Bob Dylan's dream

Segueix nevant, Bob. I segur que encara no saps on va a parar l’Autopista 61, ni què es veu des de dalt de la talaia, ni si la resposta és en el vent. Per què hi ha alguna resposta, Bob? O segueixes encallat a Mobile amb els blues de Memphis una altra vegada? Segur que, un cop més, et treuràs el barret de copa de pell de lleopard i diràs que tot plegat és culpa d’ell. Oi, senyor Jones? I aquest vent idiota que no para mai i tu, que només busques algú que et doni aixopluc enmig de la tempesta o que et trobi pel matí. I ja no saps què se n’ha fet de la noia de les terres baixes, amb els seus ulls tan tristos i els seus cubells de pluja o si tot va ser en va. Els temps estan canviant? Els temps han canviat. Qui t’ho havia de dir, oi, Bob?

D'Oscar

Setanta-dos fotogrames per segon són els que fan falta per enganyar l’ull, per fer-li creure que una seqüència d’imatges fixes passada a una velocitat prou alta és en realitat un objecte en moviment. El cinema és doncs, del rotlle de cel·luloide a la pantalla, una il·lusió, un miratge, un truc. Dels murals rupestres als primers aparells més o menys enginyosos - el zoòtrop, el quinetoscopi, la cambra fosca, les ombres xineses...- la Humanitat sempre s’ha empescat mil i una maneres d’explicar històries. Trossos de realitat com els primers passis dels germans Lumière, en què l’aparició d’una locomotora féu sortir la gent esparverada del cinema. Retalls imaginaris, com els primers muntatges de Georges Meliès, plens de gegants, coets i llunes que badallaven. Però també anem al cinema per poder entendre, per entendre’ns, per poder viure la vida dels altres amb els seus clarobscurs, les seves defallences i les inevitables maltempsades mentre ho mirem tot còmodament asseguts des de la nostra butaca: la màquina de filmar recull fragments de realitat i nosaltres fem de testimoni dins la foscor de la sala. I així riem, plorem i patim amb els personatges i les seves històries, en algunes ocasions del tot verídiques, però la majoria de vegades ben imaginàries. El cinema: un miratge, una il·lusió, un truc de llum: setanta-dos fotogrames cada segon per poder enganyar l’ull. I una mica també, a nosaltres.

Desig

En una altra vida m’agradaria ser el turista que volta per la Rambla de Barcelona amb un barret de mexicà. Ser esperpèntic de cor i sense ser-ne massa conscient. Fer un ridícul poca-solta però amable, sense fer mal a ningú. Voltar amb pantalons curts i unes xancles de plàstic. Cridar “camarerou, outra cervessa, por favourt!”, ser un “hooligan” vital, formar part del grup dels homes “que no cuinen mai”. Anar al futbol cada cap de setmana. Abominar els llibres de Josep Pla, els quadres de Ramon Casas i aquesta murga del jazz...

"Oh, carai!"

Aquest matí m’he despertat amb el cos estrany. He passat la nit del lloro, tot entregirat amb els llençols i neguitós. En mirar-me al mirall per rentar-me les dents he vist el motiu: com el personatge de la novel·la de Kafka, m’havia metamorfosejat. M’havia transformat en el Dr.Caparrós (metge de capçalera), ni més ni menys. De resultes del canvi he començat a farcir el meu diàleg de “Oh, carai!” –el primer l’he deixat anar en veure’m reflectit- i a dir coses com “AqueL senyorT”, tot encastant les “L” al paladar i hipercorregint les “R” al final de les paraules. Ara pateixo per quan m’aixequi demà al matí, perquè el canvi podria anar a més. És a dir, a menys: podria despertar-me en el paper de Joan Pera que feia de nebot maldestre a la mateixa sèrie. “Oh carai”!

Lapsus tecleae?

