins donen molt més de si que no pas els masculins que, tret d’algun tram final, són força més discrets i monocords: en general, sonen com una manxa amb les peces una mica balderes, on l’aire hi fa de mal passar. Recordar-los tots alhora, sense els seus corresponents pròlegs i epílegs, produeix, certament, un efecte una mica còmic, per bé que força més gratificant que la majoria de crits, renecs i discussions aliens que també he hagut de suportar. I és que posats a despertar els veïns, trobo que és molt millor la primera opció, oi?

El miratge de les hores (i IV)

Del llamp que féu saltar una de les campanes, encara ara, ningú no en parla. És impossible trobar-ne cap registre al poble. Malgrat la tempesta i el terrabastall del bronze que rodolava llambordes avall, ningú no veié res. En un dels plens i sense massa convicció, l’alcalde va fer esment d’uns lladres que, amb nocturnitat i aprofitant el tabal de la tormenta, l’haurien furtada. En el torn de precs i preguntes ningú no va demanar amb quina partida dels pressupostos s’havien comprat els vint-i-quatre testos de bronze en els quals, a l’ombra de les pèrgoles, ara hi florien esponerosos clavells vermells.

El miratge de les hores (III)

Ben aviat, tot el poble gaudia dels cinc minuts de gràcia concedits pel campanar. L’atzar, l’error, els accidents…van ser abolits, exilitats als pobles del voltant. Els esdeveniments, polits en els darrers cinc minuts, s’encadenaven amb una precisió de rellotge suís. Amb el temps, però, ja no n’hi hagué prou amb esmerçar l’errada d’última hora: els vilatans aprengueren a fer i refer els cinc minuts fins a aconseguir sense una engruna de marge el resultat esperat, com si l’esmena de l’error, en no convèncer-los el resultat, fos un altre error. Amb aquesta possibilitat, el desig s'esvaní. Ja no calia encalçar cap anhel i el somni, una vegada assolit, s’evaporava tot deixant un buit al seu lloc. A força de repics de campana el temps va convertir-se en un llenç blanc de minuts infinits, un magma apelagós fet de badalls i mandra. Una fatiga estranya envaïa tothom: autòmats que feien i desfeien ja sense cap propòsit que els menés.

Continuarà...

El miratge de les hores (II)

Ara, a l’ombra del campanar, els parroquians gaudien de cinc minuts de marge per esmenar qualsevol maltempsada. Al principi ningú no hi va parar compte: les campanes sonaven, primer una, més tard l’altra, sense més conseqüència. Va ser el barber qui es trobà sobtadament, i al cap de cinc minuts, amb la possibilitat d’esmenar el tall que, arran d’orella, havia infligit al seu client. Cinc minuts més tard, l’escuma blanca, pigada amb les petites taques del vermell lluent de la sang, tornava a aparèixer immaculada i ell mateix en disposició de fer un segon passi de navalla, ara sí, del tot precís. El fet s’escampà com una espurna en un camí de pólvora.

Continuarà...

El miratge de les hores

El mecanisme que havia de fer sonar alhora les dues campanes del campanar no acabava de rodar fi. Ara una, ara l’altra, el seu bronze sonava com un eco llunyà i les hores s’emmirallaven les unes a les altres amb una diferència de temps de cinc minuts. El fenomen atorgava al poble una peculiaritat que el feia únic: la possibilitat de viure la vida en diferit, com si el repic de la primera campana fos només un assaig. Viure la vida en rigorós directe obria la porta a l’error, a l’accident, a l’imprevist, al neguit de l’atzar i, en definitiva, malgrat el miratge de la civilització, al desori més absolut.

Continuarà...

"¿Limpia?"

