Calamarsada

Al poble les gotes que han caigut arreu van decidir que no, que elles eren més, que no en tenien prou amb ploure d’aquella manera, tot desbordant teulats, canals i tapes de claveguera. No, al poble van decidir ser granissat de llimona, grapat d’anissos. I així va ser que en poca estona els carrers van quedar coberts d’una manta cruixent i blanca enmig d’una fanfara de llamps i trons. I no hi va haver prou paraigües per parar tanta aigua i tot jo, xop, amarat de dalt a baix, vaig perdre la batalla amb les gotes, em vaig tornar home-embornal, I’m singing in the rain, “Què vols fer-hi?” –pensava, mentre saltava pels bassals...

Sense franquícies

...i arriba un dia en què, tip de restaurants on el colesterol s’asseu a cada taula, decideixes entrar al local. A la porta ho diu ben clar: “XXXX: el menjar de la mare per emportar”. I penses que potser sí, que potser fan el gaspatxo al punt d’oli i vinagre com el de la mare, les aletes de pollastre rostides com les fa la mare, el rostit de conill, el pastís de formatge, les amanides, les costelles de xai, les magranes amb moscatell, la vedella amb bolets, el peix al forn...tot, com ho fa la mare. I demanes el primer plat, el segon i les postres. I els comences. I te’ls acabes. I surts del restaurant, que és una franquícia amb establiments idèntics cada cinc cantonades, i penses que sí, que potser els plats estaven cuinats amb més o menys fortuna, però que de mare...de mare només n’hi ha una.

Mitjons

Sempre he tingut conflictes amb els mitjons. Crec que tenen vida pròpia, i una voluntat decididament senar. Ai...

La ciutat que vivia d'esquena al mar

...i Antonio Rebollo va desdisparar la fletxa del pebeter. I la paràbola d’espurnes taronja, desdibuixada en l’aire, ens va portar a la Barcelona preolímpica. Quines coses! Ara ens sembla increïble, però durant molts anys aquesta ciutat va viure d’esquena al mar, barallada amb les onades i la sal. Les platges eren un apèndix brut i amb llànties d’oli de fàbriques que fumejaven. Paisatge gris d’uralita i xemeneies. Tot tan gris que els dies de pluja encomanava una tristesa plúmbia que regalimava per balconades rovellades. I hi havia el Xino, amb antres lúgubres i el sexe com a reclam a cada cantonada. “Gomas y lavajes”, pensions barates, olor de desinfectant. Gemecs a preu fet, martingales, estraperlos, “Qué miras, chaval?!”. I al final de La Rambla, xiringuitos a la sorra indultada per tot aquell món industrial: paelles, diumenge, llimona, pantalons curts i els genolls pelats. “Canalla, au vinga, a dinar!”. Aiguabarreig tèrbol i tendre alhora pels racons de la meva memòria, petit viatge en el temps, “À la ville de...Barcelona!”. Antonio ja pots tornar a disparar.

Lluna de cafè

Foto: Carles

Em vaig comprar un llibre per reconèixer els estels, les constel.lacions...Ja de nit, en sortir a fora al pati, el cel estava núvol i no es veia gran cosa. Vaig tornar a entrar i em vaig fer una tassa de cafè. Al cap d’una estona vaig tornar a sortir: amb prou feines si es reconeixia l’Óssa Major. Vaig aixecar la tassa de cafè per fer un glop i a sota, a les estovalles, em vaig trobar aquesta lluna. I és que sovint les coses que busquem ens apareixen quan menys ens ho esperem.

Shiny Happy People

A vegades no queda més remei que treure el sol de la maleta. Un sol fet a mida, portàtil i de calor tèbia. I és que quan plouen llimones res millor que inventar-se un astre fet de grills de taronja que ens escalfi una mica. Un sol particular, dibuixat en l’aire amb un gest de la mà. Un sol-escullera que ens protegeixi de les inclemències de les dèries alienes, dels mals humors i totes les maltempsades, perquè ja se sap que a vegades l’infern són els altres. Take it easy, shiny happy people. Adéu, boires de plom! Que brilli el sol també és una qüestió d'actitud.