Llegeixo en una publicació digital que volen ser “el espacio de referencia periodísitca”. D’entrada això ens pot semblar molt adequat i és un propòsit ben lloable. Ara bé, si ens hi fixem i no deixem que el nostre cervell reordeni les lletres per nosaltres veurem que al text en qüestió hi diu “PERIODÍSITCA”. Això és començar amb mal peu, oi? És com quan algú parla del transport públic a Catalunya i en el PowerPoint de torn hi apareix la paraula “INFRAESTRUCUTRES”. Lapsus tecleae o és que senzillament a vegades les aparences no enganyen? Ai...

Biblioteques

Hi ha mots que, en dir-los, fan que ens omplim de segles. I és que l’arrel de moltes paraules es remunta a molts anys enrere. Venim d’on venim, és clar, i encara ara enviem currículums, busquem un modus vivendi o tenim lapsus. L’etimologia de moltes paraules ens porta directament, pel passadís dels anys, al llatí o al grec. Algunes fins i tot fan doblet, com “Biblioteca”, que prové del llatí (bibliothēca), i que a la vegada deriva del grec βιβλιοθήκη ('bibliothēke'), la qual està composta per βιβλίον ('biblíon' «llibre») y θήκη ('théke' «armari, caixa»). És a dir, ras i curt, la paraula fa referència al lloc on els llibres eren guardats. Les primeres biblioteques nasqueren en els temples de Mesopotàmia, autèntics magatzems de taules de fang, gruixudes i pesades, gravades amb un punxó. Més endavant, a l’antiga Grècia, el llibre i les biblioteques van assolir un gran desenvolupament i podem considerar que van constituir el precedent de les actuals tot i que el llibre, tal i com el coneixem ara, no existia: els escrits s’emmagatzemaven, mitjançant una tècnica heretada dels egipcis, en rotlles de papir dels quals penjava una banda anomenada “Index” (d’aquí ens ve “indexar”) que indicava el títol de l’obra. Així mateix, devem als romans la fundació de la primera biblioteca pública de què es té constància. Amb el temps hi ha hagut biblioteques famoses com la d’Alexandria, fundada al s. III a.C. i que a la seva època va arribar a tenir fins a 90.000 manuscrits. Dissortadament, el seu contingut es va perdre amb els anys entre saquejos i incendis. Per altra banda, els llibres i les biblioteques han donat per a grans pel·lícules: qui no recorda El nom de la rosa, basada en la novel·la d’Umberto Eco, en la qual el frare franciscà Guillem de Baskerville i el seu aprenent Adso de Melk es desplacen a una abadia del nord d'Itàlia, l’any 1327, on els monjos moren en estranyes circumstàncies? Finalment el culpable de les morts resulta ser un llibre: un tractat sobre l’humor atribuït a Aristòtil amb les pàgines enverinades que forma part de la biblioteca del monestir. I és que no sempre ha estat fàcil arribar al saber! Vist en perspectiva podríem dir que mai no hem tingut els llibres i els espais on es guarden tan a l’abast com ara, on cada poble disposa d’un servei públic de biblioteques (o de Bibliobús) en què poder disposar del bo i millor de la cultura: els millors papirs en forma de llibre, pel·lícula o CD a tocar de la mà. Mai com fins ara no havíem tingut tanta cultura i tan a prop. I és que, parafrasejant la dita, el saber “sí que ocupa un lloc” i és a les biblioteques municipals. Gaudim-ne!

La primera vegada

Avui, per primera vegada, ho he fet. Després d’anys i anys d’estar-me’n, sí. N’he tingut ganes de fer-ho a molt llocs, sobretot si hi ha silenci: una biblioteca pública, un vagó de tren, dalt d’un avió....s’ha assegut al meu costat i ja d’entrada semblava que ho demanés, amb unes maneres més que evidents, provocant d’una forma gairebé barroera, perquè tot i que el fer semblava natural en el fons hi havia quelcom de voluntat en el gest. Primer he intentat ignorar-la, però davant la insistència m’he començat a posar nerviós. Una mena de frissança s’ha apoderat de mi, com un neguit que no em deixava pensar en res més. Fins que al final m’he decidit a fer el pas i m’hi he atrevit. M’he adreçat cap a ella i amb veu amable però ferma alhora li he preguntat, fart d’aguantar tant de moc contingut i empassat nariu amunt: “Perdona però...vols un Kleenex?”.