M’agrada el seu gest indòmit, apuntalat per unes patilles que, com les dels bandolers, li creixen feréstegues a banda a banda de la cara. Amb maneres de terratinent andalús però mans de jornaler, deuria venir a Catalunya amb la gana com a únic salconduit. Lluny del camp andalús, va canviar el negre de les olives pel del betum: fa d’enllustrador ambulant. De reüll, clissa el personal. Sabates bones, poc gastades i amb un xic de pols: heus aquí un futur client. I ell que fa el gest, gairebé sense paraules: “limpia?”. Si el parroquià assenteix, l’enllustrador s’ajup en un petit tamboret, als peus de l’improvisat senyor feudal amb diari que ha esdevingut el client. Seguidament, l'altre, cavaller del raspall, el betum i la cera per tot escut heràldic, inicia una coreografia mil vegades assajada: un parell de naips a banda a banda del peu per no tacar els mitjons. Mig Hermes, mig tafur, el client veu lliscar, ara a una a banda, ara a l’altra, el raspall diligent de l’enllustrador. Un toc de cera per acabar. Talment com un mirall, l’operació es repeteix amb eficiència a l’altra sabata. Acabada la tasca, l’enllustrador roman ajagut a l’espera de la propina. Ja al carrer, observa com el de coll fort i corbata, amb el diari sota el braç, enfila passeig amunt amb les sabates lluents, l’ego inflat...A parer meu, una mica menys senyor i una mica més feudal.

Una qüestió mnemotècnica

Segons estudis realitzats per psicolingüistes, sembla que recordem millor els principis i els finals de paraules, com si aquestes estiguessin en una banyera petita i mantinguessin oculta dins l’aigua la part central, però mostressin el cap i els peus. Així és com l’anomenen els experts: el fenomen de la banyera. D’aquesta manera, fins no fa massa, apareixen als diaris les puntes d’una paraula submergida. Una "C" com una mitja lluna surava per una banda del recipient allargat mentre que, per l’altra, una "I" s’erigia robusta com una columna jònica. Els lectors ens preguntàvem quin reguitzell de lletres, talment una fila de roba estesa, penjava entre la primera i l’última lletra. Quin significat ens amagava la banyera. Era un mot esvelt i volàtil com un “caprici”? Una paraula plena de notes i harmonies com un “conservatori”? Finalment, la tirallonga de lletres s’ha destapat. Tota sencera ha eixit de la pica amb un ventre enorme i pesat, feixuga com ella sola: “CRISI”. La paraula fa de mal dir i acostuma a portar conseqüències nefastes: fallides empresarials, atur, models de creixement i polítics qüestionats... el mot és greu i cal ser tingut en compte des que s’ensuma de lluny. És per això que al Cafè estem convençuts que si ningú no l’ha esmentat fins ara ha estat, tal com diuen els experts lingüistes, per una qüestió purament mnemotècnica. Segur.

Silenci

El dring suau dels jocs de cafè: els plats i les tasses, el murmuri de les converses, el lent transcórrer del temps al ritme lleuger de les copes que s’omplen... Actualment el llenç dels àpats sembla tacat per sempre més pel volum cada cop més alt del fil musical. Allò que va començar com una nota de fons per ambientar els restaurants ha esdevingut un cop d’estat contra la calma del bon menjar. Ara els nostres plats es veuen amenitzats per cançons sovint només aptes per al turista passavolant. Una banda sonora McDonalitzada que, martellejada des d’altaveus instal·lats a qualsevol racó, acaba per deixatar el nostre dinar o sopar en un aiguabarreig d’allò més indigest. El silenci, als restaurants, comença a ser un ingredient de luxe.

Manifestos

Ja poden bramar des de la caverna. Ja poden anar escrivint manifestos que per mi, malgrat tots els Machados, Lorcas i Valle-Inclans, una "nube" sempre serà una "boira", i el blau del mar sempre serà així: blau. Perquè de la mateixa manera, quan demano un cervesa fresca o un cafè amb gel, només vull això: una cervesa o un cafè. No sé si m'explico...

