OSPITAL

Fa uns dies en @JaumeBarbera proposava a Twitter l’eliminació de l’ela geminada. És normal: la diferència entre “col·legi” i “colegi” és gairebé inapreciable a l’hora de parlar i això provoca més d’un maldecap. Per si fos poc, no hi ha cap norma que ens permeti saber com l’hem d’usar i no hi ha altre remei que recórrer a la memòria. En @mariusserra es va afegir de seguida al debat i, tot fent broma, deia que no sabia si “anul·lar el tuit d’en Jaume” o directament “ensenyar-li l’anular”. Una manera simpàtica de donar a la ela geminada un valor diacrític. Trobo que aquests debats són sans i aporten vitalitat a la llengua. Una discussió semblant es va produir amb l’ús de “lo” protagonitzada per en @QuimMonzó no fa massa. A Itàlia aquest debat es va produir amb les “h”. Hom va considerar que si era muda només representava una rèmora del passat i que a la pràctica feia més nosa que servei. La van eliminar.

Fa un temps tot baixant de nit per la Diagonal vaig veure un rètol lluminós que deia “OSPITAL”. Semblava que els metges haguessin tirat pel dret i haguessin fet com els italians. Més donats a l’eficiència que no pas els filòlegs, perduts a vegades en discussions bizantines sobre els sexe dels àngels, els del gremi del fonendoscopi van decidir dur la pobra H a l’altre barri en un cas d’eutanàsia gramatical. No va ser fins que em vaig apropar una mica més que vaig observar el fluorescent fos de l’H al principi del rètol. Fer caure la ela geminada, introduir el “lo” i eliminar les H del català. No sé si arribaríem enlloc però el debat a Twitter estaria més que assegurat!

Definicions

"Ocell amb les plomes molt boniques i vistoses però de carn poc gustosa i un punt amarga...."

Pàjaru!!

Per classificar

M’incomoden les categories i els classificadors que, com caçadors de papallones, et volen dissecat, classificat i guardat en una caixeta. M’avorreix sobiranament el Pla General Comptable i assisteixo als casaments per l’Església amb curiositat d’antropòleg. El gregarisme em produeix urticària i també “el què diran”. M’agrada fer el que em ve de gust sense fer mal a ningú, tirar pel dret de manera sana. I fer cas al psicòleg de l’escola quan apuntava als seus informes “Aquest nen pot fer el que li doni la gana...”

De rebaixes

A certes botigues de Barcelona no fan rebaixes. Algun dels seus genis del màrqueting -que com els Joans, Joseps i els ases, n’hi ha a totes les cases- deu haver pensat que això de “rebaixes” menysté la mercaderia, que la rebaixa. Tant li fa si es tracta d’un producte fet amb mà d’obra poc qualificada a la Xina. Unes mercaderies muntades a preu fet per un exèrcit de manufacturers precaris. Això, al capdavall, el client no ho veu i pel que fa als treballadors ja fa temps que estem de rebaixes. Algunes botigues, doncs, no fan rebaixes sinó OFERTES. Un d’aquells eufemismes que de tant en tant s’empesquen les empreses i que sovint tendeix al ridícul. Espero que aquesta fal·lera per no dir les coses pel seu nom no s’encomani encara més als bancs perquè ja em veig els crèdits hipotecaris anunciats com a “Facilidades” i l’eslògan “Signa aquí: quaranta anys de facilitats t’esperen”*.

* O més!

La locomotora negra

... a tot vapor!! 

Fotografia: Carles

Nines russes

No sé si us hi heu trobat mai, però a vegades te n’adones que pots saber fil per randa tots els mecanismes d’una persona determinada. En saps tots els motius emocionals, racionals... i si a sobre tens clar l’entorn social, cultural, etc. saps “el perquè de tot plegat”. Con un 6 y un 4 aquí tienes tu retrato. Si a més ens fixem una mica en petits gests o detalls ens sembla tenir raigs X als ulls. Però -ai!- aquesta capacitat no sempre es dóna a la inversa i mentre que a nosaltres les persones se’ns fan transparents descobrim que als ulls de l'altre som un mapa per desxifrar, un enigma del qual costa treure’n l’entrellat. Jo n’hi dic la síndrome de les nines russes perquè la gran pot encabir la petita però la més menuda, és clar, no. Что я могу сделать?

Indepenquè?

Com que sembla que això de la independència "física" del país va per llarg he decidit que, mentrestant, en proclamaré la independència des d’un àmbit, diguem-ne, “mental”. Bon dia, bon dia. Buenos días... bon dia. Al capdavall, a força de viure –i conviure- sembla que sí, que tenia raó l’àvia en fer aquella de cara de “ai, pobrissó meu...” el dia que, ara fa una pila d’anys, li vaig preguntar si “se sentia espanyola”. A més, a partir de certa edat ja acumulem força encerts però també algun desgavell i ja no costa tant incloure el DNI dins la categoria "anomalies orgàniques personals". Com ho veu, doctor?

Fly me to the moon

“Ei, que sí, que costa ser crooner, cantant de jazz, en temps de crisi... per? Home... que cantes allò de Fly me to the moon i et miren amb cara de circumstàncies, que ja ningú no aspira a tocar la lluna: massa lluny i a llarg termini. Ara, com a molt, la gent vol arribar al cap de setmana. És clar: un sopar de dissabte pot  tenir els mateixos efectes ingràvids que el satèl·lit i per uns preus més ajustats. Per no parlar de la immediatesa: això de la crisi ens porta a gaudir més de l’ara i aquí. Normal, el futur...chi los sa? Ei, però jo no perdo l’esperança. Amb il·lusió, que deia aquell...eh?...sí, sí...quina tropa tots plegats, oi?...va, de debò: fly me to the moon, anem a la lluna, que s’hi somia millor...”