El colós en flames II?

“El coloso en llamas” (1976), una d’aquelles pel·lícules que tant ens han entretingut, basades en desastres. L’argument ja se sap: el dia de la seva inauguració un bloc de més de 180 pisos s’encén amb tots els convidats a dins. I és que malgrat l’aparença de perfecció, l’edifici és un nyap ple de deficiències. Com a curiositat, en una de les primeres seqüències podem veure la zona de comandament que aviat quedarà fosa per la tensió elèctrica amb un quadre de llumetes multicolors que s’encenen i s’apaguen amb certa aparença galàctica. No ens ha d’estranyar perquè, efectivament, es tracta d’un ordinador IBM Q-7, construït el 1954 per protegir els EUA d'atacs de bombarders soviètics. Basat en la tecnologia de làmpades de buit, l’IBM Q-7 en acció ocupava tot el primer pis d'un bloc de formigó a prova de bombes i generava tanta calor com cinc cases unifamiliars. Però malgrat la seva capacitat de càlcul, tot el sistema va quedar obsolet quan els bombarders tripulats van ser substituïts per míssils més ràpids. Els components dels sistemes, ja fora de servei, van ser venuts com a ferralla i comprats per empreses de cinema i televisió que volien ordinadors amb aparença futurista. El panell de llumetes emprat a la pel·lícula es va fer servir prèviament a “El túnel del temps” (1966) i més tard a “Món futur “(1976) i “Independence Day” (1996). L’ordinador, doncs, va ser més que amortitzat. Ara que es porten tant els remakes no m’estranyaria trobar-me’l de nou a les sales de cinema. El colós en flames II? De més verdes en maduren.

"On the beach..."

“Take me back to the place that I know… on the beach”. Torna’m als llocs que coneixem, a les platges on hem estat però també hem sigut, que el temps és més plàcid quan es compta per onades. 

Fotografia: Carles. Sant Feliu de Guíxols. 

Psicologia breu de sobretaula

Algú amb prou paciència com per entretenir-se a pescar paraules amb la xarxa dels mots encreuats de La Vanguardia no pot ser una mala persona.

Passa't a Premium ("Dámelo todo...")

Cada pàgina web que visitem deixa un rastre, una pista en forma de cookie, que defineix un camí d’engrunes, un fil d’Ariadna que porta els publicistes directament cap al pou dels nostres desigs. El resultat final és un mosaic d’anuncis que s’obren en racons estratègics de la nostra pantalla per recomanar-nos llibres amb la mateixa temàtica del darrer que vam comprar, complements electrònics per a la darrera màquina de fotografiar que vam regalar, suggeriments semblants al darrer lloc on vam fer turisme, restaurants a prop d’on vam celebrar aquell dinar. Un Gran Germà ens espia i tots els anuncis tenen certa afinitat amb el nostre tarannà, els nostres gustos... a tot arreu menys al servei de música en streaming Spotify: si escoltem el Rèquiem de Mozart o una versió de Satin Doll del Gerry Mulligan Sextet, per exemple, ens bombardejaran amb propaganda de reguetón (“Dámelo todo, dámelo todo...”). Com pot ser, si ja ho saben tot de nosaltres, ens preguntarem. Doncs precisament per això: ens fan sentir si us plau per força música que ens burxa les orelles per tal que ens passem a la versió Premium sense anuncis però de pagament. Imagino que ara mateix, en un lloc de l’Hospitalet, hi ha el Jonny i la Jessy escoltant per enésima vegada el Magnificat en Sol menor, RV 610: et misericordia eius interpretat per Jordi Savall i decidint que ja en tenen prou, que ja s'ha acabat el bròquil, i que a ells ningú els espatlla el seu ritmo latino sabrosón i el darrer hit de Tito el Bambino: "Txipum-xim-pum, txipum-xim-pum... lágrimas de dolooOOOooor, soledad sin consuelooOOOOooo...".