Send me an e-mail who says "I love you"

Qui més qui menys tots tenim un lloc on guardem les cartes: un calaix, una caixa, un cofret, un arxivador...allà s’acumula una mena de biografia epistolar, cartes d’aquí, d’allà, de persones que ja no hi són, antigues fotos, records, experiències. És curiós veure com canvien algun escrits amb la perspectiva del temps o com algunes coses que llavors ens varen semblar tan importants ara es relativitzen. Potser és que al capdavall sempre ens justifiquem: la memòria sempre és selectiva i tractem de fer encaixar els records com aquell qui fa encaixar les diverses peces d’un trencaclosques. Les cartes m’agraden molt més que no pas els e-mails. Aquests són més pràctics per a qüestions de feina: "Ara t’adjunto aquestes gràfiques, mira’t aquestes fotos"...Però els e-mails són freds, asèptics, poca cosa més aporten apart del missatge en si. Obrir una carta -tret que sigui del banc o una factura- sempre és més emocionant i la podem llegir i rellegir allà on vulguem, o el fet d’escriure-la, cadascú amb la seva cal·ligrafia, on cada paraula és el mirall de la nostra personalitat. Quina mena de personalitat transmet un e-mail si tots arriben amb la mateixa lletra?! Podem triar com a molt uns quants formats estàndard: Arial, Times New Roman...Una carta pot tenir molts més matisos: la textura del paper, el color...fins hi tot hi ha cartes perfumades! Les noves generacions ja no s’escriuran cartes. Les han canviades pel correu electrònic, els xats i els missatges SMS. Les noves generacions es diran “t’estimo” per internet, encara que per a mi rebre una carta d’amor per e-mail ha de ser com fer-se un petó amb un escafandre de bus o d’astronauta.

*Un escrit de fa gairebé deu anys -com passa el temps!- i, evidentment, ja fa temps que no rebo cartes de paper més enllà de quatre rebuts del banc o alguna factura. La resta tot són e-mails i SMS! I, ben mirat, ara no els canviaria per cap carta. Ja ho diuen els Pet Shop Boys: send me an e-mail who says I love you.

Pedres, rocs i còdols

Encara ara, després de tants anys d’evolució, el gest atàvic de recollir un roc i llençar-lo contra una altra pedra amb el braç com una fona. Esmicolar el còdol, trencar-lo en bocins en un gest primitiu i brutal. Micos amables i empolainats, no som més que una baula perduda enmig del somni de Darwin. Ens creiem fills del jazz i la poesia però se’ns endu el corrent de la biologia vida avall.

Piscines

Les piscines. Llençar-s’hi és com capbussar-se en un tros de cel que s’emmiralla en l’aigua. Sense ales, a força de braçades, ens tornem aus que volen per una atmosfera clorada entre un sol que titil·leja, calidoscòpic, arran de terra. Sense brànquies, som estranys amfibis de cames llargues. Malgrat tot, la piscina ens acull com un gran ventre, càlida i amable, fins a marfondre’ns en el somni amniòtic d’un nounat. Des del fons estant, el soroll del món s’esvaneix fins a convertir-se en una lleu remor, mentre els cossos dels banyistes llisquen per la superfície tot fent coreografies de cinema mut, amb els nostres pensaments que, com les notes d’una pianola antiga, ens dringuen dins el cap. Hom diria que fins i tot el temps s’ha quedat surant en un racó o roman, enredat, als filtres de l’aigua. Ingràvids, per uns moments som l’home a la Lluna, astronautes precaris en banyador. Fins que se’ns acaba l’aire: sense ales ni escates, eixim a la superfície per asseure’ns, xops i refrescats, al caire de la piscina. Amarats, prop d’un bocí de cel amb regust de clor.

