Els quaderns d'en Marc, el proper 50 sombras de Grey?

Sembla que l’èxit de 50 sombras de Grey i la pel·lícula basada en el llibre ha esperonat les productores de cinema nacionals i diversos directors catalans (entre ells Ventura Pons, que ja va adaptar la novel·la de Quim Monzó “El perquè de tot plegat”) podrien estar interessats en dirigir la versió cinematogràfica d’Els quaderns d’en Marc, una novel·la divertida i picant, que explica les aventures eròtiques d'en Marc. En aquesta història hi caben totes les fantasies imaginables, i el sexe és una festa contínua i inacabable. El llibre, que és d’un escriptor anònim, va ser atribuït a Manuel de Pedrolo encara que el de l'Aranyó no en va confirmar mai l’autoria. Podria ser en Marc el proper Mr.Grey? Ho sabrem ben aviat.

Olors

Diumenge al matí, el cel, d’un gris plom, fa que l’aire sembli menys lleuger. El vent reposa i el fum de les xemeneies s’esfilagarsa arran dels teulats. De vegades s’enfila amunt, tot fent un remolí, però de seguida, mandrós, cau i es desfà. Hi ha dies en què res no es belluga: els carrers són buits, les grues semblen una enorme busca de rellotge sense corda i els balcons, amb la persiana abaixada, exhibeixen les seves flors per a ningú. Res no es mou, menys el fum que, arran de nas i sabent-se ja al voltant del migdia, es comença a vestir d’olors. Encara hi ha poca gent al carrer i els balcons resten mig tancats però a dins de les cases ja hi ha tràfec: tomàquets, setrills, oli, pebre i sal. Alls picats, ceba ratllada. Plats i repic de forquilles: un ou batut, potser? Farina, aigua, espècies: nou moscada, clau, orenga i alfàbrega. Una olla que bull: porro, patata, api i pastanaga, un tall de pilota, pollastre... un bon caldo calent de llànties grogues. Fogons i paelles, un sofregit que va fent la xup-xup. Un rostit, una cabeça d’alls. Peix i julivert, una daurada al forn, un grapat de sardines. Sucre cremat, llimona, canyella. Potser massa per a aquest fum de remolins mandrosos que davalla a poc a poc per les xemeneies de cada casa i que, subtilment, em fa entrar a la seva cuina, al menjador, m’hi asseu a taula. Des del carrer estant, dino una mica a tot arreu. Bon profit! 

Un escrit de fa deu anys. Em fa l’efecte que les parelles actuals no cuinem tant com els nostres progenitors. Cansats del tràfec d’entre setmana ningú no vol hipotecar tres hores del dissabte encadenat als fogons mentre espera que la vedella s’estovi. La nostra generació, comparada amb la dels nostres pares, va més als restaurants. Pel que fa a la hipoteca, en quim moment vam decidir que era normal trigar més del doble que ells en pagar un habitatge malgrat treballar els dos membres de la parella? Trobem coherent tardar vint-i-cinc anys a tornar un crèdit al banc però ens neguitegem si perdem la cobertura del mòbil durant deu minuts. Hi ha algun sociòleg a la sala?

Trampes al solitari i escenaris de futur

Els nascuts als 70s som una generació que intentem assolir el nivell de vida dels nostres pares i sovint ho aconseguim... a força d’incorporar-los a l’equació. Aixequem famílies que sense el pilar bàsic dels avis no se sostendrien. Em pregunto què passarà d’aquí a uns anys quan la logística sigui la mateixa -o encara més complicada- però ells ja no puguin donar tant. Com s’ho faran els que ara s’aguanten fent trampes al solitari per aconseguir que el balanç els segueixi quadrant?

ps: en general em pregunto com l'aconseguirem quadrar tot plegats, generació mig perduda, amb un peu al "carpe diem" i un altre al "Candy Crush".