"Appels + Oranjes"

“La rutina, el llenç en blanc damunt el qual pintarem la nostra vida de dilluns a divendres. Per sentir que guanyem alguna cosa ho fiem tot als números vermells de la ruleta, als dies festius. En tota aposta, però, a vegades es guanya i a vegades es perd. En el darrer cas fem bancarrota emocional i ens abandonem a la compra compulsiva de roba o d’andròmines tecnològiques, ens enganxem al WhatsApp, al Facebook o al Candy Crush, a l’impuls primari d’aconseguir satisfacció al preu que sigui...”

- Nen, quin drama, no?

- Ah, jo tinc el meu públic, és el que volen llegir... Cioran, Sartre...

- Si els teus lectors et veiessin, un hedonista com tu, Mr.Carpe Diem...

- També hi ha feministes radicals a Twitter, al Núvol, als diaris... que quan van a les entrevistes de treball es posen aquella samarreta escotada “que no falla mai”, oi? Desgraciadament sovint la coherència és un vestit que ens fem a la nostra mida i en funció de les circumstàncies.

- Bah, parles per aquella dels cabells blaus? Si està com una cabra!

- Que vols dir que no ho estem tots una mica? És clar que hi ha graus i graus... però “cada loco con su tema”, l’important és no equivocar-se de grup de tertúlia!

Vi amb formatge

A partir de certa edat es té ego, però és negociable. Amb el temps s’aprèn que cadascú és cadascú i allà ell i les seves circumstàncies. Opinar, en el millor dels casos, sense jutjar i sentenciar. Però sempre hi ha individus recalcitrants, repatanis, persones amb greus problemes per veure-hi més enllà d’ells mateixos. Són els que diuen frases com “Jo és que no bec alcohol… “ amb una mirada reprovadora cap als que sabem gaudir d’una copa de bon vi de tant en tant. Entenc que per motius de salut algú sigui 100% abstemi, de la mateixa manera que si es té el colesterol alt s’eviti menjar alguns aliments. Però no gaudir del que som i ens agrada “com a acte de fe” sempre m’ha semblat una mica pervers. Però ja he dit que cadascú és cadascú i allà ell i les seves circumstàncies. Una mica més de vi i formatge, my dear?

Perdent l'oremus

Ja fa uns 2.000 anys que sóc entre vosaltres. A la casa pairal dels Solsona, però, només en fa uns vuitanta. A l’inici, recordo l’olor de nou dels mobles acabats de brunyir, les cortines, els brodats dels llençols que venien amb el dot d’ella, una pura delícia d’artesania fina. A mi em van posar al damunt del capçal del llit, directament de l’obrador del millor especialista en talles de Vic. Quin goig que feia, llavors! Tota la policromia em lluïa amb daurats refulgents, la fusta encara sense corcs. La nit de noces va ser discreta perquè ningú neix ensenyat i per a depèn què a vegades costa que tot rutlli quan s’ajunten les frisances amb la novetat. A mi – per allò del pecat- també em van tenir en compte i van girar-me de l’altre costat. 

Fa uns dies els avis van marxar de viatge i vaig sentir que algú furgava la porta a altes hores de la matinada. Lluny de ser lladres va resultar ser el nét que venia acompanyat: tota la nit da-li que da-li amb mi al capçal tot fent de “voyeur”: quina ànsia, tant de bo hagués fet com el seu avi i m’hagués tombat! El cert és que tot ha canviat molt des que vaig arribar fa vuit decennis i potser ja va essent hora que li digui alguna cosa a la Verge dels Dolors que hi ha al costat de l’armari-mirall. Des d’aquella nit que me la miro amb uns altres ulls, em domina un desfici estrany, i ja no sé si és el desig o els corcs, el que m’està rosegant!