Apunt de paisatge boscà

Un bosc d’arbres estereofònics amb arrels de crom. Pans de molsa magnètica, arbusts vermells en Do menor. Branques-diapasó, compassos plens de móres, metrònoms de liquen i falguera. Un estol d’ocells que canten en ultrasò i que no tothom pot sentir...

Lliures i petricons

De tant en tant, en llegir receptes antigues, hi trobem unitats de mesura que no pertanyen al sistema mètric decimal. Són mesures que ens són del tot estranyes però que eren d’allò més usuals per als nostres avantpassats. Actualment, però, ens sorgeix un problema quan, amb l’olla a mig bullir, ens trobem que cal “afegir un petricó de llet". Un petri...què? Sí, hauríem d’haver estat al cas i llegir la recepta amb atenció però, coses dels temps actuals, n’hem passat massa via i no ho hem fet. I ara ens trobem que hem d’abocar a l’olla un petricó i no sabem si fem amb una cullerada sopera o, per contra, hem d’emprar un parell de vasos. Si som afortunats i entre els nostres veïns n’hi algun d’edat sempre podem trucar a la seva porta i demanar-li “un petricó” d’oli, vi o llet, a veure amb què ens sorprèn (“Un petricó? No en vols més?” o bé “Un petricó?! On vas a parar!”). Per si cas no disposem de cap avi o àvia, convé anar concretant la mesura: un petricó era antigament l’equivalent a ¼ de porró. Ja hi som! Perquè actualment els porrons tampoc abunden. A més, i com ja passava llavors, la mida dels porrons canvia segons la localitat. Essent una mica centralistes, s'accepta que a Barcelona era de 23,5 cl., que es pot arrodonir en ¼ de litre. És a dir: la mida d’un got. Problema resolt. Seguim: “després del petricó, afegiu MITJA LLIURA” de cigrons a l’olla. Mitjà què?? No me’n sortiré pas: que difícil que és dominar l’art dels fogons, que quan no és una lliura, són petricons!

Demà

De sota la taula estant
pots atalaiar el foc somort
que cremarà demà.
No és pas tèrbol el desig,
només les gàbies de l’ànima,
el pany i el forrellat,
la cadena de les convencions,
les baules del “què diran”.
I així serà que l’acaronarem
amb el capciró dels dits,
un moment només,
per acabar fugint d’estudi
tot parlant del temps
o qualsevol altra fotesa.
Resignats, llavors,
donarem un volta més a la clau,
afegirem un altra baula a la cadena,
farem callar els sentits
amb el crit eixordador del silenci.

Albirant la pedregada

Potser serà un descobriment fet una mica per atzar. És clar que la xamba, si ens sorprèn al despatx o al laboratori, no ho és tant. És allò que deia Picasso: “Que la inspiració ens agafi treballant!”. Sigui com sigui, algú inventarà un aparell de raigs X que ens permetrà veure a través de les aparences. Els farsants, ara tan opacs en la seva comèdia, esdevindran translúcids. Veure’ls serà com observar un decorat des de la tramoia, ens mostraran els seus engranatges més íntims i les seves intencions més recòndites es veuran reflectides com en un mirall. Veurem els enagos de la geganta, els trucs del prestidigitador més fi i més d’un “t’estimo” perdrà les ales. Llavors, de tan nus, patirem un sobtat atac de vergonya (pròpia i aliena) i algú s’afanyarà a inventar-se un nou joc d’excuses i falsos motius. Una façana de nous arguments o una pell de plom que, a manera d’antídot, omplirà els carrers de noves fanfares d’eixerits amb la feina feta, malabaristes del no-res i venedors de fum. No tenim remei.

Un escrit meu de fa 5 anys. Albirant la pedregada que ens venia a sobre...

Més cine!

"No trobeu que pel·licules que abans ens semblaven imprescindibles (obres d'autors com Fassbinder, Tarkovsky, Malick o Bergman), ara ens fa molta mandra tornar a veure?"

Vist al Facebook de Cinema 3.