Black Friday - PERQUÈ JO NO SÓC TONTO!

Una coneguda empresa que ven electrodomèstics anuncia que també fa la seva campanya de preus barats abans de Nadal, el Black Friday. Una idea forastera que, com el Halloween, també hem importat. Però, ep, els responsables de la campanya de màrqueting d’aquesta empresa NO SÓN TONTOS! i saben que en aquest país si fan un anunci on es vegi escrit a la pantalla “FRIDAY” però el locutor digui “FRAIDEI” la majoria de gent, els compradors potencials, tindrà un esquinç de cervell. Ja va passar amb la campanya de Schweppes fa una bona colla d’anys. Ara han resolt el problema introduint una iaia concursant dins l’anunci que respon a una pregunta (“Si abaixem els preus abans de Nadal què ve ara?”). A poc a poc, i després de posar-se unes ulleres, diu “Black FRI-DAI”. El presentador confirma que, efectivament, “Black FRI-DAI” i no és fins a la tercera vegada que diu “Black FRAIDEI”. Els de màrqueting, QUE NO SÓN TONTOS!, saben que el consumidor espanyol ja haurà associat l’escrit amb la seva fonètica correcta i, ara sí, a comprar falta gent sense cap mena de dubte (no fos cas que anessin a la competència). Tot plegat és lamentable i, consumisme nadalenc a banda, deixa clara una cosa: en aquest país, per molt que es digui, realment no sap anglès ni Déu. Això és una gran notícia per als que ja miràvem les pel·lícules en versió original quan Chewaka encara no tenia pèl perquè no ens ha de faltar feina. BLACK FRIDAY LABORAL... PERQUÈ JO NO SÓC TONTO!!

Nespresso 2.0

Quin gran invent, això de les Nespresso. Tots els cafès del món perfectament ordenats per ordre d’intensitat aromàtica. A casa és el més pràctic i quan tens convidats fas tasses en sèrie amb la mateixa eficiència que el senyor Ford feia el seu model T (negre, naturalment) a les seves cadenes de muntatge. S’ha acabat barallar-se amb el molinet per moldre els grans, el dubte amb les mesures o haver de netejar el marro de la cafetera. Ara tot és més polit, asèptic. Un cafè que ens apropa gairebé –gairebé!- als ristrettos de Roma amb tot el seu cos i la seva crema aconseguits només amb prémer un botó. Tot plegat seria perfecte si en el procés es produís la bafarada típica de les cafeteres-de-tota-la-vida. I és que enyoro aquell núvol cafeïnat que exhalaven les Oroley quan l’aigua bullia i que impregnava tota la casa: el pròleg ideal per a un dia clar o l’epíleg d’un bon dinar. No podrien fer unes altres càpsules només d’aroma? O vendre un ambientador en esprai, que vindria a ser el mateix? Estic convençut que seria el regal estrella d’aquest Nadal. Corbates tronades? Ampolles de massatge per afaitar? Res home: càpsules – o esprai- amb el subtil aroma d’un bon cafè africà!

Cap de pardals

He matat el pardalet de Twitter d’una perdigonada seca. Pam! Sí, em sap greu perquè hi llegia el que hi volia veure: referències interessants enllaçades per amics i companys. Però també m’arribava tot allò que no volia. I ja pots anar fent “unfollows” que a partir d’un cert volum de gent Twitter és una bola de piulades i repiulades que fan que t’arribi de tot i a tota hora. Too much information going through my head, que cantava l’Sting en una cançó, i això que quan la va composar encara faltaven una bona colla d’anys per al desenvolupament d’Internet. També he fet força neteja a Instagram, Facebook i altres xarxes socials. Al principi fa gràcia, aquest mar de missatges marcats com a “Favorit”, “M’agrada”, “Likes”, aquesta reciprocitat en què sembla que formis part de ves a saber què, però a la llarga tot plegat té molt de miratge. 250 amistats a Facebook? Desenganyem-nos: si no els pots trucar per quedar i anar a fer un cafè el dissabte a la tarda, no són amics.