L'oliva de l'avió

A l’assignatura de Comptabilitat de costos sempre ens explicaven el “Cas de l’oliva de l'avió”. Un d’aquells exemples que circulen a totes les facultats, provinents d’escoles de negocis, i que s’escampen com la pólvora per la seva força il·lustradora. La qüestió – ens comentaven- era que algun expert havia observat que si es retirava una oliva del menú que se servia als avions, l’empresa s’estalviava un munt de diners al final de l’exercici. Llavors encara donàvem per descomptat que als avions sempre se servirien menús, però el món de l’economia és ple de genis que saben com manegar-s’ho per obtenir més beneficis, i de l’oliva vam passar al plat sencer. D’aquí, una vegada tothom va haver retirat tots els àpats, es deurien eliminar subtilment procediments, controls, i exigències de qualitat en els materials. Tot correcte i molt legal, però ja no és el mateix ni l’avió és igual. Que parlin amb els enginyers quan hi ha un accident aeri però estic convençut que sovint la darrera paraula la tenen els comptables. Sempre em va semblar que l’oliva en qüestió acabaria per sortir-nos molt cara, però llavors l’ètica no entrava a examen i – que jo sàpiga- tampoc es recull ara a molts balanços. Potser ja va essent hora de canviar.

Arrossegant

Aquella gent als quals, després de tants anys, la metàfora se’ls ha fet realitat i, literalment, els arrosseguen –ras, ras, ras...- pel terra. Enormes, densos; plumbis. Com si es tractés de l’apèndix inflamat d’una baula rovellada. Com si fossin un pres que la vida ha condemnat per no saber viure-la.

Proxy Music

Totes les melodies que ballem deixen un rastre de petjades. Mai no havia estat tan fàcil saber com fa servir la pinta Tony Manero.

Jo també hi era

Tot esmorzant, cafè i diari. En una de les pàgines s’hi veu una fotografia del Parlament de Catalunya i en David Fernàndez de la CUP, que porta una samarreta groga amb el lema “Jo també estava al Parlament”. La iaia no l’hagués portada mai, una samarreta així! Ella hagués dit que també hi ERA! “Patufet, on ETS?”, “Ciutadans de Catalunya, ja SÓC aquí!”. Aquestes frases, construïdes amb el verb “estar”, ens grinyolarien però a les noves generacions de catalans, immersos en el procés imparable d’espanyolització del català, l’eslògan del David ja els semblarà bé. “Pol, ja estàs al Parlament? Sí, ja estic...”. I tira milles. Les samarretes del futur diran “Salvem els pronoms febles” o, encara més bel·ligerants, “En català el complement directe no va acompanyat de preposició”. Ah, sort que sempre hi haurà gent amb actitud radical...

Ben desperts cap a la feina

Una investigació dirigida per un grup de científics de la Universitat de Connecticut i publicada a la Philosophical Transactions de la Royal Society B alerta que l'exposició a la llum artificial provoca greus alteracions a l’organisme. El problema rau en el fet que les pantalles dels smartphones i tablets, els ordinadors i els llums LED generen el mateix espectre que la llum diürna. A causa d'aquest efecte, una breu exposició a aquest tipus de llum pot enganyar el nostre cos en plena nit perquè es comporti com si fos de dia. Si mireu una pel·lícula de por al llit mentre la vostra parella fa estona que es bressola entre ones Alpha i REM i en acabat no podeu agafar el son, no és pas pel neguit que heu passat, sinó perquè el vostre cos es pensa que de cop i volta s’ha fet de dia. A mi, que sempre he estat dels lents de la classe, m’ha costat de veure, però ara entenc què fan les desenes de passatgers que em trobo de bon matí al tren amb el nas enganxat a les seves pantalles il·luminades: del tot motivats, s’estan desvetllant per anar ben desperts cap a la feina. Ah, si ho hagués sabut abans...

