Fe d'errates per a diumenges

Unitats de temps alternatives: un parpelleig, cinc batudes d’ala de colibrí. I, alhora, unitats relatives: cent-vuitanta pulsacions de cor en un parpelleig. Després, combinacions en funció del dia. Diumenge al matí, tres colibrís en un batec o una parpella-ala que es clou en l’estona que triga el sol a il·luminar l’estança. “L’home és una passió inútil” –llegeixo. I què? Les passions no s’expliquen, es viuen. No voldria faltar a ningú, però potser és que senzillament l’escriptor es va deixar una coma a l’hora de redactar la memorable frase: “L’home és una passió, inútil”.

El lloro políglota

Quines coses, el diari. Ho has llegit? Resulta que a un ciutadà dels EUA se li va escapar el lloro. L’ocell es veu que sabia dir unes quantes paraules en anglès, el normal, com tothom, no? Doncs quan va tornar, al cap d’uns mesos, la bèstia parlava castellà amb accent sud-americà. Va creuar la frontera i se’n deuria anar de festa a Tijuana. Que curiós, eh? Ep, que jo sé d'un amic que li va passar una cosa semblant. El noi tenia una cacatua prou espavilada que va estudiar econòmiques a l’Autònoma i li va fugir. Al cap d’una temporada va tornar i es veu que l’animal s’havia matriculat a la facultat d’Humanitats, tenia el cap ple de pardals (ja veus que la cosa va d’ocells) i ara, en comptes d’ajudar-lo amb els balanços, li recomanava llibres de Sèneca, Montaigne, Pla... l’amic estava negre, pel que m’explicava. Una dia, no fa massa, vam anar a fer una barbacoa a casa seva i la cacatua ja no hi era. Quan li vam preguntar què se n’havia fet es va fer l’orni i ens va dir amb ironia: “Pots comptar, deu haver marxat a fer filologia catalana...”. Per cert, ens va servir una carn finíssima, a veure si pensem a preguntar-li d’on la treu i fem un bon tec un altre dia.

Un cafè amb Joan Barril

Durant anys sortia de casa al bar del davant a fer el tallat. De fet, però, jo anava a fer un “Joan Barril”. El cafè era l’excusa per submergir-me en un text amb un ritme diferent a la resta d’articles del diari, ple d’imatges de colors que resplendien enmig de la tinta negra del paper. Demanar un cafè era, en -i amb- les seves paraules, “la certificació notarial que els propers cinc minuts valdrien la pena”. Els seus llibres, més enllà de les guies turístiques, també m’han acompanyat en uns quants viatges i escapades. “Fent maletes es creix” va dir una vegada i incloure un recull dels seus contes o articles entre el necesser i el pijama era, doncs, créixer doblement. Ara ja només podem rellegir-lo, resseguir-lo en les paraules amb què tant li agradava jugar. Sobre l’amor, Tots els ports es diuen Helena, 100 Contes morals. Parada obligatòria? No, que encara ens queden els seus llibres. Gràcies per tot, mestre, i fins sempre.

Hago "Chas" y aparezco a tu lado

Me’n faig creus de la velocitat amb què apareixen i desapareixen botigues al centre de Barcelona. A vegades penso que els edificis de Gaudí que hi ha a prop, amb formes orgàniques que representen escates de drac, ossos, soldats, etc. i, en general, tots els que estan tocats pel modernisme, plens de fulles i branques, realment han cobrat vida i fan mudar, fagociten, tots els establiments que, sotmesos a la pressió del mercat immobiliari, deixen de ser rendibles. Pur darwinisme econòmic. I així el que era una llibreria ara és una hamburgueseria, una perfumeria esdevé una botiga de roba, etc. El més sorprenent és que aquests canvis es fan a un ritme vertiginós, a mans d’operaris que treballen a preu fet: una excavadora polsegosa surt del ventre d’un edifici mentre el guixaire fa els darrers retocs a la paret i l’encarregat del magatzem comença a col·locar els productes en lleixes en què la cola del fuster encara no s’ha assecat del tot. Amb aquest modus operandi i el tarannà “marca España” els nyaps que es deuen produir i que queden mig dissimulats per l’aparell de merchandising de la botiga han de ser de l’alçada d’un campanar. No passa res, perquè tot plegat es fa i desfà en sòlids edificis noucentistes als quals això els fa pessigolles. El que deu ser per posar-se a tremolar és quan tota la construcció, dels fonaments a l’interior, és d’obra nova. Sort que, entre els llums de Nadal, les promocions i “aquest Whatsapp que m’acaben d’enviar” no pensem massa en tot plegat. Ara: estic convençut que més d’un arquitecte, en entrar en algun edifici i constatar com està aixecada l’estructura, deu creure més que mai en “la màgia d’aquestes Festes”. Per a la resta de dies deu confiar en què el marge de seguretat de la normativa sigui prou cabal. “I com passa el temps – es diu en entrar de nou a l’edifici al cap d’un any- que ja tornem a ser Nadal”.

Delicatessen

Mira que estan sonats, aquests japonesos, eh? Que fan sushi de peix globus, el fugu i… que què és el sushi? Sí home, allò que fan que tallen el peix en llenques primes i se’l mengen cru... de Sugus dius? No, home, no, FU-GU, el peix es diu fugu... el Sonotone per a Reis, eh? Que vas a pitjor. Que per què estan sonats? Doncs perquè es veu que el peix aquest té algunes parts que són molt verinoses i l’ha de preparar un cuiner expert, amb el títol de manipulador d’aliments especialitzat i tot. Si bades i et menges la toxina quedes paralitzat però conscient. Et morts ofegat, quiet com un estaquirot i despert, sense poder-hi fer res. I malgrat el risc se’l mengen, tu! Estan com un llum de ganxo, aquests japonesos... com? Que si aquest bolet que hem collit és un ou de reig? Sí, no? Vaja, en fa la cara... ah, que es pot confondre fàcilment amb l’Amanita Phalloides que és letal. No, home, no... que vols dir que en creixen aquí? Tu passa’l ben passat per la paella amb un parell d’alls ben torrats i ja veuràs quin revoltim!

