Sagrades famílies, capelletes, i Clicks de Playmobil*

És clar que ara, vist amb perspectiva i des de la talaia del record, la barreja era peculiar: la capella que circulava casa per casa, carrer amunt, carrer avall, amb la llumeta groga i dèbil que il·luminava la Sagrada Família, entre flors de plàstic i la caixeta per a les almoines. En un racó, enganxat amb xinxetes mig rovellades, un full amb pregàries. Dic que la barreja era peculiar perquè tard o d’hora, quan la capella de fusta corcada arribava a casa de l’àvia, l’acabava embolcallant de Clicks de Playmobil; d'astronautes, concretament. Amb els seus  escafandres, vestits platejats, armes i naus de l’espai. La capella, de cos rectangular, una vegada desplegats els porticons -que feien d'ales- i el petit pinacle triangular amb rosassa inclosa del davant, resultava ser la nau principal.  I és que als deu anys totes les figuretes ens van bé, és més tard que creixem i se’ns tornen icones. Entre cimboris, baldaquins i altra faramalla, a vegades fins i tot ens oblidem de jugar.

* els meus eren de Famobil.

Venus (II)

Si els arqueòlegs haguessin trobat els braços potser no seria tan perfecta. Ara els hem d’imaginar i, com sempre que fantasiem amb l’estètica, els fem ideals. 

Fotografia: Carles. Louvre, París.

Venus

- Té, ja hi hem arribat, el Naixement de Venus.

- El naixement de qui?

- Si, home, de Venus. La deesa de l’amor llençada al mar, no ho veus que arriba amb una petxina?

-Ah, sí, que l’impulsen aquest parell, oi?
- Sí, són Zèfir, el déu del vent de l’oest i Cloris, nimfa de la brisa, millors que un ventilador, creu-me.

- I sempre s’han de tapar l’entrecuix fent així amb els cabells, les deeses?

- Sí, mira, és el que tenen els cànons estètics. Bé, això i que a l’època de Botticelli estaba prohibit mostrar el cos totalment nu, eh?

- Qui?

- Botticelli, l’autor, coi.
- Vaja, doncs prou bonica que és!

- I la de la dreta? És com aquell que li posava la capa al James Brown després dels concerts, eh? Però a la Venus aquesta no se la veu tan exhausta, haha!

- És una altra nimfa, la Primavera, l’estació del renéixer.

- Ah, per això és diu “el Renaixement”?

- No, home, no…és perquè es recupera l’estètica clàssica, pensa que en l’art medieval cristià el nu era pecat.

- I al coll hi porta una garlanda de murta, símbol de l’amor etern.

- Uf, sí que ho feien complicat, ara tot és més senzill... va marxem que aquestes sabates noves m’estan matant i més tard vull veure el partit.

- És que tu també, a qui se li acut?

- Què vols dir? No ho sabia que ens faríem aquest tip de caminar pel museu!

- Més senzill, eh? Ai, amor, amor... no sé pas quina deu ser la deesa de la paciència...

- Com?

- Vinga, anem a dinar. Fa uns musclos a la marinera...?

- Vinga!

Màquines d'escriure, pel·lícules i cafès

Un dels principals fabricants de màquines d’escriure afirmava, al principi de la informàtica, que a ell els ordinadors no li feien por, que no veia les seves vendes amenaçades perquè la gent sempre necessitaria escriure. Per altra banda, les seves màquines eren perfectes, no s’encallaven mai. Evidentment uns anys més tard va tancar la fàbrica per eixut: ningú comprava el que, en qüestió de mesos, va passar a ser una andròmina. És el que els manuals de màrqueting anomenen “miopia del producte”, confondre la necessitat (escriure) amb l’aparell que la satisfà (en aquest cas la nostra entranyable Olivetti Lettera). El tic-tac de les lletres metàl·liques damunt del carret havia emmudit per sempre. Adéu Tipp-Ex, passi-ho bé paper de carbó. Ara sembla que el progrés falconeja els videoclubs i els seus propietaris es queixen. Res a fer-hi, tenen mala peça al teler: la necessitat és veure pel·lícules, el suport és el de menys i no té sentit arribar-se a l’altra banda del barri per llogar un servei que ens podem descarregar per Internet des del sofà estant. Tret que ens agradi fer-la petar una estona amb els dependents, intercanviar opinions sobre actors, guions, diàlegs... intercanviar parers amb algun client amb gustos semblants. A vegades penso que, amb l’estona que hi estem, ho podríem amenitzar tot amb una infusió. En aquesta tassa potser hi rau la futura supervivència d’aquests establiments, perquè ens agraden les pel·lícules, però també parlar-ne, i això per videoconferència no pot ser. Tret que algú inventi la manera de baixar en streaming l’aroma d'un bon cafè.