Totes les primeres vegades

No em negaràs que allò d’ahir va tenir cert punt d’experiment antropològic. Perquè abans trobaríem una agulla en un paller que no pas algú que, a aquestes alçades, encara no hagués vist la famosa pel·lícula d’Spielberg “ET, l’extraterrestre”. Mira que l’he vista vegades, i que cada cop que ho faig li veig més els trucs i tot em sembla més de fireta. Però aquell “mi casa” o el “home”, si la mireu en versió original, encara el segueixo trobant d’una enyorança colpidora. Per no parlar de l’escena final, mentre l’extraterrestre atansa aquell dit encès i esprimatxat cap a qui ha estat el seu protector durant el seu exili involuntari a la Terra i li diu allò de “seré aquí mateix”. Spielberg no esdevindrà mai un director de culte, és clar. I no li faltaran crítics que el considerin massa americà, comercial i “light”. Els mateixos que aquest estiu, en anar mar endins, miraran si a la línia de l’horitzó s’hi dibuixa, amenaçadora, l’aleta d’un tauró. Segur.

Smiling by numbers

Ser feliç, moderadament feliç, més enllà dels moments plens on tot sembla encaixar, és una qüestió d’actitud: n’hi ha prou amb donar valor a allò que es té en comptes de negligir-ho per allò que no es posseeix. Ni que sigui per una qüestió quantitativa, perquè la capacitat de desitjar és infinita, no s’acaba mai! És allò que alguns psicòlegs nord-americans ja comencen a anomenar “la síndrome dels peixos en el mar”: si mirem al nostre cubell sempre ens fa l’efecte que a l’aigua encara hi queda un peix més gran o més saborós. Com que el desig no té límits i la voluntat de millorar és inherent a totes les persones, el neguit vital sembla assegurat. Prou que ho saben els professionals del màrqueting! Quantes vegades no hem entrat en una botiga per comprar quelcom que, en arribar a casa, constatem que no ens feia pas tanta falta? Hem adquirit una cosa que no ens calia i una vegada esvanit el desig ha esdevingut gairebé una andròmina. Potser és que, com deia un pensador, "no és més feliç qui més té sinó qui menys necessita". Ser conscients d’això, però, no s’aprèn de manera immediata. Saber valorar allò que ens fa feliços de debò és un procés que vol temps. Com en els passatemps de quan érem petits, per dibuixar un somrís només cal unir, de mica en mica, els punts que de debò compten.

9,94

9,94. Noi, no sé què dir-te. Està molt bé això, tu. Després de la “sele” sempre surt aquesta notícia. Em fa gràcia, ves. Em recorda una mica a aquelles que apareixien als diaris de l’època franquista: “estudiante aplicadíssimo, bla, bla, bla....”. Saps? Que sortien en el llibre del Celtiberia Show del Carandell? No? Bé, és igual. Doncs el que et deia, que està molt bé. Però no ho sé...jo tinc un amic d’escola, el López, que de petit ja despuntava. Més endavant, el psicòleg li va fer unes proves i li va donar que era “un nen amb una intel•ligència notable”, amb “un grau de maduresa per sobre del que li pertoca per la seva edat”. Ei, que el professor feia circular els exàmens que escrivia perquè “aprengueu com s’han de fer”. Quin cas. Que ens manaven de deures una redacció d’una pàgina i el paio s’empescava una història que ens tenia embadalits tota la tarda! Recordo que alguns professors li asseien al costat els que anaven més justos per veure si així es motivaven. Perquè a cada classe sempre hi ha l’altre extrem, el farolet vermell...el “tonto”, vaja. No fa massa vaig quedar amb el López. Aviam, quedar és un dir...és allò dels companys d’escola, que “ja ens trucarem, ja ens trucarem...”, i no et truques mai. Ens vam trobar de casualitat i vam aprofitar per fer una cervesa i xerrar una estona. Mira, va acabar la carrera. Ei, que jo també, eh? I va fent...també vam parlar del “Jose”, així, sense accent: el “tonto” de la classe que s’asseia al seu costat. Que el va veure amb la dona i els fills, que es va posar pel seu compte, d’autònom. Fa de lampista i penca cosa de no dir. Però ves-li al darrera, saps? Total, que després de tot em va venir a dir que ni ell era tan llest ni el tonto tan curt de gambals. Però que mira, que a la gent li agrada ficar les coses i les persones en calaixets. Poder-los classificar amb un número, no? 9,94. Noi, no sé què dir-te. Està molt bé això, tu...

