El dit de Colom (i II)

De vegades els periodistes ens sorprenen amb notícies força curioses. El vertigen que provoca la pàgina en blanc, sobretot quan s’acosta la data d’entrega, fa aguditzar l’enginy. L’escriptor davant de la columna encara per omplir s’esprem el magí, busca temes per Internet gràcies a aquesta finestra al món que ha esdevingut el Google. I vet aquí que aquest ull que tot ho veu li serveix l’article en safata: mitjançant un dels seus darrers serveis, l’anomenat “Google Earth”, i els satèl•lits que orbiten al nostre voltant, el periodista pot veure el món a vista d’ocell amb un grau de detall prou gran. Mogut per la curiositat, és llavors que se n’adona: l’ínclit viatger de bronze, de seixanta metres d’alçada i dues-centes trenta-tres tones de pes que des del 1888 ens espera al final de la Rambla, no mira cap a Amèrica. Sempre ho havia sospitat. El dissenyador va dir en el seu moment que ningú no hagués entès –d’assenyalar la direcció correcta- que per anar-hi s’hagués d’enfilar pel Passeig de Gràcia, muntanya amunt. És per això que assenyala el mar. Ara bé, si seguíssim el dit -de cinquanta centímetres- de l’estàtua de Cristòfor Colom aniríem a raure a Mallorca, concretament a la platja de sa Calobra. O, de continuar pel tram que el dit esmentat defineix, passaríem per l’Àfrica, l’Antàrtida, Alaska, la Gran Bretanya i França. Per Amèrica, ni pensaments. A la pregunta dels turistes més interessats: “Cap a on apunta el dit de Cristòfor Colom?”, els esforçats guies turístics de Barcelona tenen un ampli ventall de respostes. Des de “No apunta enlloc, només al mar” a “Cap a Gènova”, que és el lloc on se suposa que va néixer. Una tercera opció és “Assenyala les Índies”, que és on el navegant volia arribar. Però la resposta no acaba de plaure els turistes, que la troben una mica vaga, gairebé improvisada a la babalà. Alguns turistes americans, concretament, es molesten quan descobreixen que no apunta cap al seu país. Cosa ben comprensible, per altra banda, perquè a tothom molesta que li facin creure una cosa i a l’hora de la veritat en sigui una altra. Al proper article parlaré de política municipal.

El dit de Cristòfor Colom

L’ínclit viatger de bronze que ens espera al final de la Rambla no mira cap a Amèrica. Sempre ho havia sospitat. Diuen que ningú no hagués entès –d’assenyalar la direcció correcta- que per anar-hi s’hagués d’enfilar Passeig de Gràcia amunt. De seguir el dit de l’estàtua de Cristòfor Colom aniríem a raure a Mallorca, concretament a la platja de sa Calobra. I ja m’imagino s’estàtua de sa llibertat a sota dels niguls i un al•lot i una al•lota amb un lleuger problema de sobrepès per excés de sobrassada tot bevent una pomada sota un anunci llampant de Gin Xoriguer. Mig món rallaria en mallorquí i aniríem al cine a veure “Sa nina des meus ulls” o escoltaríem “Missatge en un bòtil”. Per himne tindríem una cançó dels Antònia Font. Tots els mecanismes, tots els mecanismes...