Mosca filosofant

"Haver de triar, aquest és el problema. Si hi hagués algun mandat, un edicte, una norma que em regís, que marqués a cada entreforc quin és el meu camí inexorable. Però puc escollir, puc decidir on anar, puc elegir si quedar-me ací o allà. Triar, vet-ho aquí. I amb la tria, el dubte. Així ho declamava el bard d’Stratford-upon-Avon: ser o no ser, aquesta és la qüestió. Però, d’altra banda, i si les nostres eleccions no fossin més que un miratge? Una fal.làcia fruit d’un cúmul de causalitats propiciades pel nostre tarannà? Destins, al capdavall, biològicament incontestables que malgrat la disfressa de l’atzar res no tenen d’estocàstics? Fat i demble indestriablement lligats com una sola llei que ineluctablement ens mena. Potser és que, ai las!, el meu averany implacable no és altre que seguir la crida d’aquest fluorescent d’aura blava que, atziagament, brunzeix penjat del trespol d’aquest bar...paf!"

Una broma que vaig escriure fa deu anys (abusant de barroc i diccionari). Però triem o, com les mosques, seguim fluorescents? 

Col·leccions

De petit feia col·leccions. Primer van ser els minerals, esperonat per les seves formes, els colors, el tacte... fins i tot les olors o el gust! Els caires perfectes del quars, la brillantor de les àgates, el sabor salat de les carnal·lites. Tot encabit en caixetes i amb el seu nom i procedència apuntats en papers petits. Després van venir els llibres especialitzats, les estructures atòmiques, els graus de duresa... fins que una troballa fortuïta al taller de fusteria de l’avi em va fer canviar el rumb: enmig d’un cabàs ple de claus va aparèixer una moneda de coure de l’època napoleònica. De mica en mica vaig anar comprant-ne més: de coure, de níquel, de llautó, fins i tot de plata. Més tard, una veïna em va ensenyar la lògica de les seves edicions i com omplir els àlbums. A les parades de numismàtica de Sabadell més d’un venedor m’havia regalat alguna peça, segurament perquè li feia gràcia aquell marrec de deu anys que, en una llibreteta per a col·leccionistes, apuntava dates, edicions especials, errates, etc. Encara ara, els caps de setmana, el mercat s’omple de gent de totes les edats amb aquesta afició. Per què col·leccionem? Aneu a saber. Tota col·lecció té un punt de dèria boja però, alhora, de món ordenat i petit. Tot plegat deu ser que els diumenges el seny i rauxa surten a passejar agafats de la mà i es pregunten, aturats a les parades d’Els Encants, què més els queda per col·leccionar.

Si tu vas al cel en patinet

Algú que, com diu la cançó, volia anar al cel en patinet deuria trobar que el manillar li feia nosa. Potser va ser així com es va inventar l’skateboard. Ara feia anys que no m’enfilava a cap, que no em llençava pendent avall al damunt d’una taula amb rodes. Ho vaig fer amb escepticisme i tota la prevenció del món, perquè si bé als vint anys una caiguda no va més enllà d’un blau a les natges, als quaranta ja s’ha après que els ossos tenen memòria i que, en el cas de perdre l’equilibri, sentirem el mal pas un parell de setmanes ben bones. Però, com passa amb la bicicleta, els nostres muscles també recorden i és igual el temps que faci que no hi anem, que de seguida tornem a rodar com quan érem nens. Al cap d’un parell de baixades penso que potser sí que es pot arribar al cel en patinet, però també damunt d’un skateboard. I més ràpid!