Josep Pla - Montaigne

No em canso de llegir els «Assaigs» de Montaigne. Hi passo hores i hores de la nit, al llit. Em fan un efecte plàcid, sedant, em donen un repòs deliciós. Trobo Montaigne d’una gràcia gairebé ininterrompuda, ple de continuades, inesgotables sorpreses. Una d’aquestes sorpreses prové, em sembla, del fet que Montaigne té una idea molt precisa de la insignificant posició que té l’home sobre la terra. 

Josep Pla 

Escolteu una lectura del llibre Les hores realitzada a Catalunya Ràdio en el vintè aniversari de la seva mort.

Pel que fa a Montaigne, aquest llibre n'és una bona introducció.

Bones lectures per a aquest estiu!

Capvespres i contes

Els contes de Mercè Rodoreda són durs i cantelluts com la pedra, fruit d’una societat en què tant era descobrir que la realitat és només un acord: trencar algunes convencions et duia a ser perseguit per un munt de dits acusadors. Els seus personatges semblen fills de la por i el “què diran”, condemnats a viure dins la cotilla social per sempre. A vegades tanta foscor fa un punt d’angúnia i voldries donar als seus protagonistes una mica d’aquesta llum clara i càlida que ens regalen els capvespres d’estiu. Fer-los passejar una mica per un parc de la ciutat sota el cel malva de la tarda. Fer-los veure que, després de tot, no n’hi havia per a tant...

Fotografia: Carles, Torre de l'aigua - Sabadell

Taurons, tintoreres i altres feres

Abans de 1975 a qualsevol platja del Mediterrani quan s’hi veia un tauró petit, una tintorera (Prionace glauca), no passava res. Es pescava i es rememorava que feia uns anys l’Emili de Cal Sirenu n’havia pescada una d’igual o més gran. Els nens es banyaven, les mares preparaven entrepans, el senyors llegien el diari a la sorra, i aquí pau i allà glòria. Però va arribar Ell. L’home de la gorra, la barba i el seu somriure beat. I Amity, el tranquil poble turístic amb el seu sol de juliol, el seu xèrif, el guarda de la costa, els pescadors, els turistes en remull i, enmig d’aquest brou estival, un enorme tauró blanc. Crits, pànic, i una banda sonora que només amb dues notes aguanta mig metratge. Sí, com en els llibres d’història, hi ha un abans i un després d’Ell i la seva pel·lícula que aquí es va estrenar amb el nom de “Tiburón” (Jaws). Des de llavors ja no vam entrar igual a les tèbies aigües del Mare nostrum i ara cada vigilant de platja que observa la tímida aleta d’una tintorera també veu el “jefe” Brody (Roy Scheider) i el terrorífic zoom que fa el director, Steven Spielberg, a la seva cara. Sent l’espant, el terror, del cap de policia quan li diuen allò de “Hay un tiburón en la laguna...”.  Bandera vermella, aparteu les criatures, activeu tots els plans de protecció civil, pasamos a DEFCON 2. Tu diràs!

Best-sellers a l'estiu

És estiu i tot es torna més lleuger, frívol. Els diaris s’encomanen del gust de la cervesa a les terrasses i comptem el temps per olives i vermuts. Ha arribat l’hora de llegir un best-seller! Va sí, va… som-hi! Però, ai, i els adjectius, que no hi són? I aquestes frases breus i esllanguides? I aquests capítols curts que si fossin més llargs caurien esclafats pel seu propi pes? Best-seller? Segur? Sí, sí…al diari bé que surt a la llista dels més venuts…va, jo puc, jo puc…50 Sombras de Da Vinci? Era així, el nom? Ja ni el recordo. Posats a comptar em quedo amb les 40 nits amb Montaigne d’Antoine Compagnon per passar l’estiu. Cap a la tardor, si tot va bé, rellegiré el primer volum del gascó -l’original sempre és millor*-, i emprendrem la lectura del segon, i el tercer… quan sigui hivern aquests ja m’hauran dut – per les referències que hi fa- cap a clàssics com Sèneca, plens de bones frases que no puc tuitejar perquè l’Anna em diu que fa pedant i enyorarem plegats, des del sofà, les tardes lleugeres d’estiu en què comptàvem el temps per olives i vermuts i jo llegia un best-seller acabat de comprar. 

* També val per a pel·lícules doblades. 