Missatge en es bòtil

És com un tic, una mena d’acte reflex: quan som a la vora d’un riu d’aigües manses, un llac o a la platja en un dia poc rúfol, ens ajupim i, tot fent un gest de biaix, llancem una pedra a l’aigua. Una vegada, dues, tres...quatre o més, si som prou hàbils, la fem saltar. A cada salt, l’aigua es desplaça: unes ones plenes de sentit que ens fan somriure. Ara, més que mai, l’aire és ple d’ones semblants. Reboten de satèl.lit en satèl.lit per l’atmosfera terrestre: “Vols kdar x dinar?”, “Bon kp de 7mana!”, "Passeu-vos-ho bé!". Unes ones plenes de sentit que ens fan somriure quan les rebem. "Bona nit, C." :-)

Happy birthday to me

Un somrís per punts

Ser feliç, moderadament feliç, més enllà dels moments plens on tot sembla encaixar, és una qüestió d’actitud: n’hi ha prou amb donar valor a allò que es té en comptes de negligir-ho per allò que no es posseeix. Ni que sigui per una qüestió quantitativa, perquè la capacitat de desitjar és infinita, no s’acaba mai! És allò que alguns psicòlegs nord-americans ja comencen a anomenar “la síndrome dels peixos en el mar”: si mirem al nostre cubell sempre ens fa l’efecte que a l’aigua encara hi queda un peix més gran o més saborós. Com que el desig no té límits i la voluntat de millorar és inherent a totes les persones, el neguit vital sembla assegurat. Prou que ho saben els professionals del màrqueting! Quantes vegades no hem entrat en una botiga per comprar quelcom que, en arribar a casa, constatem que no ens feia pas tanta falta? Hem adquirit una cosa que no ens calia i una vegada esvanit el desig ha esdevingut gairebé una andròmina. Potser és que, com deia un pensador de l’antiguitat, "no és més feliç qui més té sinó qui menys necessita". Ser conscients d’això, però, no s’aprèn de manera immediata. Saber valorar allò que ens fa feliços de debò és un procés que vol temps. Com en els passatemps de quan érem petits, per dibuixar un somrís només cal unir, de mica en mica, els punts que de debò compten.

Nosa

El passat em persegueix. I fa nosa. Com una pedra a la sabata, com la porta de la biblioteca que grinyola, com la tos enmig d’un espectacle, com el camió de les escombraries a deshores, com una trucada de telèfon mòbil en una obra de teatre, com un tall publicitari a la pel·lícula, com una taca a la corbata, com el Windows quan es penja, com els crits dels veïns que discuteixen una tarda de diumenge, com una gotera que no para, com una lletania lenta i pesada. No cal que canviïs de tema, però canvia de subjecte. Si us plau, si us plauet.

Ós

No vaig entendre mai què hi feia un ós polar, al Mediterrani. Tancat al zoo, engabiat entre quatre parets: un hàbitat natural estrafet amb murs de formigó. No sé quin dia li van fer bescanviar la neu blanca pel ciment gris, el fred polar per la calor aclaparadora de Barcelona. En un racó, el tronc sec d’un arbre; a l’altre, la menjadora i un abeurador. Mitja gàbia era una bassa d’aigua on hi flotava una illa artificial. L’ós, en bucle constant, en una dèria infinita, anava del tronc a l’abeurador; de l’abeurador a l’illa; i de l’illa, tot allargant el pas, tornava al tronc. Una vegada i una altra. Només de tant en tant, s’aturava enmig de l’illa i mirava cap amunt amb els seus ulls vençuts, profunds i negres. I hi tornava: del tronc a l’abeurador; de l’abeurador a l’illa; i de l’illa, tot allargant el pas, al tronc. Com un Síssif modern, condemnat per sempre.

A contrallum

Imagino un cel de baldufes que ballen en sincronia damunt del pont de Besalú. En sortir del tren, la meva mà a contrallum. Mil milions de fotons la travessen fins a esdevenir pols d’estrelles, coral vermell, tarda en calma, primavera, branca de cirerer. Un dia faràs com el Petit príncep i tornaràs al teu petit planeta. O seràs enlloc i a tot arreu alhora, tant li fa: si hi penses bé el que és realment excepcional és estar viu.