"Spain is different"

"Spain is different", un eslògan per afavorir el turisme estranger, creat a les acaballes del franquisme però que encara ara és prou vàlid. Pel que fa a l’àmbit econòmic i en relació amb els mètodes de producció, a la facultat ens explicaven que quan aquí es va intentar introduir el sistema “Just in time”, que implicava la fabricació sense estocs, el fracàs va ser clamorós. La idea que sustentava el mètode de producció era senzilla: tenir un magatzem ple de peces per a la cadena de muntatge significava tenir uns diners invertits que no eren rendibles, un cost. Ben mirat, i en un procés altament eficient, no calia: al seu lloc d’origen, al Japó, quan un treballador requeria una peça, aquesta li era entregada al moment, acabada d’arribar. A Espanya, quan algú necessitava la mateixa peça, el treballador que l’havia d’entregar era al bar a fer un cafè, o no havia vingut, o havia sorgit algun problema de darrera hora. Cadena parada, treballadors aturats, increment de costos altre cop. Amb els anys ho hem anat polint, però encara ara ens omplim la boca amb conceptes, idees, importats de països amb uns altres valors, altres maneres de fer que no tenen en compte “el nostre caràcter mediterrani”, per dir-ho d’alguna manera. Solucions en l’àmbit econòmic i laboral que, en arribar aquí, donen per a tesi doctoral però que aplicades a la pràctica tendeixen al nyap. I és que encara ara, i en molts aspectes, "Spain is different".

Parole, parole, parole

No sé si ens cansarem mai de joguinejar amb les paraules. No. Més aviat seran les paraules que es cansaran de nosaltres. Ens deixaran, vençuts, quan ja no estiguem a la seva alçada.

Apunts

Segur que el món és ple de comptables que desitjarien guanyar-se la vida tocant la viola en un quartet de corda. La inversa, encara que possible, és poc probable.

A força d’streamings el món se’ns liqua, se’ns fon en el mar binari d’Internet. Qui va dir “aviat escoltar música serà com obrir l’aixeta”? Avui he begut un bon raig de la teva playlist. Refrescant.

El Paulocoelhisme, aquesta banalitat disfressada de profunditat, està més estès que no sembla. A alguns pensadors actuals se’ls hauria de deixar en quarantena abans de permetre que omplissin les pàgines dels suplements del diumenge i les lleixes de les llibreries. Quin avorriment, la impostura!

Els ametllers són com les mares: sempre saben alguna cosa més.

Sense escafandre

Relectura de poemaris. Paraules que papallonegen al voltant de la mort: encara que siguin boniques no vénen de gust per acabar el dia, sobretot si tenim l’esperança de poder sentir el despertador l’endemà. Canvi de llibre: el desamor, inventari de greuges i passos en fals, errades cantelludes disfressades de metàfora que es claven al coixí tou. Sembla que és impossible escriure poesia si no és des del més profund de la Fossa de les Marianes, rodejat de criatures abissals, a 11.000 metres per sota del nivell del mar. No hi ha poetes-submarinista que aboquin els seus pensaments al full una vegada s’han tret el vestit de neoprè i l’escafandre? Escriptors a qui els vingui de gust gargotejar quatre versos des del port, a la taula del restaurant? Potser és que les musses fugen de la felicitat. No és bo el que s’escriu entre tapes d’olives i vermuts blancs?

El darrer dels mohicans

Ah, ara que ja sabem si és nen o nena apareix un altre dubte: quin nom li posem? El repertori dóna per a una anàlisi sociològica o una tesi doctoral a la facultat de psicologia. Així d’entrada em vénen al cap els pares que bategen l’hereu amb el mateix nom que ells. Potser és només una tradició familiar, però a mi em fa pensar que potser a vegades es tenen fills per egoisme més que no pas per amor: el fill com a extensió del pare, l’encarregat de continuar la nissaga. Pobret. En una línia semblant hi ha els que adjudiquen al seu fill un nom que, es miri com es miri, no deixa de ser pedant. Pares genèticament superiors, posseïdors de la veritat absoluta, és evident que el seu plançó ha de dur un nom d’alta ressonància clàssica. La versió per a escoles de l’Opus és, inevitablement, en castellà. El papà o la mamà dels primers acostuma a formar part de l’AMPA de l’escola. Els segons tendeixen a procrear de tres en tres. En ambdós casos, mandra infinita. Després, i deixant de banda els noms estrangers, hi ha el noms anglesos llatinitzats: Yenifer, Yeremi, Leidi... com que sobre gustos no hi ha res escrit ho deixarem aquí. Sort que ja ha passat la fal·lera per posar noms d’estrelles del cinema perquè durant una colla d’anys cridaves “Kevin, a dinaaar!” i es girava mitja platja. Segueixen els “Greatest hits” del moment: Marc, Biel, Pol, Martina, Laia... ho diu l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). A mi m’agraden, encara que se n’hagi abusat. I finalment hi ha els noms de sempre però que ben pocs pares pensen a posar a la seva descendència. Qui es diu Carles avui en dia? Ningú.

