“Són aquí, entre nosaltres…” (llegiu amb veu de locutor èpic de ràdio). Sí, normalment passen desapercebuts: porten coll fort, corbata i americana, fan cua al supermercat… però quan les ocasions són propícies els surt el mutant que duen dins. Fixeu-vos-hi bé aquests dies de sopars d’empresa, per exemple. Quan es tracta de pagar dividint o un convit sempre hi ha qui s’agafa el plat extra amb suplement, es demana el whisky gran reserva o –quan es podia fumar als locals- encarregava al cambrer l’havà més car. Són els mateixos que al lavabo se’ls acaba el paper i deixen el cartró sol i trist, sense pensar en el que ve al darrere. Els mateixos que – en veu baixa i en privat- diferencien entre els fills biològics propis dels adoptats o de l’altra parella, nens de primera i segona categoria: si tornessin els trens dels anys 50, amb diferents classes, els farien seure als seients de fusta en comptes dels folrats. Si a més fossin negres, els farien viatjar al fons del vagó. Dol, però encara hi ha molt mesquí que amagat rere un somriure amable va fent la viu-viu en benefici propi, gairebé sense que ens n’adonem. I és que “el lado oscuro” en realitat és gris. Que la força ens acompanyi.