Estrany

Als cinc anys vaig fer un dibuix a classe que em va servir com a introducció als números ordinals (tercer, segon, primer...) i a les primes per rendiment (premi). Del dibuix en recordo, principalment, un cel tricolor lila, groc i vermell que va agradar molt. També recordo que em van donar un llibre que no tenia lletres: no em va agradar. Els llibres havien de ser com els que mirava a casa, amb lletres. Si no, no volien dir res (al revés d’ara, que penso que hi ha molts llibres plens de lletres del tot absurds). Amb els anys, aquell cel multicolor que tanta gràcia va fer va començar a neguitejar (“i per què pintes el cel d’aquesta manera?”) fins a fer-se del tot estrany. Ara, que sovint encara veig el cel multicolor, quan em pregunten dic que el cel és blau i prou. I si les coses van mal dades, que sóc economista. Malgrat que de la primera afirmació no n’estigui del tot segur i que la segona sigui rigorosament falsa, la gent sembla molt més tranquil·la quan els ho dic. Que estrany que és tot plegat...

Com una heura

...i així, gairebé de sobte, esdevenir liquen, obaga, falguera. Pedra als vorals, salamandra, riera. Atzavara i ginesta. Groc i verd al capciró dels dits, arrel entre les ungles, molsa al fons dels ulls. Tornar-se manat d’argelaga, estepa blanca, boix grèvol, escorça, roure, aire boscà. Ser gairebé terra, humus, formiga, heura que et creix nom enllà.

Dies defectuosos

Als dies, a vegades, els passa com als electrodomèstics o les làmpades: s’espatllen sense avisar. Es fonen. Són aquells dies que, sense nosaltres saber-ho, han sortit defectuosos. Arrenquen com tots: llampants, lluents com un cotxe nou de trinca, plens de promeses com una núvia vestida de blanc. Hi hauria d’haver un senyal que ens advertís d’aquests dies. Una mena de sirena vital que comencés a udolar tan bon punt el dia defectuós hagués sortit de fàbrica, al primer control de qualitat. Llavors seríem a temps de prendre alguna mesura d’emergència: cavar una rasa dins nostre a mode de refugi i entaforar-nos-hi fins que tot hagués passat o alçar un mur que ens protegís amb les llambordes de l’experiència. Però no, els dies defectuosos perden les ales sense avisar. Se’ls para el motor després de fer un parell d’esbufecs asmàtics. Els dies defectuosos cauen al terra, exhaustos, a l’hora menys pensada. Ens abandonen, es marceixen, es fonen i ens deixen a les fosques, caminant a les palpentes tot fent tentines, arrossegant com un llast les hores que ens resten, enmig d’una boira plúmbia de minuts grisos que fins l’endemà no s’esvairà.

Make my day!

Moltes gràcies, Clint!

El fotògraf fotografiat

Gelat de llimona

Arran de platja el món és un balancí que es gronxa suaument entre les nostres mans. Un somni plàcid de sorra, escuma i sal. Un fotògraf amb una màquina antiga atura el temps a l’escullera de les hores. S’encenen els fars i una barca llisca damunt l’aigua. Oreig blau i malva, cel amb pigues. I la jove que fa de model s’agafa la faldilla tot rient –clic!-, un pescador enfila un ham i tira la canya (al fons hi ha una dona que es banya –clic!), mentre dues noies es besen mig d’amagat i apassionadament –clic!- i tu...tu fas gust de gelat de llimona i crema amb cookies que, com la tarda, es desfà lentament...clic!

Badall

Com un parèntesi prolongat en la respiració, potser per manca d’oxigen, un excés de teranyines o un forat a l’ànima. Potser és que, a vegades, el cos no té altre remei que fer-se metàfora.