Malson als ferrocates

Agafes el tren a l’estació de La Floresta i el vagó és ple de nens vestits d’uniforme, que tornen a casa després d’un dia d’escola. Pantalons grisos, de tergal, camises blanques i pul·lòvers verd fosc, amb allò que la teva iaia en deia “coll Perkins”. Fan molta cridòria. Els que van drets, tan sobrers d’energia, es donen cops. Els que van asseguts juguen amb cubs de Rubik. Són molts. I tots vestits iguals, tots del mateix sexe, tots tan cridaners et provoquen un efecte estrany. Aquests cabells pentinats enrere, alguns ondulats, ni massa curts ni massa llargs, aquests ulls desperts (els ulls inequívocs de qui ja ha triat els plats d’un menú degustació davant els ulls, afables, del maître i de qui ja ha donat ordres a la minyona) et fan venir basca. T’agafes a la barra metàl·lica del costat de la porta. Proves de foragitar la idea del cap. Tots ells tenen la cara del Petit Nicolás. Tots ells són un Petit Nicolás. Es donen cops, riuen, criden, fan bromes sexuals i empenyen els viatgers sense uniforme. Però tots tenen l’esguard del Petit Nicolás. L’esguard del Petit Nicolás al besamans del casament del monarca Felip VI. Cap inclinat, com mana la desigualtat monàrquica, però ulls no pas submisos i baixos, sinó riallers i perversos. Els riures de les dotzenes de Petits Nicolassos del vagó et maregen. Decideixes baixar al Peu del Funicular per apagar el malson, per fer-lo fora del teu cap. Perquè saps que és un malson, però al mateix temps és real i et fa patir com si fos de veritat. El món, el món que tu coneixes, està controlat per rèpliques de Petits Nicolassos i aviat seran a tot arreu. Voldran engendrar Petits Nicolassos en tu. Has de baixar. Respires al banc de pedra de l’estació. Has suat com només sua algú que veu alterada la percepció de les coses. Ara ja està, et dius. Però no està. Darrere teu n’hi ha un. I treu el mòbil i diu que vol que us feu una selfie. 

L'Empar Moliner ha publicat al diari Ara l'article que fa dies que mentalment vaig escrivint a cada viatge. Efectivament: a partir de les 17:00 el vagons dels FGC semblen un galliner ple de Nicolassos, Borjas i Alejandros. Fins quan ha de durar, aquesta hora del pati?

Like a virgin

Asseguda a la seva butaca preferida repassa les fotografies del reportatge que li han publicat els de la revista Cosmopolitan Bazaar. El fotògraf, un tal Helmut Avedon, era excel·lent i a la sessió, malgrat els flaixos i la multitud de l’estudi, s’hi va sentir com a casa. Sempre li ha agradat provocar i a la revista segueix la seva línia habitual: es mostra agressiva, sensual, voluptuosa. És el desig encarnat, la lascívia personificada en un cos que gairebé no s’amaga entre teixits negres d’encaix. Llavis carmí i ulls d’un blau per capbussar-s’hi dibuixats en el llenç d’un cutis perfecte. I és llegint el text que acompanya les fotografies que la son l’agafa per sorpresa, com els anys que han passat tan ràpid, i se submergeix en un somni dolç. La revista llisca suaument entre les seves mans arrugades mentre tanca les parpelles i sent les notes del seu primer gran èxit, publicat ja fa més de trenta anys, quan era jove de debò, la gent encara comprava discos en comptes d'escoltar-los a l'Spotify i no existia aquest elixir fictici de l’eterna joventut anomenat “Photoshop”. Like a virgin, touched for the very first time...

La utilitat de l'inútil

Non è vero – neanche in tempo di crisi – che è utile solo ciò che produce profitto. Esistono, nelle democrazie mercantili, saperi ritenuti “inutili” che invece si rivelano di una straordinaria utilità. In questo brillante e originale saggio, Nuccio Ordine attira la nostra attenzione sull’utilità dell’inutile e sull’inutilità dell’utile. Attraverso le riflessioni di grandi filosofi (Platone, Aristotele, Zhuang - zi, Pico della Mirandola, Montaigne, Bruno, Campanella, Bacone, Kant, Tocqueville, Newman, Poincaré, Heidegger, Bataille) e di grandi scrittori (Ovidio, Dante, Petrarca, Boccaccio, Alberti, Ariosto, Moro, Shakespeare, Cervantes, Milton, Lessing, Leopardi, Hugo, Gautier, Dickens, Herzen, Baudelaire, Stevenson, Kakuzo Okakura, García Lorca, García Márquez, Ionesco, Calvino, Foster Wallace), Nuccio Ordine mostra come l’ossessione del possesso e il culto dell’utilità finiscano per inaridire lo spirito, mettendo in pericolo non solo le scuole e le università, l’arte e la creatività, ma anche alcuni valori fon damentali come la dignitas hominis, l’amore e la verità. Eliminando la gratuità e l’inutile, uccidendo quei lussi ritenuti superflui, difficilmente l’homo sapiens potrà rendere più umana l’umanità.

Del llibre La utilitat de l'inutil, de Nuccio Ordine. Publicat primer en francès, fa poc que s'ha editat en l'idioma en què va ser escrit. Sense saber massa italià trobo que s'entén prou bé. A més, mentre el llegeixes ressona pel cap una ària de Pavarotti. I tot pel mateix preu. És un llibre que hauria de ser, junt amb el Varian, el Robbins, el Samuelson o el Lipsey, de lectura obligatòria a totes les facultats d'economia d'aquest país.

Nulla dies sine linea*

Pampallugueig del cursor damunt el full en blanc, monotonia de codi Morse, missatges binaris de 0 i 1. Alguna cosa sobre què escriure? Un pintor va cobrar cinquanta milions de pessetes fa vint anys per realitzar un quadre de la Família reial que ha acabat fa pocs dies, un lloro americà s’escapa i quan torna sorprèn el seu propietari parlant en espanyol i a Vitòria han perdut el rècord Guinness de la truita més gran del món perquè en realitat va ser feta a partir de retalls precuinats. No ho sé, hi ha dies en què costa trobar un tema.  

*Cap dia sense una línia. Plini el Vell

ATPC ASAP

Ara sembla que el fenomen va de baixa però, durant un temps i sobretot en l’àmbit de l’empresa, vam patir una bona calamarsada de paraules angleses. Qualsevol argument mediocre salpebrat amb mots anglosaxons semblava molt més important encara que digués el mateix, i així va ser com ens vam fer un tip d’escoltar “target” en comptes “d’objectiu” o “look & feel” en lloc “d’aparença”. Moltes qüestions també s’havien de resoldre ASAP, és a dir: “As soon as possible” (“al més aviat possible”) després de rebre un adjunt FYI (“For your information”). Tot plegat, en empreses i organismes on bàsicament es parlava català o castellà, fregava l’esperpent. Passava una mica com amb la fal·lera per la igualtat de gènere en l’idioma, una dèria que havia dut a solucions rocambolesques, d’un barroquisme penós. Ara ja es pot dir però, durant la febrada, quan et despenjaves amb una crítica cap a una de les dues qüestions, sempre hi havia qui et mirava malament. Sort que finalment “totes i tots” hem après que el “target” final és la comunicació eficient més enllà del “look and feel” del discurs. Que ens quedi clar, FYI. ASAP

Black Friday - PERQUÈ JO NO SÓC TONTO!

