Walk like an egiptian

De fet no és que els antics egipcis es passessin 2.000 anys caminant de gairell només és que, com passa sovint, els faltava perspectiva. Almenys pel que fa a les seves pintures i escultures murals. Si bé és cert que algun faraó va intentar innovar*, a la seva mort tot va tornar als cànons de sempre. D’aquí la cançó de les Bangles, que no va ser un grup one hit wonder però gairebé.  I és que la qüestió de les tres dimensions pel que fa a l’art sembla que no ens va preocupar mai massa: importava més el cànon de l'època que no pas el realisme de l’obra. De Tutankamon al romànic, tret d’alguna filigrana grega, a l’autor del moment això dels punts de fuga li sonava tan proper com a nosaltres un menú en rus en un restaurant del Passeig de Gràcia. No va ser fins al Renaixement quan el jove Masaccio –quin remei, va morir als 27 anys, com Jimi Hendrix, Kurt Cobain, Janis Joplin o Amy Winehouse- es va preocupar una mica per donar més veracitat a les seves pintures. Un dels primers exemples és a Florència, a l’Església de Santa Maria Novella. Allí, entrant a mà esquerra, hi trobarem una ombra fresca que, aclaparats per la calor d’agost, és d’agrair. També la pintura de la Trinitat on per primera vegada es mostra amb gran habilitat l’ús de la perspectiva i el Pare, el fill i l’Esperit sant. També un parell de senyors que no apareixen a cap capítol de la Bíblia però que van ser els que van pagar l’obra. I és que en l’art una cosa és clara: qui paga mana*, bé sigui a l’antic Egipte, a l’Edat mitjana, al Renaixement o ara.

*Neferjeperura Amenhotep, conegut pels de casa com Akhenaton va posar el regne potes enlaire, encara que una flor no fa estiu. Es va casar amb Nefertiti, la del bust del museu de Berlín i el disc de Miles Davis.

*Bé, Gaudí feia una mica el que li semblava, per desesperació dels seus mecenes, que veien com les obres de la seva futura casa s’allargaven i s’allargaven mentre se sortien del pressupost cosa de no dir.

Ain't it funky now?

Sento dir als Amics de les Arts que amb l’edat els sentiments tendeixen a esmussar-se, que t’adones que el cor, com tots els muscles, es cansa a vegades. Que els anys entelen els vidres de les il·lusions de tant en tant, que pouem dins nostre i no ens agrada el que ens du el cubell. What happened to the beauty I had inside of me, canten ara els U2. Sí: els nostres ídols s’han fet grans amb nosaltres i allà on l’esbojarrat Damon Albarn dels Blur ens parlava de nois que es trobaven amb noies ara hi trobem el metall endurit dels Everyday robots, la seva darrera cançó. Autòmats al tren enganxats al seu respectiu telèfon mòbil, cada cop més a prop del món feliç que dibuixava Aldous Huxley a la seva novel·la. En Grant Green ho afirmava en una cançó, però jo encara em permeto una espurna de dubte, una mica d’espai per al somni, i hi afegeixo un interrogant: ain’t it funky now?

La fera ferotge

... i arriba un dia en què, cansat de fer cues a l’ambulatori et fas d’una mútua. Pel que fa a l’educació, els professors diuen que el nen és molt viu, però millor si va a una escola privada perquè la seva intel·ligència és directament proporcional a la seva capacitat de dispersió. I des que van entrar lladres a casa has contractat els serveis d’una empresa de vigilància. Arxivant factures, repassant nòmines, tard o d’hora t’adones que pagues dues vegades per la salut, l’educació i la teva seguretat. Com en tots els processos, el canvi esdevé gradual, però un bon dia algú truca a la porta i descobreixes sorprès que ets tu mateix disfressat d’economista neoliberal.

Benjamin Buttons?

Oh, dear, ara m’adono que la majoria de gent amb què ens relacionem són deu anys més grans que nosaltres de mitjana. Podríem ser Benjamin Buttons camí de la nostra infància, cada cop amb la pell més llisa però amb tota l’experiència del món. Però no: el cert és que la bastida cada vegada es fa més present, com un cotxe que comença a acumular massa quilòmetres a les seves rodes. Cos i experiència estan mal repartits, vet aquí, i la saviesa dels anys a vegades es veu enterbolida per un dolor aquí o allà. Als vint anys l’edifici sembla indestructible i ara, ves per on, comencem a veure-hi goteres. Ja ho diu l’adagi castellà “De los cuarenta para arriba no te mojes la barriga”. I sí, encara ens agrada nedar quan hi ha onades però ja només on podem caminar a peu pla si van mal dades.