Gioconda

La crisi també ha arribat al museu. Pel que diuen, l’assegurança era massa cara des que aquell brètol va intentar esquinçar la meva tela amb la fulla esmolada d’una navalla. De llavors ençà, em van recobrir amb una pantalla de metacrilat i van incorporar al meu costat un vigilant tan perpetu com el meu somriure. Finalment, però, m’han substituït per una còpia, una germana bessona manufacturada a la Xina. Tret d’algun expert, ningú no podria notar la més mínima diferència, i menys els centenars de turistes que dia rere dia s’agombolen al voltant de la meva efígie enigmàtica. I el cert és que em sento molt millor des que em van despenjar, lluny dels flaixos i la multitud. A les nits, deambulo per les sales del museu, em deixo endur pels segles i els corrents. Ja a trenc d’alba, m’atanso a la màquina de cafè que és al costat d’una exposició itinerant de modernisme català, arribada fa mesos. A mi el cafè no m’agrada massa però, com que no hi ha millors casualitats que les buscades, m’hi deixo caure de tant en tant per trobar-me amb un Ramon Casas de llum ataronjada que transforma el meu somrís tebi en una rialla franca. Un dia d’aquests fugirem plegats de la munió de turistes, els flaixos i les guies, d’aquestes parets enormes que ens empresonen. Al museu, només hi restarà la còpia xinesa rodejada de màquines de fotografiar. Al seu racó noucentista, més reservat, hi deixarem un rètol breu: “En préstec”. Marxarem de matinada discretament i suau, com la llum tèbia dels quadres modernistes. Com l’esfumat vaporós que rodeja el meu somrís.

Línies de temps i éssers de llum: vida alienígena

Assegut a la butaca, començo “La història del temps: del Big bang als forats negres”, de Stephen Hawking. A la vegada l’Anna es mira un capítol de Karakia -que segueixo de reüll-, o sigui que dins del meu cap pot ser perfectament que “Plutó treballi de xef al restaurant Univers, on fan cuina típica marciana”. Encabat, idea feliç, “Podríem mirar Contact…” (Wuaki.tv). Jodie Foster és nord-americana i lesbiana a la vida real però aquí parla castellà i s’allita amb un ex-capellà. Se’m fa estrany, però bé. Ah, que al cine tot és ficció i en faig un gra massa? D’acord, però amb “Tiburón” bé que vàreu estar una bona temporada patint cada cop que anàveu a la platja! Contact, basada en la novel·la homònima del creador de la sèrie Cosmos, Carl Sagan, planteja la possibilitat que hi hagi vida més enllà del nostre planeta i que aquesta truqui a la nostra porta el dia menys pensat (d’aquí el nom). Me’n vaig a dormir amb la idea de civilitzacions extraterrestres al cap, éssers amb una ment privilegiada capaços de tocar el piano i planxar a la vegada, per exemple. L’endemà, al tren, a l’alçada de Sant Cugat-Volpelleres, se m’asseu una noia al costat. Polida, arreglada, arracades de perla, anells fins. Ros color de palla, entre peperiana i convergent. Llegeix “Curación a través de un curso de milagros", d’Enric Corbera. Google em diu que a la mateixa editorial del llibre (La caja de pandora) organitzen xerrades com “Contacto extraterrestre y seres de luz”, “La ecología dimensional del Omniverso” o “Líneas de tiempo, marte y la alternativa 4” i penso que, efectivament, amb tota probabilitat hi ha vida alienígena. I és més a prop del que ens pensem.

Show must go on

Coses que si te les creus et converteixen en un il·lús però que si hi deixes de creure et fan esdevenir un cínic. El terme mig és una excusa, un refugi, per no haver de triar?