Més fals que un duro sevillano

Segons el diari El País “la Fiscalia de l'Audiència Nacional ha obert una investigació contra la Generalitat de Catalunya per falsificació per l'encunyació massiva de monedes amb aspecte molt similar als euros”. Concretament 45.000 peces encunyades per commemorar el tricentenari de la desfeta de 1714, fabricades a la Xina i, efectivament, clavades als euros de curs legal. Però tot plegat ja ens ve de lluny: cap allà l'any 1.880 l’Estat espanyol fabricava duros però amb un contingut de plata menor del que prometia el seu valor. Més tard uns falsificadors de Sevilla van fer una mica més el viu i van emetre una edició amb un contingut de plata encara més baix. D'aquí ve allò de “ser més fals que un duro sevillano”. Aquests duros, si bé tenien un aspecte molt semblant als autèntics, feien un soroll d’esquellot trencat en fer-los dringar al damunt d’una superfície llisa, per això trobàvem una peça de marbre plena de ratllades al costat de la caixa registradora de la majoria de botigues d’aquest país, encara en recordo alguna. Ara ja no n'hi ha perquè al seu lloc ja hi trobem un McDonald’s o una sucursal bancària i els lladres que ens roben de debò ho fan en silenci, sense que el dring trencat dels seus moviments els delati mai. 

Que hi ha algú?

“EA3CQG, EA3CQG... em copies?”. La radioafició, amb aquelles enormes antenes de particulars que es podien passar hores pentinant les ones hertzianes de mig món per poder dir “Hola!” a un desconegut a quilòmetres de distància. Suposo que Internet ha deixat mut més d’un micròfon ara que la dèria de contactar amb gent nova pot trescar alegre com un picarol entre wifis i codis html. Tot i així encara hi deu haver algun romàntic entestat a seguir amb el seu vell aparell de ràdio, de la mateixa manera que encara hi ha qui redacta textos amb una antiga màquina d’escriure. Suposo que en el fons el que de debò importa, més enllà de la tecnologia, és la comunicació. “EA3CQG, EA3CQG... em copies?”.

Enganyades

Crec que us han enganyat. Que a sota de la llicenciatura, el màster, els postgraus i l’àmbit laboral, en molts casos encara hi batega una mestressa de casa - programació social inconscient que ve de lluny?- que a la llarga acaba per fer-se càrrec dels fills, el menjar, la neteja... mestresses de casa i professionals teniu doble càrrega de feina mentre que l’home també sucumbeix als estereotips i ajuda, però no tant. Tirant de veta, molts dels que s’afaiten encara ara poden arribar a casa ben tard i, de portes enfora, poca gent els qüestionarà. Ser una mica Pedro Picapiedra i cridar al peu de la cova: “Betty, què hi ha avui per sopar?!”

Bach to the future

S’acaba l’audició de piano al conservatori de Sabadell i els joves alumnes han tocat tots meravellosament: gent jove, pa tou però una capacitat d’aprenentatge sorprenent. I al final, l’avís del professorat “... i recordeu posar a casa discs de música clàssica per als vostres fills”. Ullada ràpida a la resta de pares i mira, digue’m pedant, però m’hi jugo un sopar a l’Empordanet (sigui on sigui ara) que entre tota la resta els discs de Mozart als seus prestatges es poden comptar amb els dits d’una mà. En canvi, estic convençut que tots tenen a casa Internet i Spotify. No costaria massa fer una playlist del Conservatori que fos un referent, crear un compte de Facebook, un de Twitter... entrar així al món del jovent, en l’àmbit on ells escolten música ara. Després se sorprenen que als dotze anys, quan poden decidir una mica, abandonin els estudis musicals. O és que esperen que els facin cas vestits amb una perruca arnada i tirabuixons blancs?