Google maps

...i una tarda de diumenge, el fa aparèixer als mapes del Google. El satèl·lit li'n mostra una imatge nítida. I en ressegueix els contorns, que el remeten a l’escola i al mapa de paper gastat que el professor penjava a la pissarra de verd encerat. Ara, des de la cadira estant, pot atalaiar-ne la geografia amb muntanyes escarpades, els espadats de la costa, les valls amples de l’interior. Un gest amb el ratolí l’acosta a la seva ciutat: un cúmul d’edificis que s’agombolen entre el brogit de la gent i el tràfic. I de la ciutat, a la finestra empolsinada del bloc de pisos on viu. I de la finestra, al teclat de l’ordinador. D’entre les tecles apareix una volva de pols que, alhora, convenientment augmentada, li mostra tot un altre món amb països, edificis i individus com ell asseguts davant d’una pantalla. En un racó d'un minúscul rectangle il·luminat li sembla llegir, amb lletres pixelades, “Google maps”.

Piscines

Sembla que sí, que finalment les podrem omplir. Els darrers xàfecs han estat benèvols amb elles i el que semblava que havia de ser, almenys vist des de l’aire, una mena de formatge de gruyère de forats erms i blau enrajolat s’ha esvanit amb les darreres tempestes. Pels que som del poble i ja tenim una edat, amb les piscines ens passa igual que amb les cireres: abans eren una fruita de temporada i ara en podem menjar tot l’any. Però ni que sigui per nostàlgia, ens agraden les piscines descobertes de l’estiu. Llençar-s’hi és com capbussar-se en un tros de cel que s’emmiralla en l’aigua. Sense ales, a força de braçades, ens tornem aus que volen per una atmosfera clorada entre un sol que titil•leja, calidoscòpic, arran de terra. Sense brànquies, som estranys amfibis de cames llargues. La piscina ens acull com un gran ventre, càlida i amable, fins a marfondre’ns en el somni amniòtic d’un nounat. Des del fons estant, el soroll del món s’esvaneix fins a convertir-se en una lleu remor i els nostres pensaments, com les notes d’una pianola antiga, ens dringuen dins el cap. Mentrestant, els cossos dels banyistes llisquen per la superfície tot fent coreografies de cinema mut. Hom diria que fins i tot el temps s’ha quedat surant en un racó o roman, enredat, als filtres de l’aigua. Ingràvids, per uns moments som l’home a la Lluna, astronautes precaris en banyador. Fins que se’ns acaba l’aire: sense ales ni escates, eixim a la superfície per asseure’ns, xops i refrescats, al caire de la piscina. Amarats, prop d’un bocí de cel amb regust de clor.

Definicions

En termes emocionals, podríem definir la poesia com la distància que hi ha entre nosaltres mateixos i la realitat. Curiosament, en termes econòmics, aquesta és la definició de crèdit hipotecari.

Notes i escales

Va ser Guido D’Arezzo (995-1050) qui va donar el nom a les notes de l’escala. Les escales medievals estaven formades per sis notes (hexacords). Hi havia un himne, el de Sant Joan Baptista, els versos del qual començaven successivament amb les diferents notes. Guido D’Arezzo va anomenar cada nota amb la primera síl.laba de cada vers:

UT queant laxis
REsonare fibris
MIra gestorum
FAmuli tuorum
SOLve polluti
LAbii reatum
Sancte Iones

La nota SI es va formar gairebé un segle i mig més tard amb les majúscules de l’últim vers. UT va ser substituïda el segle XVII per DO, més fàcil de pronunciar (encara que a França se segueix anomenant igual).