Waiting for my man

Faig zàping i al televisor apareix Lou Reed cantant “Waiting for my man”. Fins no fa massa jo també esperava el meu home cada diumenge al mercat: el meu proveïdor de llibres de Josep Pla. Li comprava els volums de mica en mica (per no patir una sobredosi) a un preu rebentat, primeres edicions de la col·lecció vermella de Destino, de segona mà però molt cuidats. El llibreter ambulant no era com els altres, venedors de faramalla i andròmines rovellades, sinó que oferia volums exquisits i els qui ens acostàvem semblàvem una mica aquells voltors dels documentals. Només que, en comptes d’una zebra incauta, devoràvem la biblioteca d’algú que ja no l’havia de llegir més. Esperava el meu home com la guineu del Petit Príncep: a mitja setmana ja assaboria el proper volum, la meva dosi Planiana a 5 euros per títol. Però ja fa setmanes que el llibreter ha desaparegut. Què ha passat? Ha venut tots els llibres? S’ha acabat el procés de desmantellament col·lectiu perpetrat pels àvids lectors de Sabadell? Ja fa dies que espero el meu proveïdor i no apareix. I jo amb aquesta frisança, aquest neguit a la sang. Segurament el mateix que també patia Lou Reed quan esperava el seu proveïdor habitual. Tant que fins i tot li va dedicar una cançó: I'm waiting for my man / Twenty-six dollars in my hand / up to Lexington, 125 / Feel sick and dirty, more dead than alive / I'm waiting for my man.

Handle with care

Samsung. Cadena de muntatge. Fem televisors amb DVD incorporat. Descarrego, una per una, les enormes caixes que en contenen les carcasses. “¿¡Pero qué haces?!...”- em crida una companya- “¡Que así te vas a deslomar!”. “¿Y cómo lo hago..?.”-faig jo. Se’m queda mirant: “Pues así...”- i empeny el munt de caixes. Havent desplaçat el centre de gravetat de les més altes, la pila s’esfondra com un castell de naips. “Oye...¿pero has visto lo que pone aquí...?”- li pregunto. “¡Pero si está en inglés!”- em contesta ella amb una rialla que vol ser un “si és en anglès, no té res a veure amb mi”. Al frontal de les caixes hi ha imprès un enorme “Handle with care. Do not drop” (Tractar amb cura. No deixar caure). Quan li ho tradueixo se’m queda mirant i deixa anar un “¡Ha! Qué bueno...!”. Riem tots dos. Fet i fet, jo estic contractat per una empresa de treball temporal i a ella –que no ho sap encara però s’ho ensuma- la “deslocalitzaran” d’aquí a poc temps. Handle with care? 

Un escrit de fa una bona colla d'anys. Efectivament, la Samsung de Palau-solità i Plegamans on vaig treballar durant un estiu va acabar tancant. No sé què se'n va fer de la Mari ni de la Juani. Si no els va tocar la loteria deuen seguir entrant al torn de matí, quan encara es ben fosc, en una altra fàbrica. A l'hora d'esmorzar, amb un cafè calent entre les mans, deuen parlar de com està tot plegat, que si els fills i la hipoteca, el marit que no troba feina i la seva que a vegades sembla que pengi d'un fil. En una ràdio del taller, en un racó, sona baixet Handle with care. Esta canción mola, eh? Deu dir la Juani mentre es tira més sucre al cafè amb llet.

Crash test dummies in love

Hi ha un nom per a aquest cofoisme gall d’indi de qui ha esdevingut allò que s’esperava d’ell? Els i les crash test dummies també tenen dret a casar-se i tenir el nombre adequat de fills, suposo. Les millors programacions socials són les que, evidentment, no es noten. We are the robots, Kraftwerk. I’ve become comfortably numb, Pink Floyd. Fins que salta l’espurna i al robot se li fonen els ploms. Com a aquella companya meva d’EGB, que va fer la carrera que tocava i, en el marc d’un currículum laboral i familiar perfecte, a crack in the ice: canvi de director a l’oficina, repassada de diagrames a l’ordinador, una mà sobre l’altra sense voler damunt del ratolí, “I vaig sentir una llambregada que va capgirar la meva vida de dalt a baix”. Hi ha algun nom que defineixi aquells que arriben a ser allò que veritablement són?