I've got nasty habits

Una de les coses que més sobten quan actualment mirem pel·lícules antigues de viatges espacials és que els protagonistes fumen. Sí, això el director de torn no ho havia previst. Segur que en el guió va tenir dubtes sobre el color dels raigs làser, per exemple, però va donar per descomptat que en el futur tothom seguiria fumant. I no: el tabac ha desaparegut de bars, restaurants i, en general, de tots els llocs públics. Locals petits i tancats que l’endemà ens obligaven a prendre una bona dutxa per tal de desempallegar-nos de la pudor del tabac ara han esdevingut peixeres asèptiques amb ambient perfumat i tot. És d’agrair. Per això ara ens sobta tant que el capità de la nau futura, en un ambient d’oxigen limitat, en una càpsula plena de botons, sensors i leds que obliguen a anar amb peus de plom, fumi com un carreter durant tot el metratge. I no només ell, sinó també tota la resta de la tripulació, del sotscapità fins al becari de la nau. Tots neguitosos, cigarreta amunt, cigarreta avall, buscant l’alien malparit de torn que se’ls vol cruspir de viu en viu, patint per la seva vida, sense ser conscients de la caixeta de Marlboro que hi ha damunt del quadre de comandament; esclar que llavors eren altres temps i encara no hi escrivien l’advertència de “Fumar mata”. A l’enèsima seqüela d’Alien no fumarà ningú, tret del monstre, que just després de passar comptes amb els astronautes – tots enganxats a les seves App del mòbil, feina fàcil- farà una bona calada del seu Lucky Strike tot deixant anar de la seva mandíbula doble i plena de dents una bona fumarada. Crits d’horror a tota la sala.

"Aquí, abans, hi havia unes oliveres"

Pel que sembla cap dels de la colla no ha paït encara que arrenquessin les oliveres dels camps que rodejaven la nostra escola. Una excavadora va venir una tarda amb el seu soroll de cadenes, politges i engranatges, com un bestiota de la prehistòria tota feta de reblons i cobdícia immobiliària (aquesta –suposo- encara no es donava quan vestíem amb pells i vivíem amuntegats en coves) i les va arrencar totes. L’endemà només restava un camp erm, ple de forats, trossos d’arrel i escorça. Aquells testimonis muts i retorçats que ens acollien en els seus plecs a l’hora de berenar havien estat venuts a algú altre. No els vam tornar a veure mai més, esclar, i ara hi ha un bocí de la nostra infància empeltat en algun jardí de Catalunya, el mateix que vam trobar a faltar nosaltres en algun racó del nostre pensament. A vegades, quan fem una excursió amb els de l’escola, ja adults, sempre hi ha algú que no se’n pot estar i fa als mes joves un comentari resignat  amb vocació d’epitafi: “Aquí, abans, hi havia unes oliveres...”

"Quin artista, el meu nen!"

Quina mandra em fan aquells pares que quan parlen dels seus fills se’ls omple la boca, es desfan en mil elogis, els cau la baba a cubells. Com si el seu hereu o hereva, el petit plançó, fos el més especial de tots. Escolteu, potser en feu un gra massa, de tot plegat! Sense anar més lluny l’altre dia el meu nano em va dir que a l’escola representaven una obra de teatre basada en la figura de St. Jordi. El Pol, que així és com és diu el marrec, va triar representar el paper de porc de la granja. Al principi he d’admetre que em va sobtar una mica, però ben aviat vaig tenir clar que el meu Pol, que és llest com un llamp, va descartar el paper de cavaller per obvi, on es perpetuen uns rols masclistes propis d’una altra època: la indefensa princesa que espera ser rescatada pel cavaller valent i blablablà... Quin un, el meu nen! Això no li escau gens! El paper de porc és moooolt més original i obert, ideal per abocar-hi tot el seu talent i, escolteu, hauríeu de veure amb quina gràcia volta per casa tot aixecant les manetes i remenant la cua mentre gruny amb uns saltironets d’allò més porcins. Tot plegat, ho broda. Quin artista, el meu nen...!

Sobre l'atzar i la vida extraterrestre

Travessar galàxies, viatjar anys i anys llum, fer-se fotó, deixar enrere planetes, satèl·lits i anells. Esquivar forats negres, vents solars i meteorits, jugar amb l’espai i el temps, fer de l’E=MC2 un lema, jugar amb la massa i l’energia amb motors rutilants. Formes de vida impensables, intel·ligències còsmiques que vénen dels més ignots racons de l’univers... i que sempre, sempre, sempre acabin per fer aterrar les seves naus uns quilòmetres més enllà de Manhattan...