Bookends

Records menuts per als calaixos cromats de la memòria. Col·leccions de petits moments fets d’alabastre, grans morats de magrana, petxines que un dia vam trobar a la platja. Un grapat de sal, retalls d’una nit de dissabte, aquell gest, una paraula. Pengem del fil del temps, a la nostra col·lecció particular, aquella cançó que ens va fer de preludi –o d’epíleg-, la llum d’aquella tarda al capvespre i el gust d’aquell primer cafè. Omplim capses de cartró al fons de la memòria, records presos per sempre en l’ambre groc dels anys i que de tant en tant fem lliscar pel pendís de la nostàlgia. Treiem els records, de tant en tant, i hi joguinegem una estona, els fem sonar com les notes metàl·liques d’una caixa de música mentre fem anar, a poc a poc i tot dibuixant cercles, la maneta de l’enyor.

Time it was, and what a time it was, it was
A time of innocence, a time of confidences
Long ago, it must be, I have a photograph
Preserve your memories; they're all that's left you.

De llençols i banderes

Sempre hi haurà el risc de declarar-se vençut, d’abandonar tot enarborant una bandera blanca mentre diem “no puc més”. Deixar-se vinclar per la por o la rutina, allistar-se a la resta del ramat adotzenat, recitar el guió que ens han escrit sense pensar-hi massa i esdevenir actors d’un decorat de cartró pedra que amb prou feines si ens creiem...

...però sempre podem utilitzar el llençol blanc per deixar finestra i barrots enrere i fer-ne un llenç per pintar-hi un somni nou, desertar de la por, declarar-se insubmís als generals vestits amb els galons de la McDonalització, i sortir a l’escenari com si cada nit fos la nit de l’estrena, rapsodes només dels propis mots...

Badalls

Ja és mala sort que tanta excel·lència, tanta polivalència, tant “heu de ser els i les millors” i tant vinga treure bones notes al llarg de l’educació acabi per desembocar en aquest badall sense mesura, en aquest artefacte gris, encarcarat i plumbi, en aquest cau de funcionaris endogàmics i avorrits que és la universitat actual. Crec que ara, de tornar la universitat, tornaria a no anar-hi.

Welcome The Rolling Stones

Welcome The Rolling Stones. Sí, donem la benvinguda a Ses Satàniques Majestats. Que creixin acords de guitarra elèctrica als marges dels camins, atzavares en sol major, pols de blues. Que vinguin en Keith Richards i el seu angel negre, sweet black angel, i en Mick Jagger amunt i avall per l’escenari per cantar-nos que sí, que és només rock and roll però que ens agrada. I molt. It’s only R’n’R but I like it. Brown sugar, Start me up, que sí que sí, que vinguin de nou els Rolling Stones i que no parin de tocar!

Se'ns fa tard

Caure suau, davallar pel pendent del desig, espai-parpella, marfondre’s en un univers blau. I oblidar el temps a la teva tauleta de nit mentre fugen les hores sense brides enmig dels llençols. Camins, dreceres, fil d’Ariadna per sortir del meu laberint particular. Comptem els minuts amb galetes de xocolata i tot i així –ja ho veus- encara se’ns fa tard.

Les copains d'abord

En temps de vides líquides s’agraeix l’amistat cultivada a força d’anys.

Oblits

Se’ns escola el món per forats imaginaris de les butxaques. Deixem paraigües, bosses i claus a les lleixes del tren, a l’entrada de les biblioteques, en el que sembla el degoteig d’un oblit més gran. Un oblit amb “o” majúscula en forma de badall. Efectivament: ens avorrim. Ens avorrim i abandonem el món a trossos, a la recerca d’un àmbit que ens sigui més proper. Què hi faig aquí tan lluny de mi? I anem al futbol els diumenges; al cine el dia de l’espectador; llegim novel·les..., i en el trànsit desapareixen llocs, objectes i fins i tot persones. Abstrets de tot i de tothom, som ben lliures. Vagaregem pel nostre món fet a mida, lluny dels espais prêt-à-porter que els horaris, les feines i les cadenes de supermercats ens dicten. Oblidem ulleres, plomes estilogràfiques, de tant en tant. Encara sort: jo hi ha dies en què oblido el món sencer!