Els seus viatges són una successió de fotografies, res més. Si no ho han fotografiat no existeix. Són a tot arreu, des de Roma a la Sagrada Família, un exèrcit de formigues amb màquines de retratar. Ho fotografien tot, res s’escapa a l’objectiu de la seva càmera. O potser sí: sabran explicar quan tornin quin gust feia el cafè a Roma? Quina aroma tenia? El tacte de les pedres centenàries, el sabran explicar sense fotografies? L’amabilitat de les persones, les seves paraules, noves per a nosaltres, com les fotografiaran? Tornaran amb les maletes plenes de monuments, edificis, quadres, tot. Una imatge al capdavall, res més. Per a ells els xiprers de Van Gogh seran això: un xiprer, sense saber-hi veure al darrere l’ànima turmentada del pintor. Carcassona serà només una ciutadella del sud de França i la Torre Eiffel, un monument. No en sabran res de la seva història, de la seva gent, del perquè, dels motius. Tot això els és igual. Es pot fotografiar el temps, tot sopant al Trastevere? I les notes dels músics ambulants a Colònia? L’olor de les flors a Suïssa, la podran fotografiar? El gust de la cervesa freda a Berna, el de la Mussaca a Atenes, les tapes a Donosti, l’aire al Montblanc, com ho fotografiaran tot això? Tornaran amb les maletes plenes de llocs i persones que en el fons no hauran existit mai perquè no han sabut veure’n la seva essència, els seus motius, la seva història, les raons per les quals un dia van ser i ara són. Viatges sense gust de res, asèptics, records fets només de paper.
Fa catorze anys escrivia aquest text al blog. Em fa l'efecte que el fenomen de la fotografia compulsiva no només encara es dona entre molts turistes, sinó que segurament ha empitjorat perquè ara la majoria de fotografies no s'imprimeix. Moltes passaran directament de la màquina de fotografiar al disc dur d'un ordinador o quedaran a la targeta de memòria d'un telèfon mòbil. Algunes acabaran penjades a Internet, com a molt. Em sobren força turistes i trobo a faltar més viatgers.