Cinema: Le rayon vert - Eric Rohmer

Enmig d'una sopar amb bon vi i sardines fresques premo el botó "Eric Rohmer". No falla mai. A Filmaffinity, per exemple, podem trobar opinions com aquesta:

"Las películas de Rohmer deberían venderlas en los herbolarios, junto con las galletas integrales y los libros de Bucay: son progres, blandas, bienpensantes, amables, banales, educadamente sensuales, superficialmente cultas, llevaderamente filosóficas y tramposamente pseudopascalianas*, y, por encima de todo, espontáneas y naturales... ¡faltaría más! Híbrido de Nueva Era y socialdemocracia postmoderna, paradigma perfecto de la subcultura light llevada al cine. Y aquí, El rayo verde como ejemplo modélico; con el dudoso mérito de haber construido el personaje femenino más estúpido que se ha visto en la pantalla en las últimas décadas.
Me pone de los nervios, ¿se nota?"

*aquí em perdo.

És divertit fer d'advocat del diable (a.k.a Hollywood) però la conversa se salda aviat amb un "On vas a parar!", elogis cap al cineasta i la promesa de tornar a veure Le rayon vert l'endemà.

UOC: why should I?

De tant en tant, ganes de tornar a la UOC però…oh, wait! Per resumir-ho en una expressió que ha fet fortuna a Internet i que vol expressar un gir de les circumstàncies que alteren la proposta original. I és que darrerament han canviat força coses per als que ens agrada estudiar: la primera, el cost relatiu. Amb la crisi qui més qui menys ha patit retallades i la percepció del preu dels cursos ha canviat, ara semblen més cars. Segon punt, el material: fa uns anys rebre un llibre en format digital per Internet semblava una panacea... fins que va arribar Amazon. Llibres de qualitat enviats al nostre lector digital o PC en qüestió de segons. Exemplars que abans ens havien de portar d’alguna llibreria de Londres, París, etc. ara els tenim a l’abast en dos clics, força barats i amb el diccionari incorporat. Tercer punt: el feedback. En temps de Facebook i Twitter haver d’esperar massa per rebre una resposta, encara que sigui més qualificada, fa de mal pair. I quart punt: l’abundància. Hem après a pescar a la Xarxa, que corre plena de materials pedagògics de primera qualitat. No és casualitat que tanquin tantes llibreries. Altres establiments com videoclubs o botigues de música -CD i partitures- veuen caure en picat la seva facturació any rere any. Per quin motiu m’hauria de tornar a apuntar a la UOC, doncs? Per aconseguir un títol però... oh, wait!

Gravity

Un dels millors moments de la pel·lícula: quan l’astronauta Ryan (Sandra Bullock) es treu el vestit espacial i, en una estona de treva, aconsegueix en una seqüència transformar el transbordador en un enorme ventre matern calent, acollidor i ingràvid. Gravity, encara no l’has vist?

To space and beyond

Esgarrifa pensar que l’ordinador d’abord de l’Apollo XI tenia menys potència de càlcul que qualsevol dels nostres telèfons mòbils actuals. Malgrat tot, els astronautes de la NASA van aconseguir arribar a la Lluna. Nosaltres, en canvi, sovint no anem més enllà d’algunes fases del Candy Crush.

Chanquete ha muerto?

S’acosta l’estiu i com diu l’adagi, tota cuca viu. La programació de la televisió a l’època estiuenca n’és una bona mostra: concursos poca-soltes, entrevistes a la fresca i, és clar, les reposicions. El primer que em ve al cap quan es parla de reposicions és Verano Azul i un dels seus protagonistes: el Chanquete (“Chanquete ha muerto!, Chanquete ha muerto!...”). Fins a vuit vegades van arribar a matar el pobre home, amb tanta reposició! Que cap al final allò ja no era Verano Azul, que allò s’anava descolorint, eh? Que anava prenent un color sèpia tot plegat, que els anys no passen en va i menys per al cel·luloide. I jo que em “barallava” amb el meu pare perquè el feien a la mateixa hora que els dibuixos animats del Flash Gordon! Si ho arribo a saber li dic: “Tranquil, que encara el mataran set vegades més!”. 

Un escrit de fa deu anys recuperat després de saber que ahir van tornar a emetre Verano Azul. Efectivament, en aquest país a vegades el temps no passa. És més, després de veure "Tarde de toros" a Televisió Espanyola el passat dissabte havent dinat em fa l'efecte que anem enrere. Ben aviat podrem tornar a gaudir, doncs, de la pel·lícula de La Clave amb el posterior debat moderat per José Luis Balbín i de l'1,2,3, responda otra vez, els divendres al vespre. Per 25 pessetes, a quin any vivim realment?

Il·lusió

Caçadors de bombolles per sempre, perseguidors de somnis irisats, color d’ala de papallona. Planetes de sabó fràgils i efímers, el truc consisteix en saber crear-ne de nous. 

Fotografia: Anna, Sitges.