Una coneguda empresa que ven electrodomèstics anuncia que també fa la seva campanya de preus barats abans de Nadal, el Black Friday. Una idea forastera que, com el Halloween, també hem importat. Però, ep, els responsables de la campanya de màrqueting d’aquesta empresa NO SÓN TONTOS! i saben que en aquest país si fan un anunci on es vegi escrit a la pantalla “FRIDAY” però el locutor digui “FRAIDEI” la majoria de gent, els compradors potencials, tindrà un esquinç de cervell. Ja va passar amb la campanya de Schweppes fa una bona colla d’anys. Ara han resolt el problema introduint una iaia concursant dins l’anunci que respon a una pregunta (“Si abaixem els preus abans de Nadal què ve ara?”). A poc a poc, i després de posar-se unes ulleres, diu “Black FRI-DAI”. El presentador confirma que, efectivament, “Black FRI-DAI” i no és fins a la tercera vegada que diu “Black FRAIDEI”. Els de màrqueting, QUE NO SÓN TONTOS!, saben que el consumidor espanyol ja haurà associat l’escrit amb la seva fonètica correcta i, ara sí, a comprar falta gent sense cap mena de dubte (no fos cas que anessin a la competència). Tot plegat és lamentable i, consumisme nadalenc a banda, deixa clara una cosa: en aquest país, per molt que es digui, realment no sap anglès ni Déu. Això és una gran notícia per als que ja miràvem les pel·lícules en versió original quan Chewaka encara no tenia pèl perquè no ens ha de faltar feina. BLACK FRIDAY LABORAL... PERQUÈ JO NO SÓC TONTO!!

Nespresso 2.0

Quin gran invent, això de les Nespresso. Tots els cafès del món perfectament ordenats per ordre d’intensitat aromàtica. A casa és el més pràctic i quan tens convidats fas tasses en sèrie amb la mateixa eficiència que el senyor Ford feia el seu model T (negre, naturalment) a les seves cadenes de muntatge. S’ha acabat barallar-se amb el molinet per moldre els grans, el dubte amb les mesures o haver de netejar el marro de la cafetera. Ara tot és més polit, asèptic. Un cafè que ens apropa gairebé –gairebé!- als ristrettos de Roma amb tot el seu cos i la seva crema aconseguits només amb prémer un botó. Tot plegat seria perfecte si en el procés es produís la bafarada típica de les cafeteres-de-tota-la-vida. I és que enyoro aquell núvol cafeïnat que exhalaven les Oroley quan l’aigua bullia i que impregnava tota la casa: el pròleg ideal per a un dia clar o l’epíleg d’un bon dinar. No podrien fer unes altres càpsules només d’aroma? O vendre un ambientador en esprai, que vindria a ser el mateix? Estic convençut que seria el regal estrella d’aquest Nadal. Corbates tronades? Ampolles de massatge per afaitar? Res home: càpsules – o esprai- amb el subtil aroma d’un bon cafè africà!

Cap de pardals

He matat el pardalet de Twitter d’una perdigonada seca. Pam! Sí, em sap greu perquè hi llegia el que hi volia veure: referències interessants enllaçades per amics i companys. Però també m’arribava tot allò que no volia. I ja pots anar fent “unfollows” que a partir d’un cert volum de gent Twitter és una bola de piulades i repiulades que fan que t’arribi de tot i a tota hora. Too much information going through my head, que cantava l’Sting en una cançó, i això que quan la va composar encara faltaven una bona colla d’anys per al desenvolupament d’Internet. També he fet força neteja a Instagram, Facebook i altres xarxes socials. Al principi fa gràcia, aquest mar de missatges marcats com a “Favorit”, “M’agrada”, “Likes”, aquesta reciprocitat en què sembla que formis part de ves a saber què, però a la llarga tot plegat té molt de miratge. 250 amistats a Facebook? Desenganyem-nos: si no els pots trucar per quedar i anar a fer un cafè el dissabte a la tarda, no són amics.

Mosca filosofant

"Haver de triar, aquest és el problema. Si hi hagués algun mandat, un edicte, una norma que em regís, que marqués a cada entreforc quin és el meu camí inexorable. Però puc escollir, puc decidir on anar, puc elegir si quedar-me ací o allà. Triar, vet-ho aquí. I amb la tria, el dubte. Així ho declamava el bard d’Stratford-upon-Avon: ser o no ser, aquesta és la qüestió. Però, d’altra banda, i si les nostres eleccions no fossin més que un miratge? Una fal.làcia fruit d’un cúmul de causalitats propiciades pel nostre tarannà? Destins, al capdavall, biològicament incontestables que malgrat la disfressa de l’atzar res no tenen d’estocàstics? Fat i demble indestriablement lligats com una sola llei que ineluctablement ens mena. Potser és que, ai las!, el meu averany implacable no és altre que seguir la crida d’aquest fluorescent d’aura blava que, atziagament, brunzeix penjat del trespol d’aquest bar...paf!"

Una broma que vaig escriure fa deu anys (abusant de barroc i diccionari). Però triem o, com les mosques, seguim fluorescents? 

Col·leccions

De petit feia col·leccions. Primer van ser els minerals, esperonat per les seves formes, els colors, el tacte... fins i tot les olors o el gust! Els caires perfectes del quars, la brillantor de les àgates, el sabor salat de les carnal·lites. Tot encabit en caixetes i amb el seu nom i procedència apuntats en papers petits. Després van venir els llibres especialitzats, les estructures atòmiques, els graus de duresa... fins que una troballa fortuïta al taller de fusteria de l’avi em va fer canviar el rumb: enmig d’un cabàs ple de claus va aparèixer una moneda de coure de l’època napoleònica. De mica en mica vaig anar comprant-ne més: de coure, de níquel, de llautó, fins i tot de plata. Més tard, una veïna em va ensenyar la lògica de les seves edicions i com omplir els àlbums. A les parades de numismàtica de Sabadell més d’un venedor m’havia regalat alguna peça, segurament perquè li feia gràcia aquell marrec de deu anys que, en una llibreteta per a col·leccionistes, apuntava dates, edicions especials, errates, etc. Encara ara, els caps de setmana, el mercat s’omple de gent de totes les edats amb aquesta afició. Per què col·leccionem? Aneu a saber. Tota col·lecció té un punt de dèria boja però, alhora, de món ordenat i petit. Tot plegat deu ser que els diumenges el seny i rauxa surten a passejar agafats de la mà i es pregunten, aturats a les parades d’Els Encants, què més els queda per col·leccionar.

Si tu vas al cel en patinet

Algú que, com diu la cançó, volia anar al cel en patinet deuria trobar que el manillar li feia nosa. Potser va ser així com es va inventar l’skateboard. Ara feia anys que no m’enfilava a cap, que no em llençava pendent avall al damunt d’una taula amb rodes. Ho vaig fer amb escepticisme i tota la prevenció del món, perquè si bé als vint anys una caiguda no va més enllà d’un blau a les natges, als quaranta ja s’ha après que els ossos tenen memòria i que, en el cas de perdre l’equilibri, sentirem el mal pas un parell de setmanes ben bones. Però, com passa amb la bicicleta, els nostres muscles també recorden i és igual el temps que faci que no hi anem, que de seguida tornem a rodar com quan érem nens. Al cap d’un parell de baixades penso que potser sí que es pot arribar al cel en patinet, però també damunt d’un skateboard. I més ràpid!

