Analògics?

Segons un estudi recent, les persones que més utilitzen la tecnologia digital són els protagonistes del retorn de costums i aparells que farien més per als nostres avis que no pas per a algú que viu al segle XXI. Són elles les que prefereixen tornar a deixar caure una agulla damunt els solcs d’un disc de vinil per escoltar música – diuen els experts que s’obté un so més càlid- en comptes d’escoltar-la en “streaming”, és a dir, per Internet. Així mateix, en lloc de fer comandes en línia per al rebost de casa, prefereixen anar al mercat de sempre i moure’s per les diverses parades entre troncs de lluç, caps de rap, tomàquets frescos o menuts de vedella tot intercanviant receptes amb els venedors i venedores. També torna, entre els més tecnificats, l’afició de fer mitja, teixir amb llana i agulles un jersei o una bufanda per al fred. Tot plegat pot semblar una curiositat sociològica, però el cert és que moltes vegades allò que al principi semblava una panacea a la llarga ens cansa. Massa zeros i uns ens embafen: la possibilitat de poder escoltar tota la música que es vulgui, per exemple, fa que es devaluï i preferim un objecte més limitat però a la vegada més tangible. Davant la liquiditat del món digital alguns usuaris enyoren poder tocar i triar el producte que consumiran, bé sigui música o un bon bistec. Poder dir al botiguer “Posa-me’n cinc”, “era més bon músic en els seus inicis” o “vols dir que no encongirà?”. Torna el món analògic amb la força de la fe dels conversos per a alguns que, de fet, ja no van viure en aquell món. Són aquests els que –entre poc i massa- han fet tornar l’entranyable cinta de casset. Als que ja tenim una edat ens faria molta mandra tornar-hi sense alternativa: haver de rebobinar, buscar la cançó o patir de nou l’ensurt de treure un garbuix embolicat del reproductor del cotxe. Segurament només enyorem aquella emoció que sentíem en entregar un recull musical a la persona que ens agradava, les nostres deu o quinze cançons preferides –no massa més, perquè no hi cabien- i dir-li, plens d’orgull: “Té, escolta aquestes cançons...”. Aquí sí que em sembla que la humil cinta de casset era imbatible respecte del món digital: un enllaç a una llista de cançons d’una pàgina web qualsevol resulta una prova d’amor força magra, però qui sap si les fletxes de Cupido ja no són analògiques. Vistos els avantatges de les noves tecnologies –creació d’estadístiques d’encert, possibilitat de fer seguiment per GPS, etc.- l’arquer rinxolat potser ja fa temps que també dispara sagetes digitals.

Llegir, divagar

Em trobo al diari que el 40% de la població no ha llegit cap llibre per oci durant el darrer any. La majoria dels enquestats al·lega “manca de temps”, anar massa enderiats amb altres labors per no poder enredar-se entre les pàgines blanques d’un llibre de novel·la negra, per exemple. Un 40% és una dada que, als que som a l’altra banda, als lectors acèrrims, ens costa de pair. Ni un sol llibre en tot un any? Els que no llegeixen no han tingut la necessitat que algú els dibuixi un altre camí, els imagini una possibilitat diferent, un país més exòtic, un amor més tendre o excitant, un altre ofici, una alternativa innòcua i sense risc que els permeti ser Indiana Jones asseguts al sofà o, senzillament, la necessitat d’un altre punt de vista que els ajudi a pensar? De debò? A casa cada mes hi ha cinc o sis llibres sempre en dansa: de la tauleta de nit al menjador, del menjador a la bossa per llegir de camí a la feina i torna a començar. Per a alguns, ho vaig escoltar no fa massa en boca d’un escriptor amb qui vam topar per atzar en una llibreria de Lisboa (Ler Devagar, aneu-hi), el llibre va ser, des de ben petits, un objecte de desig: esperàvem el moment en què arribessin els Reis o el nostre aniversari per poder demanar o arrossegar fins a la botiga els nostres pares i aconseguir el nostre preuat llibre, cobejat durant mesos des de l’aparador de la botiga. Les extraordinàries aventures d’en Massagran, Temps era temps, un llibre d’història – i històries- amb il·lustracions de la Pilarín Bayés, còmics diversos, primer. Després, tota una munió de llibres que no s’acabaran mai perquè sempre hi ha una altra història per explicar, un altre punt de vista, un altre camí imaginari per on poder transitar. Coincideixo amb l’argument de la “manca de temps”. És veritat que moltes vegades ens falten hores... però per poder llegir encara més!