Da capo al coda

El Carles del passat va comprar un disc de Miles Davis per al Carles del futur. “Això ara no, però d’aquí a un temps segur que t’agrada”. I, efectivament, uns anys més tard d’haver adquirit el CD a un quiosc de La Rambla el músic d’Illinois, el fill del dentista, omplia el meu iPod amb les seves cançons. Amb la mateixa idea, ja fa uns vint anys, vaig anar acumulant enregistraments de música clàssica per a quan “arribés el moment”. I sí, als quaranta-cinc anys Puccini és droga dura, Mozart sembla infinit i la Callas produeix autèntics calfreds. Per altra banda, com que musicalment ja sóc al capdavall del carrer, no cal que m’esperi a madurar més per escoltar depèn què: ho duc tot al sac, un festival de música, segles amunt i avall. Sovint canvia la forma però l’essència no tant. Avui, mentre enfilava Roger de Llúria cap a La Casa de les Punxes, un repartidor de “Tortas de aceite Inés Rosales” aturat en un semàfor dirigia sense cap mena de rubor l’orquestra imaginària que sonava a tot volum des dels altaveus del seu camió. En homenatge, crec que avui per berenar faré “tortitas” amb Vivaldi. No sé a quina de les quatre estacions encaixa millor aquest àpat hipercalòric – segurament l’hivern- però em solidaritzo amb el transportista que reparteix notes de música clàssica i “Tortitas Inés Rosales” pel veïnat, cultura i calories –tant se val- agafades de la mà.

L'esmolet 2.0

Sento l'avís d'un esmolet als carrers de Barcelona. Enmig del brogit del tràfic i el gris de l’asfalt el seu so sembla el d’un ocell exòtic a punt d’extingir-se. Actualment, en una societat consumista com la nostra, un esmolet podria ser un exemplar pertanyent a un museu com el d’Història Natural de Londres: el diplodocus “Dippy”, la balena blava “Hope”, el Dodo de les Illes Maurici, l’esmolet de Barcelona. Guiat per les notes, busco entre els carrers algú que coincideixi amb el meu imaginari: el senyor gran de barba serrada, la flauta de Pan –el déu grec dels pastors- amb la seva melodia inconfusible, les moles gastades girant i la moto a mig gas. Al seu lloc, però, trobo un jove dins una furgoneta blanca amb un Whatsapp de contacte i l'avís enregistrat de la flauta que surt, discret però eficaç, per un altaveu. Renovar-se o morir. Nostàlgia, la justa.