Waiting for my man

Faig zàping i al televisor apareix Lou Reed cantant “Waiting for my man”. Fins no fa massa jo també esperava el meu home cada diumenge al mercat: el meu proveïdor de llibres de Josep Pla. Li comprava els volums de mica en mica (per no patir una sobredosi) a un preu rebentat, primeres edicions de la col·lecció vermella de Destino, de segona mà però molt cuidats. El llibreter ambulant no era com els altres, venedors de faramalla i andròmines rovellades, sinó que oferia volums exquisits i els qui ens acostàvem semblàvem una mica aquells voltors dels documentals. Només que, en comptes d’una zebra incauta, devoràvem la biblioteca d’algú que ja no l’havia de llegir més. Esperava el meu home com la guineu del Petit Príncep: a mitja setmana ja assaboria el proper volum, la meva dosi Planiana a 5 euros per títol. Però ja fa setmanes que el llibreter ha desaparegut. Què ha passat? Ha venut tots els llibres? S’ha acabat el procés de desmantellament col·lectiu perpetrat pels àvids lectors de Sabadell? Ja fa dies que espero el meu proveïdor i no apareix. I jo amb aquesta frisança, aquest neguit a la sang. Segurament el mateix que també patia Lou Reed quan esperava el seu proveïdor habitual. Tant que fins i tot li va dedicar una cançó: I'm waiting for my man / Twenty-six dollars in my hand / up to Lexington, 125 / Feel sick and dirty, more dead than alive / I'm waiting for my man.

Handle with care

Samsung. Cadena de muntatge. Fem televisors amb DVD incorporat. Descarrego, una per una, les enormes caixes que en contenen les carcasses. “¿¡Pero qué haces?!...”- em crida una companya- “¡Que así te vas a deslomar!”. “¿Y cómo lo hago..?.”-faig jo. Se’m queda mirant: “Pues así...”- i empeny el munt de caixes. Havent desplaçat el centre de gravetat de les més altes, la pila s’esfondra com un castell de naips. “Oye...¿pero has visto lo que pone aquí...?”- li pregunto. “¡Pero si está en inglés!”- em contesta ella amb una rialla que vol ser un “si és en anglès, no té res a veure amb mi”. Al frontal de les caixes hi ha imprès un enorme “Handle with care. Do not drop” (Tractar amb cura. No deixar caure). Quan li ho tradueixo se’m queda mirant i deixa anar un “¡Ha! Qué bueno...!”. Riem tots dos. Fet i fet, jo estic contractat per una empresa de treball temporal i a ella –que no ho sap encara però s’ho ensuma- la “deslocalitzaran” d’aquí a poc temps. Handle with care? 

Un escrit de fa una bona colla d'anys. Efectivament, la Samsung de Palau-solità i Plegamans on vaig treballar durant un estiu va acabar tancant. No sé què se'n va fer de la Mari ni de la Juani. Si no els va tocar la loteria deuen seguir entrant al torn de matí, quan encara es ben fosc, en una altra fàbrica. A l'hora d'esmorzar, amb un cafè calent entre les mans, deuen parlar de com està tot plegat, que si els fills i la hipoteca, el marit que no troba feina i la seva que a vegades sembla que pengi d'un fil. En una ràdio del taller, en un racó, sona baixet Handle with care. Esta canción mola, eh? Deu dir la Juani mentre es tira més sucre al cafè amb llet.

Crash test dummies in love

Hi ha un nom per a aquest cofoisme gall d’indi de qui ha esdevingut allò que s’esperava d’ell? Els i les crash test dummies també tenen dret a casar-se i tenir el nombre adequat de fills, suposo. Les millors programacions socials són les que, evidentment, no es noten. We are the robots, Kraftwerk. I’ve become comfortably numb, Pink Floyd. Fins que salta l’espurna i al robot se li fonen els ploms. Com a aquella companya meva d’EGB, que va fer la carrera que tocava i, en el marc d’un currículum laboral i familiar perfecte, a crack in the ice: canvi de director a l’oficina, repassada de diagrames a l’ordinador, una mà sobre l’altra sense voler damunt del ratolí, “I vaig sentir una llambregada que va capgirar la meva vida de dalt a baix”. Hi ha algun nom que defineixi aquells que arriben a ser allò que veritablement són?

Càndid en dilluns

El missatge ètic, moral i filosòfic que defensa Càndid (ben propi del pensament general de Voltaire) és el següent: l'optimisme metafísic és ridícul i completament inversemblant; la realitat dels temps de Voltaire és tràgica i, si hom vol pensar-hi, aquest pensament només dóna lloc al pessimisme. "Els savis" volen vendre una visió del món en la que "tot va bé", i no la real, on tot va malament. Només en el món de El Dorado (un món fora del món convencional i conegut, que Càndid acaba coneixent) hom pot trobar la riquesa i la felicitat. I al final, la solució que queda (o, almenys, és la que proposa en Càndid, o com a màxim, la que acaba adoptant al final del llibre) és oblidar-se de la crua i irreparable solució del món, i refugiar-se en el cert confort de la feina i la disciplina. 

 Fragment de la Viquipèdia - Càndid, de Voltaire.

He començat Càndid perquè vaig veure una edició recent de Blackie Books molt bonica a la Llar del llibre de Sabadell. Sí: els llibres també entren per les cobertes i la tipografia. Per casa, però, voltava una edició senzilla que fa uns anys van editar a El Periódico i m’ha pogut més la curiositat del contingut abans que els colors del continent. Sigui com sigui, començar aquest llibre en dilluns és molt mala idea. Els dilluns, com si fóssim un cotxe, canviem de marxa: més llarga, més curta, és igual, cadascú amb la seva circumstància, però tret d’alguns ascetes que viuen a la muntanya, gairebé sempre és diferent de la del cap de setmana. Sona el despertador insidiosament, és un moment delicat per al sistema d’embragatge mental, i un llibre pessimista com aquest no ajuda massa perquè podem desencaixar el motor tot anant cap a la feina. Encara no he arribat al final però espero, senyor Voltaire, que tingui bones notícies per a mi en les darreres pàgines. En qualsevol cas me les guardaré per a divendres o el cap de setmana, que el pessimisme amb un vermut i una tapa d’olives fa de més bon passar. Salut.

Aquesta ronda la pago jo

Deia Jimi Hendrix que només podia escriure cançons tristes. De la mateixa manera sembla que només escrivim al blog quan ens volem queixar d’alguna cosa, que és el mateix que cantar un blues però fent servir el codi html en comptes de dotze compassos. El resultat, a la llarga, és un recull de textos plens de punxes que fan de mal agafar i tampoc és això. No és qüestió de passar-se al “country” i els seus acords majors, però està bé cridar “Yeee-ha!” de tant en tant i dir “aquesta ronda la pago jo”.