Amb dos rombes

Els nostres pares ho tenien fàcil: dos rombes a la pantalla? Nen, a dormir. Sí, el símbol de “contingut pot adequat” amb què TVE identificava alguns dels seus programes era inconfusible. Més tard vàrem descobrir que rere aquell parell de pastilles Juanola esblanqueïdes a la banda esquerra del televisor sovint només hi havia un senyor anglès una mica barroer a qui li agradava grapejar les cuixes d’una rossa bleda i pneumàtica. És clar que veníem d’on veníem – “senyora Francis, m’entén?- i allò ja era suficient. Ara qualsevol nen amb un mòbil pot tenir accés a tots els continguts que vulgui sense ser massa conscient del que veu o -pitjor encara- de qui el veu. Actualment toca als pares posar els dos rombes en forma d’educació, seny i sentit comú. Factors que a les portes de l’adolescència tendeixen a quedar eclipsats per un enorme gall dindi sobrehormonat. Que Sant Wifi ens agafi confessats..!

Peus de porc

És clar que a primera hora del matí tothom va just de temps. I és que frisem per anar a la feina, que deia el Pepe Rubianes. Alguns, com jo, entrem al vagó amb el cafè a mig coll mentre que algunes noies aprofiten el trajecte per maquillar-se. Una operació que de fer-la a casa endarreriria la seva entrada a l’oficina un quart d’hora ben bo: corrector, base, perfilador, rimmel, coloret i pintallavis a dos pams de la nostra cara. Tot s’ha de dir que els resultats a vegades són sorprenents. Però l’operació no deixa de neguitejar-me perquè penso que la noia, enduta per la fal·lera estètica, començarà a depilar-se, a fer-se les aixelles o unes “ingles brasileres”, no ho sé. I jo, que al tren sempre em pot la curiositat per les coses de la gent, no sabré on mirar. Com que m’agrada la cuina, i per aprofitar el temps, també m’aniria bé deixar-me anar una mica al seient i fer la meva: començar a desossar uns peus de porc, per exemple. O preparar un pollastre per al rostit. Obrir la carcanada amb unes tisores –crac! crac! crac!- aprofitant el reposa braços i llençar els menuts amb discreció a les escombraires de les bandes. Guardar el fetge per als canelons del diumenge. Té, Plaça de Catalunya, ja hem arribat. A la tornada, si encara hi ha la rossa del rimmel, aprofitaré per pelar una estona la “pava”*. Literalment. 

*Expressió castellana que en el seu sentit figurat vol dir xerrar una estona fent passar el temps.

Apa, apa! Neva neu!

Quatre volves de neu i em ve al cap un dels primers llibres que utilitzàvem a l’escola per aprendre a llegir. “Apa, apa! Neva neu!” No és un gran diàleg però a Hollywood s’han muntat pel·lícules sobre arguments pitjors. No recordo com vaig aprendre a llegir, només sé que en tenia moltes ganes i que, en aquest aspecte, vaig ser força precoç. Em ve a la memòria la professora de pàrvuls explicant-nos la lletra “P”, que segons ens deia sonava com un cotxe vell (“P-p-p-p!!”), mentre sostenia una cartolina amb un vehicle negre d’aquells el motor dels quals s’engegava amb una manovella. I l’estranya  sensació de pensar que tot plegat no calia, que tot allò ja se sabia. D’haver de fer comèdia amb la resta (“P-p-p-p!!”) quan en realitat el que jo volia era que em deixessin estar sol en un racó per llegir una estona el meus llibres de La Galera. A vegades tinc la impressió que fa trenta-cinc anys que espero poder sortir de classe.