Càndid en dilluns

El missatge ètic, moral i filosòfic que defensa Càndid (ben propi del pensament general de Voltaire) és el següent: l'optimisme metafísic és ridícul i completament inversemblant; la realitat dels temps de Voltaire és tràgica i, si hom vol pensar-hi, aquest pensament només dóna lloc al pessimisme. "Els savis" volen vendre una visió del món en la que "tot va bé", i no la real, on tot va malament. Només en el món de El Dorado (un món fora del món convencional i conegut, que Càndid acaba coneixent) hom pot trobar la riquesa i la felicitat. I al final, la solució que queda (o, almenys, és la que proposa en Càndid, o com a màxim, la que acaba adoptant al final del llibre) és oblidar-se de la crua i irreparable solució del món, i refugiar-se en el cert confort de la feina i la disciplina. 

 Fragment de la Viquipèdia - Càndid, de Voltaire.

He començat Càndid perquè vaig veure una edició recent de Blackie Books molt bonica a la Llar del llibre de Sabadell. Sí: els llibres també entren per les cobertes i la tipografia. Per casa, però, voltava una edició senzilla que fa uns anys van editar a El Periódico i m’ha pogut més la curiositat del contingut abans que els colors del continent. Sigui com sigui, començar aquest llibre en dilluns és molt mala idea. Els dilluns, com si fóssim un cotxe, canviem de marxa: més llarga, més curta, és igual, cadascú amb la seva circumstància, però tret d’alguns ascetes que viuen a la muntanya, gairebé sempre és diferent de la del cap de setmana. Sona el despertador insidiosament, és un moment delicat per al sistema d’embragatge mental, i un llibre pessimista com aquest no ajuda massa perquè podem desencaixar el motor tot anant cap a la feina. Encara no he arribat al final però espero, senyor Voltaire, que tingui bones notícies per a mi en les darreres pàgines. En qualsevol cas me les guardaré per a divendres o el cap de setmana, que el pessimisme amb un vermut i una tapa d’olives fa de més bon passar. Salut.

Aquesta ronda la pago jo

Deia Jimi Hendrix que només podia escriure cançons tristes. De la mateixa manera sembla que només escrivim al blog quan ens volem queixar d’alguna cosa, que és el mateix que cantar un blues però fent servir el codi html en comptes de dotze compassos. El resultat, a la llarga, és un recull de textos plens de punxes que fan de mal agafar i tampoc és això. No és qüestió de passar-se al “country” i els seus acords majors, però està bé cridar “Yeee-ha!” de tant en tant i dir “aquesta ronda la pago jo”.

La vida és dura (o no)

- Ja fa dos dies que em dius que em deixaràs el portàtil per connectar-me a Internet i al final no me’l deixes- es queixa.
- Jo te’l vull deixar però al final, ja se sap, imponderables de la vida… 
- A-ha! I quins són aquests imponderables?
- Fer els deures de l’escola, repassar els de piano, dutxar-te… la vida és dura!
- Ei, que la vida no és una pedra, eh?
- Ah, no? Doncs què és?
- La vida és un coixí tovet!! – diu mentre tusta en l’aire un coixí imaginari tot rient.

9-N

Ara em ve al cap la primera estudiant afroamericana que va voler estudiar a la universitat d’Alabama i, malgrat l’oposició del Governador de l’Estat, ho va aconseguir. També la passatgera que, asseguda en un seient per a blancs en un autobús regular de línia, es va negar a cedir-lo al rostre pàl·lid que la interpel·lava i la comminava a anar-se’n cap al fons “amb la resta de negres”. Penso, en definitiva, en totes aquelles coses que un dia eren legals i ara ens sembla absurd que ho fossin. I és que a vegades la llei va endarrerida respecte de la societat i esdevé una cotilla massa feixuga que alguns s’entesten a seguir estrenyent. Té algun nom aquest espai que hi ha entre la legalitat i el que reclama la gent? A falta de paraules en podríem dir “força moral” o “legitimitat”. Com diu un dels eslògans més ben trobats que he vist sobre el 9-N: “Votar no et converteix en nacionalista, sinó en demòcrata”. Ni més ni menys. El 9-N ens traurem la cotilla, ens posarem l’abric i anirem a votar.