Curiós tot plegat, oi?

Mediocres

adj. De qualitat mitjana. Un poeta mediocre. Una poesia mediocre. Gent mediocre. Ben mirat, tothom ho és, de mediocre. La història de la humanitat va plena de grans pintors, científics, cantants, etc. amb una vida sentimental d’allò més deplorable. Autèntics genis en un àmbit determinat poden actuar com pàrvuls en d’altres. La mitjana, en termes de qualitat, ens porta sempre a la mediocritat. No hi ha res a fer. Som així: brillants, a vegades; a voltes, d’allò més mesquins. I això els que han tingut o tenen la sort d’excel•lir en alguna faceta de la seva personalitat perquè “nostrusenyor” o la genètica els ha proveït amb algun do. Ara bé, la majoria dels mortals – és una d’aquelles coses que fan de mal dir i, sobretot, de mal escoltar- ens movem enmig d’una grisor total. Som ab-so-lu-ta-ment mediocres. La mediocritat, a vegades, quan coincideix amb determinats tarannàs, en individus amb una personalitat fada i deixatada, fa goig de veure. És tota una lliçó de vida contemplar com s’esllangueixen pels anys, immersos en un badall perpetu. La insuportable lleugeresa de l’ésser? Res, home! Qui dia passa, any empeny...i anar-hi anant! Després hi ha el mediocre amb ínfules, que es vesteix amb oripells de cartró pedra: l’expert en ser expert, ungit per títols universitaris, màsters i doctorats; l’artista mediocre que, a força de premis de dubtosa procedència i pressupost, obté cert ressò; el polític barrut aferrat al sou i la cadira in aeternum. Persones abduïdes pel personatge o, en el millor dels casos, conscients que han fet de la farsa el seu mode de vida. Mediocres, al capdavall, d’una grisor i una tristesa infinites.

Lingüística CSI

Si bé el nom no fa la cosa, sí que la manera com escrivim les paraules ens pot dir molt de com un text ha estat escrit. Amb quina actitud o, fins i tot, sentiment. A mi m’agraden el texts ben travats, eloqüents. Una mica com les novel·les: amb principi, nus i desenllaç (potser ho podríem anomenar plantejament, anàlisi i conclusió?). Amb una estructura sintàctica robusta: subjecte, verb i predicat. Lluny d’aquestes construccions estrafolàries provinents de l’anglès o el castellà. L’ortografia, per altra banda, en aquests temps tan multimèdia, també hi fa un paper important: que els pronoms siguin febles o relatius no vol dir que es puguin fer desaparèixer o que puguin anar escrits de qualsevol manera! Moltes vegades, però, topem amb texts que semblen escrits d’esma, aigualits, que s’escolen entre piles de dades, invertebrats, amb les paraules com una corrua de formigues desorientades que mena cap enlloc. Com un laberint perdut en ell mateix, pedants, feixucs i plumbis, hi ha textos que ens cauen de les mans. Que pesats els autors i les autores que, quan no tenen res a dir, s’amaguen rere les paraules!

Oblits

Se’ns escola el món per forats imaginaris de les butxaques. Deixem paraigües, bosses i claus a les lleixes del tren, a l’entrada de les biblioteques, en el que sembla el degoteig d’un oblit més gran. Un oblit amb “o” majúscula en forma de badall. Efectivament: ens avorrim. Ens avorrim i abandonem el món a trossos, a la recerca d’un àmbit que ens sigui més proper. Què hi faig aquí tan lluny de mi? I anem al futbol els diumenges; al cine el dia de l’espectador; llegim novel•les..., i en el trànsit desapareixen llocs, objectes i fins i tot persones. Abstrets de tot i de tothom, som ben lliures. Vagaregem pel nostre món fet a mida, lluny dels espais prêt-à-porter que els horaris, les feines i les cadenes de supermercats ens dicten. Oblidem ulleres, plomes estilogràfiques, de tant en tant. Encara sort: jo hi ha dies en què oblido el món sencer!