Amb Calgonit

Aquí l’anomenem “casta” i The Economist fa referència, parlant dels Estats Units, a una “elit calcificada” (dels darrers aspirants republicans a la presidència en tres casos el seu pare també s’havia presentat com a candidat). Sigui com sigui, si mai assolim la independència, el primer que caldria fer és una bona bugada. I que no ens falti una bona dosi de Calgonit polític, perquè segur que més d’un votant de bona fe quedaria parat en veure la quantitat de calç que s’acumula dins les rentadores catalanes.

Set

El setè segell, el setè fill, el setè cel, les set plagues d’Egipte, els set magnífics, els set pecats capitals, set dies de la setmana, les set meravelles del món, set vides per als gats, botes de set llegües, set anys al Tibet i set nans per a la Blancaneus… coi, quina dèria per incloure el set a tot arreu, no? I per què set? Posem-hi un vuit, que toquen a quatre justos per cap, home! Ni teves ni meves... com? Ah, que el set és un número màgic, que ja Aristòtil i Hipòcrates en parlaven? Que no es prou bonic el sis? Què dius, que tot ve de l’astronomia, molts segles abans de Crist? Ja, que van descobrir que les estrelles no canviaven de posició les unes respecte de les altres però que alguns cossos celestes sí que ho feien: el Sol i la Lluna i els altres cinc planetes que es poden veure a simple vista: Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn. I quants són? Set? Ah... i des de llavors, au, vinga sets, oi? Va, posem la tele a veure què fan. Ei, que comencen Seven! És bona, eh?

"Armes de distracció massiva"

Em fa l’efecte que a la llarga i si ens descuidem se’ns acabarà per configurar un cervell de llagosta – l’insecte, no el crustaci- i no per la mida, sinó per l’actitud: tenim tanta informació a un cop de ratolí –el perifèric, no el rosegador- que podem rebre en poca estona una allau de dades que abans haguessin requerit una tarda sencera tancats en una biblioteca, una hemeroteca o haver de fer com a mínim unes quantes trucades. Ara llegim textos farcits d’hipervincles que porten a altres pàgines alhora que rebem un correu, una piulada de Twitter i ens sona un avís de Facebook. Tot plegat no acabarà per afectar la nostra capacitat de concentració? Algú habituat a aquest trànsit des de petit podrà asseure’s i reflexionar un parell d’hores al voltant d’un llibre sense pensar en res més? A vegades, quan ens veig embadalits amb el telèfon a la mà, malpenso i em fixo que al darrere de tot hi ha un pla: “Armes de distracció massiva”, que vaig llegir en alguna banda. Però res de judicis maniqueus: el mateix aparell que ens distreu com mai també ha fet caure in extremis algú que ja es fregava les mans esperant assaborir un bon tall de pastís i quota de poder. Passa-ho!

Panacees i "chollos"

Quan considerem que algun fet ens és molt avantatjós o ens fa l’efecte que ens ho ha d’arreglar tot diem que ens sembla una “panacea”. La paraula prové del grec Panakeia, que fa referència a la deessa posseïdora d’un remei que guaria tots els mals, filla d’Asclepi i Epione. Però si no volem tirar tan enrere en el temps i no ens fa res dir algun castellanisme podem afirmar que allò és un “xollo”, que pren el nom d’un italià – de Nàpols, per a més detalls- que va arribar a Espanya a mitjan segle XVIII durant el regnat de Carles III. El nostre home s’anomenava Cioglio i d’aquí va derivar el mot castellà “chollo”. I com va anar, tot plegat? Doncs resulta que el de Nàpols va demanar una llicència al rei per poder plantar cadires als carrers al llarg del recorregut de processons i desfilades i cobrar pel servei. A cada acte llogava milers de seients que, a la llarga, li van permetre acumular una fortuna. Com que amb només una llicència i unes cadires al carrer es va fer d’or, el seu nom – en la versió castellanitzada- va passar prendre el significat que coneixem actualment. Per llogar-hi cadires!