FAV, RT i Likes

Un equip d’arqueòlegs del Regne Unit han fet una troballa extraordinària: un crani humà fossilitzat de fa 2.600 anys amb gran part del cervell a dins. Aquest és un fet raríssim que només s’explica per les condicions en què l’home va ser enterrat: un llit de fang que va preservar els teixits tous en un entorn sense oxigen. Potser en un racó de la seva memòria hi ha alguns records emmagatzemats, imatges i sons de fa 2.600 anys. Tant de bo hi poguéssim accedir! Si s’hagués trobat a l’Orient mitjà podríem saber de primera mà com era una de les Set meravelles del món, Els Jardins penjants de Babilònia, iniciats sota el regnat de Nabucodonosor II; descobert a Europa occidental ens permetria conèixer la fundació de Pompeia, als peus del Vesuvi, el mateix volcà que uns anys més tard sepultaria gran part dels seus 20.000 habitants; també mostrar-nos el naixement dels ordres arquitectònics dòric i jònic a Grècia. Potser algun dia les idees es podran transmetre a través d’algun giny semblant al Bluetooth però mentrestant ens hem d’acontentar fent-les circular a través de textos escrits en llibres, Gmail, Facebook, algun WhatsApp i Twitter, que ben mirat ja és un gran què. A falta d’un “Bluetooth cerebral” bons són FAV, RT i Likes. Passa-ho.

Tetes

Davant del mirall, se les mira. Definitivament abans les tenia més fermes. Els anys i la gravetat passen factura i amb el temps tot comença a penjar. És clar que pel mig hi ha hagut el nen i tot desgasta, però és evident que abans tenia un altre pit. Es toca, es mira de perfil, contempla el seu cos mig nu que, pel que fa a la seva morfologia, a vegades sembla que vagi per lliure... 

- ... si que has trigat a afaitar-te! Què feies tanta estona tancat al lavabo? Després dius que t’encostipes i que és del tren. Ah, avui a la feina tothom parlava del programa del Jaume Barberà i l'entrevista al metge dietista dels estrògens, que si s’acumulen, que si als homes us fan créixer els pits ("Tu fas tetes, Jaume?")... Mira, al final una mica de sentit comú i avall. Entre poc i massa, tu!

Doble condemna

Com m’agradaria estar a qualsevol facultat de periodisme i poder discutir sobre el noi de Talavera de la Reina i l’agressió que va cometre de matinada a una noia de Barcelona. Ara que ja ha estat identificat, els procediments legals seguiran el seu curs i rebrà la sentència que li escaigui. Sigui quina sigui, però, als diaris digitals ja se l’ha jutjat i condemnat. El pitjor és que, una vegada hagi complert legalment, el de Talavera haurà de pagar la gamberrada durant anys i anys: a cada entrevista de feina, amb cada nova persona que conegui i s’interessi per ell... cada cop que algú entri a Google i escrigui el seu nom."MGM, dius? Ah, el brètol aquell...".

"Play it again, fellas!"

Quan ja se sap la melodia de la cançó i ens agraden les estrofes, la tornada… el plaer és en la repetició. Play it again, fellas!

3 x 3

A punt d’acabar el llibre “Parada obligatòria” de Joan Barril. Un professor d’economia hospitalitzat a causa d’un accident de cotxe va rebent la visita dels seus amics. L’excusa que va trobar l’escriptor per lligar tot de reflexions sobre la vida i l’altra cara de la mateixa moneda, la mort. En la relectura m’adono que en realitat els amics són una argúcia per fer parlar tots els Joans que habitaven en ell. És curiós: gent que viu relativament pocs anys i que ha tingut diverses vides. Persones longeves que amb prou feines han viscut la seva.

“No sé en funció de quina suposada professionalitat vaig decidir impartir classes d’una matèria en la qual no crec”. Cito de memòria, però va per aquí. Doncs per prestigi, diners… same old blues. 

Filòsof a La Contra de La Vanguardia. “No cal entendre la vida. És millor sentir-la”. Ja ho va dir Paco de Lucía a la mateixa pàgina fa una colla d'anys: “Si nadie sabe ná!”. I a sobre tocava la guitarra.

Perfecta imperfecció

Dubto que l’estàtua de la Victòria de Samotràcia ens semblés més bonica i perfecta si els arqueòlegs haguessin trobat les extremitats que li manquen. El que és bonic de les esquerdes és que donen espai a la imaginació. La perfecció també pot ser un llast.