Per postres

Trobo que, si per motius laborals dines cada dia als restaurants del centre de Barcelona, corres el risc de tenir una mica de sang a dins del colesterol i això no és bo. Abans, per fer menús “light”, anava al Nostrum però després d’un estiu de menjar gaspatxos estil “Voll-Damm”, amb doble fermentació (o triple, segons l’estona que van estar les caixes al sol) m’he passat al Tento, que és igual però millor. El divendres passat era ple d’estudiants cridaners i noies “de geniva tendra” que diria Josep Pla segons un clixé que li agradava repetir (en el fons el de Palafrugell segurament apuntaria una altra cosa, però la literatura és la literatura). Una parella d’avis dinava en un racó, ell amb pantalons de fil i camisa, ella amb vestit i arracades boniques. Feien prou patxoca i representaven un contrast curiós amb els joves. A ella, però, li tremolava la mà. Molt. Un Parkinson de 9,5 a l’escala de Richter. Malgrat tot, va aconseguir acabar el dinar fins a les postres, un arròs amb llet ben dolç. No me’n sé avenir que a vegades el cos ens traeixi d’aquesta manera tan evident. “Els darrers anys de la vida haurien de ser igual de dolços”, vaig pensar mentre acabava també el meu arròs amb llet.

Una nova llum

Llegeixo al diari del compte de Godó que, gràcies a un acord entre diferents empreses (entre elles, una de catalana), s’ha pogut il·luminar millor la Capella Sixtina al Vaticà. Un conjunt de leds permetrà veure millor les pintures que el papa Sixt IV (d’aquí el nom) va encarregar a Miquel Àngel ara fa més de cinc-cents anys. És una sort. Quan jo hi vaig anar vaig arribar-hi després d’una hora llarga de cua, amarat de suor, baldat i atabalat, cansat de caminar entre passadissos del museu i arrossegat per una munió de turistes, passerells com jo, però encantats de moure’s com un ramat de xais per Roma. De la capella en recordo la sensació d’anxovament, la multitud de caparrons orientals, l’enrenou constant i els crits dels vigilants demanant silenci (Silence! Silence, please!). En definitiva, la sensació d’estar al tambor d’una rentadora en el moment del centrifugat. En el darrer punt del programa de rentat, com l’aigua sabonosa ja usada, tots els turistes vam ser expulsats canonada avall. En aquestes condicions el record que tinc més present del frescos és el que em va proporcionar la guia que vaig comprar en sortir, fullejada –ara sí- en la calma de l’hotel. Amb la tele encesa, en un dels canals de la RAI començava “Tiburón”, que allà la van batejar com “Lo squalo” i que en realitat es diu “Jaws”. Que estrany que és tot.

Els mots encreuats

De tant en tant, algú capficat en unes pàgines de color salmó. Llegeix la secció d’economia, potser? Està preocupat per l’evolució dels seus valors a la borsa? Pendent d’alguna fusió entre dues multinacionals? Navega en les procel·loses aigües, ara que van mal dades, d’acrònims com PIB, OPA, CNMV o FMI? No: fa els mots encreuats de La Vanguardia. Això és un gran què, perquè mostra que hi ha curiositat, ganes de jugar, de buscar, de trobar i ser sorprès. Fora dels papers no sempre quadren els balanços i, ben mirat, això està molt bé: res més avorrit que aquelles persones que aparentment han arribat a encalçar-se, que sembla que hagin trobat la justa mesura de tot. Ego te absolvo a peccatis tuis en el pitjor dels casos, blablablà. Visca els mots encreuats de La Vanguardia. I les vuit diferències de Laplace -des de fa tants anys!- si és dissabte i tenim tot el dia per endavant.