A posteriori

El perquè de tot plegat

En un prat hi ha dues vaques pasturant. Una es gira cap a l'altra i li diu:
- Tot i que normalment el número pi s'abreuja amb cinc cifres, de fet s'allarga fins a l'infinit.
L' altra vaca es gira cap a la primera i li diu:
- Muu.

* Del llibre: "Plató i un ornitorinc entren en un bar..."

"Are you experienced?"

- I vostè, en què és expert?
- En ser expert.
- Ah...

"En què penses?"

Un any més, l’escuma i la sal. Les pedres i l’aigua romanen invariables i som nosaltres els que passem avall. Have you ever had the feeling that the world was gonna leave behind? Tot i així, encara tinc temps de repetir-me: la primavera i els estius com un joc de miralls infinit. Hauria de pensar en inventar-los un nom nou, compondre un zoòtrop tot fet de paraules i que en el transcórrer del temps fes l’efecte de moviment. Si tanco els ulls puc esdevenir un Síssif de luxe amb pensaments concèntrics, com un joc de nines russes, idèntics i cada cop més petits. Vaig i vinc per la platja, per la simetria del teu nom, que es recolza en una barca. La globalització és un cambrer dient “tenim sonsos fregits” amb accent de llengua eslava. La felicitat és una cervesa de doble malta al teu costat. Tenim tot el temps del món fins a les sis. Cauen gotes i jo t’aixoplugo amb un paraigües imaginari. En què penses? En no res.

"...i pintar?"

Didals de colors

A fora plou.
Bassols de mirada líquida,
tolls amb solcs concèntrics
d’aigua de pluja
a quaranta-cinc revolucions.
Les gotes repiquen els vidres i sembla
que plogui al ritme d’una cançó antiga de jazz.
Un núvol negre amara el terra
de notes blaves.
Testos per a plantes
que encara han de créixer,
didals de colors.
Aviat sortirà el sol.

Primavera exiliada

De la mateixa manera que en les fotografies les postes i les sortides de sol acostumen a ser intercanviables, també ho eren la tardor i la primavera. Tant l’una com l’altra gaudien de la mesura justa, com un equilibrista entre el rigor del fred de l’hivern i l’aclaparadora xafogor de l’estiu. Ara que les estacions tenen la brúixola una mica desorientada i els ametllers han perdut el nord, la primavera comença a ser un bé escàs. Tot just començada ja apunta maneres d’estiu. Res de mitges tintes! Jubilem les rebeques i les fresques jaquetes de lli! Els turistes, àvids de sol, ja deambulen per la ciutat amb sandàlies i samarretes de tirants i llueixen un bronzejat urgent de terrassa de bar i platja recent estrenada. La primavera passa sense fer soroll, sigil•losa i cada cop més breu. D’estació en estació, aquest espai de temps se’m fa cada cop més curt, i imagino la meva primavera exiliada, entre l’equinocci i el solstici d’algun planeta llunyà.

Tornen

Després de tants anys, tornen. En Mike, la Diana i el seu seguici de llangardaixos. Tornen, i no pas pel gran argument de la sèrie, ni els espaterrants efectes especials, ni per la gran desimboltura dels actors i les actrius davant de la càmera. No. Tornen perquè signifiquen les tardes de dissabte dels anys vuitanta, un oasi de temps sense els maldecaps de la hipoteca, la feina, etc. pels que ara tenim trenta anys i escaig. Tornen perquè algun estudi de màrqueting, ara que cauen les vendes de DVD, deu haver vist que som una generació pont que, malgrat conèixer els programes d’intercanvi de pel·lícules per Internet, tenim més diners que no pas els estudiants de vint anys i preferim comprar-nos-les. Tornen perquè ara tenim més poder adquisitiu; i més nostàlgia. I el pitjor de tot és que no ens podrem excusar davant el venedor, mentre li allarguem la targeta de crèdit, amb un “no, si és per als meus fills…”