La vida és dura (o no)

- Ja fa dos dies que em dius que em deixaràs el portàtil per connectar-me a Internet i al final no me’l deixes- es queixa.
- Jo te’l vull deixar però al final, ja se sap, imponderables de la vida… 
- A-ha! I quins són aquests imponderables?
- Fer els deures de l’escola, repassar els de piano, dutxar-te… la vida és dura!
- Ei, que la vida no és una pedra, eh?
- Ah, no? Doncs què és?
- La vida és un coixí tovet!! – diu mentre tusta en l’aire un coixí imaginari tot rient.

9-N

Ara em ve al cap la primera estudiant afroamericana que va voler estudiar a la universitat d’Alabama i, malgrat l’oposició del Governador de l’Estat, ho va aconseguir. També la passatgera que, asseguda en un seient per a blancs en un autobús regular de línia, es va negar a cedir-lo al rostre pàl·lid que la interpel·lava i la comminava a anar-se’n cap al fons “amb la resta de negres”. Penso, en definitiva, en totes aquelles coses que un dia eren legals i ara ens sembla absurd que ho fossin. I és que a vegades la llei va endarrerida respecte de la societat i esdevé una cotilla massa feixuga que alguns s’entesten a seguir estrenyent. Té algun nom aquest espai que hi ha entre la legalitat i el que reclama la gent? A falta de paraules en podríem dir “força moral” o “legitimitat”. Com diu un dels eslògans més ben trobats que he vist sobre el 9-N: “Votar no et converteix en nacionalista, sinó en demòcrata”. Ni més ni menys. El 9-N ens traurem la cotilla, ens posarem l’abric i anirem a votar.

Per postres

Trobo que, si per motius laborals dines cada dia als restaurants del centre de Barcelona, corres el risc de tenir una mica de sang a dins del colesterol i això no és bo. Abans, per fer menús “light”, anava al Nostrum però després d’un estiu de menjar gaspatxos estil “Voll-Damm”, amb doble fermentació (o triple, segons l’estona que van estar les caixes al sol) m’he passat al Tento, que és igual però millor. El divendres passat era ple d’estudiants cridaners i noies “de geniva tendra” que diria Josep Pla segons un clixé que li agradava repetir (en el fons el de Palafrugell segurament apuntaria una altra cosa, però la literatura és la literatura). Una parella d’avis dinava en un racó, ell amb pantalons de fil i camisa, ella amb vestit i arracades boniques. Feien prou patxoca i representaven un contrast curiós amb els joves. A ella, però, li tremolava la mà. Molt. Un Parkinson de 9,5 a l’escala de Richter. Malgrat tot, va aconseguir acabar el dinar fins a les postres, un arròs amb llet ben dolç. No me’n sé avenir que a vegades el cos ens traeixi d’aquesta manera tan evident. “Els darrers anys de la vida haurien de ser igual de dolços”, vaig pensar mentre acabava també el meu arròs amb llet.

Una nova llum

Llegeixo al diari del compte de Godó que, gràcies a un acord entre diferents empreses (entre elles, una de catalana), s’ha pogut il·luminar millor la Capella Sixtina al Vaticà. Un conjunt de leds permetrà veure millor les pintures que el papa Sixt IV (d’aquí el nom) va encarregar a Miquel Àngel ara fa més de cinc-cents anys. És una sort. Quan jo hi vaig anar vaig arribar-hi després d’una hora llarga de cua, amarat de suor, baldat i atabalat, cansat de caminar entre passadissos del museu i arrossegat per una munió de turistes, passerells com jo, però encantats de moure’s com un ramat de xais per Roma. De la capella en recordo la sensació d’anxovament, la multitud de caparrons orientals, l’enrenou constant i els crits dels vigilants demanant silenci (Silence! Silence, please!). En definitiva, la sensació d’estar al tambor d’una rentadora en el moment del centrifugat. En el darrer punt del programa de rentat, com l’aigua sabonosa ja usada, tots els turistes vam ser expulsats canonada avall. En aquestes condicions el record que tinc més present del frescos és el que em va proporcionar la guia que vaig comprar en sortir, fullejada –ara sí- en la calma de l’hotel. Amb la tele encesa, en un dels canals de la RAI començava “Tiburón”, que allà la van batejar com “Lo squalo” i que en realitat es diu “Jaws”. Que estrany que és tot.

Els mots encreuats

De tant en tant, algú capficat en unes pàgines de color salmó. Llegeix la secció d’economia, potser? Està preocupat per l’evolució dels seus valors a la borsa? Pendent d’alguna fusió entre dues multinacionals? Navega en les procel·loses aigües, ara que van mal dades, d’acrònims com PIB, OPA, CNMV o FMI? No: fa els mots encreuats de La Vanguardia. Això és un gran què, perquè mostra que hi ha curiositat, ganes de jugar, de buscar, de trobar i ser sorprès. Fora dels papers no sempre quadren els balanços i, ben mirat, això està molt bé: res més avorrit que aquelles persones que aparentment han arribat a encalçar-se, que sembla que hagin trobat la justa mesura de tot. Ego te absolvo a peccatis tuis en el pitjor dels casos, blablablà. Visca els mots encreuats de La Vanguardia. I les vuit diferències de Laplace -des de fa tants anys!- si és dissabte i tenim tot el dia per endavant.

Què Qui Com

Llegeixes Mario Benedetti i Miguel Delibes i sembla que les seves novel·les estiguin escrites en idiomes diferents. Què ho deu fer? Segurament la musicalitat que hi ha rere les seves paraules: no té res a veure l’accent dolç de Sud-amèrica del primer amb l’idioma castellà, cantellut i sec del segon. Així doncs, no només importa allò que es diu, sinó com es diu. Val la pena prestar-hi atenció perquè –n’estic convençut- la majoria de malentesos que es donen en l’àmbit digital i per escrit vénen donats per aquest darrer motiu.

Reinventar-se

La por, aquest virus que una vegada inoculat ens paralitza i ens torna mesells. La por, el principal actiu dels bancs a l’hora de vendre’ns plans de pensions, per exemple: “Pensi que si ara tot plegat pinta gris més endavant pot ser negre: preocupi’s pel futur!”. I ens neguitegem encara més, callem i fem poques preguntes. Algunes de ben essencials, com “Qui té el pinzell?” o “Estan ben repartits, els colors?”. El mirall de progrés en què es miraven els nostres pares s’ha trencat i ara ens diuen que cal “reinventar-nos”. D’acord, no ens tanquem a res, però per començar podríem fugir de tòpics com aquest darrer. Tant d’esforç per poder ser una cosa i a l’arribada ens diuen que n’havíem de ser una altra. Posats a refer, refem els valors dels que ens han dut fins aquí. I em ve al cap la frase d’Unamuno, també reinventada: “¡Que (se re)inventen ellos!”.