L'home del semàfor

M’assec a la taula del bar. Demano un cafè. És llavors que ell em tusta l’esquena.
- Perdona…
- Si?
- Ni te n’has adonat, oi?
Em fixo en l’home, tot ell de vermell. No crec que em digui, com solen fer, que m’ha caigut la bufanda al terra.
- Has creuat el carrer mentre parlaves pel mòbil. T’ha vingut ben just: un segon més tard i el tramvia t’hauria engolit sota les seves rodes.
- I tu com és que...? Com...?
- Sóc l’home del semàfor.
Vull dir-li alguna cosa però ja és a la porta. M’acabo el cafè i surto. Al carrer una munió de gent s’agombola al voltant d’un home que, estordit, jeu al terra.
- No deu haver fet cas del semàfor: l’han atropellat – em comenta un altre vianant mentre observo el buit obscur del senyal bicolor, que es fa més evident encara quan l’home de verd se’n va.

Identitats

De cop i volta, el diari tradicional, el diari-de-tota-la-vida en paper, s’ha convertit en una andròmina, un plec de fulls obsolet. I és clar que són efímeres, les notícies. Grans esdeveniments i els seus corresponents titulars passen avall d’un dia per l’altre, es marceixen, es fonen entre els dits de l’actualitat. Però a això ja hi estàvem avesats. Ara, però, és el propi suport de les notícies, el paper com a mitjà de comunicació, el que s’ha tornat gairebé una peça de museu. En temps d’enllaços digitals, Youtubes i altres eines, el diari imprès està esdevenint una curiositat reservada per als diumenges. Internet s’ha tornat el mirall on la realitat s’hi veu reflectida gairebé en temps real. Multitud de recursos, abans només disponibles als professionals ara són a l’abast de tothom. Qualsevol persona pot obrir una pàgina web, blog, quadern de bitàcola, digueu-ne com vulgueu, i escriure sobre qualsevol qüestió que li sembli que pot ser d’interès. Però atenció: tot allò que aboquem a Internet hi romandrà durant anys, encara que la pàgina en la qual vam redactar el text ja no existeixi, mercès a la memòria dels actuals cercadors. És el que s’ha vingut a anomenar la “identitat digital”. Així, de la mateixa manera que no fa massa un conegut em comentava: “Actualment, si no tens un blog no ets ningú”, comencen a aparèixer notícies en les quals s’explica que els professionals que es dediquen a la contractació de directius per a empreses recorren sovint als cercadors d’internet per trobar textos, imatges, etc. del futur candidat i obtenir-ne un perfil “extracurricular”. Els anglesos, amb la seva facilitat per crear nous verbs, ja s’han empescat el mot “Googlejar”. “Sé qui ets! T’he googlejat!”, vaig sentir en boca d’un conegut actor. Els cercadors d’Internet han esdevingut el periscopi a través del qual sotgem les espesses aigües de la informació. En un exercici de curiositat digital he atalaiat la nostra vila: la pàgina de l’Ajuntament, un article de la Wikipèdia, un llistat dels seus carrers, un mapa topogràfic, anuncis de constructores, etc. A primera vista, una vila com moltes altres. Una mica decebut pel resultat he aturat l’ordinador i he imaginat la meva pròpia llista: la Mola, el Puig de la Creu, l’Era d’en Petasques, l’Església, Can Casamada, Canyelles, els gegants: el Sol i la Lluna, el brogit de la quitxalla que surt de les escoles, un banc a l’ombra amable dels arbres de la Plaça Major, algú que pregunta on fan conill “al ajillo”, un cafè a Cal Calissó a mitja tarda. I tu, i jo.