Experiència

El pitjor de l’experiència és que aprenem a llegir les persones amb els seus gests i n’obviem les paraules. Motius profunds, inefables, se’ns fan evidents a l’ull dels anys. La distància entre el que es diu i el que es fa o entre les accions realitzades i els seus vertaders motius ens deixa una gran rasa, un enorme solc, sovint amb forma de prejudici. Certes persones, determinats comportaments, se’ns tornen un “déjà vu” que amb el temps pren un aire eixut i bròfec. Llavors tot té quelcom de grotesc i deforme, una mica com els esperpents de Valle-Inclán o els quadres més foscos de Goya. El costum, ja se sap, esmussa els sentits, ens avenim a viure amb crosses i, com aquella vaca de pesada testa que “brandava lànguidament la llarga cua”, se’ns fa un tel als ulls. Despullar la mirada a mesura que passen els anys ens és un exercici cada cop més feixuc: cal certa voluntat de desaprendre, abandonar els racons de nosaltres que ens són més propers i còmodes, tornar a ser una mica ingenus, una mica infants. Potser llavors aconseguirem ser com cantava en Bob Dylan, “joves per sempre” o, per citar un poeta de casa nostra, “se’ns ompliran les mans d’una llum fresquíssima”*. Només cal voler-ho, de tant en tant...

Un escrit de fa gairebé deu anys. Encara que amb una dècada més d'experiència practicar la ingenuïtat gairebé és un art.

*El poeta és Miquel Martí Pol, menystingut actualment per alguns escriptors joves. La impostura i el de Roda de Ter fan de mal combinar. És una sort.

Dissabtes Ipad

Dissabte, quina calma. No despertador, no tren, no rellotge: time is on my side, que cantaven els Rolling Stones. Tothom dorm. És el moment de treure l’Ipad i llegir una mica el diari. Cobertura? Ah, és que en aquest racó del menjador no hi deu arribar prou bé el wi-fi (però al mòbil “marca no Apple” sí que hi arriba, és curiós). Potser més cap a la dreta. No. A l’esquerra. Tampoc. Al mig del passadís. Ah, sí, perfecte. Una mica incòmode però no es pot tenir tot. Baixar aplicació? Ah, esclar. Contrasenya d’Itunes. Ai, em sé la d’Amazon, l’altra no. Potser era aquesta? Error. Aquesta altra? Error. Seran les majúscules? Error. “Sembla que té problemes amb la contrasenya. Li enviem un mail per restablir-la”. Ok. “Error de connexió”... i, amb tot plegat, bateria baixa. XXXXX!! Surto al carrer, la fem petar amb el quiosquer: t'ha arribat ja el darrer número de Science&Vie? Compro el Harper’s Bazaar -per a ella- i el diari. Al bar del costat demano un tallat. De la taula estant, mentre fullejo les publicacions, observo com passeja la gent i juguen els nens i nenes a la plaça del mercat. Fa un dia espectacular, blau i clar. Talment com si estigués reflectit a l’Ipad amb pantalla d’alta definició que ara mateix dorm apagat en un calaix de la meva habitació.

La donna è mobile

Durant una temporada vaig fer classes d’economia (comptabilitat, fiscalitat, màrqueting, etc.) a una escola de turisme. Entre el grup no hi havia ni un sol home: eren tot noies. Crec que elles van assolir alguna habilitat que més endavant els va servir per al mercat laboral, però qui realment es va treure el màster (en psicologia femenina), vaig ser jo. Fer una llista del que vaig aprendre durant aquelles classes seria molt llarg. Això sí, em va quedar clar un tret fonamental del caràcter: els homes no funcionem per cicles. Som, en aquest aspecte, d’allò més regulars. A tot estirar un dia podem estar alterats si el nostre equip ha perdut el partit, per exemple, però tot plegat no va a més, som força lineals. Elles, en canvi, fluctuen a cop d’hormona i cal estar al cas perquè les muntanyes russes poden ser importants. Al final del curs me n'havia fet força a la idea, d’aquest fenomen i ja feia broma: “No patiu, que ja me’n faig al càrrec. A aquestes alçades ja sóc “una” més de vosaltres!”

"Modus vivendi"

Més enllà del català, el llatí ens ha deixat la possibilitat de tenir “lapsus” o fer del futbol el nostre “modus vivendi”. És, doncs, una llengua morta que encara belluga. No fa massa vaig trobar-me la meva professora de llatí i vam estar parlant dels temps en què tots plegats repassàvem els escrits de Cató o Sèneca. Entre d’altres qüestions em va comentar que, d’un temps ençà, ha notat un interès renovat per aquesta llengua. “Potser és que amb la crisi de les humanitats certa gent té ganes de saber d’on venim culturalment...”. És possible. Per si de cas, ja he començat a repassar les declinacions, que tal i com està tot no se sap mai com t’acabaràs guanyant la vida...

"Que tot està per fer i tot és possible"

A la facultat de Ciències econòmiques de la UAB la llista de professors infumables era llarga com un dia sense Internet pa*. Professors d’empresa que feia segles que no hi estaven vinculats, il·luminats que només anaven de classe al despatx o personatges que semblava que només vinguessin a fitxar. Quan hi estudiava, en arribar al límit de l’esperpent, anava a l’Abacus de la Plaça Cívica i comprava un llibre de Miquel Martí i Pol. Junt amb diverses biografies (L’Arrel i l’escorça, El llarg viatge, etc.) crec que els tinc tots: Estimada Marta, Llibre d’absències, La fàbrica, Paraules al vent, Llibre de les solituds, Després de tot, l’Àmbit de tots els àmbits... d’aquest darrer, publicat l’any 1981, se’n repeteix sovint el vers "Que tot està per fer i tot és possible" en referència a Catalunya. Miquel Martí Pol, un ferm defensor del nostre país, n’estaria orgullós. Ara bé, segur que amb el seu tarannà reflexiu també es preguntaria què s’està fent malament si, al cap de més de trenta anys de ser escrit, encara hem de llegir el poema “Ara mateix” i emocionar-nos a la darrera línia. Trenta anys més tard encara repetim que “tot està per fer i tot és possible” com un mantra que ens consola. Després de tant temps potser hauríem de canviar de poeta, llegir “La vaca cega” (en comptes de demanar als partits polítics que anteposin el país als seus interessos, per exemple). Acabar els mítings amb un sonor i dramàtic “Brandant lànguidament la llarga cua”, que potser alguna cosa ja s’ha fet, i ja no tot és possible.

* Ara segur que ha millorat i el seu professorat és excel·lent. 

Napoleó tenia cent soldats

Diuen que Napoleó considerava la música com el “menys molest dels sorolls”. Sense anar tan lluny, tinc algun familiar que pot classificar sense cap rubor “Les quatre estacions” de Vivaldi com “aquest nyigo-nyigo pesat”. Efectivament, hi ha gent sorda per a la música, que afirmen que els deixa indiferents. Als que ens agrada molt, però, no ens en sabem avenir. Quan els ho sento dir m’envaeix una sensació de desassossec total, com si em caigués l’ànima als peus tot fent una bona trencadissa pel camí. Penso “Com pot ser que es deixin perdre la guitarra encesa de Jimi Hendrix, la gravetat del Rèquiem de Mozart, les fugues de Bach com catedrals de notes, el pop calidoscòpic dels Beatles, el nervi –encara ara!- dels Rolling Stones? El blues, el jazz...?”. I jo que, si tingués més talent, tocaria tots els instruments. Però ep, cadascú cap allà on l’enfila i el mateix es pregunta molta gent sobre qüestions que a mi tendeixen a avorrir-me sobiranament. Deuen arribar a casa i, tal com jo explico les meravelles de l’últim disc que he descobert, ells parlen amb la parella sobre la darrera edició del Pla General Comptable que els ha arribat. Comenten, engrescats, que si és millor FIFO, LIFO o Preu mig ponderat.

Fotografia: Carles. Terrassa. 

Forever young

“Ser jove no té res a veure amb l’edat: és un estat d’ànim!” És clar, anem pel món amb consignes, eslògans apresos de cor, i així ens va. No, si posats a viure de frases fetes, podem fer-ho amb el pilot automàtic: des de la núvia que proclama que “aquest és el dia més feliç de la meva vida”, passant pels “Experts de reconegut prestigi” dels polítics, per acabar als “Escenaris dantescos” dels periodistes. Amb els tòpics acumulats de la nostra societat actual podríem per una pila que faria ombra a més d’un pic de l’Himàlaia. Ser jove és un estat d’ànim però aquest dolor que tinc a l’esquena des que m’he aixecat, què és exactament? A partir dels quaranta, per altra banda, ja es veu a venir “la magnitud de la tragèdia”: que això anirà, inevitablement, a més. Ser jove és un estat d’ànim? Mira, no: “gent jove, pa tou” i això només passa quan tens vint anys. Perquè si bé pot semblar el mateix, res no és igual dues dècades més tard. Com a molt es pot mantenir certa actitud, fer com deia Mafalda quan veia la seva mare tenyir-se el cabell: “¿Qué, disimulando los “ya” para que parezcan “todavía”? La resta és fer passar bou per bèstia grossa, donar una volta més a la rosca de la nostra capacitat d’auto engany. Sigui com sigui, millor fer cas del savi cordovès, que amb bon seny afirmava : “No deixeu massa coses per a demà i gaudiu la vida, cada dia un glop, que al final del got l’únic que hi queda són morques!”.

De psiquiatre

Cop d’ull a la llista d’escriptors que han signat el Manifest a favor de la consulta i la independència.  En el número 45 hi apareix Maria de la Pau Janer. Sí? No deu ser pas la mateixa Maria de la Pau Janer que va formar part de les llistes del Partit Popular per Mallorca a les eleccions autonòmiques del 2007? Perquè si ho és, aquesta noia o bé té la mateixa consistència intel·lectual del recuit de Fonteta, o pateix trastorns greus de personalitat. Convé que busqui al més aviat possible un professional, que la tracti un bon psiquiatre, que el freqüenti, que el vegi cada dia... que s’hi casi!

Grinyols

Despertar. Despertar-se i obrir els ulls, com un autòmat o una antiga nina de porcellana (mecanisme, engranatge, parpella). Sentir l’eco sord de la pròpia respiració. Palpar (coixí, suau, setí). De sobte, el dubte: “M’han enterrat viu?”. Despertar-se massa tard: ni a l’hospital, ni als funerals. Desesperació (ungla, esgarrapada), pals de cec. Un moment, calma. Pensa, recorda: “Quan em mori vull que m’incinerin i llencin les meves cendres al mar..., impossible, doncs, que m’hagin enterrat viu: hauria de ser cendra, pols al fons de l’oceà. Encara sóc a l’hospital (radiografia? TAC?), algú vindrà aviat a buscar-me”. Esclafeix a riure. Riu (amb la boca, amb els ulls). Riu (amb el nas, les dents). Riu (com un grinyol, nerviós però alleujat alhora). 

Canvi de torn a la funerària. Al taulell, una nota breu: 

Pensar greixar corrons 

cinta forn incinerador.

Grinyolen.

"A la minoría, siempre"

Els de poble només agafem el metro de tant en tant. Ara bé, cada vegada que l’agafo m’apareix el mateix dubte: si la majoria som dretans i fem entrar el bitllet al corró amb la mà dreta llavors el més lògic seria que se’ns obrís la porta de l’esquerra. Però no és així i, per tant, ens veiem obligats a entrar com de gairell, amb la mà creuada. Nosaltres mateixos ens impedim el pas, ens fem nosa. No hi va pensar ningú de TMB, en això? Potser és que el dissenyador era esquerrà i va fer com els de “Sabadell, que només miren per ell” (dita popular del Vallès, sense acritud). Potser és que es va sensibilitzar amb els més dèbils i les minories i aquest detall no li va importar (“els avis, els nens i els esquerrans primer!”). O potser és que l’enginyer o enginyera de TMB en el fons era de lletres i fan de l’autor de Platero y yo, Juan Ramón Jiménez. Aquest potser va ser l’argument definitiu. Efectivament, el de Huelva sempre signava així els seus llibres: “A la minoría, siempre”.

L'Urna de la Señorita Pepis

Ahir ja vaig veure la primera pila de torrons al supermercat. Segurament un estoc de l’any passat al qual cal donar sortida. Sigui com sigui, es fa estrany voltar amb màniga curta i llegir “Suchard les desea Feliz Navidad”. Com que una cosa porta a l’altra, m’ha vingut al cap una imatge de la meva infància: aquell any en què els Reis em van portar una “Urna Catalana de la Señorita Pepis”, una joguina d’allò més educativa i democràtica, segons afirmava el seu fabricant. L’Urna, com els Juegos Reunidos Geyper, era plena de possibilitats i permetia fer consultes populars de tota mena, referèndums per pertànyer o no a organitzacions internacionals, votar per a eleccions al Parlament, al Congrés, al Senat (d’aquest darrer hi havia el joc amb uns ninots de cel·luloide que feien molt de goig), fer eleccions plebiscitàries, per decidir si es feia el nou pavelló amb capacitat per a 5.000 espectadors a St. Pere de Vilatorta (30 habitants), etc. El joc també permetia guanyar per majoria simple, absoluta, aplicar la llei d’Hondt, etc.... En el cas de perdre, si s’esqueia, hi havia l’opció de guanyar per tongo, comprar regidors, alcaldes, endollar la família, amics... Tot plegat un joc molt complet. Però hi vaig jugar poca estona, el temps que va trigar el meu germà a desembolicar el seu regal: una disfressa espanyola de Cap de govern amb tots els seus complements d’òrgans d’Estat. Després d’una bona enrabiada, l’urna va acabar en un racó. Però al dinar, elis, elis, putxinel·lis, a ell li va tocar la fava i mi no.

Armaris d'IKEA i mobles auxiliars

Tots els coneguts homosexuals que tinc han sortit de l’armari. És ben normal. “A quien le importa lo que yo haga, a quien le importa lo que yo diga...”, ja ho va dir en Berlanga, no el de Bienvenido Mr.Marshall, sinó l’altre, el de l’Alaska y Dinarama, que també era d’allò més lúcid. Ara, ves a saber per quins motius, hi ha qui tria quedar-se a viure a l’armari i, com que a la llarga el moble s’ha de fer estret per força, s’amplia i es redecora. Normalment casant-se amb una dona. “Carinyo, aquest dissabte al matí podríem anar a l’IKEA, que he vist uns complements nous per a armaris...”- diu ell. “Ui, al matí impossible, que tinc pelu, però si vols hi anem a la tarda, tu, jo i els nens”. Potser no sempre és fàcil, però em costa entendre la gent que decideix tancar una porta i després es complica la vida amb mobles auxiliars i complements.

"Que ho fa bé, oi?"

Tornen a fer Lucia di Lammermmor al teatre La Faràndula de Sabadell després d’una colla d’anys de la darrera representació. Per als que no hi entenem massa, una òpera és una successió de recitatius més o menys pesats amb àries que fan de bon escoltar. Tota ària, alhora, té el seu punt àlgid. I, de totes, sempre hi ha aquella nota de la més coneguda que fa esclatar els espectadors en bravos, bravas, i una manta infinita d’aplaudiments eixordadors. Jo em trobava en el començament d’una d’aquestes àries, la més esperada, quan la partitura es va veure trepitjada per un caramel de menta, l’embolcall del qual no s’acabava de desembolicar mai. Violins i cel·lofana, timbals i cel·lofana, soprano i cel·lofana: quin horror! El moment culminant, la fita on es troba aquella nota que dóna sentit a tot, la nota entre les notes, va ser totalment anul·lada per la veu rogallosa i a tot volum d’una àvia sense Sonotone que, enduta per l’emoció, li va dir a la seva anciana amiga “Que ho fa bé, oi?”. Bravo! Bravo!! Bravo!!!

"Rujar"

Ara tots i totes vomitem però, quan era petit, jo rujava. “Mareeeeee... he rujat!” cridava des del llit estant. Efectivament: una vànova feta amb les restes del darrer sopar cobria el llençol i mitja estora. Com que era un nen malaltís de mena, el xou es donava de tant en tant. Paciència, què hi farem? Però, etimològicament, d’on venia aquest “rujar”? Diria que de l' “arrojar” castellà, d’aquí a “arrujar” en català, hi ha només un pas. Ara que ja estem força normalitzats gairebé ningú no roja i tots vomitem, que es un verb que fa més fi. El DIEC, però, podria acceptar el primer en els casos en què el subjecte estigués més que fart d’algunes coses i el cos es revoltés tot ell, permetre que el verb s’emprés quan vomitar es quedés curt. Segur que més d’un rujaria ben de gust.

Qui és sabater, que faci sabates

Corre per Twitter un compte del cuiner Ferran Adrià. És real? Sigui com sigui omple el TL amb unes piulades que tranquil·lament podria signar qualsevol gurú new age tipus Paulo Coelho o Jorge Bucay: obvietats envernissades amb una pàtina de manual ianqui de recursos humans o amb un punt críptic que escora sovint cap la bajanada. Les respostes que li fan, per contra, són per fer-ne una antologia. Mala llet i punteria a palades. “Y pensar que antes todo esto estaba en la cabeza de la gente...”. Doncs sí. A la xarxa hi ha molt dropo però també ments molt agudes. No sé si la intenció d’aquest compte és la de ser una extensió de la Fundació Ferran Adrià, en qualsevol cas es podria dir allò de “qui és sabater, que faci sabates” perquè excel·lir en una activitat no et converteix en un geni per a la resta. I, posats a citar refranys, podríem refer-ne un parell en versió 2.0. El primer: “Una piulada fora de la mà no se sap mai on va a parar” i sobretot, sobretot, pensar que “Twitter el carrega el diable”. Massa piulades fora de lloc i la nostra imatge pot quedar greument tocada, que una cosa és piular i l'altra és "esferificar", que no sempre els escrits surten tan rodons com voldríem.

Fotografia: Carles

Fent punteria... o no.

"El mayor problema para la mayoría de personas no es apuntar demasiado alto y fallar, sino apuntar demasiado bajo y acertar".

Vist a Twitter. Se'n diu resignació, suposo. També és veritat que, a vegades, "no hay más cera que la que arde".

Fotografia: Carles. Cap de Ruc, un vi bo i barat. Disponible a la majoria de supermercats.

Analítiques

Em disposava a rebre els resultats de la darrera anàlisi de sang i la sensació que tenia era la mateixa amb què m’acostava a les llistes de notes que penjava aquell professor tan dur de la facultat: després d’un estiu d’excessos gastronòmics, el del colesterol era un examen difícil d’aprovar. El metge, després repassar un parell de folis amb valors màxims i mínims amb noms inextricables per un llec com jo en medicina, se’m va quedar mirant amb posat greu. “Ja està, ara sí que m’empastilla de per vida. Que això cal vigilar-ho, que amb l’edat el colesterol s’ha de controlar...”. És el que vaig pensar d’entrada. Però no. “Miri vostè és jove encara i no passa res però cal estar al cas...”. El problema no era a la sang, sinó la sang mateixa, que s'estava tornant un líquid desproveït d’ànima, esllanguit i liquat, amb un color pàl·lid i un sabor sense sal, fat, gairebé dolç. Efectivament, la meva sang estava esdevenint orxata. Primer vaig acceptar la notícia amb certa resignació (“És normal, amb el temps i els desenganys...”) però en sortir vaig pensar que havia de fer alguna cosa immediatament. Després d’uns dies de gestions es podia dir que era un home nou, engrescat una altra vegada:  vaig arribar a un acord amb els de Colmado Quílez  per vendre-la en ampolles de litre i actualment  estic a punt de tancar la distribució amb HORCHATAS LA VALENCIANA per a la resta del país. Salut!

Monterroso revisited

Quin fàstic, ara que s’hi havia fixat: tot el terra de Passeig de Gràcia estava esquitxat per les mateixes taques negres, xiclets llençats, emplastrats, i assecats al llarg d’anys i anys. Milers de gomes multicolors amb gust de maduixa, menta o fruites tropicals escopides per una colla de porcs que a força de trepitjades havien esdevingut una llenca endurida i encastada a totes les rajoles.  Indignat, va decidir dur a terme la seva pròpia croada contra el xiclet i va sortir al carrer amb la seva mànega a pressió, la Kärcher que feia servir per netejar la façana els estius i la va apuntar furiosament contra la primera taca. Van passar els minuts, les hores i la massa no es movia. La rajola, però, el famós panot hexagonal dissenyat per Gaudí amb relleus vegetals i marins, es va començar a desfer. Va insistir, ara era la primera capa de sorra, la que es fonia als seus peus. Va topar amb canonades, canalitzacions elèctriques i de gas, va arribar a la capa freàtica i l’inundà l’aigua salada del Mediterrani. Va foradar l’escorça, capes de basalt i granit, el mantell superior, l’inferior, les dues capes del nucli fins aparèixer a l’altra punta del món, entre un coala, un eucaliptus i un aborigen de galtes botides que, tot eixarrancat, tocava el didgeridoo. Quan va despertar, el xiclet encara era allí.